EL CARNAVAL DE SUPERMATXO

És una necessitat, això de disfressar-se de dona, per a Supermatxo. Ell, que es passa 364 dies a l’any criticant les dones, ridiculitzant els homosexuals, exhibint la seua superioritat genètica i marcant les diferències que l’identifiquen com el líder de l’espècie, també té un límit, que exercir de mascle ja des de l’adolescència és cansat i exigeix un sacrifici constant a base d’anular sentiments, fer servir la força bruta i elegir curosament entre allò que fa d’home i allò que no, evitant això últim com si del dimoni es tractés.

Deixem doncs que, ni que sigui el dia de carnaval, Supermatxo es disfessi de dona i es posi bragues rosa i faci crits aguts i es pinti els llavis i reparteixi petons i abraçades i canti cançons d'amor. No ho haurà de justificar, té la coartada perfecta: és carnaval, ja se sap.

I ara que ja ha passat carnestoltes, Supermatxo torna al seu rol habitual una mica més relaxat i a punt per tornar a posar els collons sobre la taula sempre que calgui i a trencar-li la cara a qui se li posi xulo i a demostrar al món sencer que ell és la gran esperança de l’espècie humana. Fins al proper carnaval.

LA GRAN JUGUESCA D'EN GALDERICH

Està cofoi, orgullós, content, estufat, satisfet, envanit, gojós, joiós, ufanós, l’amic Galderich aquests dies. Des d’aquella passada juguesca en que va arribar als 100 seguidors deixant-me enrere, que em ve recordant dia sí dia també el seu avantatge i la possibilitat que aviat arribi als 200 seguidors, mentre jo el segueixo molt per sota, amb els meus estimats 138.

Així que per celebrar el seu proper bicentenari, ha decidit fer la següent juguesca:

1. DUECENTO

Si abans de diumenge vinent 18 de març arriba als 200 seguidors, convida a aquell que ho desitgi a un tast de les famoses olivesassassines.

2. IL SORPASSO

Si per contra, no tan sols no arriba sinó que en un termini de 10 dies jo el supero, convida a tot aquell blocaire o seguidor que ho desitgi a una paella amb marisc, amb aperitius variats i vi i cava inclòs.

En fi, que queda clar que la possibilitat del sorpasso queda lluny, molt lluny, tot i que mai se sap. Mentre, durant tota aquesta setmana en Galderich es passeja per Itàlia i viu la dolce vita a base de martinis, pasta ai vongole i gelato artigianale con fragola sul cioccolato, abans de tornar a casa via París, on passarà el cap de setmana.

Quina enveja!

ÍNTIM

El segon cedé de Perfume Genius, el xicot que ara fa dos anys es va exposar públicament amb l'emocionant, tendre i dolorós Learning, segueix aquella via minimalista i passional, personal i fins i tot ingènua, tan directa i íntima que no deixa escletxes a la ironia. La seua música arriba  al cor, i la seua senzillesa convida a escoltar-lo una i altra vegada amb un somriure tendre de complicitat.

Perfume Genius ha aconseguit amb aquest Put Your Back N 2 It una nova obra mestra absoluta, que ve acompanyada amb un continent de bellíssim disseny, a to amb la música. Llàstima que –one more time- el nom de l’artista gràfic quedi en l’anonimat.

QUÈ LLEGIR

Amb el quiosc nou de trinca que tenim a Dosrius, estava recuperant el bon costum de llegir el diari, quan de sobte m’he trobat que han tancat l’edició en paper de Público, que és el que comprava. Continua en edició digital gratuïta, i m’he subscrit a ella –també això és gratuït- com a recolzament, però estic indecís a l’hora de substituir la seua lectura en paper.

Mundos, abecés i similars ni tocar-los: el mínim mal que em produeixen és urticària.

He provat amb El Punt Avui, però ni m’agrada la forma ni el contingut, que em sembla propi d’una -absolutament respectable- premsa comarcal, però que a mi em resulta francament avorrit.

Quan a La Vanguardia, la seua estètica és impecable, però darrerament el contingut resulta altament illegible, i alguns dels seus columnistes –en especial la senyora Rahola- em recorden a la COPE però en versió catalana. Nogensmenys, no descarto el seu ús ocasional com a diürètic o laxant.

Pel que fa a El Periódico, reconec que la seua línia és una aposta interessant, però a mi no m’arriba: aquells grans titulars, sovint acompanyats d’imatges acolorides i força retocades, em sonen a buit i em recorden els xarlatans de fira.

El País seria probablement el meu elegit... si jo visqués a Madrid.

Darrerament estic provant amb l’Ara, que no em desagrada però que em crea la sensació d’estar veient un resum de la programació de TV3 en versió paper.

Així que, de moment, estic en fase de proves.

MOTORIK FROM CATALONIA

Imagino que, a l’hora de triar entre la mecànica i la música, ells no van tenir cap problema en dir que sí a tot, i així va néixer TSOWC, The Suicide of Western Culture, un duo català que s’inspira en els grans de la música industrial i el tecnopop. Juguen a amagar-se, però fan concerts on se’ls pot veure actuar en directe, i demostren que són capaços de fer-ho molt bé tant als estudis com a l’escenari.

El primer tema del seu cedé, This is the Last Time I Shake Your Hand, és una bona carta de presentació. El vídeo que l’acompanya, molt correcte i a to amb la música, és l’oficial.

ESTAT D'ÀNIM (PERSONAL I INTRANSFERIBLE)

UN ALTERCAT AMB LA GUÀRDIA CIVIL

Gallejava més encara, Generoso, des que va sortir-ne airós del seu encontre amb el mariner de Bristol; el seu caminar recordava als paons quan estan en zel, i resultava impossible aguantar l’aire de superioritat i suficiència amb que mirava, mentó enlairat, a qui es creuava amb ell.

Bé, a quasi tothom que es creuava amb ell, perquè el seu encontre amb el nou cap de la Guàrdia Civil del port de Xàbia fou tempestuós, per dir-ho suaument. Va ser breu, només un instant durant el qual es van mirar als ulls mentre passaven un al costat de l’altre, però va ser suficient per que germinés a l’interior de tots dos un odi mutu, i és que fins aquell dia, ningú els havia mantingut la mirada tan fixament, ni a un ni a l’altre.

A la matinada del dia següent, Generoso va baixar a la platja per recollir les algues que el temporal d’hivern havia deixat en forma d’enormes munts de llefiscositats verdes i allà es trobà amb altres que, com ell, es dedicaven a la feina de vendre-les per treure’s un petit sobresou, i que ara discutien acaloradament amb el nou cap de la Guàrdia Civil, que tibat i seriós, feia que no amb el cap.

L’arribada de Generoso va precipitar els esdeveniments.

-No se recoge más alga hasta que no de yo los permisos.

I dient això, el militar se’n va anar, no sense haver creuat una mirada altiva i carregada de  sorna amb Generoso, qui la va aguantar sense immutar-se, i a continuació va ser informat amb detall del problema amb que ara es trobaven els recollidors d’algues.

-Que diu que no les podem recollir fins que ell no doni el permís.

-I diu que ha de fer no sé quins papers que ha d’enviar a Alacant per rebre el permís.

-I que potser aquest any l’alga es podrirà a la platja abans que la puguem recollir.

-Tot és comèdia: ho fa per enfotres-se’n de nosaltres.

-I per cert, abans de dir res d’això del permís, ha preguntat per tu, i ha volgut saber el teu nom i si vindries a recollir algues.

Generoso va tenir la certesa que tot era per fer-li la guitza, per demostrar qui manava, per humiliar-lo, i conforme passaven els dies i els munts d’algues s’anaven podrint davant la desesperació dels recollidors, que veien com es llençava a perdre una ocasió per fer uns diners de més, l’odi, ara agermanat amb la ràbia, anava creixent i desenvolupant-se.

Fins que un dia Generoso va beure més del compte i no es va poder retenir i va baixar a la platja on el nou cap de la Guàrdia Civil hi era fumant-se una cigarreta mentre vigilava els munts d’algues i li va fer front seguit a pocs passos d’una colla de recollidors inflamats que cridaven enfurismats no se sap ben bé què però cridaven enfurismats i van començar les empentes i ell va caure a terra i begut com anava va perdre el coneixement mentre esbatussaven al Guàrdia Civil i d’una mossegada algú li arrencava l’orella i després tothom fugia en desbandada però abans li posaven l’orella ensangonada a la boca de Generoso que en despertar el primer que va sentir va ser el gust ferruginós de la sang i després uns crits d’uns homes amb uniforme que venien cap a ell i l’esposaven mentre l’insultaven i li donaven cops.

Un any més tard, Generoso va sortir de la presó d’Alacant: eren temps en que el fet d’anar begut eximia de molts delictes i en suavitzava d’altres.

En tornar al port de Xàbia va ser rebut amb càlids cops a l’esquena, somriures de complicitat i paraules d’admiració. Gràcies a ell, l’alga finalment s’havia recollit sense necessitat de cap permís.

-I del nou cap de la Guàrdia Civil, ja no en vam saber res més: va desaparèixer del poble.

-Ara en tenim un de nou, però no ens diu res de les algues, i ens deixa fer.

-Va sempre sense tabac i fuma de gorra, però poca cosa més.

I Generoso se sentí un cop més l’heroi i en els nits humides de temporal de mar mentre s’empassava un got de cassalla rere l’altre explicava els detalls de la baralla amb el militar i donava pèls i senyals de la queixalada amb que va arrencar l’orella i algú dels seus oients se’l mirava i pensava que potser no havia fet tant malament en carregar les culpes de la seua acció a Generoso que ara estava cofoi i gallejava més que mai.

És que eren temps difícils, i es passava molta gana.

ARA QUE ES PARLA DE VALÈNCIA

A les revistes s’acostuma a publicar algun acudit gràfic, ni que sigui per emplenar l’espai sobrant, i com que ja se sap que una imatge val més que mil paraules, en alguna ocasió l’acudit va acompanyat d’un senzill Sense paraules.

És el que jo posaria als vídeos del que va passar a València que aquests dies corren per l’hiperespai: “sense paraules”, que no en calen. Però si hem d'afegir una banda sonora, que siga la Garrotada en Swing de l’Ovidi Montllor. Eres gran, Ovidi!

L'ELENA I LA DESSUADORA VERD MARAGDA (PSEUDO-DRAMA EN DOS ACTES)

II. DISPARA I OBLIDA

Passa el cap de setmana, i no hi ha res de nou. Dilluns, l’Elena surt de casa per anar al seu taller ocupacional, i la Carme contempla la dessuadora penjada encara al mur.

Corren els dies, i l’episodi de la dessuadora verd maragda roman al cap de la Carme com quelcom absurd i inexplicable, però angoixant. Tot i això, no li hem volgut dir res a l’Elena per no preocupar-la, i ella fa la seua tan feliç com sempre, però el dijous torna a casa amb una nota dels seus monitors del taller ocupacional. Demanen parlar amb la Carme per resoldre una conducta poc habitual de la seua filla.

-Mira, és que ja no sabem con fer que l’Elena s’abrigui: sempre va amb samarreta, i aquests dies fa patir, amb el fred que fa –comenta el monitor durant l’entrevista amb la Carme, i ella somriu i explica que, de sempre, l’Elena s’ha negat a portar res més que una samarreta, i només quan surt al carrer es posa un anorac, més per concessió a la mare que per necessitat.

-Però és que l’altre dia, quan tots els nens i nenes estaven pelats de fred a l’hora del pati, ella anava sense res més que la samarreta –insisteix el monitor-, i ens va arribar a preocupar tant, que jo mateix li vaig donar la meua dessuadora, per que se la posés.

Ara a la Carme se li han posat uns ulls com a plats.

-Una dessuadora verd maragda, potser?

-Sí, i no es preocupi, que no la necessito, ja se la pot quedar l’Elena.

La Carme s’ha posat a riure, i el monitor se la mira preguntant-se què ha dit de graciós.

En tornar a casa, interroga a la seua filla, primer sobre si té fred –no, mama-, després sobre si voldria alguna roba d’abric –no, mama-, finalment sobre una dessuadora verd maragda que encara hi ha penjada al mur del pati de casa.

-Ah, sí –respon l’Elena, sense fer massa cas-, me la va donar el meu monitor, i jo la vaig agafar per compromís, que vaig veure que li feia gràcia que la portés, però només vaig sortir del taller ocupacional, me la vaig treure.

-I ara on és, amor meu?

-No ho sé, mama, em sembla que l’he perduda.

-I no serà la que hi ha penjada al mur de casa des de fa ja una setmana?

-Ara que ho dius, sí, és aquesta. I per cert, per què l’has penjada allà, mama?

L'ELENA I LA DESSUADORA VERD MARAGDA (PSEUDO-DRAMA EN DOS ACTES)

I. EL RONDADOR NOCTURN

La Carme li fa un petó dolç a la seua filla Elena, que com les gallines, se’n va a dormir molt d’hora, li recorda que per qualsevol cosa, ni que sigui un mal son, amor meu, que la mama ve de seguida, no s’ho pensi gens i telefoni a ca l’Amadeu, i apaga els llums de l’habitació.

És una noia molt eixerida, l’Elena, i no es plany de la seua minusvàlua: al contrari, reivindica que ja és gran i que té edat per quedar-se sola. La Carme està tranquil·la, que quan marxa de casa és just al costat de la seua, així que s’embolica la bufanda, es posa l’abric, i ve a veure’m, a llegir, a mirar alguna peli, a escalfar-se davant la llar de foc, a comentar alguna cosa de la feina, i a quedar-se dormida al sofà, com jo. Ens anem al llit tard, que és cap de setmana i no tenim cap pressa per res, i ens despertem força d’hora, però no ens movem: s’està millor a dins.

Per fi esmorzem i la Carme se’n va a veure l’Elena, entra al pati interior de sa casa, i a dos metres de la porta d’entrada, mur endins, es troba a terra una dessuadora de color verd maragda, gairebé nova. Es queda glaçada, i no pel fred, malgrat que en fa molt. Ahir a la nit, quan va marxar de casa, aquesta dessuadora no l'havia vista, i a més té la seguretat absoluta que no és de cap conegut.

Algú ha saltat el mur i ha entrat a casa! Les alarmes del cervell de la Carme es disparen i entra com una bala cridant Elena Elena Elena i obre la porta de l’habitació on la llum està apagada i l’encén repetint el nom de la seua filla al manyoc fosc que sobresurt del llit i estira l’edredó nòrdic i es troba amb la seua filla que se la mira amb cara d’esverada i l’abraça amb força i li pregunta si està bé mentre se li trenca la veu.

I l’Elena li diu que estava molt bé i molt a gust fins que ella ha entrat cridant a l’habitació, i que faci el favor de deixar-la dormir una mica més, que és cap de setmana.

Passat l’ensurt inicial, la Carme torna al jardí i recull la dessuadora. És evident que el propietari de la roba ha d’haver-se enfilat pel mur i entrat a dins del pati, o ha llençat la peça de roba des de fora amb un bon cop de braç. Revisa les portes, que no tenen cap senyal d’haver estat forçades, ni la del pati ni la de casa. Telefona al seu fill per confirmar que no ha perdut cap dessuadora, i comprova que, tal com imaginava, no és el cas.

Ens plantegem avisar a la policia, però ho descartem aviat. Ens proposem fer guàrdia la nit següent. Deixem la dessuadora penjada al mur, per tal que qualsevol persona que passi pel carrer la  vegi i -el seu propietari?- la pugui recuperar sense cap esforç. Esperem esdeveniments.

(continua i acaba dimecres vinent)

NARCOCORRIDO DE JOSÉ FILIBERTO RAMOS, LA PERRA

És digne de figurar en qualsevol manual de Sociologia, el fenomen dels narcocorridos: són com les històries de pirates, on el dolent acaba superant en carisma al bo i esdevé protagonista principal. No hi ha mafiós ni cap de càrtel mexicà com cal que no tingui el seu narcocorrido per enumerar les atrocitats i barbaries comeses al llarg de la seua carrera delictiva, i ja si parlem d’una patum del crim, el narcocorrido ha de descriure la gesta de la seua captura o la seua mort a mans de la policia o d’una banda enemiga.

Los Tucanes de Tijuana, que tenen uns quants narcocorridos al seu repertori, en van dedicar un a La Perra, sicari de luxe amb un malnom tan ofensiu com ridícul, resultat d’un poc imaginatiu joc de paraules. José Filiberto Parra Ramos, alies La Perra, ara és a la presó, tot i que es comenta que per poc temps: o l’alliberen aviat o el troben mort allà dins.

HERNANDO, L'ENTOMÒLEG

Enmig de la conversa, veus que fa un gest ràpid, quasi imperceptible, i si l’interrogues amb la mirada, et respon què ha vist: un mosquit tigre, posem per cas.

I això només és un exemple: en Carles Hernando, l’entomòleg, localitza insectes de tot tipus allò on tu no hi veus res, però hi són.

Acostumat des de petit a observar la natura, s’apassiona per tot ésser viu que habita en ella –humans inclosos-, descobrint contínuament  noves espècies, i parlant-ne del tema en diversos articles aptes només per a gent que, com ell, estimen el món dels insectes.

Però no s’ha de pensar que en Carles és un setciències d’aquells que et taladra amb la seua sapiència: simplement, et respon quan li preguntes sobre el tema i va creant caliu per que poc a poc els seus interlocutors acabem interessant-nos per allò que ens explica.

La vessant blocaire d’en Carles Hernando n’és un bon exemple d’aquesta passió seua: des d’El Gabinet negre fins a Iconographia Insectorum, passant per la Galeria d’imatges, els insectes ocupen un lloc preferent.

Així que quan us passegeu per la Serra de Marina, pel Corredor i el Montnegre o fins i tot pels racons més apartats del Marroc i veieu una enorme caixa de sabates de color gris i amb quatre rodes –és a dir, no un automòbil, sinó un Jeep- conduit per un individu de cabells foscs i arrissats que baixa i va mirant cap a un racó de terra on a simple vista no hi ha res, aquest segur que és l’Hernando a la recerca d’un nou exemplar d’insecte.

Al següent vídeo, emès per TV3 al programa El medi ambient del dia 2 d’aquest mes, podeu veure l’entomòleg en acció: Cliqueu l'enllaç DESCOBRIR ESPÈCIES A LA SERRALADA LITORAL.

MARCA BLANCA?

Els he descobert fa molt poc, als Givers, i em van agradar molt –molt, molt, molt- des del primer moment. A l’hora de definir-los, em passa pel cap un creuament entre Panda (Bear) i Vampire (Weekend), però seria injust si em quedés només amb això, semblaria com una mena de marca blanca que imités l’original, i no és el cas: aquí hi ha molta música.

Una mostra: aquest Meantime, del seu darrer cedé In Light. El vídeo que l’acompanya, força correcte, és l’oficial.

TORNEN ELS CATS

No vaig arribar a temps per fer cap proposta al CATS, que se’m va passar. I ara ja estava de nou fora de joc si no arriba a ser pel Macip, que ha fet un post de recordatori. Així que jo també en faig un, perquè ningú es despisti.

Es tracta de votar la MILLOR INICIATIVA BLOCAIRE de 2011, i s’ha de fer al bloc CATS  abans del 21 de febrer.

Els cinc finalistes són:

ARA MATEIX, QUART ANIVERSARI, de la Zel

CARTES AL FUTUR, d’en Jordi Casanovas

INVASIÓ DELS PÍXELS, d’en Leblansky

POEMES DE L’ABECEDARI, de la Carme

QUIN LLIBRE ÉS?, de la Jomateixa

Em sento molt feliç de ser un dels nominats, evidentment!

ADÉU, CD DROME

Era una de les fites de la nostra passejada mensual per Barcelona, el CD Drome. Hi anàvem a veure les darreres novetats en música electrònica o en indie en general, i sempre sortíem carregats d’una bona provisió de discs compactes.

Els propietaris en sabien força: era preguntar per eixe o aquell altre disc o autor, i difícilment es quedaven en blanc, sinó més aviat donaven una informació suplementària que ajudava a acabar de decidir-se. Tenim fins i tot una anècdota amb el disc de Dent May, que ens van recomanar força, i que nosaltres sabíem que tenia com a plat fort l’ukelele, així que vam preguntar al venedor de torn –diria que era l’Oriol- que tal sonava aquest instrument en determinades cançons, amb la qual cosa vam aconseguir –jo diria que per primer i únic cop- deixar-lo fora de combat.

Ara –el passat mes de gener- el CD Drome ha tancat. No és tant cosa de la crisi com dels hàbits: poca gent compra ja discs, i menys els joves; menys encara valoren una obra completa, i molt menys una portada, una maqueta gràfica, un disseny, un llibret amb fotos i lletres.

Han tancat molts quioscs, bastants botigues de música, algunes llibreries. En l’època de la virtualitat o la descàrrega gratuïta, estan perdent la seua funció i el seu sentit.

El carrer Tallers de Barcelona era fa anys un passeig envoltat de botigues de música; d’allò no queda gaire cosa: Revolver i poc més.

Que duri.

L'APARELL DE FER MÚSICA

De fa una anys ençà que es nota un esforç per fer l’electrònica més audible; deu ser cosa de l’evolució, que també afecta a la música.

El cas d’Apparat –pseudònim de l’alemany Sascha Ring– és digne de consideració: les seues composicions musicals cada cop resulten més melòdiques, i ara, amb el seu nou cedé The Devil’s Walk –val la pena tenir-lo, ni que sigui per la bellíssima estètica del llibret que l’acompanya- llisquen cap a un techno-pop que en alguns moments frega fins i tot la chanson.

Com a mostra, la lànguida Black Water, amb un vídeo a joc.

Si agrada, convé passar per http://www.apparat.net/ on es pot veure i escoltar bona part de la seua producció.

TARASCON EXISTEIX

“Ma premier visite à Tartarin de Tarascon est restée dans ma vie comme une date inoubliable. Il y a douze ou quinze ans de cela, mais je m’en souviens mieux que d’hier.”

Va ser l’any passat, durant un viatge a la Provença francesa -de la qual puc dir moltes coses i la majoria molt bones-, quan vaig conèixer el poble de Tarascon.

Més que per visitar, aquest és un lloc per passejar: sense presses, en companyia o sol, el viatger s’ha de deixar portar pel tarannà d’aquesta vila occitana, aturant-se ara en aquell carreró, una mica més tard en aquest cafè, aquí per escopir al riu, més endavant per visitar el castell o el museu imaginari de Tartarin, i després seure tranquil·lament en un banc del carrer o en la terrassa d’un bar, i llegir i de tant en tant aixecar el cap i respirar pausadament, i contemplar la llum del capvespre o del migdia o del matí, i potser treure un bloc i dibuixar o pintar o escriure.

Al quiosc del poble vaig comprar la trilogia de les aventures prodigieuses de Tartarin, i a la llibreria de vell una edició de 1930 de només 330 exemplars –el meu és el 108- il·lustrada -15 aquarel·les i 30 dibuixos a una tinta- per André Collot, i em vaig quedar amb ganes de comprar alguna altra de les obres de Daudet: n’hi havia moltes edicions i cada qual més espectacular... i més cara.

Vull tornar a Tarascon i prendre un pastís de Marsella mentre contemplo a la Carme asseguda davant meu, contant-me alguna història de la vida quotidiana. La dibuixaré amb el llapis o amb la ment, tan se val: la dibuixaré.

Vull tornar a Tarascon i fer-me amb una bonica edició de les Lettres de mon moulin, a ser possible il·lustrada, i a ser possible que no sigui massa cara, i passejar pel poble i seure i llegir-la, i potser cantar en veu baixa.

Serà un viatge de plaer, diferent dels que es fan habitualment amb tot d’horaris predeterminats i llocs per visitar i quilòmetres i quilòmetres per fer cada dia.

Vull tornar-hi aviat.

ALADERN, EL MITE

Que hi ha llocs que només certs afortunats, tocats per una loteria inesperada, han pogut trepitjar, és un fet indiscutible: el que sabem d’Avalon, l’abadia de Thelema o fins i tot la cinematogràfica Brigadoon –per citar-ne només tres- són espurnes d’una realitat a la qual la immensa majoria dels mortals no tindrem mai accés.

Però jo he estat a l’Aladern, i he pogut entreveure els seus espectres, mig amagats entre nimfes, llibres engroguits pel pas del temps i llums tremoloses d’espelma.

Ara l’Aladern ja no hi és, inútil cercar-lo: un bon dia va desaparèixer del carrer Gruny de Barcelona per esdevenir mite i repoblar la memòria amb una màgia d’existència tan subtil que només pot ser captada pels orats i per aquells que van tenir la sort de compartir temps, amistat, conspiracions i il·lusions en un lloc que va esdevenir vèrtex de l’horror còsmic.

Llarga vida a l’Aladern.

FOTOMATÓN

No tinc ni idea d’on deu provenir, però sempre m’ha semblat divertit aquest nom, referent d’aquella cabina estreta amb càmera fotogràfica incorporada i instruccions ben precises per situar a l’alçada correcta un seient mòbil que, per molt que rodaves i rodaves, mai no aconseguies situar en la posició desitjada. Hom posava les monedes, preparava el somriure, premia el disparador  i sortia a fora, a esperar que aparegués una tira de fotos molles que mai, absolutament mai, quedaven com s’havia imaginat.
Ara de Fotomatons ja en queden pocs, així que serveixi d’homenatge la cançó Trampoline que Aaron Wright interpreta al seu darrer cedé: un tema alegre i un vídeo ben resolt, amb la cara de l’Aaron con si hagués acabat de sortir del Fotomatón de la cantonada. 

A LA SALUD POR EL AJO Y EL LIMÓN

Doncs és molt bo per la salut, em respon sempre i invariablement algú, a la que explico que no m'agrada l'all.

I m’he cansat, que amb això de l'all em passa com amb la Comic Sans, que no suporto les fal·làcies en què descansa la seua hipotètica vàlua.

Entenc que l'all té un sabor i un aroma molt especial i apreciat, que forma part de la tradició culinària de pobles i cultures, i que molts plats es construeixen al voltant d’aquest vegetal. Però si us plau, no barregem conceptes: l'all és tan beneficiós –o perjudicial- per la salut com ho pugui ser l'alfàbrega, el romaní o el curri. No existeix cap estudi científic que recolzi el seu paper vital per a l'organisme humà, i en cas que en un futur pogués demostrar-se que té algun efecte curatiu o preventiu, seria en quantitats tan massives que ni els fans més acèrrims de l'allioli estarien disposats a consumir.

Probablement, l'origen d’aquesta superstició –no puc qualificar-ho més suament- ve del professor N. Capo, defensor del naturisme en temps de la segona república espanyola i autor de diversos tractats sobre el tema, que amb l'arribada del franquisme va haver de transmutar –censura obliga- les seues tesis en innocus llibrets que pregonaven les bondats de l'all i la llimona. Capo era un supervivent, però altres més espavilats i amb més vista comercial aviat van descobrir nous productes -com la magnèsia o les flors de Bach- que eren bàsics per la salut.

De supersticions, tradicions absurdes i llegendes urbanes ja en tenim massa, que la salut és una cosa i l'all una altra: qüestió de gustos, i res més.

I si no, que els ho preguntin als vampirs, que són immortals i mai no s'han empassat ni un miserable polsim d'allium.

UN QUIOSC A CAN MASSUET

És una de les coses que més vaig trobar a faltar quan em vaig traslladar al nucli urbà de Can Massuet, a Dosrius: un quiosc on poder passejar la mirada per les publicacions de tot tipus que s’exposen, solapant-se parcialment unes a altres, en prestatgeries de paret o de sobretaula, i on poder comprar el diari, l’Imágenes, el Rockdelux, el número 1 de la col·lecció de fascicles de torn o allò que en aquell moment d’interacció íntima que es dona entre espectador i portada esdevé compra inesperada.

Aquest gener, això ha canviat: tinc –tenim- un quiosc, i a més molt especial, quasi com aquella mansió retratada per la Penelope Firtzgerald a The Bookshop –bellíssima novel·la que, tal com van les coses, bé podria esdevenir el cant de cigne de les llibreries- o en menor mesura, com la descrita per Nathaniel Hawthorne a The House of the Seven Gables.

El quiosc de Can Massuet és en realitat una casa amb jardí, el qual s’ha de recórrer fins arribar a una porta de fusta tancada i amb un cartell on clarament es llegeix OBERT, que s’ha d’empènyer per entrar al petit habitacle on romanen els diaris, les revistes i alguns llibres, així com alguna cosa de material d’oficina. Certament, el quiosc de Can Massuet té poc de quiosc, però molt de romàntic i inesperat, com tantes altres coses d’aquest cul del món de joguina.

[I per cert: el discret cartell que anuncia el quiosc presenta una bonica tipografia, ben allunyada de la Comic Sans; tota una premonició]

MÉS ENLLÀ DE CASTELLÓ

Que hi ha vida més enllà de Castelló és evident, tot i l’encís d’en Galderich pels paradisos mediterranis; vegis sinó aquest bonic vídeo que il·lustra The Bay, una de les cançons del darrer cedé dels Metronomy, The English Riviera.

Un bonic vídeo per a un bonic tema.

LES AVENTURES DE FRANQUIN, JIJÉ I MORRIS

Poc s’ho podien imaginar els pares de Lucky Lucke, Spirou, Jerry Spring, Gaston Lagaffe i altres herois i antiherois de paper que ells mateixos, persones de carn i os, esdevindrien els protagonistes d’un àlbum, però gràcies a la creativitat del gran Yann i a l’esforçat il·lustrador Schwartz –aquest xicot acabarà sent un bon dibuixant-, a finals d’aquest mes de gener podrem veure’ls en acció a Gringos Locos, editat a França per Dupuis.

Les expectatives són molt altes, la prepublicació promet, el vídeo-anunci fa patxoca; ara, a esperar.

EL SOMNI D'EN GALDERICH

Les confessions de tot allò del què hom s’avergonyeix públicament però frueix en privat només es fan en la intimitat, quan s’ha compartit coixí o bloc. És el cas d’en Galderich i jo.

M’estimo –malgrat l’episodi de l’home invisible, que sempre serà un núvol negre en la nostra relació- en Galderich, i per això he cregut que m’entendrà quan llegeixi aquest post i vegi exposada als quatre vents la seua passió secreta, el seu somni de sempre, el Paradís desitjat, el Shangri-La de la seua vida futura.

Des que va veure a Luís Aguilé cantant les belleses de la Mediterrània que banya les assolellades platges de Castelló, que no deixa de somniar en passar allà les seues vacances, envoltat de bikinis, taronges i llimones i sota el cel que, qual franja blava d’una senyera, corona aquelles lluminoses terres. S’esforça en amagar-ho, però de vegades –especialment quan veu una gorra marinera- el seu inconscient el traeix, i es posa a taral·lejar el Nadie me quita mis vacaciones es Castellón mentre el seu cos es gronxa amb la cadència i el ritme de la cançó.

Puede esperarme Miss Universo

 en su habitación,

yo con mi chica que es un amor

 me voy feliz a Marina d’Or,

nadie me quita mis vacaciones en Castellón.

I el somni segueix i segueix, oooh, oooh, siempre en Castellón.

Galderich estimat, la teua passió secreta des d’avui ja és pública, i no t’has d’avergonyir. Acabo d’obrir un compte bancari per que, qui ho desitgi, col·labori amb un donatiu per tal de fer possible allò que per ara només és el teu somni: un cap de setmana amb tot pagat a Marina d’Or!

Jo mateix he fet una donació de 100 euros, i de ben segur que aviat la catosfera completa, o què dic, tota la blogosfera en ple, s’afegirà a aquesta caritativa col·lecta: el fi justifica els mitjans.

2011: ELS MILLORS

M’agrada Fer llistes, m’apassionen les classificacions, i la de cap d’any amb els millors temes musicals dels dotze mesos passats és una de les meues preferides.

En el ben entès que aquesta llista és en realitat una excusa per parlar de discs i músics, i que probablement si la tornés a fer canviaria els llocs, aquestes han estat –títol i autors- per a mi les millors Merrie Melodies de l’any 2011.

1.       Sidepain, SEA OF BEES

Perfecte des del primer a l’últim segon, Sidepain és un folk impossible, amb els inesperats crits de la Julie Ann Bee afegint-se a un ritme que frega el rock i que acaba plàcidament, amb només un xiscle de veu.

2.       Repatriated, HANDSOME FURS

Sona als 80, sona a sinti pop, sona a punk reivindicatiu, sona molt i molt bé. Senzill i directe.

3. All the Sand in All the Sea, DEVOTCHKA
Un tema imparable, amb tota la instrumentació dels DeVochKa al cent per cent i donant-li un toc orquestral que a penes deixa lloc per a la seua hipotètica vena ètnica.

4.       Believer, JOHN MAUS

Diuen que aquest filòsof d’Oceania és capaç de combinar el cant gregorià amb el tecno pop. Potser sí que alguna cosa hi ha en aquest Believer.

5.       Ghost Woman Blues, THE LOW ANTHEM

Qui necessita ressuscitar a Bob Dylan? Mentre els Low Anthem siguin capaços de construir balades folk amb la precisió, sentiment i bellesa d’aquest vals de la dona fantasma...

6.       Because of the Blood, SING FANG

7.       Bats in the Atic, KING CREOSOTE & JOHN HOSKINS

8.       Walking far from Home, IRON & WINE

9.       Hibernation, HEIDI SPENCER & THE RARE BIRDS

10.   French Exit, ANTLERS

11.   Yes I Know, MEMORY TAPES

12.   Calamity Song, DECEMBERISTS

13.   Shangri-La, YACHT

14.   Altos Lugares, HIGH PLACES

15.   I’ll Be Fine, AARON WRIGHT

16.   Death Major, 13 & GOD

17.   Money, THE DRUMS

18.   You could keep me talking, THE LEISURE SOCIETY

19.   My Heart is a Drummer, ALLO DARLIN’

20.   Home is a fire, DEAD CAB FOR CUTIE

L'ABRIC QUE EM VA REGALAR LA CARME

Un abric molt xulo, sí senyor, el que m’ha regalat la Carme. En part és gràcies a un desconegut amb pinta d’estúpid  i cregut, i que va resultar que efectivament ho era.

Passejàvem per La Roca Village per fer una ullada a botigues i preus, però sense massa diners ni intencions de comprar. Entràvem, miràvem, i tornàvem a sortir.

I vet aquí que en una de les botigues ens trobem a un personatge que, amb posat de suficiència i veu de cregut, li demana -és un dir- a una de les dependentes que li aproximi un abric.
-Tu, nena, aquell abric.

La Carme i jo no vam poder deixar de mirar-lo i comentar el seu posat.

-Quin personatge més desagradable –feu ella.

 -I quina xuleria porta a sobre! –afegí jo.

El personatge en qüestió es va provar l’abric sense entrar a l’emprovador, feu mitja volta i, mirant-se a la dependenta, va presumir del seu port.

-Mira'm bé, que no en veuràs un altre igual. Aquest abric està fet per a mi, nena!

La Carme es va encendre.

-Serà fatxenda, el cregut aquest! –em va dir, sense deixar de mirar-se’l- Saps què? Agafa un altre abric com aquest i emprova-te’l.

Em va fer una certa gràcia el que em demanava la Carme, així que amb l’abric a la mà me’n vaig anar cap a l’emprovador.

-No, aquí mateix, que te’l vegi jo –m’indicà la Carme, assenyalant-me on estava el desconegut. I com que soc molt obedient, li vaig fer cas.

-Així és com han de parar els abrics –va fer la dependenta referint-se a mi i amb clar afany de venjança cap al desconegut, que em mirava i s’anava posant vermell.

-Nena, m’has dut una talla equivocada. Fixa’t més i porta’m la correcta –escopí ell,  amb la veu a to amb el seu cos ara tibat.

La noia va portar tres abrics diferents, ell se'ls va emprovar, i cada qual li parava pitjor, molt probablement perquè ella s'havia esforçat en agafar les talles més inadequades.

-Miri, emprovi’s aquest, que segur que està fet per a vostè –va intervenir la Carme, assenyalant l’abric que jo duia.

-I tant que sí! Aquesta és la meva talla!

Però no, l’abric li anava malament, i com més s’esforçava ell en fer postures, pitjor li quedava.

La dependenta s’ho estava passant la mar de bé, la Carme millor encara, jo m’aguantava el riure, i el personatge, ara vermell com un titot, es va treure l’abric tot renegant.

-Ja no fan roba com la d’abans!

I marxà.

Jo anava a posar l’abric al seu lloc, però la dependenta s'aproximà a la Carme i li va dir que, si ens interessava, ens deixava l'abric a un preu molt econòmic, molt més baix del que marcava el preu ja rebaixat. La  Carme va ser ràpida, el va agafar i va demanar que li cobressin: me'l regalava! Jo estava tan content que me’l vaig endur posat.

Ara tinc un bonic abric que, com diu ella rient quan me’l veu, està fet per a mi.

VOCACIONS

-I tu, què vols ser quan siguis gran?

I abans que jo tingués temps per respondre, la meua tieta va fer un panegíric dels mestres d’escola, que en l’època en que jo era xiquet estaven molt ben considerats.

El meu pare em va recordar la bellesa de l’ofici de calafat al qual tant ell com el meu avi i el meu tiet patern s’hi dedicaven, encara que se li notava poca convicció en la seua defensa.

-Que és un treball molt sacrificat, fill meu, com també el de mariner -i acabà recomanant-me que, potser seria millor que em dediqués a una altra cosa.

L’àvia, que sovint parlava amb to humorístic de la seua passió per l’olor de les espelmes, em va descriure la vida dolça i amb final feliç –directe al cel- dels capellans, aprofitant que feia poc que jo era escolanet i coneixia bé el sabor del pa d’hòstia i el vi dolç que, entrant d’amagades a la sagristia, furtava amb la l’ajut dels companys i l’aquiescència tàcita del mossèn.

L’avi cità a metges, advocats i fins i tot polítics, algun d’ells de la comarca, els altres de València, Barcelona o Madrid.

 -Tots viuen molt bé, i tenen casa i despatx propi. I automòbil! –arrodoní l’avi.

Jo dels esmentats només coneixia al metge del poble, a qui odiava profundament per la seua afecció a receptar-me lavatives i injeccions cada cop que em feia mal alguna cosa.

El meu tiet va lloar el meu cosí gran, que havia guanyat unes oposicions i ara treballava a l’ajuntament com a funcionari.

-Així doncs, fillet, que t’agradaria ser de gran?

-Astronauta.

I ho vaig dir amb tanta serietat i sinceritat, que ningú no va gosar contradir-me.

[Però si això hagués estat un tebeo, a l’última vinyeta tots els meus familiars haurien caigut de cul]