VOCACIONS

-I tu, què vols ser quan siguis gran?

I abans que jo tingués temps per respondre, la meua tieta va fer un panegíric dels mestres d’escola, que en l’època en que jo era xiquet estaven molt ben considerats.

El meu pare em va recordar la bellesa de l’ofici de calafat al qual tant ell com el meu avi i el meu tiet patern s’hi dedicaven, encara que se li notava poca convicció en la seua defensa.

-Que és un treball molt sacrificat, fill meu, com també el de mariner -i acabà recomanant-me que, potser seria millor que em dediqués a una altra cosa.

L’àvia, que sovint parlava amb to humorístic de la seua passió per l’olor de les espelmes, em va descriure la vida dolça i amb final feliç –directe al cel- dels capellans, aprofitant que feia poc que jo era escolanet i coneixia bé el sabor del pa d’hòstia i el vi dolç que, entrant d’amagades a la sagristia, furtava amb la l’ajut dels companys i l’aquiescència tàcita del mossèn.

L’avi cità a metges, advocats i fins i tot polítics, algun d’ells de la comarca, els altres de València, Barcelona o Madrid.

 -Tots viuen molt bé, i tenen casa i despatx propi. I automòbil! –arrodoní l’avi.

Jo dels esmentats només coneixia al metge del poble, a qui odiava profundament per la seua afecció a receptar-me lavatives i injeccions cada cop que em feia mal alguna cosa.

El meu tiet va lloar el meu cosí gran, que havia guanyat unes oposicions i ara treballava a l’ajuntament com a funcionari.

-Així doncs, fillet, que t’agradaria ser de gran?

-Astronauta.

I ho vaig dir amb tanta serietat i sinceritat, que ningú no va gosar contradir-me.

[Però si això hagués estat un tebeo, a l’última vinyeta tots els meus familiars haurien caigut de cul]