30 d’abril del 2010

MERRIE MELODIES (31): TELEKINESIS


Un disc poc habitual en els esquemes de la editora indie Morr Music: el cantant i únic membre de Telekinesis –Michael Benjamín Lerner- no és nòrdic, ni fa indietrònica ni res similar, sinó un agradable i fresc pop-rock. La cançó Tokyo té vídeo propi gentilesa de la cas, i dirigit per la Diana Potter.


29 d’abril del 2010

AVÍS

El post d’avui és per avisar que avui no hi haurà post.
Disculpin les molèsties.

28 d’abril del 2010

IMITOSI (3): PER ON CAMINO


[Aquesta secció és una imitació descarada de blocs que, per un o altre motiu, m’han ajudat a tenir una visió més plural del món; entenguis per tant el post com un homenatge al bloc plagiat]

A l’Ernesto Niebla, que sap descobrir la màgia de la quotidianeitat.

El dissabte 10 i el diumenge 11 d’aquest abril vaig fer una escapada a París, la ciutat on m’agradaria viure si fos molt ric. Com que no ho soc, em conformo amb visitar-la de tant en tant.
És una ciutat per passejar, París, i això és el que faig només arribo. Aquest cop em vaig endinsar pel barri de Montparnasse i vaig descobrir la rue Daguerre, un carrer peatonal i ple de botigues, petits restaurants i comerços de queviures.
El nom Daguerre fa referència a Louis Daguerre, que junt amb Niépce fou l’inventor de les primeres plaques fotogràfiques, conegudes com daguerrotips.
Poc o gens conegut pels turistes, aquest carrer és molt transitat pels parisencs de tota vida, que tenen aquí la possibilitat de fer les seves compres fins i tot el diumenge al matí. Envoltat de formatgeries, carnisseries, fleques i demés, a mi també em venia de gust entrar i, aprofitant l’avinentesa, fer la meva compra setmanal. Però em vaig retenir, que després els de Ryanair segur que n’haurien muntat una de bona si em veien aparèixer pel control de bitllets amb tot de bosses repletes de viandes; de manera que em vaig acontentar amb fer una passejada. Em va sorprendre molt la gran quantitat d’animals de granja que n’hi havia a la venda; tots eren de plàstic, però em van semblar molt simpàtics, i vaig fer-los una foto mentre ells somreien a la càmera.
El que més em va agradar de tots era una vaca que s’havia enfilat a un balcó. Estava allà anunciant una formatgeria amb posat seriós i cara de mil déus, perquè així ningú se’n reia d’ella.
També, com a reclam d’una carnisseria especialitzada en carn de cavall, hi havia tres caps amb una llum de neó envoltant-los. Tots tres també tenien un posat molt seriós, i això que a la nit, amb la llum de neó de color violeta encesa, no quedaven massa bé.

Seguint el meu itinerari, em vaig trobar amb un avió de fireta, molt similar al del Ryanair que m’havia portat, i també el vaig fotografiar.
Definitivament, el carrer sencer semblava de joguina, i per acabar-ho d’adobar, a una cantonada en vaig trobar la llibreria Les cousins d’Alice, decorada amb imatges de la famosa obra de Lewis Carroll. A traves dels vidres es veia tot de prestatges amb llibres pop-up i joguines antigues. Llàstima que, com que ja eren a prop de les nou de la nit, ja havien tancat.
Per tal que la meva passejada fos completa, només em faltava trobar algun gat, i vet aquí que quasi al final del carrer en veig no un sinó més de deu, pintats en una cortina que decorava les portes d’un restaurant japonès. Això va ser motiu suficient com per que em decidís a entrar i sopar en aquell petit local decorat tan a fora com a dintre amb tot de gats. Vaig demanar-los als propietaris si podia fer fotos, però com que jo no m’expressava massa bé en francès i ells encara l’entenien menys, al final vaig decidir fer-los una salutació amb el braç, com el gat bondadós i kitsch que adorna la majoria de locals asiàtics instal·lats a Europa, i aleshores em van començar a fer reverències i em van abraçar afectuosament mentre m’assenyalaven l’estàtua felina que, junt amb un sable de samurai, presidia el restaurant.
Em penso que tornaré aviat al carrer Daguerre.

27 d’abril del 2010

PRIMAVERA PER FI


Mira que a mi m’agrada poc la primavera, que em puja les al·lèrgies als màxim i em baixa l’energia al mínim, per allò del pol·len i l’astènia, però aquest cop desitjava amb totes les meues forces que arribés. Tenia ganes de notar el sol a la pell, de seure a la fresca fins que sortís la lluna sense haver d’embolicar-me amb roba d’abric, de notar com tot esclata de vida al meu jardí, i finalment ha succeït.
Com a mostra, 9 fotografies de vegetals en plena efervescència primaveral, i una que vaig fer aprofitant que la Carme estava distreta. Tot esclata en primavera!

26 d’abril del 2010

HEROIS DE L'AVENTURA (V): EL NAN DNÍUN I EL GEGANT GRALST


Dóna’m una teia i ves xiulant
que conec millor que tu
totes les tenebres


Això és el que li diu Gralst, gegant cec i pacífic, al seu amic Dníun, un nan xerraire. Són els protagonistes de Tanenllà, un relat un conte una ficció una aventura una reflexió un camí un anar enlloc un retornar sempre, un llibre que ha ideat ha escrit ha dibuixat ha fotografiat ha dissenyat ha maquetat ha fet en Jordi Girbén.
Tanenllà encisa des del moment que hom obre les seues pàgines i ensuma l’olor forta de tinta que desprenen; des del moment que hom fa lliscar els dits pel paper gruixut i amb el grau de setí suficient per que els colors i les línies quedin ben definides però no arribin a enlluernar, i així resulti senzill endinsar-se en el món de textures difoses però evidents en que té lloc el viatge dels protagonistes.
Només trenta pàgines per que el lector pugui viure l’aventura del gegant cec i el nan xerraire semblen poca cosa si s’hagués de superar un espai introductori o una barrera de presentació de personatges o un marc on enquadrar l’espai i cronometrar el temps, però Girbén fa innecessaris aquests elements imprescindibles en altres narracions i no deixa opció a que hom pugui aturar-se a pensar bé on es fica. Tanenllà t’emporta sense opció a fer marxa enrere ni a recórrer a un punt de lectura per fer una pausa i tornar més tard, és ara o mai, i el viatge val la pena.
Un luxe de llibre per llegir avui, aprofitant que no és la diada de Sant Jordi.

23 d’abril del 2010

MERRIE MELODIES (30): CAMERA OBSCURA


Soc un fan absolut de Camera Obscura, i encara que el seu darrer disc My Maudlin Career no és el millor que han fet, em segueix agradant el seu pop de cambra i l’estètica tan especial amb que la madura Tracyanne Campbell, lider indiscutible del grup, sap envoltar la seua música. Com a mostra, aquesta gravació en directe del tema French Navy.

22 d’abril del 2010

VIDAS EJEMPLARES (25): LA PISTOLA ESPACIAL JYESA


A la Clídice, amb qui comparteixo trauma infantil

No va morir cap persona coneguda, ni cap terratrèmol va bellugar la casa dels meus pares, ni va tronar ni va llampegar ni va caure aigua a càntirs, però aquell va ser un dels dies més tristos de la meua vida.
Jo devia tenir cinc o sis anys, i ja era un fanàtic de la ciència-ficció: tenia el cap ple d’extraterrestres que havia abduït dels tebeos, llegia qualsevol article que parlés d’ovnis, m’empassava totes les sèries d’anticipació que feien a la tele –a l’uacheefe i en blanc i negre, és clar- i de gran volia ser astronauta.
O sigui que res té d’estrany que aquell any per a reis demanés la Pistola Spacial Jyesa que havia vist a la única botiga del poble on venien joguets.
I per si de cas, tot i que jo habitualment ja era un bon nen, aquelles setmanes abans del dia de reis em vaig portar tan bé que fins i tot el mossèn va felicitar als meus pares. Jo veia que anava guanyant punts, i que aquell any la cosa pintava bé, però per assegurar la jugada encara més, en fer la carta als reis, vaig posar només una joguina: la Pistola Spacial Jyesa, sense E i amb Y grega, com correspon a un objecte de l’espai sideral.
Somniava amb ella. Em veia recorrent els planetes amb la meua nau espacial i enfrontant-me als més temibles extraterrestres, que quedaven immobilitzats quan jo els llençava un raig paralitzador amb la meua arma fantabulosa.
Tres dies abans que vinguessin els reis, a la botiga de joguines havia desaparegut la Pistola Spacial, i vaig pensar que això era un bon senyal: segur que els servidors reials ja l’havien agafada per a mi. I per fi arriba el matí de reis, i jo que em llevo només obrir els ulls i salto cap al menjador i veig un paquet enorme tot embolicat i crido d’alegria i començo a estripar-lo tot nerviós, i em trobo amb una mena de circuit amb un cotxet que va rodant amunt i avall i s’atura davant d’una barrera que s’ha d’aixecar i aleshores el cotxet fa piii i segueix el seu recorregut i jo que m’ho miro i començo a sentir que no puc respirar bé i que els ulls se m’omplen de llàgrimes i els meus pares que estan fets pols i no saben quina cara posar i em comencen a dir què bonic que és això que t’han deixat els reis i jo que no paro de plorar i em poso tan vermell que els faig patir perquè es pensen que m’estic ofegant i jo que entre sanglot i sanglot els dic que he estat un bon nen i que cada dia he anat a veure als avis i que m’he menjat tot el que m’han posat a taula i que cada cop que ha vingut la tieta Joaquina a casa li he fet molt petons i que el que m’ha passat és injust.
I aleshores, sento una mena de soroll estrany, com de sirena, i no puc estar de girar-me i mirar per la finestra i veure que davant mateix de ma casa hi ha un veí, el Dionisio, que està jugant amb la Pistola Spacial Jyesa que fa sorollets i té una llum que s’encén i s’apaga i això ja és insuportable per a mi i perdo el món de vista i els meus pares destrossats intenten reanimar-me i finalment quan torno a ser jo em sento el nen més trist del poble, o millor dit, de la galàxia que mai no arribaré a conquerir.

Amb el temps, m’he imaginat que el que devia succeir és que quan els meus pares van anar a comprar la joguina que jo havia demanat, aquesta ja no hi era: els pares del Dionisio havien passat abans.
I també m’he imaginat la cara de pena dels meus pares davant la meua desil·lusió, i la seua impotència per poder fer-me feliç aquell dia en que tots els nens del poble treien els seus joguets al carrer i jo em vaig quedar a casa plorant.

La Pistola Spacial se li va petar al Dionisio al tercer dia, i això em va tranquil·litzar una mica. I els meus pares van seguir estimant-me com només ells ho saben fer, i en poc temps vaig tornar a ser un xiquet feliç, i vaig començar a pensar en el joguet que demanaria l’any vinent: un casc d’astronauta.

21 d’abril del 2010

IMITOSI (2): IRÒNICAMENT

Pàrking*
*de bojos
1.
[Aquesta secció és una imitació descarada d’altres blocs que, per un o altre motiu, m’han ajudat a tenir una visió més plural del món; entenguis per tant el post com un homenatge al bloc plagiat]

A l’Eulàlia, que fa que el que és difícil sembli fàcil. M’ha costat moltíssim imitar-la, i finalment, només he aconseguit alguns intents força patètics.
Vides paral·leles
2.
Exhibicionisme
3.

Segueixi la línia de punts

4.

Setge

5.

Evolució

6.

20 d’abril del 2010

VEIG OMBRES


De vegades, veig ombres. No ho dic en sentit figuratiu, em passa sovint quan escolto una conferència o taula rodona o similars i em posen un Powerpoint. Aleshores, els conferenciants desapareixen envaïts per la penombra necessària per que es pugui veure bé el que es projecta.
Estic convençut que és una eina que té la seua utilitat, el Powerpoint, però habitualment es fa servir per posar el títol i el subtítol i el subapartat del que s’està exposant, quan aquesta mena d’índex no importa a ningú; o per que els assistents llegeixin el que el conferenciant va dient, quan en realitat el que es voldria és gaudir de la frescor del directe; també s’utilitza per projectar imatges suposadament gracioses que s’han baixat d’internet i a les que se’ls hi veu el pixel cosa mala; alguns fins i tot posen animacions per amenitzar el que diuen, aconseguint més aviat banalitzar el seu discurs. Si a tot això li afegim que la lletra triada per mostrar aquests missatges és en moltes ocasions la infumable Comic Sans, la cosa ja no s’aguanta per enlloc, i la suposada conferència es converteix en una avorrida visualització de diapositives amb veu en off.
Les conferències amb Powerpoint sovint s’acaben assemblant als concerts en Playback, però amb els elements invertits: si en el Playback els músics es veuen però no canten, en el Powerpoint els conferenciants parlen però no es veuen.
Però fins i tot una conferència feta amb un Powerpoint maldestre té els seus avantatges: aprofitant la relativa foscor de la sala, hom sempre poc fer una becaina.

19 d’abril del 2010

PETITA CRÒNICA D'UNA GRAN FESTA

Ahir diumenge, només obrir els ulls, vaig pensar que m’havia despertat abans d’hora, tan fosc ho veia tot. Però no, és que plovia.
A mig matí jo estava força cabrejat: la pluja seguia, el jardí estava tot mullat, i feia fresca.
Cap al migdia, van començar a arribar uns i altres, i en poca estona em vaig oblidar dels contratemps, encisat com estava escoltant, rient, observant, aprenent, compartint. Una gent fantàstica.
Quan va acabar la festa la temperatura era agradablement fresqueta, el terra estava suaument humit, havia sortit el sol i... i encara havien sobrat sis ampolles de vi, o sigui que caldrà començar a pensar en una nova trobada!

17 d’abril del 2010

BISTEC DE JUBARTA

Per trossejar la jubarta vaig haver de demanar ajuda a uns amics japonesos, que d'això en saben molt

Estava rumiant aquesta nit sobre com aconseguir que algú més –els tímids, els mandrosos, els despistats...- s’apuntés a la trobada de demà diumenge, quan se’m va acudir que encara tinc guardada al congelador la balena que vaig pescar al meu jardí aquells dies de la gran nevada.
Així que m’he llevat d’un salt –devien ser ja les tres de la matinada- i he consultat una de les obres mestres de la literatura de sempre, Moby Dick, ja que recordava haver llegit allà una recepta de cuina que el mateix capità Ahab comenta amb Bouygues, un mariner del Pequod d’origen francès.
El plat és senzill de cuinar: es sala la jubarta, prèviament tallada a bistecs, i es torra a la planxa quan aquesta està ben calenta, afegint-hi una pinzellada de mostassa de Dijon.
El desganat Ahab, en comentar aquest àpat amb el mariner francès, li ordena que li passi encàrrec al cuiner per que prepari per a sopar una bona tanda de bistecs de jubarta. “Potser així baixi a coberta i mengi alguna cosa”, es diu a si mateix.
El mariner corre a donar l’ordre al cuiner mentre se li fa la boca aigua.
I jo he pensat que, com que la Carme té una planxa elèctrica, estaria bé preparar al jardí mateix uns quants bistecs de balena a la manera com li agradaven al capità Ahab. Vaig a descongelar-la.

16 d’abril del 2010

MERRIE MELODIES (29): FIRST AID KIT


No, aquest First Aid Kit no són les germanes nòrdiques, sinó Agnès Aran i Carles Querol, un duet de Barcelona que té el mateix nom (diria que ells van ser primer).
El tema Fake/Real forma part del seu segon disc, Plaits. Melòdics i electronics.


15 d’abril del 2010

ESPAGUETTIS AMB CALAMAR I TINTA DE CALAMAR

Pensant què podria cuinar diumenge vinent que fos ràpid de preparar i que pogués deixar-ho fet, se m’ha acudit aquest plat, que trobo molt divertit de sabor i força senzill de fer.
La pasta es compra ja preparada amb la tinta, i mentre es va fent, es prepara el calamar, tallat a trossos i cuinat amb ceba, tomàquet ratllat i pebre en pols.
Per donar una nota de color, es poden afegir uns quants musclos, i ja està. Això sí, compte amb tacar-se, que després costa molt de treure.
Ah! Per diumenge també tinc previst fer albergínies amb alfàbrega i formatge feta.

14 d’abril del 2010

IMITOSI (1): IMATGES DE PEDRA I DE SILENCI

[Aquesta secció és una imitació descarada d’altres blocs que, per un o altre motiu, m’han ajudat a tenir una visió més plural del món; entenguis per tant el post com un homenatge al bloc plagiat]

A l'Esther i el Toni

Als cementiris amb pedigrí hom pot arribar a descobrir, a partir de l’observació detallada de les tombes, certs aspectes de la personalitat de l’individu o família enterrada en elles.
És el cas de la que apareix a la foto, situada al cementiri parisenc de Montparnasse. Em va cridar l’atenció la manera tan exagerada com s’escorava a babord, com si fos un vaixell a punt de naufragar. Curiós, ja que el cementiri de Montparnasse rep l’atenció continuada de jardiners i vigilants, que impedeixen que l’abandó s’instal·li a cap tomba.
En aproximar-me per llegir la inscripció quasi invisible, vaig descobrir que la inclinació no era efecte de cap arrel incontrolada ni d’un inesperat moviment de terres, sinó que s’havia fet a propòsit: contenia les restes d’una família de mariners, i el bloc de pedra escorat representava el vaixell en el que es fa el viatge final. Un bonic epitafi ho explicava.

13 d’abril del 2010

DIUMENGE 18: ESCALFANT MOTORS

Està plovent, suau però amb ganes. He mirat el pronòstic del meteocat per aquest diumenge proper, i no són massa bones: sembla ser que plourà. Tot i això, penso que val la pena mantenir la nostra trobada de blocaires, i confiar que al final el temps s’arregli. Així doncs, si us sembla ho tirem endavant.
He obert un correu per posar-nos en contacte i enviar-vos indicacions de com arribar a ma casa, així com per comentar el que cregueu comentable:
santperfecte@gmail.com
Si algú més dels que es van apuntar s’anima a venir, cap problema, escriviu un email avisant, i ja està.
Ens llegim.

9 d’abril del 2010

MERRIE MELODIES (28): CABOSANROQUE

Costa de definir el que fa aquesta colla, tot i que sempre es pot acabar dient que fan música. En directe són tot un espectacle d'aquells que es recorda sempre; en disc -el disseny de tots els seus cedés és increïble, de col·lecció- la cosa canvia però segueixen sent brillants. Penjo la darrera genialitat del grup, Powerhouse omfx, i adjunto la seua web oficial, http://www.cabosanroque.com/ , que val la pena visitar.

8 d’abril del 2010

ELS MEUS NEBOTS MENGEN VERDURES

He tornat de Xàbia amb una medalla que m’he autoimposat, conseqüència d’haver aconseguit que Nico i Pau -els meus nebots preferits- mengin verdures, que fins ara els agradaven ben poc.
Resulta que, no fa massa, vaig comprar un wok, i m’he aficionat a cuinar amb ell diferents tipus de verdures, així que vaig pensar que seria un bon regal per portar a casa del meu germà quan anés a veure’l. Tenia clar que a la meua cunyada li semblaria bé, doncs sempre li agrada provar nous plats, però no sabia com reaccionarien els meus nebots, així que vaig apostar per fer-los participar en la preparació del menjar.
Vaig jugar fort: com a verdures hi havia bròquil (cap dels quatre l’havia provat), fonoll (un perfecte desconegut), pastanaga (Nico la odia) i xampinyons (el meu germà es declara al·lèrgic a aquest vegetal) , i gambes pelades com a element especial. Tot ben passat pel wok, amb l’inestimable ajuda dels meus nebots tallant la verdura -s’ha de tallar tota a trossos no massa petits- i remenant-la al foc -cal posar-la tota junta, preferentment amb una mica d’oli, i moure-la contínuament-, i servit a taula acompanyat de tortillas mexicanes i salses variades. Un èxit.
Tant és així que, al dia següent, Nico i Pau van exigir més wok, i aquest cop encara vaig jugar més fort, doncs vaig canviar tres de les verdures anteriors per carabassó, albergínia i pebrot vermell, mantenint els xampinyons. Tot acompanyat amb tacos de pollastre o tonyina de pot, a elegir, i de nou servit amb les tortillas. La cosa va tornar a funcionar i millor encara, ja que els meus nebots ja eren uns experts cuiners i van saber donar-li a la verdura el punt exacte de cocció.
Així doncs, doble premi: Nico i Pau mengen verdures i a més, dominen la cuina al wok.

7 d’abril del 2010

EL VIGILANT VIGILAT

A primer cop d’ull podria semblar una tasca poc compromesa i molt còmoda la de realitzar una anàlisi crítica de blocs des d’un altre bloc, ja que el fet de poder amagar la identitat i quedar així en l’anonimat dona via oberta a dir qualsevol cosa, per dura que resulti.
I no és cert: el crític, des del moment que fa pública la seua anàlisi, adquireix tàcitament el compromís d’exposar-se ell mateix a la crítica de tothom que ho desitgi, també des de l’anonimat si es vol. Resulta impossible no criticar al crític, i si la seua anàlisi no ha estat prou bona o les seues valoracions prou raonades, rebrà sens dubte una pluja de comentaris realitzats amb el bisturí més fi i afilat que es pugui trobar a la xarxa.
Així, el bloc Un que vigila s’exposa continuadament a totes les crítiques hagudes i per haver, en tenir com a objectiu la valoració dels altres blocs. La seua tasca analítica la fa des de l’ombra, sense que el vigilat se’n assabenti fins que ja sigui massa tard per poder canviar res. Dilluns, jo mateix vaig rebre un comentari de l’autor del bloc vigilant (UQV) anunciant-me que m’havia estat seguint, “T’he estat espiant, Leblansky”, i que “Demà dimarts et dedico una fitxa”. Simpàtic, però inquietant.
Davant d’això, res podia fer jo més que esperar impacientment la crítica. I en llegir-la, em vaig quedar absolutament sorprès, ja que no m’esperava una radiografia tan ben feta del meu bloc. Certament surto molt ben parat, però això és el que menys m’importa –tot i que m’importa- ja que el que valoro de veritat és que UQV hagi estat capaç de veure el com, el què i el perquè d’Enceneu els llums. Brillant.
Senyor crític, vostè es mereix que el pengi al meu blogroll per que el critiqui tot aquell que vulgui.

6 d’abril del 2010

VIDAS EJEMPLARES (24): EL DARRER ADÉU


I. Versió masculina
La inesperada mort de l’Immanuel als cinquanta anys no va commoure a ningú. D'ell sempre havien dit que era poqueta cosa, que no sabia imposar-se, que no seria res en la vida, i quan es va morir, tots els seus familiars van ratificar aquestes apreciacions.
-Mai no vaig saber què és un home de veritat –va dir al vídua, mentre es dirigia a l’església amb els familiars i els coneguts -, el teu pare no servia per a res.
-És que el papa era un mitja merda –afegí el fill, amb cara de fàstic.
-Encara no sé com et vas arribar a casar amb l’Immanuel, no sé on li vas veure la gràcia –rematà la cunyada.
Al tanatori, els quatre veïns que es van aplegar allà per dir-li adéu al mort, van baixar la veu en veure passar als familiars, per després continuar comentant la jugada.
-Sempre va ser un inútil, l’Immanuel –sentencià el farmacèutic.
-Un gilipollas –puntualitzà el company d’oficina.
-Un cagat, un negat i un mort de fàstic, és el que era l’Immanuel –especificà encara més el president de l’escala.
Aparegué el mossèn, i la cerimònia començà. Ni llàgrimes, ni abraçades, ni cares de pena, sinó més aviat d’avorriment i de ganes d’acabar aviat.
-Ei, t’has fixat amb aquestes ties? D’on han sortit? –comentà el farmacèutic al del costat, mentre amb la mirada assenyalava a unes dones vestides amb roba força provocativa que havien acabat d’arribar i que, entre riures continguts, es miraven el taüt. Xiuxiuejaven entre elles, somreien i de tant en tant feien un sospir de pena, que novament donava pas a un somriure.
Els familiars es van girar, sorpresos per l’inesperat murmuri, i encara es van sorprendre més en veure aquelles dones.
-Mare, qui són aquestes ties? –preguntà la filla.
-No tinc ni idea, segur que s’han equivocat d’enterrament –respongué la mare, amb la mosca al nas.
Però no, en acabar la cerimònia, les desconegudes es van dirigir cap als familiars, i van deixar clar que coneixien l’Immanuel. Van donar el condol, i van iniciar una conversa que, poc a poc, va anar pujant de to.
-I vostè devia estar ben satisfeta, eh, senyora? –digué una.
-Senyora, no sé de què m’està parlant ara –respongué la vídua, amb cara d’emprenyamenta.
-I tant que ho sap –insistí una altra, picant l’ullet i fent un somriure de complicitat-, totes coneixem molt bé com era l’Immanuel, oi?
I aleshores, les rialles esclataren, fresques, i ressonaren per tota la sala, mentre els familiars del mort es miraven entre ells i no sabien quina cara posar.
Els veïns, atrets pel xivarri i la roba cenyida de les desconegudes, s’aproximaren.
-Nenes, marxem, que arriben les mosques! –feu una en un to de veu suficientment elevat per que els altres s’aturessin i fessin mitja volta.
-I vosaltres ja ho sabeu, macos –va dir una altra, dirigint-se als fills del mort-, a veure si preneu exemple del vostre pare.
I més rialles. Finalment, les desconegudes van marxar, fent un petó a l’aire dirigit al taüt del difunt, i dient-li adéu amb la mà.
Els veïns ja feia estona que no hi eren: havien abandonat el tanatori amb cara de pal, sense saber massa bé què dir, excepte el president de l’escala, que no es va poder estar de comentar que aquest Immanuel no tenia un pèl de tonto, i com se la sabia de llarga.
Els familiars, un cop sols, van començar a discutir entre ells, entre crits i sanglots mal continguts.

II. Versió femenina
La inesperada mort de la Manuela als cinquanta anys no va commoure a ningú. D'ella sempre havien dit que era poqueta cosa, que no sabia imposar-se, que no seria res en la vida, i quan es va morir, tots els seus familiars van ratificar aquestes apreciacions.
-Mai no vaig saber què és una dona de veritat –va dir el vidu, mentre es dirigia a l’església amb els familiars i els coneguts -, la teua mare no servia per a res.
-És que la mama era una bleda assolellada –afegí la filla, amb cara de fàstic.
-Encara no sé com et vas arribar a casar amb la Manuela, no sé on li vas veure la gràcia –rematà el cunyat.
Al tanatori, els quatre veïns que es van aplegar allà per dir-li adéu a la morta, van baixar la veu en veure passar als familiars, per després continuar comentant la jugada.
-Sempre va ser una inútil, la Manuela –sentencià la farmacèutica.
-Una avorrida –puntualitzà el company d’oficina.
-Una merda, una negada i una morta de fàstic, és el que era la Manuela –especificà encara més la presidenta de l’escala.
Aparegué el mossèn, i la cerimònia començà. Ni llàgrimes, ni abraçades, ni cares de pena, sinó més aviat d’avorriment i de ganes d’acabar aviat.
-Ei, t’has fixat amb aquestes ties? D’on han sortit? –comentà la farmacèutica al del costat, mentre amb la mirada assenyalava a unes dones vestides amb roba força provocativa que havien acabat d’arribar i que, entre riures continguts, es miraven el taüt. Xiuxiuejaven entre elles, somreien i de tant en tant feien un sospir de pena, que novament donava pas a un somriure.
Els familiars es van girar, sorpresos per l’inesperat murmuri, i encara es van sorprendre més en veure aquelles dones.
-Pare, qui són aquestes ties? –preguntà el fill.
-No tinc ni idea, segur que s’han equivocat d’enterrament –respongué el pare, amb la mosca al nas.
Però no, en acabar la cerimònia, les desconegudes es van dirigir cap als familiars, i van deixar clar que coneixien la Manuela. Van donar el condol, i van iniciar una conversa que, poc a poc, va anar pujant de to.
-I vostè s’ho devia passar d’allò més bé, eh? –digué una.
-Senyora, no sé de què m’està parlant ara –respongué el vidu, amb cara d’emprenyamenta.
-I tant que ho sap –insistí una altra, picant l’ullet i fent un somriure de complicitat-, totes coneixem molt bé com era la Manuela, oi?
I aleshores, les rialles esclataren, fresques, i ressonaren per tota la sala, mentre els familiars de la morta es miraven entre ells i no sabien quina cara posar.
Els veïns, atrets pel xivarri i la roba cenyida de les desconegudes, s’aproximaren.
-Nenes, marxem, que arriben les mosques! –feu una en un to de veu suficientment elevat per que els altres s’aturessin i fessin mitja volta.
-I vosaltres ja ho sabeu, macos –va dir una altra, dirigint-se als fills de la morta-, a veure si preneu exemple de la vostra mare.
I més rialles. Finalment, les desconegudes van marxar, fent un petó a l’aire dirigit al taüt de la difunta, i dient-li adéu amb la mà.
Els veïns ja feia estona que no hi eren: havien abandonat el tanatori amb cara de pal, sense saber massa bé què dir, excepte la presidenta de l’escala, que no es va poder estar de comentar que aquesta Manuela no tenia un pèl de tonta, i com se la sabia de llarga.
Els familiars, un cop sols, van començar a discutir entre ells, entre crits i sanglots mal continguts.