Era un temps en que la badia de Xàbia era freqüentada per vaixells de càrrega, molt abans de la guerra civil, i mariners de variats països desembarcaven per pagar-se una dutxa amb aigua dolça i empassar-se tants gots de cassalla com ho permetés la vista abans d’ennuvolar-se.
Ben entrat el capvespre, cançons marineres, jocs de cartes, tabac d’embolicar i navalles esmolades corrien pe la platja de grava, i de tant en tant alguna baralla acabava més malament del que s’havien pensat aquells que l’iniciaven. Però només de tant en tant.
El gallet del poble, Generoso, tenia fama de persona brava però assenyada, i sabia quan calia aturar la brega i tornar a l’alcohol. I sigui pel seu aspecte robust, la seua alçada gegantina o la sensatesa de les seues paraules, o per tot plegat, el cert és que sabia imposar el seu criteri i acabava amb les baralles quan ell ho creia oportú. Temut i respectat, Generoso era el valent del poble.
Fins que va arribar el mariner de Bristol. En tres dies es va guanyar una reputació de bèstia ferotge i violenta, tot i ser, segons explicaven els qui havien tingut la mala sort de trobar-se’l a la platja o pels quatre carrers del poble, un tap de bassa. La seua navalla n’havia ferit a més d’una dotzena, i havia tallat tres orelles, a raó d’una per dia.
I parlant d’orelles, Generoso n’estava fins elles de sentir com el comparaven amb el mariner de Bristol.
-Tu eres un valent, però l’anglès et deixaria tirat per terra abans d’un dijesús –li va dir un.
-Ja ho crec que sí! –confirmà un altre. No t’arriba ni al melic, però de fort i de brau, en fa deu com tu.
-Quan el vegis, ja pots amollar a córrer! Abans que hagis tingut temps per treure la navalla, ell ja t’haurà tallat els dits –acabà de rematar un tercer.
Generoso no deia res, pagava el got de cassalla i sortia de la taberna malhumorat i capcot. No li agradava la ràpida pèrdua del seu carisma causada per l’arribada d’aquell mariner de Bristol, però què podia fer? No s'havien arribat a trobar mai, i tampoc en tenia massa ganes, no per que li tingués por, sinó per un motiu que el feia avergonyir i del qual no volia que ningú se n’assabentés: no parlava ni entenia una paraula d’anglès. No és que la resta de mariners del poble en tinguessin massa idea, però ell era un autèntic negat per als idiomes.
I arribà el divendres. Els vaixells de càrrega s’estaven poc temps a la badia, i abans d’acabar la setmana, el mariner de Bristol desapareixeria per sempre de Xàbia. Generoso feia hores que estava embarrat a la taberna, i la cassalla ja formava part del seu grup sanguini, quan algú va entrar cridant l’alerta: havien vist al mariner de Bristol, que venia, navalla en mà, amb ganes de brega.
Era massa tard per fugir de la taberna, i la gent es va arraconar com va poder. Generoso, amb la mirada tèrbola per la ingesta massiva d’alcohol, es girà cap a la porta quan aquesta s’obrí. No hi veia massa bé, però distingí una forma borrosa que cridava paraules en anglès.
Generoso avançà, s’estripà la camisa amb les mans, i mentre saltaven els botons i deixava el seu pit enlaire, va fer un bram en el seu anglès modulat per la veu rogallosa de la cassalla.
-¡Pínchame, cowarde!
I dient això, va caure a terra tan gran com era. El de Bristol, que no s’ho esperava, no va tenir temps per apartar-se, i va quedat sepultat per la immensitat del cos de Generoso qui, torrat d’alcohol, va romandre roncant sorollosament sobre el seu inesperat matalàs.
Hores més tard, quan recobrà la consciència, Generoso es trobà amb la camisa oberta, esquinçada i sense botons, i amb tota una rotllana de mariners lloant la seua valentia. El de Bristol havia marxat per sempre més, emportant-se com a record de la seua estada al port de Xàbia unes quantes contusions i un braç immobilitzat pel dolor.
I el meu besavi, que havia estat present en la gesta, li ho va explicar al meu avi, i ell al meu pare, que ens ho va contar al meu germà i a mi, que de petits jugaven a imitar a Generoso obrint-nos la camisa i cridant allò de “¡Pínchame, cowarde!”.
I la meua mare que no entenia com perdíem els botons amb tanta facilitat.
