30 de juny del 2011

FAN TOTAL


És molt diferent, però suposo que va intrínsecament lligat al fetitxisme, això del fanatisme. Ara que res a veure amb fanatismes religiosos o polítics, els del fetitxista. I menys encara amb els futbolístics.

No, són fanatismes lligats a objectes o elements culturals que, per motius diversos, s’han anat instal·lant al còrtex cerebral i convertint-se en part essencial i insubstituïble de l’individu que els té, o millor dir, els posseeix.
Però ser fan no implica eliminar l’esperit crític, ans al contrari, el fan recela de tota nova versió, edició o adaptació de l’objecte o element fetitxe. Els tintinòfils que esperen amb impaciència les tres noves pel·lícules protagonitzades pel seu heroi de paper alhora que tremolen de pànic, m’entendran molt bé.
En el meu cas, Metropolis de Fritz Lang és un dels meus fanatismes: m’agrada conèixer tot el que a aquest film fa referència, veure tantes restauracions i versions i adaptacions com s’hagin fet, i evidentment posseir el vídeo en totes les variats possibles, així com tots els llibres i revistes que el tinguin com a tema central. Per això no he dubtat en fer la reserva d’entrades a la projecció de la versió restaurada del film que es farà aquest divendres al Grec de Barcelona, amb la interpretació en directe de la partitura composada ex professo per Martín Matalón per aquesta restauració.
I em fa tanta il·lusió com temor: el Grec és a l’aire lliure, i això pressuposa, per molt de nit que sigui, un excés de llum que impedirà la visió correcta de la pel·lícula, projectada a més sobre una pantalla portàtil i molt probablement de dimensions reduïdes. Per no parlar de l’enigma de la partitura i la interpretació que d’ella es farà.
Però no m’ho perdria per res. I a més, tindré a la Carme al costat.

29 de juny del 2011

PENSAMENT POSITIU

Imagineu-vos que el vostre jefe és un gran fill de puta. No, no d’aquells que se’ls veu una hora lluny, i que tenen tots els tics per ser odiats només veure’ls, no; més aviat del tipus simpàtic i raonable, aparentment treballador i, sobretot, ben valorat per les altes esferes. Va, anem al gra: imagineu-vos que el vostre jefe és en Millet.

Ocupa un càrrec de gran importància, per arribar al qual ha estat elegit per procediments altament democràtics. Té poder absolut, i sembla evident que ha de ser així, donada la seua aparent valúa. Fins i tot ha rebut, per part de les autoritats competents, els més grans honors.
Però vosaltres ho sabeu, sabeu que és un gran malparit, malgrat res no podeu fer si no voleu sortir socarrat.
No obstant això, i seguint les indicacions de la moderna psicologia, s’esteu esforçant per aplicar el pensament positiu. Però us resulta complicat, molt complicat. Us estan putejant, i us bull la sang quan veieu a tothom fent-li l’onada a un personatge que vosaltres sabeu de cert qui és realment.
I al final, el pensament positiu se’n va a prendre pel sac, i simplement a l’energumen en qüestió li desitgeu la mort més ràpida possible: un accident d’automòbil estaria bé, per exemple. O una malaltia d’aquelles que en tres dies et porten a la tomba. Una cosa ràpida i eficaç, per entendre’ns.
Però al senyor Millet no li va passar res d’això durant anys, molts anys, i molts dels seus subordinats van haver d’empassar-se autèntiques pedres, mentre d’altres, més espavilats i aprofitant l’avinentesa, en treien beneficis.
Finalment, en Millet és descobert i les seues malifetes s’aturen. I vosaltres, que no heu sapigut aplicar el pensament positiu, ara fins i tot us sentiu malament en veure com ha acabat el pobre desgraciat.
Però ara ja no cal patir ni preocupar-se de res: detingut en Millet, tot retorna a la normalitat. Perquè no ens hem d’enganyar, de jefes així pocs n’hi ha: el cas d’en Millet era únic i irrepetible, oi?

28 de juny del 2011

DE SUBMARINS, AVIONS I ALTRES MÀQUINES PER VIATJAR






La Carme sempre va enfeinada amb cinquanta mil coses, i entre això i allò mai acabem sortint a l’hora, o sigui que, com era d’esperar, el cap de setmana passat vam marxar al sud de França amb força retard sobre l’horari previst, com se sol dir en aquests casos.

És clar, només començar ja vam haver de modificar els plans, i ens vam aturar a Ceret per dinar i anar acostumant-nos als horaris francesos. Quan ja estàvem a punt de continuar la ruta cap al Mas des Sources se’ns va acudir que podíem passar per davant del museu d’art modern, per veure quina expo temporal feien, encara que estàvem convençuts que segurament no valdria la pena entrar-hi.
I vam tenir sort, molta sort: resulta que des del 19 d’aquest mes fins al 6 de novembre, amb el títol Le rêve du navigateur s’exposen un conjunt d’instal·lacions, escultures, dibuixos i pintures de Riera i Aragó mil·limètricament adaptades a l’espai del museu de Ceret.
És una d’aquelles exposicions que et permet redescobrir el concepte d’art i recuperar la confiança en ell i en els artistes com a creadors: poesia, joc, aventura, ironia i altres elements s’enllacen en un conjunt de propostes estètiques que –afortunadament- ultrapassen la moda i cerquen la complicitat de l’espectador però sense l’arrogància ni les ínfules pròpies d’alguns dels més reconeguts artistes contemporanis. Potser aquesta humilitat amb que Riera i Aragó presenta la seua obra té a veure amb la maduresa de les seues propostes, que no per això resulten menys fresques.
L’exposició ens va agradar tant que vam acabar comprant el catàleg, i aviat tornarem a la Catalunya Nord per veure la segona part, instal·lada al museu de Cotlliure.

17 de juny del 2011

A L'ALTRA PUNTA

Buf, mira que m’ha costat decidir què penjava avui, i no per falta de coses, ans al contrari.

Però finalment poso el que realment em ve de gust de cara al cap de setmana. Deixo Islàndia (de moment) i me’n vaig a l’altra punta, a l’Argentina, on Federico Durand fa classes magistrals de poesia en forma de cançó.
El darrer disc, El éxtasis de las flores pequeñas, és d’una bellesa apta només per aquells que són capaços de fruir dels detalls que s’amaguen en un somriure, una petjada o una fulla d’arbre.
Durand té un bloc i molta música per compartir, com el tema La casa de los abuelos, que s’ha d’escoltar amb calma i tranquil·litat, deixant-se portar pel piano i els mil i un sorollets de fons que l’acompanyen.
Aprofiteu el cap de setmana per passejar pel bosc, anar a la platja o, simplement, regar les plantes del balcó.


15 de juny del 2011

¿QUIERES PINTAR? (i II)

(ve del post d’ahir)



“Quina poca solta! Quin maleducat!”, penso. “Es mereix que li foti un crit i l’envií a cagar”. Però no, no es tracta de posar-me a mal amb el veïnat. Així que torno a insistir amb el meu missatge inicial.
-Mire, a mi me gusta también mucho la música, y la suelo poner muy alta, pero estas no son horas.
I ell que no es gira, i continua amb els balls mentre pinta.
Penso que ja n’hi ha prou, i que ja he estat prou pacient.
-Por favor, deje el pincel y escúcheme –li dic, aixecant la veu.
Ara sí que es gira, em mira, m’assenyala el pinzell i repeteix la pregunta d’abans.
-¿Quieres pintar?
M’aguanto l’insult que em passa pel cap, i li responc, amb cara seriosa però sense aixecar la veu.
-No, no quiero pintar. No me interesa para nada pintar –li contesto.
-Bueno, entonces si no importa a ti, yo voy a seguir pintando.
Serà possible! Se’n està fotent de mi! I a mi se m’ha acabat la paciència.
-No me importa la pintura ni lo que te de la gana hacer, lo único que quiero es que la música no se oiga desde mi casa. ¡Quiero que baje el volumen de la música!
Ell es gira, ara sí amb cara també seriosa. Es rasca el clatell, i finalment em respon.
-Bueno, a mi la música si me gusta, pero si a ti no, tu vas al restaurante y dices que bajen música.
El “restaurante”? Vol dir el bar que hi ha unes quantes cases més endavant? Mentre començo a entendre-ho tot, em vaig posant més vermell que un tomàquet. El saludo a mena de comiat, i avanço fins al restaurant. Allà estant celebrant una festa i la gent està ballant al ritme del xumba-xumba que sona pels altaveus del local.
Penso en el ridícul que he fet amb l’home que està pintant la barana.
Torno a passar per davant d’ell, de camí cap a casa. Mort de vergonya, el saludo amb un filet de veu, i ell es gira somrient i em torna la salutació amb el cap mentre amb una mà assenyala el pinzel que du a l’altra.
Dies després, m’assabento que el pintor és un immigrant sense papers que els hi fa la feina del jardí al propietaris de la casa d’on jo em pensava que venia la música.

14 de juny del 2011

¿QUIERES PINTAR?

Devien ser les quatre de la tarda, i feia una calor intensa, pròpia de l’època d’estiu. Jo havia baixat les cortines per tal de conservar la frescoreta de l’interior de casa, i m’havia posat a fer una migdiada allargant-me al sofà.

I encara no m’havia adormit del tot quan sento una música, salsa o bachata o quelcom així, que sona fort i ve de la part dreta del carrer. Sense obrir els ulls, intento cercar una posició més còmoda, em giro, em torno a girar i em regiro, però definitivament, la música no em deixa dormir.
Em llevo força emprenyat i decideixo cercar la font d’on prové la molesta melodia que no em deixa descansar. Surto al carrer i avanço cap a la dreta, una, dues, tres cases i a la quarta em trobo a un individu pintant la barana del jardí mentre belluga el cos al ritme del xumba-xumba que sona ben fort.
Me’l quedo mirant –ell està d’esquena a mi- i rumio el que li haig de dir. És el primer estiu que passo a Dosrius, i no conec encara els veïns. Cal ser doncs molt subtil i primmirat amb les paraules.
-Bonica música, oi? –dic, a mena d’obertura suau.
Ell es gira, i li veig les faccions. Un tipus dur i quadrat.
-Es bien, es buena música, sí –em respon, amb accent d’estranger que em fa pensar en els països de l’est.
-A mi también me gusta mucho trabajar al ritmo de la música –segueixo jo, amb el somriure a la cara i el to de veu agradable.
Ell em torna el somriure, i es gira de nou per continuar pintant.
Jo insisteixo amb el meu discurs d’aproximació a l’objectiu marcat.
-Aunque la música a veces se oye mejor cuando no suena tan fuerte.
Ell ni es gira.
-Y digo yo si seria posible bajar un poco el volumen –continuo, entrant ja en matèria.
Ell segueix pintant.
-Porque a veces, y a pesar de que se trabaja muy bien com música, esta puede llegar a molestar a los vecinos –ja està, ja li ho he dit.
Ell ni s’immuta.
-Para ser sincero, a mi me molesta, y creo que no costaría nada bajar un poco el volumen –y ara ho dic amb cara seriosa.
Ell, aprofitant que la cancó que sona és molt marxosa, fa un moviment pèlvic al ritme de la música, i es gira per mirar-me. Està feliç.
Jo em mantinc seriós i amb la mirada suplicant. Ell segueix ballant, i per fi em respon.
-¿Quieres pintar? –i mentre ho diu, m’assenyala el pinzell.
Jo em quedo sense paraules, i intento que no se’m noti el cabreig que m’està agafant.
-No, no quiero pintar, pero me molesta la música –li responc.
-¡A mi me gusta! –diu ell, i es gira per continuar pintant la barana.
Estic perplex, ara no sé com actuar.


(continua i acaba al post de demà)

10 de juny del 2011

LA BELLESA DE LA MÀQUINA

I no, no és senzill trobar el punt exacte on el moviment sincopat de la màquina i el frec del metall contra el metall esdevenen pulsió rítmica i la cacofonia desemboca en melodia pura i fins i tot romàntica i decadent.

M’imagino que, per aconseguir-ho, els Belong van estar injectant-se krautrock per la vena des que tenien ús de raó mentre es miraven tots els films de la UFA. I d’aquí al cedé Common Era, que comença amb el tema Come See, acompanyat en vídeo d’un fragment de Berlin 1927.
Si algú es vol posar de genolls, que no es talli.

8 de juny del 2011

INFAMES I ASSASSINES

No podré dormir tranquil avui, però tampoc puc estar més temps en silenci, i algú havia de fer públic un secret que cada cop ho és menys i del que es parla xiuxiuejant en els cercles reduïts blocaires.

Potser heu caigut en el parany i les heu provat: si és així, ja esteu perduts i és massa tard per poder fer res. Em refereixo als indescriptibles efectes secundaris que provoca la ingesta de les infames olives assassines d’en Galderich. Però això s’ha acabat per sempre més, a partir d’ara ja no podran fer més mal, doncs tothom sabrà el terrible secret que amaguen.
L’origen d’aquestes demoníaques esferes verdes data de l’any 1985, quan en Galderich va encarregar a un obscur químic del barri de Gràcia de Barcelona la confecció d’un additament especial per 50 olives. Aquell home va morir un any més tard en estranyes circumstàncies, deixant un llegat de 49 olives.
I des d’aleshores, en tota festa o esdeveniment familiar o amical al qual en Galderich es convidat, allà apareixen les olives de la infàmia, que ara ja no arriben a 30, és clar, doncs des del 1985 són uns quants els desgraciats que les han provat, sucumbint a la maldat innata d’aquestes pèrfides boles.
Vigileu doncs, il·lusos i golafres, quan contempleu, amb ingenuïtat o gana, els petits vegetals dignes dels cants de Maldoror que en Galderich posa a taula a l’abast de tothom, i abans de caure en el parany víctimes de la intemperància, penseu en els vostres fills o demés parents i sapigueu refrenar els vostres impulsos.
Ara ja ho sabeu: allà vosaltres si un dia, desafiant les més mínimes precaucions i el sentit de la prudència, s’aventureu a tastar les infames olives assassines d’en Galderich!


[la molt encertada qualificació d’“infames i assassines” és del gran Allau, qui ja fa cosa d’un any va cometre l’error de provar-les]

6 de juny del 2011

ESTIMADA ENID


Estimada Enid:

No he volgut cercar el teu nom al Google ni a cap altre lloc on ara sé que podria tenir referències teues. En realitat, no m’importa massa –més enllà d’un cert ànim de fer safareig- el que de tu puguin dir.
De petit si que ho havia fet a les enciclopèdies, i fins i tot –encara que tenia la convicció que seria feina inútil- als llibres de text. I no, ningú parlava de tu. Però a mi els teus llibres em van fascinar, en especial els de la Sèrie Aventura. Val a dir que les il·lustracions de l’Stuart Tresilian -a una tinta, amb ploma fina, sense volums de negre i amb molta trama manual-, devien ajudar molt: les mirava i les remirava, i fins i tot em vaig atrevir a imitar-ne alguna amb llapis repassat amb retolador Carioca.
L’estiu que vaig descobrir Aventura en la isla –el primer que vaig llegir dels escrits per tu- vaig acabar aconseguint que, entre pares, tiets i avis, em compressin els sis llibres teus que hi havia al quiosc del poble. Les vacances següents, quan vaig començar amb la sèrie d’Els cinc, va ser una autèntica bogeria. El Jules Verne es va quedar aparcat davant la potència aventuresca dels teus personatges, i confesso que em vaig arribar a enamorar de Jorge, la noia que volia ser com els nois.
Alguns dels teus llibres encara els conservo, i la setmana passada, no recordo per quins motius específics, em vaig proposar rellegir-ne un: Aventura en la montaña, en l’edició de 1958 de Molino –ves a saber quants anys va passar al quiosc de Xàbia abans que jo el comprés- amb tapa dura, portada de Noiquet, precioses guardes a tinta marró –potser eren vermelles i s’han descolorit- dibuixades no sé per qui, lletra interior Futura i traducció del gran Guillermo López Hipkiss –l’autor de la sèrie de novel·les populars El encapuchado.
Et confesso que l’he acabat sense avorrir-me però amb una certa desil·lusió, ja que no he aconseguit retrobar-me amb cap d’aquelles emocions tan intenses que vaig tenir en llegir-lo per primer cop, ni tan sols una espurneta, a excepció de les il·lustracions d’en Tresilian, que segueixen fascinant-me.
Però vull deixar constància del meu afecte i agraïment cap a tu: amb els teus llibres em vas fer passar algunes de les millors tardes de la meua vida.

3 de juny del 2011

AMIINA

Deu ser cosa dels volcans, del fred o del bacallà, però els islandesos mostren una sensibilitat exquisida per la música.

La meua penúltima descoberta d’aquelles terres es diu Amiina –no trobo enlloc el significat d’aquesta paraula-, un quartet de corda femení al que ara s’han afegit dos homes i un bon pessic d’electrònica i experimentació per construir un bellíssim pop de cambra editat en cedé amb el títol de Puzzle.
El vídeo de la interpretació en directe del tema Sicsak – pressuposo que deu voler dir ziga-zaga - dura set minuts i mig, i val la pena veure’l complet, escoltant-lo amb auriculars per no perdre cap detall.

1 de juny del 2011

EL GAT DEL RABÍ


De tots el dibuixants de tebeos que conec, probablement l’Sfar –junt amb el gran Lluïsot- sigui el que més eclèctic de tots: en poques pàgines pot arribar a utilitzar mitja dotzena de registres gràfics diferents, des de la línia clara fins a pinzellades a la Chagall, entre una borratxera de colors combinada amb l’austeritat de l’ombra negra sobre fons clar, i a la inversa.

Sempre em passa: d’entrada l’Sfar no m’agrada gens, però a la que començo a llegir qualsevol dels seus àlbums, em fascina; és el dibuixant ideal de tebeos, aquell que és capaç de combinar a la perfecció la il·lustració amb el guió, la seqüència gràfica amb la textual. Membre destacat de la penúltima generació de grans autors francesos –amb Blain, Larcenet i Trondheim-, la seua obra mestra –per ara- és sens dubte El gat del rabí, cinc volums que compendien reflexió filosòfica, sociologia teològica, humor ensucrat i ironia salvatge, aventura clàssica i folletinesca, passió i estoïcisme.
L’he recomanat a tothom, i a ningú l’ha decebut, tan se val si es tractés d’un setciències dels tebeos com d’un neòfit en el tema. El punt de partida, la portada del primer volum, ja és tota una garantia; el temps i l’espai, un país àrab en l’època en que era possible dialogar entre religions i fins i tot entre creients i ateus, incita a la lectura; i el personatge que fa de lligam de les diferents trames que se superposen en la història narrada, un gat que té el do de la paraula, és un reclam impossible de passar per alt.
La web oficial del tebeo ofereix informació de tot tipus, i la seua visita deixarà satisfet a qui ja s’ha llegit els cinc àlbums, i motivarà a fer-ho a la resta.
I servirà de pas per assabentar-se de l’estrena, avui mateix, del film homònim dirigit pel propi Sfar, i presentat en format 3D. Caldrà veure la pel·lícula per veure com se’n ha sortit, però la cosa promet.