CATARACTES

Quan Llopis l’apotecari va dir-li a l’avi Mariano que el que li passava als ulls és que 

tenien cataractes, a ell li va semblar una malaltia molt exòtica, i li van venir al cap aquelles cascades gegants d’aigua que hi havia a l’Àfrica i altres llocs molt salvatges, així que el diagnòstic li provocà un somriure.

-No siguis ruc, Mariano, que això de les cataractes és una cosa molt greu –li explicà Llopis- i va cada cop a pitjor. El què has de fer és operar-te.

-Home, Llopis, vols dir que amb algun dels medicaments que tu tens a la farmàcia no podria curar-me?

-Ni que et preguessis trenta aspirines cada dia, i ja saps tu que jo li tinc molta fe a l’aspirina.

L’avi Mariano marxà a casa capcot, que no es pensava ell que aquesta mena de teranyina que se li havia fet als ulls, més al de l’esquerre que al de la dreta, seria una cosa tan greu, i en arribar li ho va comentar a la seua dona.

L’avia Irene va estar d’acord amb el farmacèutic respecte a que l’operació era la única sortida, així que va treure la guardiola que amagaven dins l’armari i es posà a comptar els diners, assumint que se’n haurien de gastar molts.

-Irene, no sé jo si estem per massa festes, i en tot cas, això de l’operació pot esperar.

-Mira, Mariano, el que s’ha de fer, s’ha de fer, així que deixat d’històries.

I quan l’avia Irene tenia clara un cosa, s’acabava fent, així que l’avi va encaminar-se a casa dels senyorets de Morrot per que l’informessin sobre metges i clíniques, que ells eren gent de ciutat i segur que el podrien aconsellar.

En tornar a la farmàcia a explicar-li a Llopis el que els senyorets li havien dit, es trobà amb els seus amics Generoso i Modest, que en assabentar-se del cas, no es van poder estar de dir la seua.

-I vols dir, Mariano, que en Llopis no t’ho podria arreglar això? –feu Modest.

-Ah, jo no tinc inconvenient en operar, ja sabeu que com apotecari que soc, en sé d’aquestes coses –respongué Llopis, sense pensar-s’ho gens.

La conversa aviat va centrar-se en la vàlua de l’apotecari, i en com aquest havia dut a bon terme operacions més complicades. I sempre es podria comptar amb l’ajut de Sivera el barber, que en l’extracció de queixals era el millor del poble.

Generoso no ho veia clar, Modest i Llopis n’estaven entusiasmats amb la idea, i l’avi Mariano ho veia amb cataractes, però finalment accedí a ser operat de l’ull esquerre per l’apotecari.

La intervenció tingué lloc a la taula del menjador de casa el barber, qui junt amb Modest feia d’infermer ajudant de Llopis. Al meu avi, un cop ben allargat sobre la taula, el van lligar de braços i cames, i a continuació l’apotecari es fuma un parell de cigars per desinfectar l’ambient.

Quan la meua mare ens va explicar a la meua germana i a mi que era com a conseqüència d’aquesta operació que l’avi Mariano duia un dels vidres de les ulleres fumat, ens va fer molta pena i vam sentir ràbia i odi cap als seus amics. Aleshores, la mare ens contà que, en assabentar-se del fracàs de l’operació, Generoso, que no havia volgut participar i de bon principi havia estat en contra, va anar a la farmàcia amb la intenció secreta de matar al seu propietari, i en trobar-se a la Josepa Maria i dir-li aquesta que el seu marit era a casa, allà que se’n va anar, es va llençar contra la porta i la va rebentar a cops de puny, entrant com una tromba a les habitacions. Afortunadament per en Llopis, aquest havia tingut temps d’amagar-se sota el llit.

Al matí següent, Modest, Llopis i Sivera el barber es van presentar capcots i avergonyits a la casa dels meus avis Irene i Mariano. No sabien com dir-ho ni com fer-ho, però havien anat a demanar perdó i a assumir les conseqüències de la desgraciada operació de cataractes.

La meua àvia, neguitosa i superada per la situació, retorçava maquinalment amb les mans el davantal que duia i es mirava de reüll al seu marit.

L’avi Mariano tenia un posat de mil déus mentre es mirava -amb només un ull, que l’altre el duia tapat- les tres cares tristes i pesaroses que tenia davant seu, i respirava profundament, de manera que enmig d’aquell silenci sepulcral només se sentia l’entrada i sortida d’aire dels seus pulmons. Van passar dos o tres minuts fins que l’avi va parlar, però als altres els semblà una eternitat.

-Què voleu? Que m’emprenyi amb vosaltres i no us torni a dirigir la paraula mai més? Que us maleeixi eternament? Que us demani una compensació pel que heu fet? Mireu, ja és prou mala cosa perdre la vista d’un ull, i ara no voldria perdre a tres amics.

I aquell dia, la Carme i jo encara ens vam estimar més al nostre avi Mariano.

ALLÒ QUE EN GALDERICH ES VA PERDRE

És palès que en Galderich i jo tenim gustos musicals diferents; de fet, el seu gust musical és pràcticament inexistent.

Per això em va sorprendre quan, en comentar jo que tenia previst anar al concert que els  OMD –una de les meues icones musicals- feien el 15 de juny de l’any passat a la sala Apolo, em va dir que també li vindria de gust. Vam estar parlant, recordant, assaborint les cançons més conegudes: Souvenir, Joana d’Arc, Electricity i Enola Gay, que és la seua preferida, i vam acabar taral·lejant-les a duo.

Al final, al concert hi vam anar una colla: l’Albert, la Carme, el Josep, la Sònia, el Xec i jo mateix, però no en Galderich, qui malauradament va tenir un imprevist i tot i haver pagat l’entrada es va perdre un dels millors espectacles musicals de la temporada.

(continua al bloc SantaTecla)

BRIAN

Estimat Brian,
va ser un plaer seguir el teu bloc, llegir-te, dialogar, compartir.
Després, quan vaig tenir la sort de conèixer-te en una trobada blocaire, el plaer encara va ser més gran. 
Ahir diumenge a última hora, just a punt de convocar una nova trobada blocaire i comentant per email que no havies dit res de venir, l'Allau em va reenviar al teu bloc per que llegís el comiat de la família. La notícia em deixa fet pols i quasi sense paraules. Quasi.
Gràcies per compartir, Brian.

EL PERSA

Ahir em vaig assabentar de la mort del meu amic Pepe, El Persa.

Me acuerdo de la primera vez que vi al Persa. Me abrió la puerta de su casa y me llevó, con sus pasitos cortos y arrastrando los pies como una muñeca de Famosa, hasta el estudio donde trabajaba en Xàbia. Al entrar en aquella habitación me encontré ante un maremágnum de objetos, desde revistas de mecánica a recortables montados y sin montar, pasando por lienzos, carteles, manuscritos, cajitas de latón, esculturas, infinidad de libros e incluso una mosca oriunda de la China. El aparente caos no hizo más que confirmar lo que yo ya intuía: que El Persa era un artista completo, aunque a él le gustara presentarse como un dibujante de recortables.

Lo que más me chocó de su casa, abigarrada de obras suyas y ajenas, fue el lienzo en blanco que, colgado de la pared, presidía el salón principal. Me acuerdo de que El Persa, cuando me descubría mirando de reojo ese lienzo intacto, decía «Algún día lo pintaré».

Al mirarle a los ojos descubrí que, aunque su edad rondaba los sesenta, había vivido más de mil años, y esas vivencias se plasmaban aquí y allá en forma de creaciones artísticas. Su conversación me llevó de aquí para allá, y recorrimos temas y más temas, haciendo pequeñas pausas para liar un cigarrillo o tomar un café, y pasamos horas disfrutando del placer de compartir ideas y emociones. Me acuerdo de que ese fue el principio de una gran amistad.

Publicat a El Persa, ese desconocido. Media Vaca, València, 2007. http://www.mediavaca.com/index.php/en/autores/escritores/155-el-persa-ese-desconocido 

OMELETTE

L’avi Amadeu era un devot de l’oli: si una frontissa grinyolava, l’avi li posava un xic d’oli i acabava amb el problema; si un nen tenia rojors o irritacions a la pell, l’avi sentenciava que un cotó fluix mullat amb oli i aplicat a la zona era la solució; i si una paella s’enganxava, l’avi la fregava amb oli, i arreglada.

Així mateix li ho explicava l’avi a l’André, un mariner francès que de tant en tant passava amb el seu vaixell de vela pel port de Xàbia, i es quedava allà unes quantes setmanes abans de retornar a la seua misteriosa ruta marítima.

-I això per no parlar de l’exquisit sabor dels aliments amanits, macerats o fregits amb oli, André, que no sabeu el que es perdeu sense l’oli.

I l’André escoltava amb educació mentre amb el cap feia un moviment que, lluny d’indicar assentiment, insinuava incredulitat.

Finalment, un dia que l’avi tornava per enèsima vegada a explicar-li a l’André les grans virtuts de l’oli, el francès es va a atrevir a expressar directament els seus dubtes.

-Jo li puc ben assegurar, sinyor Amadeu, que per molt bona que la seua dona faci la truita, res com l’omelette que fem els francesos, és a dir, sense oli i amb mantega.

-On s’ha vist això, una truita amb mantega? Deixa, André, que vosaltres els francesos en sabreu molt, però de truita a la francesa no en teniu ni idea.

I l’André, somrient, per demostrar-li a l’avi Amadeu com n’estava d’equivocat, va convidar-lo al seu vaixell i li va fer una truita amb mantega i sense oli, i li la va servir en un plat.

L’avi va treure la seua navalla –els mariners de veritat no gasten ganivet ni forquilla-, va tallar la truita, es va posar un bocí a la boca, i amb això en va tenir prou: mentre l’altre anava a per dos gots, ell va fer un gest brusc amb el braç i la truita va sortir volant per sobre del seu cap en direcció a la mar.

L’André va omplir els dos gots de vi, i en oferir-li’n un a l’avi, quedà sorprès en veure el plat buit.

-Ja se l’ha acabada tota?

-És que no havia provat mai una cosa així.

L’André estava satisfet, no s’havia imaginat que la truita desapareixeria del plat tan ràpid.

-I ha notat el gust de la mantega, oi?

-Ja ho pots ben dir, ja: només posar-me el menjar a la boca. I et ben asseguro, André, que mai no tornaré a menjar una truita així: realment, tenies raó quan deies que no s’assemblava gens a les que es fan amb oli.

I encara recordo al meu germà i jo mirant el moviment brusc que feia l’avi amb el braç mentre ens explicava la història de la truita voladora, i ens la imaginàvem tota farcida de mantega i lliscant veloçment i suau pel plat, enlairant-se per fer una ràpida tombarella i caient a l’aigua amb un xof quasi mut per veure’s ràpidament envoltada per una munió de peixos que la devorarien amb fruïció mentre l’avi es prometia a si mateix –i així ens ho deia a nosaltres un i mil cops- que no tornaria a provar una omelette mai més.

CARLOS LEBLANSKY

Estic netejant el jardí quan sento cridar a la veïna de la casa de baix.

-Carlos! Carlos!

Aixeco la vista i veig que em fa senyes amb el braç. Giro el cap per localitzar al tal Carlos, però no hi ha cap altre veí a la vista. Ella em mira i segueix cridant.

-Carlos! Buenos días, Carlos!

Cohibit per la situació, opto per fer un lleuger moviment amb el braç a mena de salutació.

Aleshores, es posa a parlar-me i m’explica un problema d’una fuga d’aigua. Me l’escolto amb atenció, i mentre ho faig, surt el marit, que s’afegeix a la conversa. Els explico que el problema probablement vingui de casa de l’altra veïna, la Carme.

M’agraeixen l’atenció prestada, i s’acomiaden de mi.

-Gràcias, Carlos.

-Hasta otra, Carlos.

Al dia següent, des de dins de casa sento cridar novament a Carlos. Són els mateixos veïns de la casa de baix, que es veu que segueixen tenint problemes amb l’aigua. Tot i que saben que soc a casa –m’han vist pel jardí una estona abans-, decideixo no sortir, deixant constància així, tàcitament, que no em dic Carlos.

Al capvespre, li explico el problema de l’aigua a la Carme, i ella creu saber on és l’avaria. Aprofito i li comento també que m’han batejat com a Carlos, ves a saber perquè. La Carme riu, i diu que no em preocupi, que demà parlarà amb ells i ho solucionarà tot.

-De pas, explica’ls com em dic.

La Carme riu encara més.

Al dia següent, quan surto al balcó al capvespre, de nou apareixen els veïns de la casa de baix.

-Carlos, ya hemos hablado con Carmen y hemos solucionado el problema.

-Gracias por la gestión, Carlos.

Jo em quedo tan aturat que només puc fer un gest d’assentiment amb el cap.

En tornar a veure a la Carme, li explico que encara segueixo sent Carlos, i ella em comenta que finalment no els hi va dir res del nom, que els va veure tan convençuts que em deia Carlos que no es va veure amb cor.

Així que ara he incorporat un nou patronímic a la meua persona. Amadeu, Bastián, Carlos... em sento un espia de nyigui-nyogui.

L'STARRING, QUIN GRAN ACTOR!

M’explicava la Carme que quan era petita, la seua mare tenia, com tothom, els seus actors preferits, però el que més li agradava era l’Starring.

Frases com Si és de l’Starring segur que és bona, o Què bé treballa l’Starring provocaven un somriure de complicitat en tota la família –excepte la mare, és clar- que, aplegada davant la tele, es preparava a veure la peli o la sèrie de moda. Els fills i el marit li havien intentat explicar que l’Starring no era cap actor, però ella s’entossudia en que s’equivocaven, i un dia els va sorprendre a tots explicant-los la troballa que havia fet, que havia vist a una peli que havien passat a l’UHF on posava ben clar el nom de pila de l’Starring.

-Es diu Also, Also Starring, que ben claret que ho posava ja des del principi de la pel·lícula –feia la mare de la Carme-, i com sempre, va treballar molt bé i molt ben maquillat.

Perquè aquesta era una altra peculiaritat de l'Also Starring, la de maquillar-se i transmutar-se i envellir i rejovenir i passar de l’alopècia total a la melena lleonina segons les exigències del guió; fins i tot, en alguna ocasió l’Starring va treballar fent el paper de coix, i ho feia francament bé.
La mare de la Carme va veure la seua tesi definitivament assentada en descobrir que l'Also tenia una germana, la Guest Starring.
-Són una família d'actors, i ella treballa tan bé com ell.

O sigui que vist el sentiment que la dona li posava, ningú va insistir en explicar-li el significat de Starring, i quan apareixia en pantalla la paraula en qüestió, tots es giraven cap a la mare per veure-li la cara i esperar el comentari que sempre i invariablement feia:

-Mira, hi surt l’Starring, segur que és bona!

GENEROSO: LA FORJA D'UNA LLEGENDA

No sé sap de quina època és la tradició dels bous al port de Xàbia, però té temps, molt de temps: en l’època dels meus avis ja era costum per les festes construir unes quantes barreres de canyissos i fer un rectangle a mena d’improvisada plaça de toros, on un dels costats era la mar. També amb canyissos es feia un corralet i allà és on s’instal·laven durant els dies que durava la festa les vaques i bous que portaven d’El Puig, i que s’amollaven matí i tarda, d’un en un: xicots i xicotes corrien amunt i avall del port torejant l’animal, i si es veien apurats, només calia tirar-se a l’aigua, cosa que el toro, més assenyat i poruc, no feia quasi bé mai.

El meu avi Mariano era un fidel corredor de bous, i en arribar les festes del port, ell i els seus amics Generoso i Cento el Cabut es passaven tot el dia als toros. Al capvespre, al baret de Joaquim, reien, fumaven i bevien cassalla, i allà va sortir la juguesca que quasi els costa la vida a tots tres.

I és que Generoso anava picat, que el meu avi l’anava burxant dient-li que a la que veia el bou que es tirava a l’aigua, i Cento el Cabut reia i assentia, que davant del bou et cagues, Generoso, i aquell que s’anava empassant absentes sense dir res però cada cop més vermell, fins que va esclatar.

-Doncs ja veurem demà qui és més home, que a mi no hi ha qui em mogui si jo no vull.

I els altres, riu que riuràs, i el rogle de mariners que s’anava fent més ample.

-Demà que vulgui vindrà amb mi a la plaça, cadascú seurà en una cadira –continuà Generoso-, i a la que amollen al bou, el primer que s’alci paga una paella.

Ara es feu el silenci. Tothom se’l mirava amb respecte. Ell va aprofitar la situació per gallejar.

-I ara qui és el cagat? On són els homens?

L’avi Mariano i Cento el Cabut no eren d’aquells que s’arronsen, i amb l’ajut de la cassalla, no van dubtar en acceptar la juguesca.

Així que al matí següent es presentaren tots tres a l’improvisada plaça de bous, cadascú amb la seua cadira de palla, i s’assegueren al bell mig del port. La gent s’havia apilotat darrere els canyissos, esperant a veure qui era el primer que s’aixecava i amollava a córrer.

I va eixir el primer bou i els tres homenots que ni es mouen, i l’animal que se’ls mira i s’aproxima al trot i els tres homenots que ni es mouen, i l’animal que es planta davant d’ells i els tres homenots que no es mouen, i l’animal que els olora i els tres homenots que ni es mouen, i l’animal que fa mitja volta i corre amunt i avall perseguint als xicots que es llencen a torejar-lo.

Passen els minuts, i l’avi Mariano i Cento el Cabut que s’envalentonen i s’emboliquen una cigarreta i punxen i burxen al seu amic que, desesperat, mira com el bou passa un i un altre cop per davant d’ells sense fer-los ni cas.

Però de sobte Generoso que s’aixeca amb la cadira enganxada al cul i, vermell com un tomàquet, es llença a córrer fent crits. Els altres dos ni s’ho creuen, i la gent que se’ls mirava ara guarda silenci davant l’inexplicable conducta de qui ha proposat la juguesca, que acaba la seua cursa just davant el corralet dels bous i, sense deixar de bramar, es posa a donar-li cops de puny i de peus al canyís separador. Els animals, de l’altre costat, senten els crits i els cops i s’esveren, es posen nerviosos, bufen i rasquen el terra amb la peülla.

L’avi Mariano ha llençat la cigarreta i Cento el Cabut s’empassa la saliva mentre tots dos miren atònits com el canyís es trenca i els toros surten esperitats del corral precedits per Generoso, que tot cames, corre amb la cadira agafada al cul. La plaça s’ha buidat de cop, l’avi Mariano i Cento el Cabut ja no hi són i fins i tot la gent de darrere els canyissos que feien de barrera ha marxat o s’ha llençat a la mar empesa per l’embranzida dels bous, que s’escapen i segueixen la seua boja galopada pels carrers del poble, amb Generoso -i la seua cadira- penjat de les banyes del toro més gran, que dona cops de cap a banda i banda fins que finalment, desesperat, es llença a la mar.

L’avi Mariano i Cento el Cabut van haver d’acceptar que havien perdut la juguesca i pagar-li una paella a Generoso, qui va iniciar així la seua merescuda fama de gall del port.

UN ALTERCAT AMB LA GUÀRDIA CIVIL

Gallejava més encara, Generoso, des que va sortir-ne airós del seu encontre amb el mariner de Bristol; el seu caminar recordava als paons quan estan en zel, i resultava impossible aguantar l’aire de superioritat i suficiència amb que mirava, mentó enlairat, a qui es creuava amb ell.

Bé, a quasi tothom que es creuava amb ell, perquè el seu encontre amb el nou cap de la Guàrdia Civil del port de Xàbia fou tempestuós, per dir-ho suaument. Va ser breu, només un instant durant el qual es van mirar als ulls mentre passaven un al costat de l’altre, però va ser suficient per que germinés a l’interior de tots dos un odi mutu, i és que fins aquell dia, ningú els havia mantingut la mirada tan fixament, ni a un ni a l’altre.

A la matinada del dia següent, Generoso va baixar a la platja per recollir les algues que el temporal d’hivern havia deixat en forma d’enormes munts de llefiscositats verdes i allà es trobà amb altres que, com ell, es dedicaven a la feina de vendre-les per treure’s un petit sobresou, i que ara discutien acaloradament amb el nou cap de la Guàrdia Civil, que tibat i seriós, feia que no amb el cap.

L’arribada de Generoso va precipitar els esdeveniments.

-No se recoge más alga hasta que no de yo los permisos.

I dient això, el militar se’n va anar, no sense haver creuat una mirada altiva i carregada de  sorna amb Generoso, qui la va aguantar sense immutar-se, i a continuació va ser informat amb detall del problema amb que ara es trobaven els recollidors d’algues.

-Que diu que no les podem recollir fins que ell no doni el permís.

-I diu que ha de fer no sé quins papers que ha d’enviar a Alacant per rebre el permís.

-I que potser aquest any l’alga es podrirà a la platja abans que la puguem recollir.

-Tot és comèdia: ho fa per enfotres-se’n de nosaltres.

-I per cert, abans de dir res d’això del permís, ha preguntat per tu, i ha volgut saber el teu nom i si vindries a recollir algues.

Generoso va tenir la certesa que tot era per fer-li la guitza, per demostrar qui manava, per humiliar-lo, i conforme passaven els dies i els munts d’algues s’anaven podrint davant la desesperació dels recollidors, que veien com es llençava a perdre una ocasió per fer uns diners de més, l’odi, ara agermanat amb la ràbia, anava creixent i desenvolupant-se.

Fins que un dia Generoso va beure més del compte i no es va poder retenir i va baixar a la platja on el nou cap de la Guàrdia Civil hi era fumant-se una cigarreta mentre vigilava els munts d’algues i li va fer front seguit a pocs passos d’una colla de recollidors inflamats que cridaven enfurismats no se sap ben bé què però cridaven enfurismats i van començar les empentes i ell va caure a terra i begut com anava va perdre el coneixement mentre esbatussaven al Guàrdia Civil i d’una mossegada algú li arrencava l’orella i després tothom fugia en desbandada però abans li posaven l’orella ensangonada a la boca de Generoso que en despertar el primer que va sentir va ser el gust ferruginós de la sang i després uns crits d’uns homes amb uniforme que venien cap a ell i l’esposaven mentre l’insultaven i li donaven cops.

Un any més tard, Generoso va sortir de la presó d’Alacant: eren temps en que el fet d’anar begut eximia de molts delictes i en suavitzava d’altres.

En tornar al port de Xàbia va ser rebut amb càlids cops a l’esquena, somriures de complicitat i paraules d’admiració. Gràcies a ell, l’alga finalment s’havia recollit sense necessitat de cap permís.

-I del nou cap de la Guàrdia Civil, ja no en vam saber res més: va desaparèixer del poble.

-Ara en tenim un de nou, però no ens diu res de les algues, i ens deixa fer.

-Va sempre sense tabac i fuma de gorra, però poca cosa més.

I Generoso se sentí un cop més l’heroi i en els nits humides de temporal de mar mentre s’empassava un got de cassalla rere l’altre explicava els detalls de la baralla amb el militar i donava pèls i senyals de la queixalada amb que va arrencar l’orella i algú dels seus oients se’l mirava i pensava que potser no havia fet tant malament en carregar les culpes de la seua acció a Generoso que ara estava cofoi i gallejava més que mai.

És que eren temps difícils, i es passava molta gana.

L'ELENA I LA DESSUADORA VERD MARAGDA (PSEUDO-DRAMA EN DOS ACTES)

II. DISPARA I OBLIDA

Passa el cap de setmana, i no hi ha res de nou. Dilluns, l’Elena surt de casa per anar al seu taller ocupacional, i la Carme contempla la dessuadora penjada encara al mur.

Corren els dies, i l’episodi de la dessuadora verd maragda roman al cap de la Carme com quelcom absurd i inexplicable, però angoixant. Tot i això, no li hem volgut dir res a l’Elena per no preocupar-la, i ella fa la seua tan feliç com sempre, però el dijous torna a casa amb una nota dels seus monitors del taller ocupacional. Demanen parlar amb la Carme per resoldre una conducta poc habitual de la seua filla.

-Mira, és que ja no sabem con fer que l’Elena s’abrigui: sempre va amb samarreta, i aquests dies fa patir, amb el fred que fa –comenta el monitor durant l’entrevista amb la Carme, i ella somriu i explica que, de sempre, l’Elena s’ha negat a portar res més que una samarreta, i només quan surt al carrer es posa un anorac, més per concessió a la mare que per necessitat.

-Però és que l’altre dia, quan tots els nens i nenes estaven pelats de fred a l’hora del pati, ella anava sense res més que la samarreta –insisteix el monitor-, i ens va arribar a preocupar tant, que jo mateix li vaig donar la meua dessuadora, per que se la posés.

Ara a la Carme se li han posat uns ulls com a plats.

-Una dessuadora verd maragda, potser?

-Sí, i no es preocupi, que no la necessito, ja se la pot quedar l’Elena.

La Carme s’ha posat a riure, i el monitor se la mira preguntant-se què ha dit de graciós.

En tornar a casa, interroga a la seua filla, primer sobre si té fred –no, mama-, després sobre si voldria alguna roba d’abric –no, mama-, finalment sobre una dessuadora verd maragda que encara hi ha penjada al mur del pati de casa.

-Ah, sí –respon l’Elena, sense fer massa cas-, me la va donar el meu monitor, i jo la vaig agafar per compromís, que vaig veure que li feia gràcia que la portés, però només vaig sortir del taller ocupacional, me la vaig treure.

-I ara on és, amor meu?

-No ho sé, mama, em sembla que l’he perduda.

-I no serà la que hi ha penjada al mur de casa des de fa ja una setmana?

-Ara que ho dius, sí, és aquesta. I per cert, per què l’has penjada allà, mama?

L'ELENA I LA DESSUADORA VERD MARAGDA (PSEUDO-DRAMA EN DOS ACTES)

I. EL RONDADOR NOCTURN

La Carme li fa un petó dolç a la seua filla Elena, que com les gallines, se’n va a dormir molt d’hora, li recorda que per qualsevol cosa, ni que sigui un mal son, amor meu, que la mama ve de seguida, no s’ho pensi gens i telefoni a ca l’Amadeu, i apaga els llums de l’habitació.

És una noia molt eixerida, l’Elena, i no es plany de la seua minusvàlua: al contrari, reivindica que ja és gran i que té edat per quedar-se sola. La Carme està tranquil·la, que quan marxa de casa és just al costat de la seua, així que s’embolica la bufanda, es posa l’abric, i ve a veure’m, a llegir, a mirar alguna peli, a escalfar-se davant la llar de foc, a comentar alguna cosa de la feina, i a quedar-se dormida al sofà, com jo. Ens anem al llit tard, que és cap de setmana i no tenim cap pressa per res, i ens despertem força d’hora, però no ens movem: s’està millor a dins.

Per fi esmorzem i la Carme se’n va a veure l’Elena, entra al pati interior de sa casa, i a dos metres de la porta d’entrada, mur endins, es troba a terra una dessuadora de color verd maragda, gairebé nova. Es queda glaçada, i no pel fred, malgrat que en fa molt. Ahir a la nit, quan va marxar de casa, aquesta dessuadora no l'havia vista, i a més té la seguretat absoluta que no és de cap conegut.

Algú ha saltat el mur i ha entrat a casa! Les alarmes del cervell de la Carme es disparen i entra com una bala cridant Elena Elena Elena i obre la porta de l’habitació on la llum està apagada i l’encén repetint el nom de la seua filla al manyoc fosc que sobresurt del llit i estira l’edredó nòrdic i es troba amb la seua filla que se la mira amb cara d’esverada i l’abraça amb força i li pregunta si està bé mentre se li trenca la veu.

I l’Elena li diu que estava molt bé i molt a gust fins que ella ha entrat cridant a l’habitació, i que faci el favor de deixar-la dormir una mica més, que és cap de setmana.

Passat l’ensurt inicial, la Carme torna al jardí i recull la dessuadora. És evident que el propietari de la roba ha d’haver-se enfilat pel mur i entrat a dins del pati, o ha llençat la peça de roba des de fora amb un bon cop de braç. Revisa les portes, que no tenen cap senyal d’haver estat forçades, ni la del pati ni la de casa. Telefona al seu fill per confirmar que no ha perdut cap dessuadora, i comprova que, tal com imaginava, no és el cas.

Ens plantegem avisar a la policia, però ho descartem aviat. Ens proposem fer guàrdia la nit següent. Deixem la dessuadora penjada al mur, per tal que qualsevol persona que passi pel carrer la  vegi i -el seu propietari?- la pugui recuperar sense cap esforç. Esperem esdeveniments.

(continua i acaba dimecres vinent)

HERNANDO, L'ENTOMÒLEG

Enmig de la conversa, veus que fa un gest ràpid, quasi imperceptible, i si l’interrogues amb la mirada, et respon què ha vist: un mosquit tigre, posem per cas.

I això només és un exemple: en Carles Hernando, l’entomòleg, localitza insectes de tot tipus allò on tu no hi veus res, però hi són.

Acostumat des de petit a observar la natura, s’apassiona per tot ésser viu que habita en ella –humans inclosos-, descobrint contínuament  noves espècies, i parlant-ne del tema en diversos articles aptes només per a gent que, com ell, estimen el món dels insectes.

Però no s’ha de pensar que en Carles és un setciències d’aquells que et taladra amb la seua sapiència: simplement, et respon quan li preguntes sobre el tema i va creant caliu per que poc a poc els seus interlocutors acabem interessant-nos per allò que ens explica.

La vessant blocaire d’en Carles Hernando n’és un bon exemple d’aquesta passió seua: des d’El Gabinet negre fins a Iconographia Insectorum, passant per la Galeria d’imatges, els insectes ocupen un lloc preferent.

Així que quan us passegeu per la Serra de Marina, pel Corredor i el Montnegre o fins i tot pels racons més apartats del Marroc i veieu una enorme caixa de sabates de color gris i amb quatre rodes –és a dir, no un automòbil, sinó un Jeep- conduit per un individu de cabells foscs i arrissats que baixa i va mirant cap a un racó de terra on a simple vista no hi ha res, aquest segur que és l’Hernando a la recerca d’un nou exemplar d’insecte.

Al següent vídeo, emès per TV3 al programa El medi ambient del dia 2 d’aquest mes, podeu veure l’entomòleg en acció: Cliqueu l'enllaç DESCOBRIR ESPÈCIES A LA SERRALADA LITORAL.

TRES MUJERES SALVAJES DEL AMAZONAS TOTALMENTE DESNUDAS, EN CUEROS

No sé si encara deuen quedar atraccions de fira com aquelles que antigament arribaven als pobles els dies de festa, junt amb el circ i les paradetes de llaminadures com ara les pomes caramel·litzades d’un vermell esclatant o els núvols de sucre de color rosa.

A Xàbia, quan jo era petit però no tant, va arribar una fira de la qual recordo especialment dues atraccions: la de Búfalo Bill i el seu cavall, al qual podies pujar per un mòdic preu i mentre hi eres dalt d’ell disparar amb una pistola de mistos de tro; i la d’una escala que s’enfilava un bon grapat de metres amunt, i coronava amb una mena d cràter, l’interior del qual era perfectament visible des de dalt de l’esmentada escala.

Al cavall de Búfalo Bill vaig muntar-lo, i Búfalo, un home amb bigoti i cabells blancs que parlava estrany –se suposa que devia ser com parlaven els americans-, em va passejar mentre jo, amb el barret de cowboy que m’havien posat, disparava trets a l’aire.

Pel que fa a l’altra atracció, els meus pares em van dir que era massa cara i em vam apartar d’ella. Però aquella mena de volcà tenia molt d’èxit, i s’havia fet cua per visitar-lo. Al rètol que hi havia a sobre l’entrada hi deia TRES MUJERES SALVAJES DEL AMAZONAS TOTALMENTE DESNUDAS, EN CUEROS, i jo era prou grandet com per saber de què anava la cosa, així que al dia següent, sense els meus pares i amb el meu amic Carles, vaig tornar allà. Seguia havent cua, però vam observar una cosa ben curiosa: la gent s’enfilava escala amunt amb els ulls brillants d’emoció i un somriure lasciu, en arribar a dalt mirava atentament l’interior del cràter on se suposa que havia les dones salvatges nues, i tornava escales avall amb mala cara, com si els haguessin ensarronat. Ningú, però, protestava.

No negaré que el Carles i jo vam intentar entrar-hi, però l’home de la guixeta ens va dir que no, que no teníem l’edat, així que ho vam deixar córrer.

I aquí acabaria el relat si no fos perquè, dies més tard, el meu cosí gran em va confessar que havia anat a veure a les salvatges amazones nues, i en preguntar-li pel misteri, m’explicà que no n’hi havia cap: simplement, anaven en cuirs.

-Segur que, sota totes aquelles espesses robes de cuir pelut devien estar nues, però de carn no se’ls hi veia més que la de la cara –es lamentava el meu cosí-, tot i que mig tapada per les cabelleres tan llargues que duien.

AMOR I CARAGOLS (i II)

-Carinyo,per què fas aquesta cara?

Ella s’esperava un somriure. Ell s’esforça per ser amable, però els ulls, que li han sortit de les òrbites i estan rebotant per terra, el delaten. Ho intenta de nou.

-És que mai els havia vist així, els caragols. Vull dir que m’ha sorprès, la innovació.

-Ah, és això! Ja m’havies preocupat, i em pensava que no t’agradava el que t’he preparat.

-Oh, ja saps que m’encanten les sorpreses. Vaig a provar-los!

Ara ve l’esforç suprem. Amb la forquilla en punxa un i se’l posa a al boca. La closca es trenca amb facilitat, i els fragments s’instal·len aleatòriament per tota la dentadura.  La sensació és tan potent que li produeix un inesperat rictus a la cara, que ella tradueix com... de plaer?

Després d’uns quants esforços més, ell s’atura. Li ha vingut una idea que podria ser salvadora.

-Saps què? Sucats amb pa encara estarien millor. Però no sé si en tenim...

-No en vas comprar tu ahir?

-Si, però el vaig congelar. Mira, me’ls guardo per demà quan torni de la feina.

Sembla que ella no ha captat l’argúcia i s’ho empassa. Ell somriu, ara de veritat.

L’endemà al matí, ella s’ha aixecat molt aviat, massa. Ell es pregunta quina en deu estar maquinant, però es queda al llit fins que sona el despertador.

-Carinyo, avui t’he preparat jo l’esmorzar.

Ell torna a sorprendre’s.  Agafa l’entrepà ja embolicat amb paper d’alumini, li fa un petó dolç i marxa cap a la feina. Sap molt bé amb què es trobarà. A l’hora de l’esmorzar, ni es molesta en obrir el paquet de casa, i llença l’entrepà de caragols amb closca directament a la paperera.

De nou al llit, ella li pregunta per l’entrepà. Ell li diu que ha estat sorprenent. Ella se’n alegra.

-És que ja vaig veure que els caragols que t’havia preparat no et van fer massa gràcia. Així que vaig pensar que amb l’entrepà de pernil l’encertaria. Era d’aglà, del que a tu t’agrada.

Ell ara sap que és la venjança.

AMOR I CARAGOLS (I)

Aquest relat, absolutament verídic, manté en l’anonimat als seus protagonistes. Per si de cas.

Quan es van casar, ni ell ni ella tenien massa idea de cuina, però això no els va representar cap problema. Tampoc era cap prioritat: per proximitat al lloc de feina, ell dinava a ca sa mare, i ella al bar de sota, on feien un menú econòmic força correcte, i els caps de setmana sortien a dinar a fora o a casa dels amics que els convidaven.

Però ella havia pensat en preparar-li un àpat per celebrar l’aniversari d’ell. L’ingredient principal havia de ser el caragol, que a ell li delien. Ella va cercar informació a internet, en va trobar un munt, i va sintetitzar: hi ha moltes maneres de preparar els caragols, i a qui li agraden, li agraden de totes les formes possibles, l’única cosa que cal vigilar és que estiguin ben nets.

Cap problema, doncs. O sí, però senzill de solucionar, qüestió de parlar-ne com qui no vol la cosa.

-Carinyo, que t’agraden més, els fregits o els arrebossats?

-Les dues coses. Però depèn del que sigui, prefereixo una cosa o altra.

Pausa. Segueix la lectura, i com si tingués relació amb el que explica el llibre, ella torna a preguntar.

-Carinyo, i com t’agraden més els caragols?

-Ah, els caragols m’agraden de totes les maneres!

Internet no s’equivocava. I ella s’hi llença: caragols arrebossats, que sembla un plat més elaborat. I de sobte, dubta: serà amb closca, o sense? Va al Google i cerca, primer en català, i en veure que no surt res, en castellà.

No hi ha cap entrada per als caragols arrebossats. Cap problema, l’important és que estiguin ben nets.

Arriba el dia de l’aniversari, i ella posa oli a la paella, i mentre es va escalfant, arrebossa el s caragols ben nets amb pasta de farina, ou i herbes aromàtiques varies. Remena, procurant que no es trenqui cap closca. Els passa per la paella, els escorre i els serveix a taula.

Ell s’ho mira. La sorpresa és triple: ella li ha cuinat,li ha fet caragols, i els ha arrebossat amb closca.

Les expectatives han estat superades amb escreix!

(continua i acaba al post de demà)

UN HOME VALENT

Era un temps en que la badia de Xàbia era freqüentada per vaixells de càrrega, molt abans de la guerra civil, i mariners de variats països desembarcaven per pagar-se una dutxa amb aigua dolça i empassar-se tants gots de cassalla com ho permetés la vista abans d’ennuvolar-se.

Ben entrat el capvespre, cançons marineres, jocs de cartes, tabac d’embolicar i navalles esmolades corrien pe la platja de grava, i de tant en tant alguna baralla acabava més malament del que s’havien pensat aquells que l’iniciaven. Però només de tant en tant.

El gallet del poble, Generoso, tenia fama de persona brava però assenyada, i sabia quan calia aturar la brega i tornar a l’alcohol. I sigui pel seu aspecte robust, la seua alçada gegantina o la sensatesa de les seues paraules, o per tot plegat, el cert és que sabia imposar el seu criteri i acabava amb les baralles quan ell ho creia oportú. Temut i respectat, Generoso era el valent del poble.

Fins que va arribar el mariner de Bristol. En tres dies es va guanyar una reputació de bèstia ferotge i violenta, tot i ser, segons explicaven els qui havien tingut la mala sort de trobar-se’l a la platja o pels quatre carrers del poble, un tap de bassa. La seua navalla n’havia ferit a més d’una dotzena, i havia tallat tres orelles, a raó d’una per dia.

I parlant d’orelles, Generoso n’estava fins elles de sentir com el comparaven amb el mariner de Bristol.

-Tu eres un valent, però l’anglès et deixaria tirat per terra abans d’un dijesús –li va dir un.

-Ja ho crec que sí! –confirmà un altre. No t’arriba ni al melic, però de fort i de brau, en fa deu com tu.

-Quan el vegis, ja pots amollar a córrer! Abans que hagis tingut temps per treure la navalla, ell ja t’haurà tallat els dits –acabà de rematar un tercer.

Generoso no deia res, pagava el got de cassalla i sortia de la taberna malhumorat i capcot. No li agradava la ràpida pèrdua del seu carisma causada per l’arribada d’aquell mariner de Bristol, però què podia fer? No s'havien arribat a trobar mai, i tampoc en tenia massa ganes, no per que li tingués por, sinó per un motiu que el feia avergonyir i del qual no volia que ningú se n’assabentés: no parlava ni entenia una paraula d’anglès. No és que la resta de mariners del poble en tinguessin massa idea, però ell era un autèntic negat per als idiomes.

 I arribà el divendres. Els vaixells de càrrega s’estaven poc temps a la badia, i abans d’acabar la setmana, el mariner de Bristol desapareixeria per sempre de Xàbia. Generoso feia hores que  estava embarrat a la taberna, i la cassalla ja formava part del seu grup sanguini, quan algú va entrar cridant l’alerta: havien vist al mariner de Bristol, que venia, navalla en mà, amb ganes de brega.

Era massa tard per fugir de la taberna, i la gent es va arraconar com va poder. Generoso, amb la mirada tèrbola per la ingesta massiva d’alcohol, es girà cap a la porta quan aquesta s’obrí. No hi veia massa bé, però distingí una forma borrosa que cridava paraules en anglès.

Generoso avançà, s’estripà la camisa amb les mans, i mentre saltaven els botons i deixava el seu pit enlaire, va fer un bram en el seu anglès modulat per la veu rogallosa de la cassalla.

-¡Pínchame, cowarde!

I dient això, va caure a terra tan gran com era. El de Bristol, que no s’ho esperava, no va tenir temps per apartar-se, i va quedat sepultat per la immensitat del cos de Generoso qui, torrat d’alcohol, va romandre roncant sorollosament sobre el seu inesperat matalàs.

Hores més tard, quan recobrà la consciència, Generoso es trobà amb la camisa oberta, esquinçada i sense botons, i amb tota una rotllana de mariners lloant la seua valentia. El de Bristol havia marxat per sempre més, emportant-se com a record de la seua estada al port de Xàbia unes quantes contusions i un braç immobilitzat pel dolor.

I el meu besavi, que havia estat present en la gesta, li ho va explicar al meu avi, i ell al meu pare, que ens ho va contar al meu germà i a mi, que de petits jugaven a imitar a Generoso obrint-nos la camisa i cridant allò de “¡Pínchame, cowarde!”.

I la meua mare que no entenia com perdíem els botons amb tanta facilitat.

PSICOLOGIA DEL IOGURT (NOVES AVENTURES DE L'ELENA)

-Que no, mama, que no em puc emportar iogurt a l’escola, que s’espatxurra tot! –replicava  l’Elena, amb to ferm, a la proposta de canviar d’esmorzar.

-Però filla, si te’l poses al lateral de la motxilla no li pot passar res –insistia la Carme-, allà no hi ha cap cosa que el pugui esclafar.

-Que no, mama, que no, que jo ja sé el que em dic: tot és qüestió de psicologia.

L’Elena va de dilluns a divendres a un taller ocupacional per a persones especials com ella, i s’ho passa la mar de bé, però la sortida de casa cada dematí li representa un autèntic trauma.

S’aixeca força d’hora, es dutxa, es pentina, juga una estona amb el gos, i tot va la mar de bé fins que sona el timbre de la porta de casa, senyal que el cotxe que la du al taller l’està esperant afora: aleshores, l’Elena es transforma en una mena de petita Hulk, i surt remugant, quan no cridant als quatre vents el seu cabreig per haver de marxar a la feina.

Cada tarda, quan torna, explica com s’ho ha passat de bé i com li agraden la majoria d’activitats que fan allà, però al matí següent, el so del timbre li transforma novament el caràcter.

La Carme no es dona per vençuda i en parla contínuament amb la seua filla per tal d’aconseguir evitar o minvar aquest moment traumàtic de cada dia.

Però el tema del iogurt la va descol·locar per complet.

-Elena, què vols dir amb això de la psicologia? No li veig la relació amb el iogurt, filla.

-Deixa-ho estar, mama, tu no ho entendries. Però si us plau, no em posis iogurt per esmorzar.

-I tant que te’l poso, si a tu sempre t’ha agradat.

I a la tarda d’aquell mateix dia, l’Elena va tornar amb la motxilla empastifada de iogurt.

-Ja t’ho havia dit, mama, és massa perillós. I a més, m’he quedat sense esmorzar.

La Carme no s’explicava com s’havia pogut trencar el iogurt, però va fer un nou intent al dia següent.

I novament, l’Elena va tornar amb la motxilla regalimant iogurt.

-Mama, no em tornis a posar iogurt, que em quedo sense esmorzar.

-Però Elena, com potser que el iogurt s’esclafi? Si al lloc on te’l poso a la motxilla no es pot fer malbé. No t’hauràs assegut a sobre? No t’hauràs barallat amb algú de classe?

-Que no, mama, que no, que només és qüestió de psicologia. Tu sempre em dius que si vaig al taller amb alegria, les coses m’aniran millor oi?

-I tant, Elena, però quina relació té això amb el iogurt?

-Mira, jo cada matí em llevo amb il·lusió, però quan sento el timbre i sé que haig de marxar, em poso de mal humor. No puc evitar-ho, mama, però he descobert un truc per que se’m passi ràpid. Quan tanco la porta del carrer, i tot just abans de pujar al cotxe, faig uns quants crits ben forts mentre amb tota la ràbia li dono un parell de cops a la motxilla contra el terra. Llavors em torno a posat la motxilla a l’esquena, entro al cotxe i sec al meu seient molt més tranquil·la. Al principi el conductor s’esverava, però ara ja no em diu res. Oi que és un bon sistema? És clar que, si hi ha iogurt a dintre...

La Carme no sabia quina cara posar.

-I mama, per internet he vist que els japonesos també fan una cosa molt pareguda, que diuen que és qüestió de psicologia, i els va molt bé.

Finalment, la Carme optà per abraçar a la seua filla i eliminar el iogurt de la dieta dels matins.

Ara, mentre ella i l’Elena segueixen treballant el tema de la sortida de casa, de tant en tant fan broma amb el iogurt, i han elaborat, entre rialles, una llista de productes espatxurrables.