30 de març del 2012

INEVITABLE

Doncs resulta que l’altre dia a una botiga de discs de Barcelona ens trobem la Carme i jo amb tres exemplars del January Songs d’en Darren Hayman, el cantant la cara del qual cada cop s’assembla més al jove Jerry Lewis, i m’hi fixo i sí, són tres dels 1500 discs la portada dels quals en Hayman va dibuixar a mà, cadascú amb una imatge diferent.
Un dics doble il·lustrat pel propi autor, no m’ho penso: em quedo amb el número 1472, que té com a portada un bonic setrill.
A casa, l’escolto mentre frueixo de les portadetes interiors i llegeixo que algunes cançons estan fetes amb la participació de gent com l’Elizabeth Morris dels Allo Darlin’, el Pete Astor o els Wave Pictures, entre altres. Quina troballa, i què bé sona.
I penso que haig de posar al Darren Hayman al Merrie Melodies, i no em costa gens decidir-me per la cançó Nothing You Can Do About It, del cedé Essex Arms, que diu que no hi res a fer, Because you love me and I love you, and there’s nothing you can do about it, que és una bonica frase per començar la setmana santa assolellada que en espera, així que cerco al youtube i em trobo amb un vídeo d’en Hayman i el seu grup, els Secondary Modern, i el penjo i em sento a gust escoltant de nou la cançó i desitjo a tots que passeu un bon cap de setmana.

28 de març del 2012

AVALUACIÓ


Passat el fred salvatge d’aquest hivern, i començada ja la primavera, ha arribat el moment d’avaluar el jardí, i veure les baixes que s’han produït.
Progressen adequadament:
-Euonymus
-Cirerers
-Codonyers
-Hortènsies
-Romaní




No passen el curs:
-Geranis
-Mesem


Mostren dificultats per seguir el curs:
-Bambús negres
-Leptosperma
-Llimoners
-Santolina




26 de març del 2012

CARTA OBERTA A LA VÍDUA D'HERGÉ

Chère Madame,

Permettez-moi de vous prendre quelques minutes de votre routine quotidienne, donc je pense que la raison en vaut la peine.
En fait, vous êtes une des personnes les plus influentes de la Fondation Hergé et des Editions Moulinsart, et pourtant je veux bien vous demander de jeter un expert coup d’œil sur le blog qui porte le nom de The Daily Avalanche –l’avalanche quotidienne- où quelqu’un qui se cache –mais pas beaucoup- sous le nom de plume d’Allau est en train de publier l’un des meilleurs textes critiques sur les aventures de Tintin.
Veuillez-vous cliquer, s’il vous plait, dans la section Tintin, et là vous y trouverez des essais vraiment bien documentes, sympas et pas du tout ennuyantes de la série complète des albums du personnage.
Je peux vous assurer que M Allau est un expert sur le sujet, et si vous prenez la peine de lire les textes en question, vous découvrirez qu’il faut les publier, même en utilisant les illustrations proposées.
Je suis désolé de ne pas avoir moi-même l’option de les publier, donc dans ce cas je le ferai. C’est pour ça que j’appelle a vous : je suis certain que la raison principale de la Fondation, en plus de la diffusion de l’œuvre de M Hergé, c'est le bussines is bussines, et la publication des essais de M Allau seraient pour les Editions Moulinsart et pour la Fondation une très bonne affaire, et en plus ça comblerait la satisfaction des millions de lecteurs des aventures de Tintin, y compris la de M Allau, qui recevrait sa petite satisfaction économique –mais ne vous inquiétez pas, au sujet de l’économie, M Allau c’est un tipe pas difficile.

Merci de votre attention, et ne manquez pas cette ocasion : il ne faut pas lâcher la proie pour l’ombre!
Avec mes meilleurs vœux,

Amadeu Leblansky

PS : Chère Mme, si on arrive enfin à la publication de ces textes, je vous rappelle que c’est grâce à moi que vous avez connu le blog original, et il sera bien apprécié si vous avez un mémento sous la forme de chèque bancaire à mon nom.

23 de març del 2012

XIU XIU


Acabat de sortir del forn, calent, quasi cremant, Always, el nou cedé de Xiu Xiu, és tan bo com els anteriors, i amb tanta força –bruta- com sempre.
La primera cançó del disc, Hi, té vídeo oficial, i com a presentació, va perfecta: com tota la música que fa aquest home, ningú no es pot quedar indiferent sentint-la.

21 de març del 2012

L'STARRING, QUIN GRAN ACTOR!


M’explicava la Carme que quan era petita, la seua mare tenia, com tothom, els seus actors preferits, però el que més li agradava era l’Starring.
Frases com Si és de l’Starring segur que és bona, o Què bé treballa l’Starring provocaven un somriure de complicitat en tota la família –excepte la mare, és clar- que, aplegada davant la tele, es preparava a veure la peli o la sèrie de moda. Els fills i el marit li havien intentat explicar que l’Starring no era cap actor, però ella s’entossudia en que s’equivocaven, i un dia els va sorprendre a tots explicant-los la troballa que havia fet, que havia vist a una peli que havien passat a l’UHF on posava ben clar el nom de pila de l’Starring.
-Es diu Also, Also Starring, que ben claret que ho posava ja des del principi de la pel·lícula –feia la mare de la Carme-, i com sempre, va treballar molt bé i molt ben maquillat.
Perquè aquesta era una altra peculiaritat de l'Also Starring, la de maquillar-se i transmutar-se i envellir i rejovenir i passar de l’alopècia total a la melena lleonina segons les exigències del guió; fins i tot, en alguna ocasió l’Starring va treballar fent el paper de coix, i ho feia francament bé.
La mare de la Carme va veure la seua tesi definitivament assentada en descobrir que l'Also tenia una germana, la Guest Starring.
-Són una família d'actors, i ella treballa tan bé com ell.
O sigui que vist el sentiment que la dona li posava, ningú va insistir en explicar-li el significat de Starring, i quan apareixia en pantalla la paraula en qüestió, tots es giraven cap a la mare per veure-li la cara i esperar el comentari que sempre i invariablement feia:
-Mira, hi surt l’Starring, segur que és bona!

19 de març del 2012

GENEROSO: LA FORJA D'UNA LLEGENDA


No sé sap de quina època és la tradició dels bous al port de Xàbia, però té temps, molt de temps: en l’època dels meus avis ja era costum per les festes construir unes quantes barreres de canyissos i fer un rectangle a mena d’improvisada plaça de toros, on un dels costats era la mar. També amb canyissos es feia un corralet i allà és on s’instal·laven durant els dies que durava la festa les vaques i bous que portaven d’El Puig, i que s’amollaven matí i tarda, d’un en un: xicots i xicotes corrien amunt i avall del port torejant l’animal, i si es veien apurats, només calia tirar-se a l’aigua, cosa que el toro, més assenyat i poruc, no feia quasi bé mai.
El meu avi Mariano era un fidel corredor de bous, i en arribar les festes del port, ell i els seus amics Generoso i Cento el Cabut es passaven tot el dia als toros. Al capvespre, al baret de Joaquim, reien, fumaven i bevien cassalla, i allà va sortir la juguesca que quasi els costa la vida a tots tres.
I és que Generoso anava picat, que el meu avi l’anava burxant dient-li que a la que veia el bou que es tirava a l’aigua, i Cento el Cabut reia i assentia, que davant del bou et cagues, Generoso, i aquell que s’anava empassant absentes sense dir res però cada cop més vermell, fins que va esclatar.
-Doncs ja veurem demà qui és més home, que a mi no hi ha qui em mogui si jo no vull.
I els altres, riu que riuràs, i el rogle de mariners que s’anava fent més ample.
-Demà que vulgui vindrà amb mi a la plaça, cadascú seurà en una cadira –continuà Generoso-, i a la que amollen al bou, el primer que s’alci paga una paella.
Ara es feu el silenci. Tothom se’l mirava amb respecte. Ell va aprofitar la situació per gallejar.
-I ara qui és el cagat? On són els homens?
L’avi Mariano i Cento el Cabut no eren d’aquells que s’arronsen, i amb l’ajut de la cassalla, no van dubtar en acceptar la juguesca.
Així que al matí següent es presentaren tots tres a l’improvisada plaça de bous, cadascú amb la seua cadira de palla, i s’assegueren al bell mig del port. La gent s’havia apilotat darrere els canyissos, esperant a veure qui era el primer que s’aixecava i amollava a córrer.
I va eixir el primer bou i els tres homenots que ni es mouen, i l’animal que se’ls mira i s’aproxima al trot i els tres homenots que ni es mouen, i l’animal que es planta davant d’ells i els tres homenots que no es mouen, i l’animal que els olora i els tres homenots que ni es mouen, i l’animal que fa mitja volta i corre amunt i avall perseguint als xicots que es llencen a torejar-lo.
Passen els minuts, i l’avi Mariano i Cento el Cabut que s’envalentonen i s’emboliquen una cigarreta i punxen i burxen al seu amic que, desesperat, mira com el bou passa un i un altre cop per davant d’ells sense fer-los ni cas.
Però de sobte Generoso que s’aixeca amb la cadira enganxada al cul i, vermell com un tomàquet, es llença a córrer fent crits. Els altres dos ni s’ho creuen, i la gent que se’ls mirava ara guarda silenci davant l’inexplicable conducta de qui ha proposat la juguesca, que acaba la seua cursa just davant el corralet dels bous i, sense deixar de bramar, es posa a donar-li cops de puny i de peus al canyís separador. Els animals, de l’altre costat, senten els crits i els cops i s’esveren, es posen nerviosos, bufen i rasquen el terra amb la peülla.
L’avi Mariano ha llençat la cigarreta i Cento el Cabut s’empassa la saliva mentre tots dos miren atònits com el canyís es trenca i els toros surten esperitats del corral precedits per Generoso, que tot cames, corre amb la cadira agafada al cul. La plaça s’ha buidat de cop, l’avi Mariano i Cento el Cabut ja no hi són i fins i tot la gent de darrere els canyissos que feien de barrera ha marxat o s’ha llençat a la mar empesa per l’embranzida dels bous, que s’escapen i segueixen la seua boja galopada pels carrers del poble, amb Generoso -i la seua cadira- penjat de les banyes del toro més gran, que dona cops de cap a banda i banda fins que finalment, desesperat, es llença a la mar.
L’avi Mariano i Cento el Cabut van haver d’acceptar que havien perdut la juguesca i pagar-li una paella a Generoso, qui va iniciar així la seua merescuda fama de gall del port.

16 de març del 2012

COMIENDO PERAS


Hi ha himnes militars, marcials, reivindicatius... i hi ha una cançó de Devendra Banhart que es diu Santa María da Feira i que, sense pretensions, amb una melodia senzilla i una cadència dolça, és un himne a la vida: comiendo peras, que li dic jo.
Bon cap de setmana!

14 de març del 2012

EL CARNAVAL DE SUPERMATXO


És una necessitat, això de disfressar-se de dona, per a Supermatxo. Ell, que es passa 364 dies a l’any criticant les dones, ridiculitzant els homosexuals, exhibint la seua superioritat genètica i marcant les diferències que l’identifiquen com el líder de l’espècie, també té un límit, que exercir de mascle ja des de l’adolescència és cansat i exigeix un sacrifici constant a base d’anular sentiments, fer servir la força bruta i elegir curosament entre allò que fa d’home i allò que no, evitant això últim com si del dimoni es tractés.
Deixem doncs que, ni que sigui el dia de carnaval, Supermatxo es disfessi de dona i es posi bragues rosa i faci crits aguts i es pinti els llavis i reparteixi petons i abraçades i canti cançons d'amor. No ho haurà de justificar, té la coartada perfecta: és carnaval, ja se sap.
I ara que ja ha passat carnestoltes, Supermatxo torna al seu rol habitual una mica més relaxat i a punt per tornar a posar els collons sobre la taula sempre que calgui i a trencar-li la cara a qui se li posi xulo i a demostrar al món sencer que ell és la gran esperança de l’espècie humana. Fins al proper carnaval.

12 de març del 2012

LA GRAN JUGUESCA D'EN GALDERICH


Està cofoi, orgullós, content, estufat, satisfet, envanit, gojós, joiós, ufanós, l’amic Galderich aquests dies. Des d’aquella passada juguesca en que va arribar als 100 seguidors deixant-me enrere, que em ve recordant dia sí dia també el seu avantatge i la possibilitat que aviat arribi als 200 seguidors, mentre jo el segueixo molt per sota, amb els meus estimats 138.
Així que per celebrar el seu proper bicentenari, ha decidit fer la següent juguesca:
1. DUECENTO
Si abans de diumenge vinent 18 de març arriba als 200 seguidors, convida a aquell que ho desitgi a un tast de les famoses olivesassassines.
2. IL SORPASSO
Si per contra, no tan sols no arriba sinó que en un termini de 10 dies jo el supero, convida a tot aquell blocaire o seguidor que ho desitgi a una paella amb marisc, amb aperitius variats i vi i cava inclòs.
En fi, que queda clar que la possibilitat del sorpasso queda lluny, molt lluny, tot i que mai se sap. Mentre, durant tota aquesta setmana en Galderich es passeja per Itàlia i viu la dolce vita a base de martinis, pasta ai vongole i gelato artigianale con fragola sul cioccolato, abans de tornar a casa via París, on passarà el cap de setmana.
Quina enveja!

9 de març del 2012

ÍNTIM


El segon cedé de Perfume Genius, el xicot que ara fa dos anys es va exposar públicament amb l'emocionant, tendre i dolorós Learning, segueix aquella via minimalista i passional, personal i fins i tot ingènua, tan directa i íntima que no deixa escletxes a la ironia. La seua música arriba  al cor, i la seua senzillesa convida a escoltar-lo una i altra vegada amb un somriure tendre de complicitat.
Perfume Genius ha aconseguit amb aquest Put Your Back N 2 It una nova obra mestra absoluta, que ve acompanyada amb un continent de bellíssim disseny, a to amb la música. Llàstima que –one more time- el nom de l’artista gràfic quedi en l’anonimat.

5 de març del 2012

QUÈ LLEGIR


Amb el quiosc nou de trinca que tenim a Dosrius, estava recuperant el bon costum de llegir el diari, quan de sobte m’he trobat que han tancat l’edició en paper de Público, que és el que comprava. Continua en edició digital gratuïta, i m’he subscrit a ella –també això és gratuït- com a recolzament, però estic indecís a l’hora de substituir la seua lectura en paper.
Mundos, abecés i similars ni tocar-los: el mínim mal que em produeixen és urticària.
He provat amb El Punt Avui, però ni m’agrada la forma ni el contingut, que em sembla propi d’una -absolutament respectable- premsa comarcal, però que a mi em resulta francament avorrit.
Quan a La Vanguardia, la seua estètica és impecable, però darrerament el contingut resulta altament illegible, i alguns dels seus columnistes –en especial la senyora Rahola- em recorden a la COPE però en versió catalana. Nogensmenys, no descarto el seu ús ocasional com a diürètic o laxant.
Pel que fa a El Periódico, reconec que la seua línia és una aposta interessant, però a mi no m’arriba: aquells grans titulars, sovint acompanyats d’imatges acolorides i força retocades, em sonen a buit i em recorden els xarlatans de fira.
El País seria probablement el meu elegit... si jo visqués a Madrid.
Darrerament estic provant amb l’Ara, que no em desagrada però que em crea la sensació d’estar veient un resum de la programació de TV3 en versió paper.
Així que, de moment, estic en fase de proves.

2 de març del 2012

MOTORIK FROM CATALONIA


Imagino que, a l’hora de triar entre la mecànica i la música, ells no van tenir cap problema en dir que sí a tot, i així va néixer TSOWC, The Suicide of Western Culture, un duo català que s’inspira en els grans de la música industrial i el tecnopop. Juguen a amagar-se, però fan concerts on se’ls pot veure actuar en directe, i demostren que són capaços de fer-ho molt bé tant als estudis com a l’escenari.
El primer tema del seu cedé, This is the Last Time I Shake Your Hand, és una bona carta de presentació. El vídeo que l’acompanya, molt correcte i a to amb la música, és l’oficial.