27 d’abril del 2012

CRUEL



L’Annie Clark, que publica els seus treballs més personals sota el nom de St Vincent, és una bona cantant i una excel·lent guitarrista, però a mi sovint m’acaben agobiant les seues composicions, en especial quan la guitarra elèctrica passa a primera fila i es converteix en el so dominant.
No és el cas de Cruel, una de les millors cançons dels seu darrer cedé, Strange Mercy, on cada instrument ocupa el seu lloc, i la veu de l’Annie domina de principi a fi.

23 d’abril del 2012

DES DEL CORTIJO "EL NARANJO"



Aquest cap de setmana la Carme i jo hem sembrat les hortalisses d’estiu al nostre petit hort, i ho hem fet amb l’estri que l’Agustín, el meu veí ecologista innat, m’ha regalat.
No sé ni com es diu aquest tipus d’aixada, però ell la utilitza amb una precisió i destresa envejable, i quan el vaig veure per primer cop fent-la servir i li ho vaig comentar, em va prometre que me’n aconseguiria una.
I així ha estat, aquest passat cap de setmana l’Agustín m’ha obsequiat l’estri en qüestió, explicant-me que l’ha restaurat ell –oli, pintura, paper de vidre i una bona esmolada-, que era d’El Naranjo, el cortijo que els seus pares tenien allà per Órgiva i el Cerro Negro, a Granada.
I jo, que no aconsegueixo fer-lo servir ni la meitat de bé que el meu veí, em sento orgullós d’aquest regal amb feeling i pedigrí.

20 d’abril del 2012

EL RETORN DEL VIOLINISTA XIULADOR


Amb el permís del gran Allau, que ja va anticipar l’arribada de Break it Yourself -el nou disc de l’Andrew Bird- em sumo a la festa amb aquesta Danse Caribe, com podria haver-ho fet amb qualsevol de les altres cançons que l’acompanyen.
Novament, el violinista xiulador l’encerta de ple. Llarga vida a l'Andrew Bird!

18 d’abril del 2012

CARLOS LEBLANSKY


Estic netejant el jardí quan sento cridar a la veïna de la casa de baix.
-Carlos! Carlos!
Aixeco la vista i veig que em fa senyes amb el braç. Giro el cap per localitzar al tal Carlos, però no hi ha cap altre veí a la vista. Ella em mira i segueix cridant.
-Carlos! Buenos días, Carlos!
Cohibit per la situació, opto per fer un lleuger moviment amb el braç a mena de salutació.
Aleshores, es posa a parlar-me i m’explica un problema d’una fuga d’aigua. Me l’escolto amb atenció, i mentre ho faig, surt el marit, que s’afegeix a la conversa. Els explico que el problema probablement vingui de casa de l’altra veïna, la Carme.
M’agraeixen l’atenció prestada, i s’acomiaden de mi.
-Gràcias, Carlos.
-Hasta otra, Carlos.
Al dia següent, des de dins de casa sento cridar novament a Carlos. Són els mateixos veïns de la casa de baix, que es veu que segueixen tenint problemes amb l’aigua. Tot i que saben que soc a casa –m’han vist pel jardí una estona abans-, decideixo no sortir, deixant constància així, tàcitament, que no em dic Carlos.
Al capvespre, li explico el problema de l’aigua a la Carme, i ella creu saber on és l’avaria. Aprofito i li comento també que m’han batejat com a Carlos, ves a saber perquè. La Carme riu, i diu que no em preocupi, que demà parlarà amb ells i ho solucionarà tot.
-De pas, explica’ls com em dic.
La Carme riu encara més.
Al dia següent, quan surto al balcó al capvespre, de nou apareixen els veïns de la casa de baix.
-Carlos, ya hemos hablado con Carmen y hemos solucionado el problema.
-Gracias por la gestión, Carlos.
Jo em quedo tan aturat que només puc fer un gest d’assentiment amb el cap.
En tornar a veure a la Carme, li explico que encara segueixo sent Carlos, i ella em comenta que finalment no els hi va dir res del nom, que els va veure tan convençuts que em deia Carlos que no es va veure amb cor.
Així que ara he incorporat un nou patronímic a la meua persona. Amadeu, Bastián, Carlos... em sento un espia de nyigui-nyogui.