A la recerca de l’humor perdut, o com
aconseguir tornar a riure. I riure’m dels prepotents, creguts, xulos, unidimensionals
mentals i demés personal d’aquesta mena.
Riure’m també de mi mateix, sobretot.
Abans era capaç, però ara em costa. Dramatitzar
o desdramatitzar, potser aquesta és la qüestió.
-->
Ladilla rusa, el duet esbojarrat de techno petardo,
són dels que em fan aparèixer el somriure amb facilitat. I de tant en tant, em
descobreixo taral·lejant macaulay culkin macaulay culkin macaulay macaulay
macaulay culkin.
El concert d’en James Blake al Sònar em
va decebre. En lloc de l’intimisme a que ens té habituats als seus fans, va
muntar la seua particular festa, es va carregar la poesia implícita en la seua
música, i va convertir el que hauria pogut ser el concert de l’any en una
txaranga en la que uns descerebrats es posaven a ballar sense importar-los
massa el què sonava. Mmm... no sona a despasito?
Després d’allò, em vaig plantejar seriosament
la meua futura assistència a concerts: l’entrada val molt diners i no estava
disposat a una altra pífia com la d´en Blake. Però vet aquí que m’assabento,
quasi per xiripa, que el dissabte 8 Austra
actuen a la sala Apolo, i proposo a
alguns amics d’anar-hi per celebrar el primer dia oficial de vacances de Pasqua.
Al final no s’apunten, però la Carme
i jo decidim provar sort: l’entrada no és massa cara, i a priori és una música
que personalment m’agrada, synthpop amb gorgoritos.
No exactament gorgoritos, és clar, però sí una
manera de cantar operística, que la veu de la Stelmanis –en realitat Austra és ella, els altres tres músics són
comparses- és potent i un xic aflautada. Perfecta per combinar amb
sintetitzadors.
Comença el concert: la Stelmanis surt de
vermell passió –deu ser per allò de la setmana santa-, es posa a cantar amb la
seua potència vocal, la coordinació amb la resta de músics és perfecta, la
sonoritat –per sorprenent que pugui semblar- és l’adequada, i el públic està de
molt bon rotllo.
Tot sembla apuntar a una actuació rodona, i
així és: sense reserves, els temes més potents i coneguts d’Austra sonen ja
d’entrada. La Stelmanis s’anima més que ningú, salta, s’emociona, mira de tu a
tu al públic. Poc a poc, el synthpop va donant pas a l’electro i fins i tot
alguna pinzellada industrial s’escapa de tant en tant. En acabar la
interpretació de I Love You Than You Love
Yourself, la millor peça del seu nou disc, em sento feliç, aplaudeixo i
penso que ha valgut la pena venir.
Els Seabear, per que es feu una idea, es mouen en l'òrbita Morr Music, i si us agraden Müm o Sing Fang Bous, escolteu-los. Els trobareu al Myspace a http://www.myspace.com/seabear Personalment, hi ha dos temes d'ells que m'agraden molt: "Hospital bed" i "Cat piano". Aquest últim és al Myspace, l'altre no el trobo enlloc. Però al youtube hi ha un vídeo del tema "I sing I swim" que és el que dona títol al darrer disc que han publicat, i que està força bé. L'adjunto, i ja em direu què.
