GO WEST!

Ni de petit ni d’adolescent el gènere western va ser sant de la meua devoció, encisat –abduït?- com estava per la ciència-ficció i avorrit per les infinites pelis d’indis i cowboys  que passaven al cinema de Xàbia i a la tele. Ara encara em costa d’empassar, però crec que entre el llunyà oest i jo hi ha hagut un apropament, sobretot perquè l’oferta s’ha anat ampliant i això permet fer una tria al gust del consumidor.

Aprofitant l’empenta d’un dels últims llibres que he llegit, inicio tirallonga de posts  precisament amb el western: Butcher’s Crossing el vaig comprar a València, a punt de començar les vacances de Nadal, de camí cap a Xàbia i amb la idea de submergir-me en una aventura on els cavalls, els rifles, les caravanes i els saloons em preservessin de les tradicions nadalenques que tant detesto, submergint-me en el farwest.

Tenia poques esperances que la novel·la m’agradés, però em va apassionar des de les primeres pàgines. A l’estil del que fa Melville a Moby Dick, l’escriptor texà John Williams introdueix el lector en el món on es desenvolupa el relat, en aquest cas els indrets on es practicava la cacera de búfals, i ho fa a fons, de manera meticulosa i amb tot luxe de detalls, com si hagués viscut allà tota la vida i s’hagués dedicat a l’ofici ja de ben petit.

La lentitud i parsimònia amb que es desenvolupen els esdeveniments narrats és en el cas de Butcher’s Crossing un valor afegit. L’aventura és permanent, però no treu espai literari a l’aprofundiment en l’anàlisi de la personalitat dels protagonistes, que es compten amb els dits de la mà si exceptuem als búfals, pobladors a desenes de milers del llibre, i que són l’element clau juntament amb els humans. El coneixement dels búfals que demostra tenir John Williams deixa al lector bocabadat, i posats a destacar, em quedaria amb el capítol on descriu de manera tan minuciosa, didàctica i macabrament bella com se’ls arrenca la pell a aquests animals; ni un escorxador poeta ho hauria pogut millorar.

Butcher’s Crossing gira al voltant del ritual d’entrada a la maduresa –a l’estil de John Dos Passos en el seu Iniciació d’un home:1917- per part d’un jove que, atret per l’aventura i la poesia dels espais oberts, abandona la gran ciutat i sucumbeix a la inesperada rudesa de la vida dels caçadors de búfals.

El llibre s’inicia amb dues cites, una d’elles de Herman Melville, de la que transcric un fragment:

(...) los poetas sostienen que tanto para corazones como para pulmones doloridos, la naturaleza es el gran remedio. Pero entonces ¿quién dejó que mi cochero muriese congelado allá en la pradera? ¿Y quién tuvo la culpa de que Peter el Salvaje se volviera idiota?

Vaig acabar Butcher’s Crossing abans del dia de reis, i malgrat els darrers capítols, que probablement siguin més del gust d’un lector amant dels westerns crepusculars que d’un cor amb ínfules romàntiques com el meu –algun dia maduraré-, m’atreveixo a recomanar aquesta novel·la com a revulsiu de Zane Grey, el Cherif King i Marcial Lafuente Estefania, però també com a obra de gran nivell literari.

Ah! I el més important: a Butcher’s Crossing no apareix ni un sol indi!

La banda sonora d'aquest post estarà disponible dimecres vinent al bloc Santa Tecla

HEROIS DE L'AVENTURA: ALLÁN QUARTELMAR (i II)

Moltes novel·les d’aventures han estat adaptades al cine; molt poques ho han estat correctament i amb respecte, i Les mines del rei Salomó no és una excepció a l’estadística.

L’any 1937, el director Robert Stevenson va fer una aproximació en blanc i negre que no ha suportat bé el pas del temps: el seu argument avui en dia resulta massa ingenu, i la posada en escena i l’actuació un xic forçada en alguns casos, tot i comptar amb la presència de l’Anna Lee, una rosa oxigenada que borda el seu paper –inexistent en el llibre- de noia pobra però mentidera i descaradament simpàtica, que treu la llengua a qualsevol que li discuteixi i s’atreveix a tot el que calgui per tal d’aconseguir arribar a les mines del rei Salomó. El que més mal fa a tot el conjunt és l’aparició de l’estrella de la música Paul Robeson com a Umbopa, que aprofita a la que pot per  amenitzar la peli amb les seues cançons que trenquen contínuament el ritme de l’aventura. En Robeson, que es presetat com l’actor principal, cantava bé, tot s’ha de dir, però al film no pegava ni amb cola.

El 1984, John Lee Thompson es va envoltar d’estrelles com Richard Chamberlain i Sharon Stone i va filmar una nova adaptació de Les mines del rei Salomó que mereix podrir-se al cubell de les escombraries junt amb les restes del peix cuinat el cap de setmana.

La que més se salva, tot i no ser gran cosa, és la pel·lícula que van dirigir Compton Bennet i Andrew Marton l’any 1950, i que presentava a Stewart Granger en el paper de Quatermain. Rodada integrament a l’Àfrica i presentada en technicolor, va aconseguir que els espectadors de l’època passessin una bona estona amb les seqüències d’acció i la suau trama amorosa que les acompanya. Evidentment, aquesta trama amorosa no hi és en el text original, però m’imagino que devia ser condició necessària per tirar endavant qualsevol pel·lícula de Hollywood, així que se sacrificà al personatge humorístic representat pel capità Good, i es va canviar per una dona que cerca al seu marit desaparegut i que acaba enamorant-se de Quatermain. Per fer aquest paper es va triar a la Deborah Kerr, que fa una interpretació molt creïble, tot i que deslluïda a causa de les males passades que estic convençut que li va gastar el perruquer dels estudis –probablement el seu pitjor enemic- i que van en augment a mesura que avança el rodatge: només així s’explica que els seus bonics cabells vermells llueixin de pena amb la perruca que duen entreteixida, i que quan per exigències del guió se’ls ha de retallar, li quedin encara pitjor, de manera que sembla que porti el salacot posat tot el temps, tot i que en realitat no el du quasi mai. Només en alguns moments, com quan s’està rentant el cabells o tirant aigua al cap, es deixa entreveure la bellesa real d’aquesta dona.

A qui li va perfecte el paper és a un jove Stewart Granger que encara no portava –afortunadament- el seu inefable fulard. Granger va saber ser Quatermain, i com a tal ha quedat immortalitzat en molts documents de l’època. Sense anar més lluny, la portada d’Arturo Moreno per a les Ediciones Paulinas que vaig publicar ahir és un clar retrat a l’oli d’en Granger. I parlant de la influència d’aquest film, doneu una ullada a la vostra col·lecció de cromos de Vida y color, i després mireu la peli: sabreu d’on van sortir les boniques il·lustracions dels nadius i natives de l’Àfrica. I és lògic: com sinó, de quina manera els dibuixants d’aquella època podrien tenir coneixement d’ètnies i tribus que mai no havien vist més que en el cine?


[A dalt, fotograma de la versió de 1950; a baix, la versió de 1937]

HEROIS DE L'AVENTURA: ALLÁN QUARTELMAR (I)

  La sèrie de cromos virtuals sobre l'Àfrica iniciada per Girbén al seub bloc Foravial m’ha decidit a tirar endavant el post sobre Les mines del rei Salomó, que  junt amb L’illa del tresor i Les aventures de Huckleberry Finn ocupa el meu particular podi d’honor de les novel·les d’aventures.

El primer contacte amb l’obra mestra d’en Haggard el vaig tenir el nadal de l’any 1964, quan feia només dos mesos que havia complert 7 anys. El responsable va ser un venedor a domicili, que per una incognita raó va preferir els carrerons encara no asfaltats de Xàbia a les avingudes d’altres ciutats més importants, i va picar a la porta de casa oferint el seu producte de llibres d’Ediciones Paulinas.

Era un bon moment: la proximitat de les festes de cap d’any predisposava a les famílies a gastar-se més diners dels habituals, i no em va costar gens convèncer als meus pares per que em compressin alguns llibres. L’oferta era heterogènia, i anava des d’històries bíbliques i biografies de sants, verges i màrtirs, a clàssics d’aventures. Com sempre em sol passar, em vaig deixar portar per les imatges: unes boniques il·lustracions d’Arturo Moreno encapçalaven les tapes i poblaven l’interior de Las minas del rey Salomón i Guillermo Tell, que són les novel·les que em van acabar comprant.

De Guillermo Tell, poca cosa puc dir: ho vaig intentar, però no vaig poder passar de les primeres pàgines. De la novel·la d’en Haggard, que aquí apareixia com HAGGARO, em vaig enamorar des del primer moment, i me la vaig cruspir en un parell de tardes.

L’estructura narrativa de Les mines del rei Salomó recorre la majoria d’espais habituals en aquest tipus d’obres, tant a nivell geogràfic –selva, desert, alta muntanya, grutes- com literari –amistat, cacera, expedició, descoberta, rituals iniciàtics, misteri, guerra- convertint-se en cànon de la novel·la d’aventures.

El protagonista, Allan Quatermain, que a les Ediciones Paulinas s’havia traduït com ALLÁN QUARTELMAR, es va envoltant, a mesura que avança la trama, de personatges d’allò més variat, com el Capità Good, que representa la part més còmica –el capítol on el tracten com un déu a causa de la seua habilitat per posar-se i treure’s la dentadura postissa és memorable-; la bruixa Gagool –traduïda aquí com GAGULA-, una secallona escarransida que afirma haver viscut més de deu generacions, és la personificació de la maldat i tot allò que es lleig tant moral com físicament; i el misteriós Umbopa, que finalment resulta ser de sang real, i l’hereu legítim del tro de Kukuana.

Ja a l’adolescència, em vaig comprar la versió de l'editorial Anaya, en la col·lecció Tus libros, i Les mines del rei Salomó em va seguir fascinant tan o més que el primer cop.

Fa pocs anys vaig tornar-hi per tercera vegada, aquest cop amb l’edició de Valdemar. Reviure l’aventura més famosa d’Allan Quatermain –però no la única: Haggard recupera al personatge en altres novel·les, i fins i tot fa que es trobi amb Ella, la-que-ha-de-ser-obeïda, a Ella i Allan- i recórrer de nou els camins de l’aventura africana és un plaer que cal repetir de tant en tant. És l’Àfrica literària, la que roman al meu inconscient construït sobre la base de les primeres lectures, de tebeos, de llibres, de cromos, de pel·lícules...

Fernando Savater, al pròleg de l’assaig La aventura africana –Acuarela libros, Madrid 1999- explica com aquesta Àfrica poc té a veure amb la del colonialisme, la misèria i la sida. Però continua:

“Y sin embargo aún guardo algo así como una fe brumosa, traída a lomos de desengaños y frustraciones. Creo que un día, o mejor una noche, en cualquier lugar de otro continente, en Madrid, en San Sebastián o en Buenos Aires, algo feroz y con olor a orina de felinos vendrá a buscarme: me arrebatará de las costumbres pueriles de la civilización, despedazará mis labores y se enroscará en mis piernas, apresándolas como entre lianas indomables. Primero será la niebla y luego ya ni niebla habrá y entonces por fin habré llegado a África.”

La il·lustració inicial és d'Arturo Moreno; les següents són de Walter Paget per a l'edició anglesa de 1902.

ESTIMADA ENID

Estimada Enid:

No he volgut cercar el teu nom al Google ni a cap altre lloc on ara sé que podria tenir referències teues. En realitat, no m’importa massa –més enllà d’un cert ànim de fer safareig- el que de tu puguin dir.
De petit si que ho havia fet a les enciclopèdies, i fins i tot –encara que tenia la convicció que seria feina inútil- als llibres de text. I no, ningú parlava de tu. Però a mi els teus llibres em van fascinar, en especial els de la Sèrie Aventura. Val a dir que les il·lustracions de l’Stuart Tresilian -a una tinta, amb ploma fina, sense volums de negre i amb molta trama manual-, devien ajudar molt: les mirava i les remirava, i fins i tot em vaig atrevir a imitar-ne alguna amb llapis repassat amb retolador Carioca.
L’estiu que vaig descobrir Aventura en la isla –el primer que vaig llegir dels escrits per tu- vaig acabar aconseguint que, entre pares, tiets i avis, em compressin els sis llibres teus que hi havia al quiosc del poble. Les vacances següents, quan vaig començar amb la sèrie d’Els cinc, va ser una autèntica bogeria. El Jules Verne es va quedar aparcat davant la potència aventuresca dels teus personatges, i confesso que em vaig arribar a enamorar de Jorge, la noia que volia ser com els nois.
Alguns dels teus llibres encara els conservo, i la setmana passada, no recordo per quins motius específics, em vaig proposar rellegir-ne un: Aventura en la montaña, en l’edició de 1958 de Molino –ves a saber quants anys va passar al quiosc de Xàbia abans que jo el comprés- amb tapa dura, portada de Noiquet, precioses guardes a tinta marró –potser eren vermelles i s’han descolorit- dibuixades no sé per qui, lletra interior Futura i traducció del gran Guillermo López Hipkiss –l’autor de la sèrie de novel·les populars El encapuchado.
Et confesso que l’he acabat sense avorrir-me però amb una certa desil·lusió, ja que no he aconseguit retrobar-me amb cap d’aquelles emocions tan intenses que vaig tenir en llegir-lo per primer cop, ni tan sols una espurneta, a excepció de les il·lustracions d’en Tresilian, que segueixen fascinant-me.
Però vull deixar constància del meu afecte i agraïment cap a tu: amb els teus llibres em vas fer passar algunes de les millors tardes de la meua vida.

HEROIS DE L'AVENTURA (V): EL NAN DNÍUN I EL GEGANT GRALST

Dóna’m una teia i ves xiulant
que conec millor que tu
totes les tenebres

Això és el que li diu Gralst, gegant cec i pacífic, al seu amic Dníun, un nan xerraire. Són els protagonistes de Tanenllà, un relat un conte una ficció una aventura una reflexió un camí un anar enlloc un retornar sempre, un llibre que ha ideat ha escrit ha dibuixat ha fotografiat ha dissenyat ha maquetat ha fet en Jordi Girbén.
Tanenllà encisa des del moment que hom obre les seues pàgines i ensuma l’olor forta de tinta que desprenen; des del moment que hom fa lliscar els dits pel paper gruixut i amb el grau de setí suficient per que els colors i les línies quedin ben definides però no arribin a enlluernar, i així resulti senzill endinsar-se en el món de textures difoses però evidents en que té lloc el viatge dels protagonistes.
Només trenta pàgines per que el lector pugui viure l’aventura del gegant cec i el nan xerraire semblen poca cosa si s’hagués de superar un espai introductori o una barrera de presentació de personatges o un marc on enquadrar l’espai i cronometrar el temps, però Girbén fa innecessaris aquests elements imprescindibles en altres narracions i no deixa opció a que hom pugui aturar-se a pensar bé on es fica. Tanenllà t’emporta sense opció a fer marxa enrere ni a recórrer a un punt de lectura per fer una pausa i tornar més tard, és ara o mai, i el viatge val la pena.
Un luxe de llibre per llegir avui, aprofitant que no és la diada de Sant Jordi.

JIM HAWKINS (i III)

Intentar fer una segona part de la magistral L’illa del tresor de Stevenson hauria estat una heretgia condemnable a les flames de l’infern, en el cas que aquestes existissin. Els dos darrers paràgrafs de la novel·la deixen ben clar, en paraules de Jim Hawkins, que l’aventura s’ha acabat per sempre:
“De Silver no s’ha sabut res més. Aquest mariner terrible amb una sola cama ha desaparegut totalment i per complet de la meua vida; potser va acabar reunint-se amb la seua negra i viu còmodament amb ella i el seu maleït lloro, l’abominable Capità Flint. Confio en que sigui així, ja que difícilment podrà obtenir cap tipus de comoditat a l’altre món.
Els lingots de plata i les armes encara hi són, que jo sàpiga, on Flint les va enterrar; i pel que a mi respecta, allà seguiran. Ni arrossegant-me per terra em tornarien a portar a aquesta maleïda illa [...].”
Però si és de llei que l’illa del tresor només pugui ser reviscuda llegint l’obra homònima, no així Jim Hawkins, que protagonitza Las últimas voluntades del caballero Hawkins, la novel·la escrita per Jesús del Campo on se’ns presenta a un Jim postadolescent, ric i disposat a reobrir la vella posada familiar de l’Almirall Benbow.
Aquí les referències a l’aventura narrada per Stevenson són mínimes, tan sols unes quantes línies a la primera pàgina i res més, i el cavaller Hawkins és un jove il·lustrat amb passió per aprendre i conèixer dels llibres i de la gent. Per la posada de l’Almirall Benbow, força allunyada de les rutes habituals, s’hi deixa caure molt poca gent, i a ell, que té diners suficients per passar la vida amb comoditat, això li importa poc. Però els pocs hostes que arriben ho fan per estar-se força temps. Són solitaris, vividors, cortesanes o nobles, però tots ells gent impregnada pels ideals il·lustrats que, amb la tranquil·litat que ofereix la posada i al caliu de la llar de foc, s’atreveixen a contar històries viscudes per ells, per altres o potser inventades. I les històries s’acaben entrecreuant entre si com ho fa també la vida dels seus narradors, i Jim Hawkins aprèn de la vida, relatada o real. I així, als darrers paràgrafs del llibre, explica que les seues últimes voluntats no són les d’un vell a punt de morir, sinó les d’un home que ha descobert la vida i vol viure-la:
“Mi voluntad de hoy es mi voluntad última, pues es la que estoy resuelto a mantener desde el convencimiento de que no hay más gloria para el hombre que la de estar vivo y ver el sol alzarse sobre los campos i rodar bajo el mar cada mañana, y a fe que es hermoso.”
Las últimas voluntades del caballero Hawkins és potser el llibre dels que he llegit en els darrers anys que més m’ha captivat.

JIM HAWKINS (II)

En la versió cinematogràfica de L’illa del tresor realitzada per Victor Fleming l’any 1934, la interpretació que va fer Wallace Beery de Long John Silver em va impressionar fins a tal punt que des del moment que la vaig veure no he pogut imaginar-me d’una altra manera al pirata coix de l’obra de Stevenson.
Beery, fent contínues ganyotes i exagerant els gestos fins a fregar la comicitat, aconsegueix transmetre la imatge del pirata mentider, trampós i capaç de vendre a la seua mare al diable per diners, però alhora també del tipus simpàtic que en el fons és un bon jan, i que malgrat que ha fet, fa i farà tota classe de maldats, hom sempre pot acabar confiant en ell, i això és el que fa el grumet Hawkins, que el té per el seu millor amic. Enganyat mil i un cops pel pirata, Jim sempre acaba perdonant-lo i fins i tot en l’escena final, còmica i trista alhora, quan mentre Silver promet que anirà pel bon camí se li cauen els diners robats, el pobre grumet l’allibera i el deixa marxar entre sanglots de ràbia i de pena per la pèrdua.
El fet que Beery hagi de fer duet al llarg de tota la pel·lícula amb un Jim Hawkins excessivament nen i ingenu –fruit de la intrepretació de Jackie Cooper-, encara el fa ressaltar més, i acaba convertint-lo en l’autèntic protagonista. La MGM tenia clar que la parella Beery/Cooper era intocable, i la direcció de Victor Fleming, amb un guió força fidel a la novel·la, accepta als actors amb totes les seues virtuts i defectes, de forma que Jim actua amb les maneres d’un avi gran però amb pantalons curts que entendreix el cor de les mares, mentre que Silver perd gran part de la seua foscor maligna per esdevenir un trapella que es fa estimar. Però a mi Wallace Beery segueix resultant-me del tot convincent com a Long John Silver.
I també el gran Lionel Barrymore, que en aquest film té un paper secundari, resulta del tot creïble en la seua contundent posada en escena del pirata Billy Bones.
Dels pocs fragments que al youtube hi ha penjats d’aquesta pel·lícula, n’he seleccionat aquell en que Barrymore, com a Billy Bones, obliga a cantar la famosa cançó del rom a tota la gent de la posada de l’Almirall Benbow. És una escena còmica però alhora angoixant, i penso que recrea molt bé al pirata de Stevenson.

JIM HAWKINS (I)

Fa Un parell o tres d’anys vaig rellegir per enèsima vegada L’illa del tresor, i em va seguir emocionant tant com el primer cop.
Junt amb Les mines del rei Salomó i Les aventures de Huckleberry Finn, aquesta obra de Robert Louis Stevenson és el paradigma de la novel·la d’aventures, i incontestablement el millor relat de pirates que s’ha escrit mai.
Narrada en primera persona pel seu protagonista central, Jim Hawkins, mostra un món dividit en dos bàndols absolutament diferenciats: el dels bons –cavallers i gent ben pensant en general- i el dels dolents –gent de mala vida en general i pirates en particular.
Adolescent pur de cor, Jim confia en els bons i, necessitat d’un adult que li faci el paper de pare, acaba triant al que ell creu que és el més adequat: Long John Silver, coix d’una cama –però que, a diferència dels pirates, no du pota de pal, sinó una crossa-, simpàtic, narrador d’històries i amb un lloro a l’espatlla.
Enrolats en el vaixell L’Hispaniola, tots dos van forjant uns lligams d’amistat que els duen a defensar-se davant dels altres: Silver, que fa de cuiner, rep els elogis del grumet Jim davant dels seus superiors, mentre que el primer defensa al més petit dels habituals maltractes de la marineria envers els grumets.
Cada cop Jim està més encisat amb Long John Silver, però aquesta passió quasi filial es trenca salvatgement el dia en que el grumet se’n assabenta que el seu estimat amic és un pirata, és a dir, es troba al bàndol dels dolents.
En realitat, Long John Silver no és ni bo ni dolent, sinó un ésser humà adult envoltat per les seues circumstàncies particulars que l’han dut a matar cavallers, mentre que els bons maten pirates. Això Jim no ho pot entendre, però en el fons vol seguir confiant en el que havia estat el seu amic, malgrat les contínues malifetes d’aquest.
El noiet ingenu i el pirata mentider són els protagonistes principals de L’illa del tresor, però Stevenson també l’encerta de ple amb els secundaris, començant pel terrible Billy Bones, mariner borratxo i de mala consciència; el boig Ben Gunn, un divertimento simpàtic; el valerós Doctor Livesey, que en realitat és qui havia de fer de tutor de Jim; el senyor Trelawney, propietari del vaixell i home de poques llums; i finalment, el difunt Capità Flint, el fantasma del qual planeja al llarg de tota la novel·la.
I al voltant d’aquests, els protagonistes no humans: el vaixell L’Hispaniola, la posada de l’Almirall Benbow, la illa i el mapa del tresor, i la cançó dels pirates:
Fifteen men on a deadman’s chest,
Yo-ho-ho! And a bottle of rum!

HEROIS DE L'AVENTURA

Quan estudiava a la universitat, L’home unidimensional d’en Herbert Marcuse era un dels meus llibres de capçalera, junt amb altres assaigs de Toulmin, Hempel, Austin i R. M. Hare. M'apassionava parlar-ne d’ells, i no em costava gens compaginar aquesta vena filosòfica amb la meua passió pels tebeos, que aleshores estaven de moda.
Però altres llibres de capçalera, com ara Les aventures de Huckleberry Finn, La illa del tresor o Les mines del rei Salomó, els mantenia en un discret segon terme, amb una certa vergonya de que els meus coneguts descobrissin que una part important de la literatura que llegia –i que segueixo llegint- eren el que se sol catalogar com novel·la juvenil.
L’any 1976 Fernando Savater publica La infancia recuperada, i quan un any més tard el descobreixo, me’l compro pensant que per fi he trobat algú capaç de reivindicar alhora a Lovecraft i a Poe, a Joseph Conrad i a Kenneth Anderson, a Arthur C. Doyle i a Jorge Luis Borges. Però en llegir-lo m’emporto la gran decepció: Savater reivindica la novel·la d’aventures, però s’enrosca en una espiral d’anàlisis i recerques que van més enllà de l’obra literària i acaba volent treure petroli d’on per a mi no hi ha res més que ficció; tot ho reinterpreta i acaba donant-li un nou significat molt més profund i psíquic que el que un lector corrent com jo podria trobar. I jo em quedo amb la sensació que cal que segueixi amagant la passió per l’aventura de paper.
L’any 1983 Salvador Vázquez de Parga publica Héroes de la aventura, i jo me’l compro després d’una fullejada ràpida, i per fi descobreixo el que volia: algú que frueix de la novel·la d’aventures per la pròpia narració, i que considera que no és qüestió de recuperar cap costum d’infantesa, sinó de llegir pel plaer de fer-ho.
Quan més endavant vaig conèixer a Vázquez de Parga fins al punt d’esdevenir bons amics, vaig confirmar el que ja pressuposava: que una novel·la és literatura, més enllà dels gèneres i subgèneres, i que sovint resulta absurd confinar un autor o una obra a un determinat sector de públic en funció de l’edat o del sexe.
Amb el temps, li vaig confessar al meu amic que el seu llibre m’havia ajudat a traurem de sobre l’estúpid trauma que tenia, i ell, amb la ironia que sempre posava a tot, va riure i em va confessar un altre trauma: que un dels seus tebeos preferits eren les aventures d’Álix, d’en Jacques Martin.
Fa ja uns mesos, en una de les escapades que de tant en tant faig a Perpinyà per comprar-me tebeos a dojo, vaig trobar un estudi titulat Alix, 60 anys de couvertures, editat luxosament amb tapa de tela i amb unes il·lustracions impagables. Sense dubtar gens ni mica, en vaig comprar un per a mi i un per a Salvador Vázquez de Parga.
En tornar, vaig telefonar-lo per portar-li el meu obsequi i parlar-ne una bona estona, però es va posar la seua dona dient que al meu amic l’anaven a ingressar a l’hospital, i que en tot cas, ja quedaríem la setmana propera. Dies més tard, als diaris s’informava de la seua mort.
Encara tinc a casa aquella bonica edició, que penso obsequiar a un altre amic que de ben segur sabrà apreciar-la i que, casualitats de la vida, també es diu Salvador.
Acabo anunciant un inici: una sèrie de posts que titularé Herois de l’aventura. Sense complexes.