PANTALONS CURTS

El mes de març, els més guaperas i machitos de l’institut on treballo ja van començar a dur pantalons curts; ara, a finals de maig, només recordo haver vist a dos nois amb pantalons llargs.

I des que s’ha imposat aquesta moda, cada any quan comença el canvi de llargs a curts no puc deixar de recordar els meus primers dies com alumne d’institut.

Van ser traumàtics per diversos motius però una de les coses que més em varen doldre foren les burles dels meus companys de classe dirigides al meu futur amic Estanis i jo. Teníem 10 anys i ens vam convertir en la riota de molts: ningú excepte nosaltres duia pantalons curts.

Jo ho vaig aguantar estoicament una bona temporada, fins que em vaig armar de coratge i li vaig dir al meu pare que volia uns pantalons llargs. L’home no entenia el per què d’aquell canvi, a mi que sempre m’havia agradat anar amb pantalons curts i fins i tot amb banyador, però la meua mare se’n va adonar dels motius sense que jo hagués de donar cap explicació, així que en pocs dies vam anar a cal sastre –en aquella època i en un poble, això de la roba prêt a porter no existia-, jo vaig triar una tela –tergal?- a quadres, i em van confeccionar els meus primer pantalons llargs. Redéu, com picaven i que incòmodes eren i quina poca gràcia que tenia jo per dur-los!

No recordo si l’últim de l’institut en dur pantalons curts va ser l’Estanis o jo, però no m’importa: el cas és que ens varem fer amics, i amb els anys ens varem matricular a la universitat de València, i uns anys més tard obtinguerem la llicenciatura, només ell i jo i cap noi més dels que havíem iniciat els estudis a l’institut de Xàbia l’any traumàtic dels pantalons llargs.

Ara quan torno al poble per vacances encara em veig amb l’Estanis, que segueix portant pantalons llargs de tela, i –coses del trauma- sempre llargs, fins i tot a l’estiu. Jo en canvi no suporto els pantalons de tela –coses dels trauma-, només accepto pantalons de cotó, i a la que puc, me’n poso de curts.

Així que quan a l’institut em creuo amb l’únic parell de nois que duen pantalons llargs al mes de maig, em venen ganes de donar-los una afectuosa abraçada solidària. I em quedo amb el dubte de saber quin d’ells deu ser l’alter ego de l’Estanis i quin el meu.

EL DIA DESPRÉS

I després la Carme i jo ens vam posar a llençar coses i a rentar i endreçar-ne d’altres, i me’n vaig recordar de la Pilar i el seu consell sobre que, a la propera trobada, féssim servir plats de plàstic.

Finalment, un bon cop de màniga d’aigua a pressió i tot va quedar net.
Jo estava molt cansat, i la Carme tant o més. Però molt contents.
-Ha estat xulo, eh?
-Ha estat genial! Demà mateix tornaria a repetir-ho.
I mentre comentem la trobada, posem en marxa el portàtil i mirem els resultats de les eleccions. Ens agafa una certa fredor, que va en augment quan van apareixent les dades definitives. Badalona ens posa la pell de gallina.
De Dosrius encara no hi ha informació.
Aleshores, veiem el post de Garbi24, i ens torna el somriure. Més tard, és l’Allau i el seu Daily Avalanche qui reforça la sensació de felicitat.
Tornem a cercar informació sobre les municipals. Mirem els resultats al País Valencià, i encara que eren de preveure, ens tornem a quedar gelats. Cerco Xàbia, a veure què ha passat amb el govern municipal del Bloc Nacionalista, i veig que ha caigut i que s’han quedat amb 3 regidors, però que ha guanyat el PSPV. Torno a somriure, tot i que sé que les aliances entre els grupuscles –teòricament apolítics, pràcticament interessats en treure profit econòmic- que han obtingut un o dos regidors pot acabar donant l’ajuntament al PP. Ja es veurà.
Entro al meu correu del Yahoo, i tinc un munt d’emails que la Carme i jo ens llegim emocionats.
-Què maca és la gent!
-I què bé s’ho ha passat tothom...
-Els nens també oi?
La Carme de la maleta envia fotos que mirem i remirem intentant localitzar a uns i altres.
I finalment es fan públics els resultats de Dosrius: el PSC obté 6 regidors i perd la majoria absoluta; la PAC, una plataforma d’esquerres, en treu 3; el PP i CiU, 2 cadascun. Bé, quasi amb tota seguritat tindrem un govern més d’esquerres encara que l’anterior del PSC.
Anem al llit i ens quedem clapats mentre comentem anècdotes simpàtiques de la trobada i remuguem malediccions per l’ascens del PP i el PXC.
I al matí següent, en sonar el despertador, el plom que se’ns havia adherit a tot els cos ens retarda els moviments, però finalment ens llevem.
-Jo vull que sigui divendres.
-I jo.
-Va estar bé, eh?
-Va ser fantabulós. Jo repetiria avui mateix.
-I jo, però amb plats de plàstic.
-Però Carme, és que queda molt cutre.
-T’han semblat cutres els gots de plàstic que he portat?
-No, la veritat és que no. Però amb els plats, no ho tinc clar...
-No et pensis, que a mi tampoc m’agrada això que el plat quedi flonjo, però n’ha d’haver de bons.
-Ho mirarem.
Ens estem prenent el Nesquick abans de sortir de casa quan la Carme em pregunta si sé quan venen els Macip.
-No ho sé, per què ho dius?
-Per organitzar la propera trobada.
-Va ser xulo, eh?
-Va ser fantabulós.
-Ei, Carme, que això em tocava dir-ho a mi.

A LA LYKKE LI LI AGRADEN ELS CANVIS

A la Lykke Li li agraden els canvis, i a mi no m’ha acabat d’agradar el seu darrer disc Wounded Rhymes, excessivament diferent de l’anterior –vegis el post Merrie Melodies 22. El pas del techno-pop inicial al pop amb arrels ètniques, pinzellades jazz i predomini de la veu sobre la resta no li ha quedat malament, però no és el que m’esperava.

Un bon exemple dels camins per on ara transita la Lykke Li és l’impecable I Follow Rivers; i atenció a l’esplèndid vídeo que l’acompanya.

PRIMERA COLLITA DE FAVES

Doncs tenien raó els meus experts veïns, que a Dosrius les faves arriben molt tard, però arriben. Aquest cap de setmana passat la Carme i jo hem fet la primera collita: ha donat just per un plat, però les hem trobat boníssimes! Ara, a esperar que acaben de fer-se grans les que queden, que en són bastants.

I aprofito per explicar l’amanida de faves que ens hem inventat:
-Primer es cuinen les faves: es passen una mica per la paella –poc, molt poc- on prèviament hem sofregit una ceba a tires, després s’afegeix aigua sense que les cobreixi, i es deixen bullir a foc lent.

-Mentre, posem en un plat ample enciam trocadero, tomàquet a daus i carlota ratllada.
-Per sobre, posem una emulsió a base d’oli d’oliva, mostassa de Dijon, llimona i sal.
-I per acabar, afegim pernil del país tallat molt finet i les faves, que van al centre.

Ens ha agradat tant que hem pensat repetir menú a la propera collita, canviant el pernil per daus de salmó marinat. Pot quedar bo.

L'ÚLTIMA AVENTURA DE WINNETOU

 Va ser durant aquestes passades vacances de Pasqua, a casa ma mare. Vaig estirar la mà fins el fons el calaix de la tauleta de nit, que no trobava les ulleres. I vaig descobrir a Winnetou, la figureta de plàstic amb rebaves que quasi mai s’aguantava dreta, però amb la que havíem jugat el meu nebot Nico i jo durant molts estius i molts hiverns, cada cop que jo baixava a Xàbia de vacances.
No recordo massa bé els motius pels quals aquesta figura tan poc agraciada es va convertir en una de les nostres preferides, compartint lloc prioritari amb Simba, el tigre de bengala amb nom de lleó. Potser perquè el nostre Winnetou era un autèntic pel-roja de cap a peus, amb peanya inclosa, o perquè era tan desmanegat que ens va acabar despertant una certa simpatia.
I ara ja deu fer més de tres anys que, just el dia que jo tornava a Dosrius, i en el moment d’acomiadar-se de mi, en Nico em va posar a la mà a Winnetou el pel-roja, i me’l va regalar.

És un dels obsequis més valuosos que m’han fet mai, i no podia deixar d’acceptar-lo, però sense dir-li res al meu nebot, vaig decidir no emportar-me’l, sinó deixar-lo al calaix de la tauleta de nit per poder jugar de nou amb ell a les properes vacances, sabedor que ma mare no el llençaria mai.

I l’any següent, en Nico va seguir creixent i van arribar els videojocs i els jocs de taula, i l’any següent va començar l’ESO, i l’any següent va fer una estirada i ara ja només li falten tres centímetres per arribar als 183 meus.

I jo he agafat al pell-roja de plàstic i me l’he emportat a casa, i ara me’l miro amb nostàlgia i penso que el dia que Nico me’l va regalar, ni ell ni jo ens pensàvem que aquella havia de ser l’última aventura de Winnetou.

UKELELE

No fa massa que els vaig descubrir, als Allo Darlin’, i d’entrada em van semblar idèntics a Camera Obscura, amb el seu pop tan refinat i agradable. Ara, cada cop que els escolto, segueixen recordant-me a Camera Obscura, però amb l’inesperat ukelele marcant la diferència.

El tema My heart is a Drummer és un bon exemple d’aquest pop de cambra amb ukelele inclòs. Ah, i el vídeo, adequat.

ARRÒS SEC

Aprofitant que aquestes vacances de setmana santa he estat uns dies a Xàbia, he portat embotit de la Marina –botifarres i blanquet-, tot pensant en l’arròs que li dec a l’amic Galderich (si no sabeu de què va, vegeu el post Galderich contra Leblansky).
Un arròs al forn –o arròs sec, com també li diem- és un dels plats més exquisits i alhora més senzills de cuinar: només cal sofregir les creïlles i l’arròs –jo ho faig també una mica amb la botifarra- i la resta és tot bullit, seguint la clàssica proporció de dos parts d’aigua per cada una d’arròs.
I com que és un plat que m’agrada i em queda força bé –les fotos són del darrer que vaig fer, fa pocs dies-, convido a tothom a tastar-lo el dia 22 d’aquest mes de maig, dia de Santa Rita, patrona dels impossibles.
Queda convocada doncs una nova trobada blocaire a ma casa. Podeu venir sols o acompanyats, que hi cabem tots.

Ens veiem aviat.