No era massa amant de begudes alcohòliques el meu pare, i tampoc en tenia massa idea.Era allò que podem definir com bevedor de diumenges i festius, però com que no era qüestió de quedar malament davant les visites, l’home intentava que a l’armari de casa hi hagués un assortit variat: vi blanc i negre, cava, conyac, pastís de Marsella, mistela, anís i potser alguna ampolla més que ara no em ve al cap, però whisky no.
El raonament del meu pare era força lògic: el whisky era una beguda que cap conegut demanava mai, i com que a més era molt cara i a ell no li agradava massa, va concloure que no valia la pena comprar-ne.
Fins que un bon dia algú en va demanar, i el meu pare es va haver d’excusar. Ell que sempre volia que tothom es trobés a gust a sa casa, i no havia pogut servir un got de whisky! Això no es repetiria, que a l’endemà aniria al super i en compraria.
No va ser fàcil l’elecció, que quan un no té idea d’una cosa, totes li semblem iguals, però finalment es va decidir per una que li va semblar molt assequible de preu, i força exòtica: un whisky turc! Segur que era molt millor que els altres, que pel que va poder llegir a l’etiqueta de les ampolles, tots eren fets a Malta.
I des d’aquell dia, el meu pare oferia a les visites, a més de les begudes de sempre, whisky turc, que sempre era el que triomfava: tothom el volia provar, i ell aviat va haver de tornar al super a fer-se amb una bona provisió d’ampolles de The Turkey Whisky.
Jo encara recordo l’ampolla, amb un bonic gall dindi multicolor dibuixat a l’etiqueta. Perquè en realitat, The Turkey Whisky volia dir Whisky del Gall dindi, i no era turc, sinó fet a Andalusia, com el meu pare i jo varem descobrir un dia que ens distrèiem llegint la lletra petita de l’etiqueta.
Va ser un secret que no varem revelar mai, i ell va continuar oferint whisky turc, i els amics i coneguts van seguir lloant aquella beguda exòtica, fins que es va acabar al super, i ja no en van portar més.
