APAGUEU ELS LLUMS

Com cada any en arribar les festes nadalenques, me’n vaig a Xàbia a fer de bon fill, bon germà, bon tiet i bon cunyat. Bàsicament, me’n vaig a avorrir-me sobiranament, però és el que toca.
Així que tanco els llums fins la tornada, que ja serà el 2010. Desitjo a tothom el millor, i especialment allò que m’agradaria a mi: que aquestes festes consumistes no ens consumeixin massa.

ARRÒS A BANDA

També conegut com marinera, l’arròs a banda és senzill i ràpid de fer, així que el diumenge passat la Carme i jo en vàrem cuinar un –és el de la foto- per als nostres amics Ferran i Montse, que venien de visita.
Es comença preparant un bon fumet de peix a base de morralla, uns quants crancs, un verat gros, un rap petit –sense el fetge, que el reservem per a sofregir-lo amb l’arròs-, julivert, una nyora i tres o quatre patates pelades senceres. Quan ja està bullit, es cola i es llença la morralla, guardant en un recipient el peix i les patates que se serveixen a banda de l’arròs.
Mentre, es fa un sofregit a base de tres o quatre tomàquets ratllats, una sípia trossejada i all –jo no en poso perquè no m’agrada-, però mai, sota cap concepte, s’ha de posar ceba. I atenció, ara ja comença a ser època de galeres: si en trobeu de plenes, no dubteu en comprar-ne un bon quilet i afegir-les al sofregit. Quan està ja tot a punt, es retira del foc i es passa una mica l’arròs –qualsevol val, però si feu servir el bomba, s’assegureu que quedi al punt- i el fetge del rap per la paella, prèviament dorada amb un bon raig d’oli, afegint-li el safrà; es torna a posar tot de nou junt amb l’arròs i es posa el fumet que havíem preparat, sempre el doble que d’arròs. Aleshores es posen per sobre les gambes amb els bigotis prèviament retallats.
Quan l’arròs es comença a quedar sec –passats més o menys dotze minuts des que l’aigua ha començat a bullir- cal apagar el foc i deixar-lo reposar cinc minuts. Aquest temps es pot aprofitar per començar a servir ja el peix, que habitualment s’acompanya amb all i oli, o maionesa per als que, com jo, no els agradi l’all.
L’arròs se serveix a part -d'aquí el nom del plat- amb rodanxes de llimona, que ben escorregudes donen un gust més viu al plat.
O sigui que la cosa no té secrets, el més important és que quedi força groc.

VIDAS EJEMPLARES (13)

THE AMAZING THUMBMAN
Jo cridava com un descosit mentre em mirava la sang que em rajava del dit polze: me'l havia tallat -sense voler, és clar- com qui fa punta a un llapis, arrencant-me un tros de carn.
Tot va començar –a una frase així sempre l’hauria d’acompanyar una musiqueta adhoc- quan els meus convidats van insistir en ajudar-me a fer el dinar, cosa que a mi em posa molt nerviós -no suporto que ningú entri a la cuina mentre preparo el menjar-, però ells insistien i insistien, i algú es va atansar a les patates i va començar a pelar-les. El meu nerviosisme s’incrementà, i per evitar que la cosa anés a més i tothom es posés a ajudar-me, vaig agafar un pelador de patates d’aquells que porten múltiples fulles de tallar primes i esmolades, i intentant ajustar un somriure a la meua cara, els vaig dir que no calia, que amb la màquina aquesta això es fa ràpid. I aleshores vaig fer una demostració.
-Ho veieu?
I efectivament, van veure com em tallava el dit i un tros de carn saltava pels aires acompanyat de fragments de patates.
Aleshores tothom es va posar nerviós, i amb més bona voluntat que idea, va insistir en ajudar: -Renta-te’l i posat aigua oxigenada.
-Retalla els fragments que et pengen i posat una gasa.
-Embena-te’l i anem a urgències, que t’han de posar punts.
-Abans de fer res, deixa’l que pari de sagnar.
Vinga consells i més consells. Jo, superat per les circumstàncies, em deixava fer, i finalment va triomfar el postulat de l’aigua oxigenada. Però quan ja estaven a punt de posar-me unes benes per tancar la ferida, algú es va atrevir a fer la proposta final:
-Ho esteu fent malament, així no cicatritzarà mai. El que cal fer és cercar el fragment de carn, i ajuntar-lo al dit.
Tan seriosa i docta va sonar la frase que tothom es posà a buscar el tros tallat, i en poc temps ja tenia el dit polze reconstruït.
Passades unes hores, allò em picava com mai, i tot que em deien que era normal, a mi no m’ho semblava. Em feia tanta coïssor que, desesperat, em vaig desembolicar les gasses a veure com tenia la ferida, i vaig flipar: el tros de carn afegit havia adquirit una tonalitat verdosa i s’estava desintegrant.
Els nervis reaparegueren, i noves propostes curatives se succeïren. Fins i tot es va parlar de tallar el dit sencer, per tal que no es gangrenés. I a punt estava jo de fugir per la porta, quan un dels meus convidats començà a riure, havent trobat l’explicació dels meus mals: en realitat, el tros afegit no era de carn, sinó de patata.
Ara, quan ja han passat quasi dues setmanes de tot això i el meu dit progressa adequadament en la seua cicatrització, jo també em ric.

MERRIE MELODIES (15): FANFARLO

No sé on vaig llegir que Fanfarlo eren els protegits d'en David Bowie, i tampoc recordo on vaig sentir una crítica d'ells que afirmava que s'assemblen molt a Beirut, però són dues referències que poden servir a l'hora d'escoltar aquest The Walls Are Coming Down, amb un vídeo on es recrea el famós truc de Houdini l'escapista.

VIDAS EJEMPLARES (12)

HISTÒRIES DE LA PUTA GUERRA
Això del sushi és massa modern per a la gent gran, que el peix el vol a la planxa, o fregit, o guisat amb patates i pèsols. Així que quan el meu pare em contava la història de Tomeu i Cento –ara no recordo si es deien així- i m’explicava, com una cosa insòlita, que s’havien de menjar el peix cru, jo l’entenia molt bé.
La guerra civil va trigar en arribar al port de Xàbia. Allà al principi no se’n van assabentar massa de la pel·lícula, anaven a la mar i prou. Però finalment la puta guerra va fer acte de presència, primer en forma de filiacions polítiques que van portar a les primeres incompatibilitats i van continuar amb les amenaces d’uns als altres, i van seguir amb enfrontaments armats que van desembocar en els primers morts.
Tomeu i Cento, que vivien en un casup aïllat i no sabien de política ni de llegir ni d’escriure –com la majoria de la gent del port- no tenien massa idea del que passava i ho veien tot desde la ingenuitat de la ignorància, però estaven molt preocupats, la gent s’havia tornat violenta, ara ja no es podia parlar amb ningú sense por a ofendre, i començava a ser normal que molts se’n anessin a dormir amb la pistola o l’escopeta sota el llit.
Un dia, Tomeu va convèncer a Cento que havien d’agafar un llaüt i anar-se’n vogant fins arribar al bell mig de la badia, entre el cap de Sant Antoni i el cap de la Nau, i quedar-se allà fins que la gent tornés a ser com abans. I així ho varen fer, i carregaren aigua i vi i sal i sucre i pebre i taronges i llimones i tabac i metxa i canyes i xarxes, i se’n van a anar a la mar.
Podien pescar, i quan se’ls acabés alguna cosa era qüestió de desembarcar i tornar a carregar passant el més desapercebuts possible.
Però ja la primera nit a la mar van veure que tenien un problema que no solucionarien de cap manera, i és que no podien cuinar el peix. Una cosa era tornar a terra una estona cada dos o tres mesos, però fer-ho cada dia per encendre un foc era massa arriscat.
Finalment, a Cento se li va acudir la idea: torrarien el peix amb la llum del far. Volta i volta, volta i volta... i a menjar-se’l –i aquí el meu pare aturava el relat i reia tant que li queien les llàgrimes-, i fins i tot, per a canviar una mica, un dia passaven el peix per la llum del far del cap de Sant Antoni, i un altre per la del cap de la Nau, i així anaven variant.
El que el meu pare no em va contar mai és com va acabar l’aventura de Tomeu i Cento. Si jo insistia, ell deia que no se’n recordava, i canviava de conversa.
Millor així.

PUTA GUERRA (i III)

"Putain de guerre!", il·lustració de Tardi.

Els ideals són immaterials, purs i eteris. Els humans estem fets de carn i os i de sang que vessa quan se’ns punxa, se’ns dispara o se’ns rebenta. Un braç tallat per una espasa deixa anar un brollador de sang. Un crani aixafat per un obús vessa una pasta grisa amb taques vermelles, restes del cervell que contenia. Un pulmó rebentat per una granada s’esquinça en trossos multicolors decorats amb fragments d’ossos. Amb les guerres modernes, tot això s’ha refinat molt: els morts sumen milers amb un sol projectil, i una bomba atòmica fa meravelles letals sense esquitxar a ningú. Algú s’atrevirà a argumentar que, com la bomba atòmica no la van llençar els nazis, sinó els aliats, que són els bons, la matança que va produir era justa i inevitable? Potser és just que mori un determinat número de persones si això equilibra la balança a favor dels que se salven? Farem servir nocions de comptabilitat per avaluar la bondat o maldat d’una guerra?
Les guerres –totes- són violència, destrucció i mort, i no puc entendre com això pot ser just.

PUTA GUERRA (II)

A la fi de la segona guerra mundial, en algunes ciutats franceses els aliats van rapar al cero a les dones que havien tingut alguna relació amb soldats alemanys


Una possible defensa de la guerra és considerar-la com un mal menor, o fins i tot com quelcom inevitable. Resulta difícil defensar guerres d’èpoques passades, ja que el temps ha acabat posant les coses al seu lloc i mostrant els autèntics motors dels conflictes bèl·lics. Però i la segona guerra mundial? Per a molts, aquest és l’exemple per excel·lència de guerra inevitable, o simplement, de guerra justa.
Jo no ho tinc tan clar: les guerres no sé si es poden evitar d’avui per demà, però si que es poden preveure. I la tasca ingent que pot representar aturar l’inici d’un conflicte bèl·lic és, per feixuga que sigui, molt millor que el conflicte en si.
No tinc gens clar que sigui injust que l’enemic em violi, em torturi o em mati, però que quan sigui jo qui li ho faig a ell estigui moralment justificat. El dolent de la pel·lícula és dolent a més no poder, però en la vida real és ridículament absurd dividir la humanitat en bons i dolents a partir de la seua etiqueta de nazi, aliat, republicà, feixista, franquista, comunista, anarquista, roig, cristià, moro, home o dona.
Em sento responsable dels meus actes, i per això em nego a matar. Em nego a fer-ho, no m’importa l’ideal que em posen com esquer. No canvio una vida ni per totes les pàtries ni banderes del món.

PUTA GUERRA (I)

No és la meua intenció parlar-ne del discurs del Nobel Obama, i menys encara polemitzar sobre si era la persona més adequada per rebre un premi per la seua tasca en pro de la pau, però aprofitant l’esdeveniment, cal preguntar-se si hi ha alguna guerra de la que es pugui dir que és justa.
Aristòtil va reflexionar molt sobre la justícia, i va considerar que el seu significat era variable –distributiva, equitativa-, però en cap cas accepta que pugui ser un sinònim de venjança, ni de prevenció, ni de medi per assolir cap fi. La justícia, que pel filòsof grec era una virtut ètica –és a dir, que ha de ser guia de la conducta humana- s’aconsegueix fent un ús adequat de la raó, una capacitat pròpia dels humans i que ens identifica com a tals. És matar una manera específicament humana d’impartir justícia?
Els diaris apunten que l’enviament de tropes a l’Afganistan previst pel govern nord-americà al llarg de l’any vinent costarà uns 30.000 milions de dòlars, o sigui uns 20.000 milions d’euros, o sigui 3.320.000.000.000 pessetes. Aquesta és una important inversió econòmica destinada al país més pobre del món, i és lloable que els rics facin despeses per tal d’ajudar als pobres. Però invertir-ho en la guerra és la manera més racional –o justa, distributiva, equitativa- de fer-ho?

MERRIE MELODIES (14): RENATO CAROSONE

Bàsicament, què fan els americans? Doncs com tothom sap, beure whisky & soda, ballar rock'n'roll i mastegar xiclet mentre diuen OK a tot. Però no els imitis, perquè si Tu vuo fa' l'americano, més aviat faras el ridícul, com ens adverteix el gran Carosone amb un ritme imparable marcat per la petita orquestra que l'acompanya. Renato mostra les sues habilitats al piano mentre deixa clar que això del playblack és massa americà per a ell; el de la mandolina fa un solo preciós; els intruments de vent van que volen; i el bateria -una cara a recordar- és marca un solo espectacular de... xiclet? Grande Renato!

LA VENÈCIA DE MIROSLAV SASEK

De tots els contes il·lustrats que va escriure Sasek sobre ciutats del món, This is Venice és el meu preferit. Publicat per primer cop l’any 1961, fa una aproximació simpàtica i amable –com en cada una de les seues guies- a la ciutat dels canals, no com un docte historiador o un erudit viatger, sinó com un turista qualsevol que intenta descriure el que més li ha agradat o el que més recorda del viatge que ha fet.

Casualment, l’últim cop que vaig visitar Venècia feia escassament un mes que havia trobat el llibre de Sasek sobre aquesta ciutat, i em va fer gràcia la manera com va aconseguir treure’m del cap una mica la qualificació de parc temàtic que li atorgo cada cop que hi vaig. Els turistes, més abundants que els coloms, em van semblar curiosos i un punt divertits; mentre visitava monuments i museus, en alguns moments vaig deixar de tenir la sensació de ser un borrego que està seguint el ramat i em vaig sentir espectador i prou; i els canals bruts i pestilents em van semblar simplement curiosos i sociològicament atractius.
Caram, ara semblarà que en Sasek és un remei contra el viatger perepunyetes, i no és així. Però potser ajuda a assumir la condició de turista.

LA VENÈCIA DE CORTO MALTÈS

S’ha convertit en un parc temàtic, però Venècia encara manté part de l’encís que en èpoques pretèrites extasiava als viatgers. Ara una forma de visitar-la pot ser a partir de Faula de Venècia, l’aventura de Corto Maltès a la recerca de la clavícula de Salomó, on Hugo Pratt, el viatger que va crear un alter ego de paper amb patilles i arracada, es deixa portar per la seua passió pels missatges críptics i la francmaçoneria.
La Venècia de Pratt/Corto es presenta amb una mirada especial que va molt més lluny de carrerons i canals per endinsar-se en l’aventura imaginària.
S’ha publicat una guia secreta basada en l’obra de Pratt, però crec que no és necessària, es qüestió d’emportar-se l’àlbum sota el braç i, en arribar a Venècia, anar rellegint-lo de tant en tant, aturant-se aquí i allà i deixant que la ficció penetri en la realitat.

A mi fins i tot em va passar que, en mirar els dibuixos dels francmaçons de la lògia Hermes, em van venir al cap les paraules d’aquell altre encaputxat que, des de la Índia i en to de preocupació, es lamentava que “germans, hi ha un traïdor entre nosaltres”.
Coses dels tebeos.

MERRIE MELODIES (13): MADELEINE PEYROUX

Tant de parlar de París, calia acabar la setmana amb un post comme il faut, i és la revisió que la franco-americana Madeleine Peyroux ha fet de J'ai deux amours, originàriament cantada per la Josephine Baker. La de la Peyroux és una bonica versió amb aires de jazz.

EL PARÍS DEL COMISSARI MAIGRET

De vegades, quan ha tingut un dia de molta feina, al comisari Maigret li agrada tornar a casa passejant, tot i la distància que hi ha de quai des Orfèvres, la seu de la Prefectura de policia on treballa, al número 132 del boulevard Richard Lenoir, on via amb Louise, la seua dona.
En realitat, el personatge creat pel belga Georges Simenon no va néixer a París, sinó al petit Saint-Fiacre, però de molt jovenet se’n va anar a la capital de França, on va anar pujant llocs en l’escala laboral de la policia fins esdevenir cap de la brigada especial.
Tot un personatge de paper, el Maigret de la pipa, el barret i la gavardina va esdevenir l’alter ego de Simenon fins al punt que, conforme anava fent-se popular i protagonitzant noves històries –en total més d’un centenar-, no se sabia qui imitava a qui.
Maigret té el seu habitat natural a parís, on es desenvolupa a la perfecció, des dels districtes més populars als més refinats. A L’ombra xinesa es passeja amunt i avall de la plaça des Vosgues, entrant a l’estanc Le tabac des Vosgues, interrogant al sabater, bevent una cervesa belga al bistro. A L’amiga de Madame Maigret, són desenes els carrers recorreguts per l’inspector, però també fa una visita al square du Vert-Galant, a sota mateix del Pont Neuf, on solen fondejar alguns vaixells. A La resclosa número ú s’atansa fins les afores de París. A Maigret prepara una trampa, és al barri de Montmartre on es comenten els assassinats que el comissari haurà d’investigar. I quasi a cada història, l’inspector sempre té temps per aturar-se a menjar o beure alguna cosa a la Brasserie Dauphine, que es veu des de la mateixa finestra del seu despatx. Excepte el districte 12è, la resta han estat escenari, en una o altra novel·la, d’un delicte investigat pel comissari de la pipa.
Les investigacions de Maigret són una altra forma de conèixer París.

EL PARÍS DE MIROSLAV SASEK

L’any 1959 es va publicar la primera edició de This is Paris, un conte escrit i il·lustrat pel txec Miroslav Sasek –més info al post del 17 de setembre-, qui proposava una visita a aquesta ciutat com ja ho havia fet amb altres (This is Venice, This is Hong Kong, THis is San Francisco...) i ho seguiria fent, donat l’èxit que van tenir les seues guies de viatge, senzilles i força subjectives.
Sasek repassava els llocs típics per visitar a París però també es recreava en petits detalls com ara la manera en què els urbans ordenaven el tràfic, com calia dirigir-se a un cambrer, els colors i formes de les bústies de correus o la llargada de les baguettes de pa, convertint el relat en un passeig força curiós per la ciutat.
No sé si en l’època en que es va publicar aquest This is París valia com a guia de viatge, però actualment difícilment faria aquesta funció, ja que, d’entrada, moltes de les coses que descriu han desaparegut. Un exemple: les hirondelles, que era el nom popular amb que es designaven les bicicletes dels gendarmes, han passat a millor vida; un altre exemple: les indicacions per saber quin és el vagó de metro de primera o quin el de segona ja no calen, ja que tots els bitllets són de classe única; i així amb bastants coses més.
Potser quan un visita París després d’haver-se passejat pel llibre de Sasek hi troba poques semblances, però si la funció originària d’aquesta guia ha caducat, no així el seu valor estètic ni tampoc la seua visió amable i simpàtica de la ciutat.

ADÈLE AL CINEMA

Sempre em poso nerviós quan sento que les aventures d’algun personatge de paper es portaran al cinema. Penso en Blueberry, en The Spirit, en Daredevil... Així que, quan fa uns mesos vaig llegir la notícia que anunciava que s’està filmant una pel·li d’Adèle Blanc-Sec -la idea és que aquesta sigui la primera d’una trilogia que reculli totes les seues aventures-, el personatge creat i recreat per Jacques Tardi, no em vaig alegrar. Quan vaig llegir que el director era Luc Besson, em vaig inquietar. I en veure la foto de l’actriu que interpreta a Adèle, la rossa Louise Bourgoin, no me la vaig imaginar gens ni mica en el paper.
Però cal ser positiu, va: el cartell m’agrada.

EL PARÍS D'ADÈLE BLANC-SEC

La literatura, la pintura, el cinema, i fins i tot la música, són opcions per viatjar. Ho hem fet de petits i molts ho seguim fent de grans, sabedors que els llocs visitats d’aquesta manera són ben diferents als reals, sovint tan valuosos com ells, i de vegades més.
H. P. Lovecraft mai no va viatjar a París, però explicava que l’havia visitat with Poe, in a dream. És una opció.
Una altra ben diferent es a través de les aventures d’Adèle Blanc-Sec, la heroïna de paper creada per Jacques Tardi. El seu París de principis del segle XX és tan especial que, després d’haver llegit els nou volums de les seues aventures, quan un torna físicament a la cité lumière res ja no és igual.
He visitat alguns dels llocs on passen les aventures d’Adèle –alguns ja els coneixia, altres me’ls va descobrir Tardi- i en tots els casos he tingut una sensació molt peculiar. Contemplant l’arc del triomf -els arcs de triomf sempre es contemplen- del Carrousel, per un moment em vaig voler imaginar que veia restes de la corda d’on van penjar aquell estrany cadàver amb cap de cabró; i quan passava per davant l’estació d’Austerlitz, vaig pensar que no seria tan difícil que un tren s’estavellés contra els murs; vaig anar al parc Monceau cercant la petita piràmide amagada entre la vegetació, i quan la vaig trobar, no vaig poder resistir-me i vaig trucar a la porta de ferro, tot i que sabia que no rebria resposta de l’interior; a la plaça Denfert-Rochereau vaig riure figurant-me què passaria l’estàtua que hi ha al centre es posés a fer petits tremolors, com si volgués cobrar vida; al Pont-Neuf he cercat -vanament- alguna pedra que estigui una mica més solta que les altres per donar-li dissimuladament un copet, a veure si sona a buit; quan passo per la plaça de la Bastilla, baixo fins al canal de Saint-Martin per mirar les barcasses, i m’imagino a un parell de gendarmes passejant amb la bicicleta a la mà sense saber que aviat tindran una terrible sorpresa. Però el que més m’emociona és anar al Museu d’Història natural del Jardin des Plantes i, en acabar, seure a un banquet dels jardins i mirar al cel per veure si trobo algun núvol amb forma de pterodàctil.
És un París de tebeo que m’apassiona. Per això, quan la meua amiga Sira em va proposar a mi i a uns quants romàntics somiatruites com jo cercar un vol barat i anar a París per visitar-la seguint els itineraris de les aventures extraordinaires d’Adèle Blanc-Sec, em vaig emocionar.

MERRIE MELODIES (12): SIN FANG BOUS

El seu nom artísitc és Sin Fang Bous, però el nom real encara és més complicat: Sindri Már Sigfússon. Premi per aquells que hagin endevinat que és islandès.
Un dels primers posts d'aquest bloc el vaig dedicar a ell quan apareixia com Seabear, nom amb que va batejar el seu projecte anterior. Ara fa coses musicalment una mica diferents -una barreja morr music/animal collective/folcktrònica-, i el tema Clangour and flutes, presentat amb unes imatges molt adients, n'és un bon exponent.

NOTÍCIES VERDES (4)

BOMBES RECICLADES

dedicat a la Clídice i al Galderich

Al cim del cul del món on visc no arriba l’aigua amb la pressió que caldria, així que la majoria dels veïns hem hagut de fer un dipòsit d’aigua i instal·lar una bomba per poder tenir un cabdal amb força suficient com per que funcionin correctament rentadora i demés.
L’ús diari d’aquesta bomba fa que es faci malbé amb relativa facilitat, i jo ja he hagut de reparar-la un parell de cops. La peça que s’ha canviat les dues vegades ha estat una bola rodona d’uns 40 centímetres de diàmetre.
Com que el primer recanvi va succeir quan feia poc que m’havia animat a treballar el jardí, vaig pensar que la bola que s’havia fet malbé, que és metàl·lica i d’un to ataronjat, seria un bonic element decoratiu situada enmig dels espígols que acabava de plantar. Ara han crescut força i la bola quasi no es veu, però a mi em segueix agradant el contrast de colors, que resulta força alegre.

Quan fa uns mesos em van canviar un altre cop la peça en qüestió –aquest cop era vermella-, vaig tornar a reutilitzar-la a un altre espai del jardí, on hi ha cintes –a Xàbia en diem canyarets- i romaní.

NOTÍCIES VERDES (3)

FLORS DE TARDOR
Són les últimes de l’any, i aguanten força si el temps acompanya. Al jardí en tinc unes quantes que encara fan goig –flors de crisantem, de begònies, de gessamí, de sàlvia, de nesprer, de llimoner, d’espígol, de romaní...-, i les abelles es passegen amunt i avall brunzint mentre es carreguen de pol·len (a la foto en vaig agafar una que en portava un bona bola). És una música suau que acompanya les migdiades al sol de tardor.

VIDAS EJEMPLARES (11)

SEED OF CHUCKY
Cada cop que, amb suavitat i dolçament, anava a dir-los als veïns propietaris de Chucky –el gos bordaire- que el fessin callar, aprofitava per xerrar una estona amb ells, i aquell dia em van explicar que ella estava una mica marejada.
-La pressió, potser -vaig dir-los.
-Potser si -van respondre’m-, el que seria més fotut és que fos vertigen, que nosaltres un cop en vam tenir, i les vam passar magres.
I és clar, jo vaig haver de preguntar-los el motiu, donant-los així peu per seguir conversant i explicant-me una curiosa història referent a l’epilèpsia canina.
Resulta que Chucky, a part de bordar com un condemnat, patia epilèpsia, de manera que els propietaris li donaven un medicament adient que el tranquil·litzava i el deixava molt relaxat. I resulta també que una nit d’estiu d’aquelles que fa molta calor, els dos vellets no podien dormir, i es van començar a posar nerviosos i a donar voltes al llit, fins que un d’ells va tenir la gran idea:
-I si ens prenem el medicament del Cuqui? Si a ell el relaxa, a nosaltres també.
Així ho feren tots dos, i al matí següent no podien ni aixecar-se del llit del vertigen que tenien. Va haver de passar un dia sencer fins que un d’ells va poder anar fins al telèfon i avisar als familiars per que vinguessin a rescatar-los.
-Va ser molt dur, molt dur. Així que ja ho sap, jove –em va dir l’home mentre m’ensenyava una caixa de medicines-, per nerviós que estigui, per malament que es trobi, no prengui mai aquest medicament.
-O si ho fa, tingui un telèfon ben a prop -sentencià la dona.
Aquell dia aquell parell encara em va caure millor.

VIDAS EJEMPLARES (10)

CHUCKY REANIMATOR
Els veïns de la casa que llinda per la dreta amb la meua són molt grans, deuen tenir més de vuitanta anys cadascú. Venen cada divendres des de Barcelona, i se’n van el diumenge de matinada, per evitar cues, segons ells.
Al principi, vaig pensar: tinc sort, sembla bona gent i força tranquil·la.
Però setmana a setmana, se’m van anar posant al cap els lladrucs del seu gosset Cuqui, un animaló gairebé cec i proporcionalment encara més vell que els seus amos. Cuqui bordava a totes hores, mirant l’infinit, fins que se’n anava a dormir i, matiner com els seus amos, retornava a la bordadissa en sortir el sol.
En més d’una ocasió els hi vaig comentar –amb suavitat i somrient- si podien fer callar al gosset, i aleshores, ells feien un Cuqui, calla!, i l’animal seguia bordant, però els avis ja n’estaven satisfets amb el crit.
Tenia tan entravessat al Cuqui que li vaig posar de malnom Chucky i desitjava que desaparegués no importa com, però ell seguia bordant sense parar cada setmana, de divendres a diumenge al matí.
Fins aquell cap de setmana en que els amos van venir i jo vaig trigar en adonar-me'n, tanta tranquil·litat hi havia. Semblaven tots dos ànimes en pena, les cares llargues, tristes. Deuen estar constipats, vaig pensar. Però hi havia quelcom més: el silenci. Finalment ho vaig entendre: en Chucky no hi era!
I van passar les setmanes, i jo feliç de no sentir els maleïts lladrucs que m’havien amenitzat les matinades del diumenge. Però en canvi, els dos avis cada cop estaven més tristos, i fins i tot els altres veïns ho comentaven, i jo em vaig començar a sentir un miserable per haver desitjat la desaparició de Chucky, pobre animalet.
I una setmana més, i de sobte miro, i veig als avis tots cofois i feliços, i jo que penso que ja s’han oblidat del Chucky, i vaig a dir-los bon dia tinguin, i mentre ho faig tinc una visió terrorífica, i és que veig de nou al Chucky, més fort i més jove, corrent pel jardí darrere els gats, amb una vista esplèndida... i sense bordar.
És un fantasma, vaig pensar. Per això no borda: els fantasmes no borden.
Ho comento amb els veïns i tothom se’n fa creus, doncs l’amo deia que se li havia mort el gosset, això és que tu no t’has fixat bé, i l’has confós amb un gat. I jo que no, que era el Chucky. I aleshores, el vellet que surt a passejar amb el Chucky agafat de la corretja, i cridant-li vinga, Cuqui!, i tots ens mirem amb cara de perplexitat.
Setmanes encara més tard, una rotllana de gent al carrer envoltant als amos del fantasmagòric Chucky, i jo que m’acosto i per fi me’n assabento del misteri. Resulta que tal era la pena que tenien els pobres avis, que els fills van cercar un gos igual que el Chucky –fins i tot ara sé que li van tenyir els péls per tal que s’assemblés del tot- i els hi van portar. Quan varen veure l’animaló, els pobres vellets se’n feien creus i no entenien res.
És en Cuqui, pare, deia la filla.

És ell, iaia, deia el net.

Però si no borda, deien els avis.
La resta és fàcil d’imaginar. I la història acaba aquí amb un cert final feliç, i és que els avis tenen un nou Chucky però que no borda, i amb això jo ja en tinc prou.

MERRIE MELODIES (11): LA TROBA KUNG-FU

Un somriure: Adéu clavell morenet, el tema més emblemàtic de la Troba Kung-fu, en un simpàtic vídeo de la Mariona Omedes.

LA PRINCESA MONONOKE

Era un dels films estrella del festival de Sitges d’aquell any -1997?-, i la projecció es feia a l’auditori. Un munt de gent, com és habitual, i força públic adolescent.
Quan es va iniciar la projecció de La princesa Mononoke, em vagi relaxar –cosa fàcil amb aquelles còmodes butaques- i vaig posar la vista i l’oïda al màxim de receptivitat per no deixar escapar res d’aquella pel·li que als japonesos els havia encisat fins al punt d’esdevenir la més vista a les pantalles del seu país. I ja al primer minut estava encisat; passat un quart d’hora m’imaginava que aviat vindria la part menys interessant; a la mitja hora, les meravelles se seguien succeint, i en acabar, vaig sortir amb les espurnetes que a molts se’ns posen als ulls quan hem vist quelcom que ens ha impressionat.
Assegut a les escales de l’auditori, escoltava les converses de la gent, i vaig acabar participant en la petita rotllana que s’havia format al meu costat, una entre les moltes. Dues adolescents amb motxilla incorporada se’n feien creus del geni d’en Miyazaki; un senyor amb cara de setciències setcienciava que era el millor film dels estudis Gibli; algú parlava de la influència dels gravats clàssics; algun altre de la influència de les antigues llegendes i mites del Japó; i de la bonica banda sonora, realitzada amb tota una orquestra simfònica; i del paper estel·lar del bosc, els animals i la natura; i de les dones com a personatges centrals...
La meua impressió era una barreja de tot el que es deia, ja que sincerament no m’esperava que m’hagués agradat tant. Quan l’he tornada a veure –en bastants ocasions- en el vídeo de casa, m’ha seguit semblant una obra fascinant, molt més complexa del que pot semblar a primera vista, i sobretot, d’una perfecció tècnica absoluta.
La princesa Mononoke penso que és l’obra més ambiciosa i èpica d’en Miyazaki, i potser aquí resideix l’únic aspecte criticable de l’obra, ja que aquesta pretensió d'epopeia li impedeix arribar a la frescor i la naturalitat d’altres obres menors, i sobretot, elimina la ironia i l’autoparòdia tan pròpia dels personatges dels films dels estudis Gibli.

EPICUREISMES

L’ideal de l’home savi, segons Epicur, es resumeix en dos conceptes: amistat i autosuficiència. I amb l’afany de fer-los realitat, va comprar un jardí a les afores d’Atenes, i allà conreava fruits i verdures i es trobava amb els amics per compartir els plaers que la vida ofereix als qui, com ell, no temen als déus ni a la mort, i cerquen la felicitat en les petites espurnes de la vida quotidiana. No desitgis allò que no pots tenir ni allò que et farà més mal que bé, ni reneguis d’allò que no pots evitar, frueix del que tens, estima i deixat estimar: així és com s’aconsegueix el màxim plaer.
Sempre m’ha caigut bé Epicur, i la carta que va escriure al seu fill Meneceu trobo que és un escrit filosòfic dels que cal llegir i assaborir amb la reflexió, amb el seu missatge hedonista que en el fons és força estòic.
Total, que quan vaig començar la meua nova vida al cul del món –així ho descrivien els meus amics- em vaig proposar aconseguir la màxima epicúria, i fent resum de com ha anat la cosa, potser si que quelcom he assolit a nivell d’amistat, em penso que fins i tot trec bona nota; i també n’estic satisfet de com he estat capaç de rebaixar la meua miopia amb el que m’envolta. I quan em llenço a treballar el jardí, l’oncle Epicur segur que em donaria uns copets a l'esquena i em diria “Bé, noi, vas bé!”.
Però pel que fa a l’autosuficiència, buf... Epicur, que no me’n surto!!!

NOTÍCIES VERDES (II)

EL COLOR DE LES OLIVES
Aquesta tardor ha estat francament bona per a les plantes del meu jardí: ha caigut molta pluja i ha fet molt de sol, i elles ho han agraït, posant-se verdes i amb les flors esclatant o a punt de fer-ho.
Les dues oliveres, mig mortes com estaven quan vaig començar a viure aquí, han revifat i donen boniques olives verdes, que jo deixo perdre per vagància i per que m’agrada com entapissen el terra de negre.
El primer cop que vaig veure que algú feia una cosa així va ser a França, a una preciosa casa rural de nom Mas des Sources –haig de fer un post d’aquest alberg que per ell sol ja mereix una visita- on tenien uns perers preciosos que no es preocupaven de netejar, així que fruita que estava madura, fruita que queia a terra. I quedava força bonic, tot ple de taques verdiblanques, i amb un cert aroma a pera que no arribava a podrir-se perquè els animalons de la casa se les acabaven cruspint. L’únic problema era que s’havia d’anar amb cura amb el cap.

Això, amb les olives, no és preocupant.

BO, BARAT I VALENCIÀ

Mira que en fa d’anys que visc a Catalunya i, fins fa un parell d’estius, no trobava a Barcelona un lloc on es pogués menjar un arròs com a mi m'agrada. Sí, ja sé que és exagerat el que he dit, però és que de paelles caldoses i blanques, d’arrossos a banda sense peix al costat, de marineres amb ceba i d'arrossos al forn que per tallar-los necessites una destral, n’estic fins més amunt de la coroneta.
Però el destí, en forma de casualitat, em va acompanyar aquell dia que havia sortit a fer un volt per la ciutat amb els meus amics Laura i Ricard, i ens va portar a tots tres al número 76 del carrer Tallers, on escrit amb guix sobre un expositor de fusta es proposaven alguns plats, tots ells força econòmics, entre els quals ràpidament vaig llegir “arròs al forn”. I com que es feia tard i teníem gana, vam entrar, pensant jo que em passaria com sempre, i que em servirien ves a saber quina cosa fent-la passar pel que no era.
Doncs no! L’arròs al forn estava boníssim i fet com cal, i també l’esgarraet que vam menjar de primer. Quin era el secret? Doncs que els amos son valencians –de Catadau, em sembla- i a la cuina exerceixen com a tals: l’Eva i l’Hèctor, dos germans la mar de simpàtics, i la seua mare, que a més de supervisar la cuina s’encarreguen de servir les taules, proposant les novetats del dia junt amb els habituals arrossos.
He tornat molts cops al valencià -jo li dic així, ja que quasi mai no recordo el nom real, Tallers 76-, sempre amb amics, i sempre tothom hem quedat la mar de satisfets. La setmana passada, sense anar més lluny, vaig anar amb la Carme, i dono fe que tot segueix tan bo com de costum. En acabar, vam pagar els 11 euros que ens va costar el menú de dos plats i beguda inclosa, i vam marxar la mar de feliços amb la panxa contenta pel plat d’arròs al forn groc i brillant que ens havíem menjat.

MERRIE MELODIES (10): THE VERY BEST

Es diuen The very best, i a la que els escoltes un cop, ja t’han enganxat. En el seu cedé acabat de sortir del forn han col·laborat gent com M.I.A. o Ezra Koenig –de Vampire Weekend-, i això encara li dóna més valor, encara que ja de per si és boníssim. Les il·lustracions que acompanyen l’embolcall, una xulada, llàstima que no siguin sobre cartó sinó amb la imfumable funda de plàstic habitual. Les he penjat al bloc germà http://galeriadimatges-galderich-leblansky.blogspot.com/ per veure-les ben grans.
He estat molta estona decidint quin dels vídeos de The very best penjava, ja que hi ha un parell que m’agradaven especialment. Al final els poso tots dos.
El primer, Warm heart of Africa, és el tema que dóna títol al disc, i és una joia en tots els sentits, tant musicalment parlant com a nivell d’imatges, extretes d'un film asiàtic pel youtubero Seaweedish. El segon, que es titula Kamphopo, és una mica més previsible pel que fa a les imatges, però també té un ritme fantàstic. M’alegren el dia!







És clar, els listillos ràpidament haureu identificat curioses semblances musicals entre aquest Kamphopo i la música d'Architecture in Helsinki. Doncs teniu raó, i per que veieu el meu grau de frikisme i passió pel que m'agrada, ara, la cirereta en forma de tercer vídeo: un mix audio/vídeo The very best/Architecture in Helsinki, obra del youtubero KeatsHandwriting. Fantabulós!!!

FREQÜÈNCIES

Si heu de passar per Barcelona abans del 29 d’aquest mes –o si sou d’allí- aprofiteu i visiteu l’exposició Freqüències que a l’Arts Santa Mònica presenta l’Eugènia Balcells.
Capaç d’encisar a qualsevol públic i de qualsevol edat, aquesta instal·lació té com a tema central els colors, el seu hipnotisme i la seua bellesa abstracta projectada a la paret llisa o sobre una estructura mòbil de seda translúcida.
Em resulta difícil explicar què és Freqüències, però em venen al cap alguns conceptes que penso que haurien de ser propis de l’art contemporani, i que són elements bàsics d’aquesta instal·lació: d’entrada, la eliminació dels suports clàssics –aquí no hi ha ni oli sobre tela, ni marbre ni res similar- permet aprofitar plenament l’espai i convertir les sales del museu en part de l’obra artística. Per altra part, l’experimentació i l’aleatorietat, que ofereixen a l’espectador, a partir del lloc on se situï i del temps que hi dediqui a la contemplació, llibertat quasi absoluta d’interpretació. I finalment, la constatació que l’art sempre és, en major o menor grau, efímer.
L’Eulàlia Bosch, comissària de l’exposició, en el full de presentació que s’ofereix a l’entrada, afirma de Freqüències que “és un concert de campanades de llum”.

PORCO ROSSO

No sé si us agraden els films d’en Miyazaki. Si és així, segurament estareu d’acord amb mi en que Porco Rosso és del milloret que s’ha fet mai. Si no l’heu vista, espavileu a comprar-la quan surti en devedé, que realment val la pena.
L’animació, que no és ni de bon tros tan perfeccionista com La princesa Mononoke –tècnicament immillorable- ni altres obres d'Hayao Miyazaki, acompanya a la perfecció al guió, que explica les aventures d’un aviador italià durant el període d’entreguerres, els seus esforços per mantenir la seua llibertat i no comprometre’s amb cap persona ni causa, les persecucions i lluites amb els pirates de l’aire, i la relació amorosa amb una cantant d’aires afrancesats. Tot això està convenientment especiat amb molta ironia i un toc d’humor del d’anar per casa.
Porco Rosso no és una bona pel·lícula d’animació, sinó una bona pel·lícula. Potser a més d’un el títol el porti a engany: això de Porco Rosso sona més aviat a film de riure i passar l’estona. I certament, encara que el nom del protagonista és Marco, el sobrenom amb que el coneixem, Porco, és degut a que té cara de tocinet, no metafòricament parlant. Però aquest fet, que d’entrada sembla un detall fonamental, acaba passant desapercebut a mesura que hom va avançant en el visionat del film, com si fos quelcom habitual o sense importància, i l’interès de l’espectador va molt més enllà, pres del romanticisme i la nostàlgia latents en tota la cinta.

VIDAS EJEMPLARES (9)

L’ELENA, EN MIYAZAKI I LES PATATES FREGIDES DEL BURGUER KING

L’Elena, que va fer 18 anys el passat mes d’octubre, té una minusvàlua psíquica que no li impedeix ser la noia més feliç del planeta i tenir un dels somriures més divertits i contagiosos del Maresme.
És una persona amb criteri, l’Elena: ja li pots fer festetes o regalar-li coses que, si a ella no li agraden, com a màxim donarà les gràcies i, a continuació, tornarà al seu món. Un món que, entre altres coses, és el de les novel·les de Jules Verne –la seua preferida és Cèsar Cascabel-, les pizzes, les patates fregides del Burguer King i les pel·lícules d’Hayao Miyazaki. D’això últim em sento una mica responsable, ja que vaig ser jo qui la vaig introduir en el món dels estudis Gibli i el seu fantàstic cinema.
Cada cop que fan alguna pel·li d’animació interessant, sigui o no d’en Miyazaki, anem a veure-la amb la seua mare, que aprofita la comoditat de les butaques del cine per fer una clapadeta. Com que conec bé els gustos de l’Elena, quan li plantejo anar al cine li poso com a condició que m’ha de fer un favor molt gran, i és que, quan acaba la pel·li, hem d’anar al Burguer King i menjar-nos unes patates fregides. Ella aleshores posa uns ulls com a plats, i sense pensar-s’ho gens fa un somriure d’orella a orella i diu que d’acord, que farà l’esforç de berenar patates fregides.
Quan el divendres passat van estrenar Mi vecino Totoro –un film que Miyazaki va fer l’any 1988, però que fins ara no s’havia estrenat aquí- l’Elena va venir tota emocionada a informar-me de la notícia, i evidentment, jo vaig proposar d’anar a veure la pel·li. És clar, ella va acceptar, però es va quedar immòbil, sense fer el somriure que esperàvem.
Jo no entenia massa bé què passava, i mirava a la seua mare, que tampoc tenia clar el motiu pel qual l’Elena s’havia quedat tan parada. Finalment, amb una cara ben seriosa i com de decepció, va dir:
-I l’esforç? És que aquest cop no haig de fer l’esforç de menjar unes patates fregides?

"Totoro i els seus dos amics", i·lustració de l'Elena

GALERIA D'IMATGES DEL SR. GALDERICH I EL SR. LEBLANSKY

Amb aquest nom tan llarg hem batejat el bloc que avui es posa en marxa i que té el seu origen en la idea, plantejada per l’amic Galderich, de fer públiques algunes de les peces de les col·leccions que, tant ell com jo, fetitxistes convictes i confessos, tenim cadascú a sa casa.
Les obsessions i dèries són diferents en cada cas, però hem pensat que seria bo fer-les públiques, i alhora animar a altres freaks com nosaltres a aportar més material: una donació virtual, com ho hem batejat.
La idea és anar penjant cada setmana un parell o tres d’imatges, que quedaran classificades en diverses carpetes de la web, a mena de sales o espais d’un museu. El podeu visitar a
http://galeriadimatges-galderich-leblansky.blogspot.com/
i fer les crítiques pertinents.

THE XX: EL CEDÉ

Tal i com havia promés, aquí van les fotos del cedé de The XX.

La imatge de dalt és la de la portada: un forat en forma d'X troquelada sobre fons negre. A l'nterior hi ha guardat un llibret de color blanc. Així es mostra a la imatge següent.

Les dues imatges que apareixen a continuació d'aquestes línies mostren l'interior de la funda amb el disc. La primera, amb el llibret blanc. La segona, sense el llibret blanc, deixa la tapa buida amb un forat en forma d'X.

Amb la tapa tancada, en treure el llibret es veu el cedé que és a l'interior. Depén de com s'ha deixat el cedé, les imatges que apareixen a la tapa van canviant. La següent imatge n'és una possibililitat.

Apa, fetitxistes, minimalistes i constructivistes, no em direu que no és xulo, eh?

MERRIE MELODIES (9): THE XX

Cosa fina, els XX -pop minimalista, que és com els han etiquetat-, amb un primer cedé molt elegant i on l'austeritat no s'oposa a la bellesa, ans al contrari. D'entre els temes que inclou, he triat Islands, ja que és dels pocs seus que hi ha penjats al youtube on no surten els cantants, que em fa vergonya veure’ls, quatre crios com són i tan bé com ho fan (el vídeo triat, que és de Vjpaparazzi, tampoc està gens malament).
Per cert, el suport físic del cedé és espectacular: una X gegant retallada sobre fons negre, que deixa veure el blanc del llibret que hi ha a l’interior. Al treure el llibret, es veu el disc, també amb una X gegant, a través del troquelat. Un disseny adhoc per al contingut musical.

VIDAS EJEMPLARES (8)

EL FANTASMA DEL BOSC
Doncs resulta que el Persa, Pepa i Marta van venir a finals d'aquest estiu a passar uns dies a ma casa, situada en ple parc del Corredor i el Montnegre, i a les tardes ens agradava fer una caminada pel bosc.
Aquell capvespre, mentre passejàvem, jo els vaig explicar que algun cop s’havien vist porcs senglars travessant el camí, i jo mateix n’havia estat testimoni afortunat en una ocasió, feia ja gairebé un any. I anàvem xerrant quan, de sobte, sentim a Marta, que anava uns passos per darrere, que ens diu “¡Un jabalí, hay un jabalí!”. Ens girem i efectivament, una bestiota marró estava a pocs passos de nosaltres furgant la soca d’una alzina. Ens vam quedar aturats, entre sorpresos i atemorits, contemplant al porc senglar, que en menys d’un minut va desaparèixer muntanya avall.
Jo estava excitadíssim, era el segon cop que en veia un de tan a prop; Pepa, sensata, preferia deixar l’excitació a la butxaca, i tornar cap a casa, per si de cas la bèstia tornava; el Persa, amb cara de circumstàncies, confessà que ell no havia arribat a veure al porc senglar; i Marta, que sempre té la càmera a punt, digué que havia fet una foto.
Com que feia ja poca llum i la pantalla de la càmera era petita, no veiem bé la imatge, així que ho vam deixar per més endavant. La sorpresa va ser quan, ja a casa, vam veure, o més ben dit, no vam veure el porc senglar, sinó una estela de fum blanc que difícilment podia ser de tabac, ja que ningú fumava, ni un reflex del Sol, ja que era fosc.
Caram, potser també hi ha porcs senglars fantasmes.

NOTÍCIES VERDES (I)

CRISANTEMS

Ja fa quasi quatre anys que, per motius que no ve al cas explicar ara, estic vivint a una casa de camp, enmig del parc del Corredor i el Montnegre. Quina sort, oi? Doncs depèn: per a un urbanita com jo, que fins fa poc del camp només sabia que era verd i que allà hi vivien els pagesos, al principi va ser dur, molt dur.
Ara, però, em sento orgullós d’haver iniciat aquella aventura; poc a poc, a base de cagar-la repetides vegades i d’intentar aprendre dels errors, He anat fent-me amb la casa i l’espai que l’envolta, deixant de sentir-lo com una cosa aliena a mi: finalment, és la meua casa i el meu entorn. Em falta molt per aprendre, però el primer pas ja l’he donat.
Així que inauguro secció nova, amb fotos i comentaris del que passa ara mateix al meu jardí, que aquest estiu ha estat més epicuri que mai,amb una bona colla d'amics i amigues compartint el plaer de riure, mejar i beure sota el cel nocturn.
I començo amb flors: fa dues setmanes van aparèixer els primers capolls de crisantems, i ara ja estan esclatant amb colors vius que alegren la tardor. Quan els vaig sembrar fa ja mesos, no m’imaginava que donarien tan bon resultat, però així ha estat; han crescut molt, poblant tot l’espai que els separava als uns dels altres, i pràcticament no han necessitat cap cura especial més que una mica de màniga d’aigua de tant en tant, a l’estiu.

M'importa un rave que siguin flors de cementiri: m'agraden els crisantems.

HOW TO DO THINGS WITH WORDS (III)

ACTES PERLOCUTIUS A LA NEVERA DE CASA
És una imatge que corre per internet, i que em va reenviar la meua cosina Tere, que viu a Xàbia.
L’acte perlocutiu es genera en llegir el peu de foto: Camps a la nevera.

HOW TO DO THINGS WITH WORDS (II)

POLLASTRES I ACTES PERLOCUTIUS
Cada dia, quan torno de la feina, passo per davant del super del poble –és l’únic que hi ha- quan ja és tancat, i això fa que un lleuger somriure, quasi imperceptible, aparegui en la meua cara de cansat. No em passa sempre, però: només quan hi ha ofertes de pollastre.

M’explico: els cartells que anuncien els preus d’oferta no caben sencers a la paret exterior del super, de manera que suposo que l’encarregat va decidir posar-los igualment, un tros de cartell a dintre i un tros a fora. Així, quan s’abaixa la persiana, només es pot llegir la part del cartell que queda a l’exterior.
Les ofertes de pollastre –“Pit de pollastre”, “Ales de pollastre”-, quan el super és obert, es llegeixen “Pit de polla-tre” o “Ales de polla-tre”, amb una lletra feta malbé per la guia de la persiana. Quan és tancat, queda com la foto, generant automàticament un acte perlocutiu en la majoria dels vianants que passem per allà.

UN ARTICLE INTERESSANT

Encara que he pres per costum no publicar al bloc els caps de setmana, l’ofensiva Carroll –Allau dixit- s’ho mereix, i vet aquí que el gran Galderich em recomana l’article Lewis Carroll, la mirada inocente, publicat per Carmen Lumiére a http://www.margencero.com/Magazine/lumiere_carroll/entrada2.htm
L’he llegit amb calma i em sembla interessantíssim, val la pena entrar-hi i pensar en les coses que diu, com ara “la indecencia está en la mirada del espectador”.
És clar, d’algú que signa amb el nick Carmen Lumiére no es podia esperar menys. Encenem els llums!

MERRIE MELODIES (8): FREDO VIOLA

Aquest home em té robat el cor amb les seues composicions exquisides i acurades fins al mínim detall. Fredo Viola no s’hi dedica professionalment a la música, però és una de les seues devocions, i fa actuacions de tant en tant.
Amant tant de l’experimentació gràfica com de la musical, sol acompanyar les seues cançons amb bonics vídeos fets per ell mateix. Us recomano que visiteu http://www.fredoviola.com/ , una pàgina que us portarà a qualsevol de les tres que ens proposa, i que hi dediqueu una mica de temps a escoltar, mirar i jugar. No sortireu decebuts.
La peça que he seleccionat per al Merrie Melodies d’avui és una versió en directe –en tridirecte, caldria dir- de la seua cançó Robinson Crusoe. Espectacular, tendre, i milimètricament treballat.

JOHN TENNIEL

Cap il·lustrador mediocre hauria sortit mínimament ben parat a l’hora de representar gràficament les aventures d’Alicia, i per això cal agrair a Lewis Carroll que hagués pensat en Sir John Tenniel, qui triomfava com a dibuixant humorístic en aquella època, i que va fer un treball molt bo posant-li cara i ulls a Humpty Dumpty, els bessons Tweedledee i Tweedledum, la Reina de Cors, el gat de Cheshire i altres destacats protagonistes del Pais de les Meravelles.
Pel que fa a la representació gràfica d’Alícia, en canvi, el propi Carroll estava una mica decebut. Sembla ser que, un cop que el dibuixant va acceptar l’encàrrec, Carroll va enviar-li algunes fotografies de nenes que ell mateix havia fet, per tal que foren utilitzades com a model de referència del personatge d’Alícia, però Tenniel no va fer-li cas i va dibuixar l’Alícia que ell va voler. Carroll, quan va veure els resultats, es va lamentar, afirmant que Tenniel havia fet una Alícia molt desproporcionada, amb un cap massa gran i uns peus molt petits.
Ningú no és perfecte.