Un abric molt xulo, sí senyor, el que m’ha regalat la Carme. En part és gràcies a un desconegut amb pinta d’estúpid i cregut, i que va resultar que efectivament ho era.
Passejàvem per La Roca Village per fer una ullada a botigues i preus, però sense massa diners ni intencions de comprar. Entràvem, miràvem, i tornàvem a sortir.
I vet aquí que en una de les botigues ens trobem a un personatge que, amb posat de suficiència i veu de cregut, li demana -és un dir- a una de les dependentes que li aproximi un abric.
-Tu, nena, aquell abric.
La Carme i jo no vam poder deixar de mirar-lo i comentar el seu posat.
-Quin personatge més desagradable –feu ella.
-I quina xuleria porta a sobre! –afegí jo.
El personatge en qüestió es va provar l’abric sense entrar a l’emprovador, feu mitja volta i, mirant-se a la dependenta, va presumir del seu port.
-Mira'm bé, que no en veuràs un altre igual. Aquest abric està fet per a mi, nena!
La Carme es va encendre.
-Serà fatxenda, el cregut aquest! –em va dir, sense deixar de mirar-se’l- Saps què? Agafa un altre abric com aquest i emprova-te’l.
Em va fer una certa gràcia el que em demanava la Carme, així que amb l’abric a la mà me’n vaig anar cap a l’emprovador.
-No, aquí mateix, que te’l vegi jo –m’indicà la Carme, assenyalant-me on estava el desconegut. I com que soc molt obedient, li vaig fer cas.
-Així és com han de parar els abrics –va fer la dependenta referint-se a mi i amb clar afany de venjança cap al desconegut, que em mirava i s’anava posant vermell.
-Nena, m’has dut una talla equivocada. Fixa’t més i porta’m la correcta –escopí ell, amb la veu a to amb el seu cos ara tibat.
La noia va portar tres abrics diferents, ell se'ls va emprovar, i cada qual li parava pitjor, molt probablement perquè ella s'havia esforçat en agafar les talles més inadequades.
-Miri, emprovi’s aquest, que segur que està fet per a vostè –va intervenir la Carme, assenyalant l’abric que jo duia.
-I tant que sí! Aquesta és la meva talla!
Però no, l’abric li anava malament, i com més s’esforçava ell en fer postures, pitjor li quedava.
La dependenta s’ho estava passant la mar de bé, la Carme millor encara, jo m’aguantava el riure, i el personatge, ara vermell com un titot, es va treure l’abric tot renegant.
-Ja no fan roba com la d’abans!
I marxà.
Jo anava a posar l’abric al seu lloc, però la dependenta s'aproximà a la Carme i li va dir que, si ens interessava, ens deixava l'abric a un preu molt econòmic, molt més baix del que marcava el preu ja rebaixat. La Carme va ser ràpida, el va agafar i va demanar que li cobressin: me'l regalava! Jo estava tan content que me’l vaig endur posat.
Ara tinc un bonic abric que, com diu ella rient quan me’l veu, està fet per a mi.
