31 de gener del 2012

ALADERN, EL MITE

Que hi ha llocs que només certs afortunats, tocats per una loteria inesperada, han pogut trepitjar, és un fet indiscutible: el que sabem d’Avalon, l’abadia de Thelema o fins i tot la cinematogràfica Brigadoon –per citar-ne només tres- són espurnes d’una realitat a la qual la immensa majoria dels mortals no tindrem mai accés.
Però jo he estat a l’Aladern, i he pogut entreveure els seus espectres, mig amagats entre nimfes, llibres engroguits pel pas del temps i llums tremoloses d’espelma.
Ara l’Aladern ja no hi és, inútil cercar-lo: un bon dia va desaparèixer del carrer Gruny de Barcelona per esdevenir mite i repoblar la memòria amb una màgia d’existència tan subtil que només pot ser captada pels orats i per aquells que van tenir la sort de compartir temps, amistat, conspiracions i il·lusions en un lloc que va esdevenir vèrtex de l’horror còsmic.
Llarga vida a l’Aladern.

27 de gener del 2012

FOTOMATÓN


No tinc ni idea d’on deu provenir, però sempre m’ha semblat divertit aquest nom, referent d’aquella cabina estreta amb càmera fotogràfica incorporada i instruccions ben precises per situar a l’alçada correcta un seient mòbil que, per molt que rodaves i rodaves, mai no aconseguies situar en la posició desitjada. Hom posava les monedes, preparava el somriure, premia el disparador  i sortia a fora, a esperar que aparegués una tira de fotos molles que mai, absolutament mai, quedaven com s’havia imaginat.
Ara de Fotomatons ja en queden pocs, així que serveixi d’homenatge la cançó Trampoline que Aaron Wright interpreta al seu darrer cedé: un tema alegre i un vídeo ben resolt, amb la cara de l’Aaron con si hagués acabat de sortir del Fotomatón de la cantonada. 

26 de gener del 2012

A LA SALUD POR EL AJO Y EL LIMÓN


Doncs és molt bo per la salut, em respon sempre i invariablement algú, a la que explico que no m'agrada l'all.
I m’he cansat, que amb això de l'all em passa com amb la Comic Sans, que no suporto les fal·làcies en què descansa la seua hipotètica vàlua.
Entenc que l'all té un sabor i un aroma molt especial i apreciat, que forma part de la tradició culinària de pobles i cultures, i que molts plats es construeixen al voltant d’aquest vegetal. Però si us plau, no barregem conceptes: l'all és tan beneficiós –o perjudicial- per la salut com ho pugui ser l'alfàbrega, el romaní o el curri. No existeix cap estudi científic que recolzi el seu paper vital per a l'organisme humà, i en cas que en un futur pogués demostrar-se que té algun efecte curatiu o preventiu, seria en quantitats tan massives que ni els fans més acèrrims de l'allioli estarien disposats a consumir.
Probablement, l'origen d’aquesta superstició –no puc qualificar-ho més suament- ve del professor N. Capo, defensor del naturisme en temps de la segona república espanyola i autor de diversos tractats sobre el tema, que amb l'arribada del franquisme va haver de transmutar –censura obliga- les seues tesis en innocus llibrets que pregonaven les bondats de l'all i la llimona. Capo era un supervivent, però altres més espavilats i amb més vista comercial aviat van descobrir nous productes -com la magnèsia o les flors de Bach- que eren bàsics per la salut.
De supersticions, tradicions absurdes i llegendes urbanes ja en tenim massa, que la salut és una cosa i l'all una altra: qüestió de gustos, i res més.
I si no, que els ho preguntin als vampirs, que són immortals i mai no s'han empassat ni un miserable polsim d'allium.

24 de gener del 2012

UN QUIOSC A CAN MASSUET


És una de les coses que més vaig trobar a faltar quan em vaig traslladar al nucli urbà de Can Massuet, a Dosrius: un quiosc on poder passejar la mirada per les publicacions de tot tipus que s’exposen, solapant-se parcialment unes a altres, en prestatgeries de paret o de sobretaula, i on poder comprar el diari, l’Imágenes, el Rockdelux, el número 1 de la col·lecció de fascicles de torn o allò que en aquell moment d’interacció íntima que es dona entre espectador i portada esdevé compra inesperada.
Aquest gener, això ha canviat: tinc –tenim- un quiosc, i a més molt especial, quasi com aquella mansió retratada per la Penelope Firtzgerald a The Bookshop –bellíssima novel·la que, tal com van les coses, bé podria esdevenir el cant de cigne de les llibreries- o en menor mesura, com la descrita per Nathaniel Hawthorne a The House of the Seven Gables.
El quiosc de Can Massuet és en realitat una casa amb jardí, el qual s’ha de recórrer fins arribar a una porta de fusta tancada i amb un cartell on clarament es llegeix OBERT, que s’ha d’empènyer per entrar al petit habitacle on romanen els diaris, les revistes i alguns llibres, així com alguna cosa de material d’oficina. Certament, el quiosc de Can Massuet té poc de quiosc, però molt de romàntic i inesperat, com tantes altres coses d’aquest cul del món de joguina.

[I per cert: el discret cartell que anuncia el quiosc presenta una bonica tipografia, ben allunyada de la Comic Sans; tota una premonició]

20 de gener del 2012

MÉS ENLLÀ DE CASTELLÓ


Que hi ha vida més enllà de Castelló és evident, tot i l’encís d’en Galderich pels paradisos mediterranis; vegis sinó aquest bonic vídeo que il·lustra The Bay, una de les cançons del darrer cedé dels Metronomy, The English Riviera.
Un bonic vídeo per a un bonic tema.

19 de gener del 2012

LES AVENTURES DE FRANQUIN, JIJÉ I MORRIS


Poc s’ho podien imaginar els pares de Lucky Lucke, Spirou, Jerry Spring, Gaston Lagaffe i altres herois i antiherois de paper que ells mateixos, persones de carn i os, esdevindrien els protagonistes d’un àlbum, però gràcies a la creativitat del gran Yann i a l’esforçat il·lustrador Schwartz –aquest xicot acabarà sent un bon dibuixant-, a finals d’aquest mes de gener podrem veure’ls en acció a Gringos Locos, editat a França per Dupuis.
Les expectatives són molt altes, la prepublicació promet, el vídeo-anunci fa patxoca; ara, a esperar.

17 de gener del 2012

EL SOMNI D'EN GALDERICH


Les confessions de tot allò del què hom s’avergonyeix públicament però frueix en privat només es fan en la intimitat, quan s’ha compartit coixí o bloc. És el cas d’en Galderich i jo.
M’estimo –malgrat l’episodi de l’home invisible, que sempre serà un núvol negre en la nostra relació- en Galderich, i per això he cregut que m’entendrà quan llegeixi aquest post i vegi exposada als quatre vents la seua passió secreta, el seu somni de sempre, el Paradís desitjat, el Shangri-La de la seua vida futura.
Des que va veure a Luís Aguilé cantant les belleses de la Mediterrània que banya les assolellades platges de Castelló, que no deixa de somniar en passar allà les seues vacances, envoltat de bikinis, taronges i llimones i sota el cel que, qual franja blava d’una senyera, corona aquelles lluminoses terres. S’esforça en amagar-ho, però de vegades –especialment quan veu una gorra marinera- el seu inconscient el traeix, i es posa a taral·lejar el Nadie me quita mis vacaciones es Castellón mentre el seu cos es gronxa amb la cadència i el ritme de la cançó.

Puede esperarme Miss Universo
 en su habitación,
yo con mi chica que es un amor
 me voy feliz a Marina d’Or,
nadie me quita mis vacaciones en Castellón.

I el somni segueix i segueix, oooh, oooh, siempre en Castellón.
Galderich estimat, la teua passió secreta des d’avui ja és pública, i no t’has d’avergonyir. Acabo d’obrir un compte bancari per que, qui ho desitgi, col·labori amb un donatiu per tal de fer possible allò que per ara només és el teu somni: un cap de setmana amb tot pagat a Marina d’Or!
Jo mateix he fet una donació de 100 euros, i de ben segur que aviat la catosfera completa, o què dic, tota la blogosfera en ple, s’afegirà a aquesta caritativa col·lecta: el fi justifica els mitjans.

13 de gener del 2012

2011: ELS MILLORS


M’agrada Fer llistes, m’apassionen les classificacions, i la de cap d’any amb els millors temes musicals dels dotze mesos passats és una de les meues preferides.
En el ben entès que aquesta llista és en realitat una excusa per parlar de discs i músics, i que probablement si la tornés a fer canviaria els llocs, aquestes han estat –títol i autors- per a mi les millors Merrie Melodies de l’any 2011.

1.       Sidepain, SEA OF BEES
Perfecte des del primer a l’últim segon, Sidepain és un folk impossible, amb els inesperats crits de la Julie Ann Bee afegint-se a un ritme que frega el rock i que acaba plàcidament, amb només un xiscle de veu.

2.       Repatriated, HANDSOME FURS
Sona als 80, sona a sinti pop, sona a punk reivindicatiu, sona molt i molt bé. Senzill i directe.


3. All the Sand in All the Sea, DEVOTCHKA
Un tema imparable, amb tota la instrumentació dels DeVochKa al cent per cent i donant-li un toc orquestral que a penes deixa lloc per a la seua hipotètica vena ètnica.

4.       Believer, JOHN MAUS
Diuen que aquest filòsof d’Oceania és capaç de combinar el cant gregorià amb el tecno pop. Potser sí que alguna cosa hi ha en aquest Believer.


5.       Ghost Woman Blues, THE LOW ANTHEM
Qui necessita ressuscitar a Bob Dylan? Mentre els Low Anthem siguin capaços de construir balades folk amb la precisió, sentiment i bellesa d’aquest vals de la dona fantasma...

6.       Because of the Blood, SING FANG
7.       Bats in the Atic, KING CREOSOTE & JOHN HOSKINS
8.       Walking far from Home, IRON & WINE
9.       Hibernation, HEIDI SPENCER & THE RARE BIRDS
10.   French Exit, ANTLERS
11.   Yes I Know, MEMORY TAPES
12.   Calamity Song, DECEMBERISTS
13.   Shangri-La, YACHT
14.   Altos Lugares, HIGH PLACES
15.   I’ll Be Fine, AARON WRIGHT
16.   Death Major, 13 & GOD
17.   Money, THE DRUMS
18.   You could keep me talking, THE LEISURE SOCIETY
19.   My Heart is a Drummer, ALLO DARLIN’
20.   Home is a fire, DEAD CAB FOR CUTIE

12 de gener del 2012

L'ABRIC QUE EM VA REGALAR LA CARME


Un abric molt xulo, sí senyor, el que m’ha regalat la Carme. En part és gràcies a un desconegut amb pinta d’estúpid  i cregut, i que va resultar que efectivament ho era.
Passejàvem per La Roca Village per fer una ullada a botigues i preus, però sense massa diners ni intencions de comprar. Entràvem, miràvem, i tornàvem a sortir.
I vet aquí que en una de les botigues ens trobem a un personatge que, amb posat de suficiència i veu de cregut, li demana -és un dir- a una de les dependentes que li aproximi un abric.
-Tu, nena, aquell abric.
La Carme i jo no vam poder deixar de mirar-lo i comentar el seu posat.
-Quin personatge més desagradable –feu ella.
 -I quina xuleria porta a sobre! –afegí jo.
El personatge en qüestió es va provar l’abric sense entrar a l’emprovador, feu mitja volta i, mirant-se a la dependenta, va presumir del seu port.
-Mira'm bé, que no en veuràs un altre igual. Aquest abric està fet per a mi, nena!
La Carme es va encendre.
-Serà fatxenda, el cregut aquest! –em va dir, sense deixar de mirar-se’l- Saps què? Agafa un altre abric com aquest i emprova-te’l.
Em va fer una certa gràcia el que em demanava la Carme, així que amb l’abric a la mà me’n vaig anar cap a l’emprovador.
-No, aquí mateix, que te’l vegi jo –m’indicà la Carme, assenyalant-me on estava el desconegut. I com que soc molt obedient, li vaig fer cas.
-Així és com han de parar els abrics –va fer la dependenta referint-se a mi i amb clar afany de venjança cap al desconegut, que em mirava i s’anava posant vermell.
-Nena, m’has dut una talla equivocada. Fixa’t més i porta’m la correcta –escopí ell,  amb la veu a to amb el seu cos ara tibat.
La noia va portar tres abrics diferents, ell se'ls va emprovar, i cada qual li parava pitjor, molt probablement perquè ella s'havia esforçat en agafar les talles més inadequades.
-Miri, emprovi’s aquest, que segur que està fet per a vostè –va intervenir la Carme, assenyalant l’abric que jo duia.
-I tant que sí! Aquesta és la meva talla!
Però no, l’abric li anava malament, i com més s’esforçava ell en fer postures, pitjor li quedava.
La dependenta s’ho estava passant la mar de bé, la Carme millor encara, jo m’aguantava el riure, i el personatge, ara vermell com un titot, es va treure l’abric tot renegant.
-Ja no fan roba com la d’abans!
I marxà.
Jo anava a posar l’abric al seu lloc, però la dependenta s'aproximà a la Carme i li va dir que, si ens interessava, ens deixava l'abric a un preu molt econòmic, molt més baix del que marcava el preu ja rebaixat. La  Carme va ser ràpida, el va agafar i va demanar que li cobressin: me'l regalava! Jo estava tan content que me’l vaig endur posat.
Ara tinc un bonic abric que, com diu ella rient quan me’l veu, està fet per a mi.

10 de gener del 2012

VOCACIONS


-I tu, què vols ser quan siguis gran?
I abans que jo tingués temps per respondre, la meua tieta va fer un panegíric dels mestres d’escola, que en l’època en que jo era xiquet estaven molt ben considerats.
El meu pare em va recordar la bellesa de l’ofici de calafat al qual tant ell com el meu avi i el meu tiet patern s’hi dedicaven, encara que se li notava poca convicció en la seua defensa.
-Que és un treball molt sacrificat, fill meu, com també el de mariner -i acabà recomanant-me que, potser seria millor que em dediqués a una altra cosa.
L’àvia, que sovint parlava amb to humorístic de la seua passió per l’olor de les espelmes, em va descriure la vida dolça i amb final feliç –directe al cel- dels capellans, aprofitant que feia poc que jo era escolanet i coneixia bé el sabor del pa d’hòstia i el vi dolç que, entrant d’amagades a la sagristia, furtava amb la l’ajut dels companys i l’aquiescència tàcita del mossèn.
L’avi cità a metges, advocats i fins i tot polítics, algun d’ells de la comarca, els altres de València, Barcelona o Madrid.
 -Tots viuen molt bé, i tenen casa i despatx propi. I automòbil! –arrodoní l’avi.
Jo dels esmentats només coneixia al metge del poble, a qui odiava profundament per la seua afecció a receptar-me lavatives i injeccions cada cop que em feia mal alguna cosa.
El meu tiet va lloar el meu cosí gran, que havia guanyat unes oposicions i ara treballava a l’ajuntament com a funcionari.
-Així doncs, fillet, que t’agradaria ser de gran?
-Astronauta.
I ho vaig dir amb tanta serietat i sinceritat, que ningú no va gosar contradir-me.

[Però si això hagués estat un tebeo, a l’última vinyeta tots els meus familiars haurien caigut de cul]