LES ESTRAFOLÀRIES TEORIES DEL PROFESSOR LLUÍS BOSCH (i 3)

III. LA FI D’UN HOME SAVI
És curiós –quasi una paradoxa- que no hagi quedat constància de la mort del professor Bosch, ni a quin lloc ni en quin moment.
En canvi, si que se sap com i a on va passar els darrers anys dels que tenim constància que va viure: a la Maison de Santé de l’Ermitage, a París, on fou traslladat després de l’incident que succeí a l’aula on va impartir la seua darrera classe. Un fet de gran violència que només és explicable en el context del continu menyspreu i la burla constant a que era sotmès per part dels seus col·legues.
El límit fou traspassat aquell dia fatídic en que alguns companys del professor Bosch es van fer passar per alumnes per tal d’assistir a les seues classes i convertir-lo en la riota de tota la comunitat científica. En Bosch no se’n va adonar –o això semblava- de les boles de paper que travessaven l’aula, ni dels xisclets i rialles que eren la música de fons de les seues explicacions, fins que un dels seus col·legues va aixecar la mà i el va interrompre per preguntar-li què en pensava de l’au fènix.
Aleshores, tot passà molt ràpid. En Bosch, d’un salt prodigiós, s’atansà a tocar del que havia fet la pregunta i amb una força sobrehumana li clavà la seua estilogràfica a la llengua mentre cridava –en català- “Vull raons, malparits!”, “Vull raons!”. Els altres, sorpresos, es van quedar immòbils. En Bosch no, i començà a etzibar cops i bastonades a tort i a dret mentre ara un ull, ara una orella, saltaven pels aires arrencats a mossegades per la fúria incontinent del professor.
Reclòs –empresonat- al frenopàtic, ningú no el va visitar mai. I una matinada, l’infermer de torn es va trobar la porta de la cel·la del professor oberta i sense ningú a dintre. A la paret, escrit amb sang, va deixar el seu darrer missatge:
“Tornaré a morir”

LES ESTRAFOLÀRIES TEORIES DEL PROFESSOR LLUÍS BOSCH (2)

La primera fotografia és testimoni d'una visita al Papa Pius XII en que participaren un grup de científics cristians. Al centre hi ha el Papa i l'astrònom Harlow Shapley, mentre que Lluís Bosch és el primer per l'esquerre.

La següent imatge és posterior, i mostra a Bosch -ja amb ulleres- i a mossèn Lemaître quan encara mantenien vincles amistosos.

Totes dues fotografies estan fetes abans que Bosch fes pública la seua teoria de la Multimortalitat.

II. LA TEORIA DE LA MULTIMORTALITAT I LA LLEI DE L’EQUIVALÈNCIA VITAL
La idea que l’univers era el perfecte Perpetuum Mobile li obrí al professor Bosch diverses portes filosòfiques que començà a explorar deixant cada cop més de banda la ciència i abraçant la pura especulació metafísica.
Els seus ferms principis cristians aviat trontollaren. De poc li van servir les advertències que un dels seus col·legues més apreciats, el cosmòleg i sacerdot belga Georges Lemaître, li va fer pregant-li que deixés les darreres recerques escomeses.
No queda clar si fou Bosch qui progressivament es va anar allunyant de la comunitat científica o, per contra, foren els mateixos científics qui, escandalitzats per les estranyes tesis que Bosch començava a explicar-los, van acabar fent-li el buit. Però el cert és que ell no s’aturà i, pagant-s’ho de la seua pròpia butxaca, va editar l’opuscle El cicle còsmic de la vida.
Intentaré explicar, encara que no he acabar d’entendre-les del tot, les tesis que el professor Bosch va exposar en aquesta obra:
El punt de partida es la negació de la immortalitat, i també de la reencarnació. La mort és inevitable, doncs no som més que matèria en permanent estat de transformació.
Però donat que l’Univers es destrueix i es recrea contínuament seguint unes pautes infinitament idèntiques, la vida humana està condemnada a desaparèixer i reaparèixer eternament, i d’aquesta manera, cada cent mil milions d’anys –que és el període que el professor Bosch considerava que durava un cicle Big Bang-Big Crunch complet- tots nosaltres tornarem a la vida.
Però serem realment nosaltres? Seguint el camí marcat pels protofilòsofs i, en especial, les reflexions d’Heràclit d’Efes, Bosch arriba a la seua Llei de l’equivalència vital, on recolzant-se en fórmules matemàtiques recupera la idea que Ningú no es pot banyar dos cops al mateix riu, doncs som i no som: som els mateixos que fa cent mil milions d’anys, però no ho som, ja que prèviament hem mort i no hi ha hagut reencarnació ni resurrecció. No hem de parlar per tant de vida eterna, sinó més aviat de multimortalitat.
[demà: la trista fi d’un home savi]

IMITOSI: LES ESTRAFOLÀRIES TEORIES DEL PROFESSOR LLUÍS BOSCH (I)

Fotografia: els principals científics del primer terç del segle XX, a la Confèrència Solvay que se celebrà a Brusel·les el 1911. Lluís Bosch és el primer per la dreta, just al costat d'Albert Einstein

[Aquesta secció és una imitació descarada d’altres blocs que, per un o altre motiu, m’han ajudat a tenir una visió més plural o divertida del món; entenguis per tant el post com un homenatge al bloc plagiat]

I. L’OSTRACISME D’UN VISIONARI
De poc li va servir al professor Bosch haver estat un dels cosmòlegs més destacats del primer terç del segle XX, i que la seua teoria coneguda com l’Univers de l’etern retorn fos elogiada per alguns dels més prestigiosos científics de l’època , com ara Georges Lemaître i Fred Hoyle.
Català d’origen, Bosch passà la major part de la seua vida a París, com a professor estranger becat pel govern francès, convertint-se en precursor del que avui anomenem fuga de cervells. Només durant la Guerra Civil Espanyola va abandonar el seu càrrec docent per allistar-se voluntari amb les milícies republicanes. Amb la derrota de la República Bosch tornà a París, on continuà exercint el seu càrrec docent fins el seu internament en una Casa de Salut, un pietós eufemisme per referir-se al frenopàtic d’on ja no va sortir en vida.
La teoria de l’Univers de l’etern retorn planteja, a partir de les tesis del matemàtic rus Alexander Friedmann, un cosmos oscil·lant, reciclable i etern, que va del Big Bang al Big Crunch, és a dir, que explota a partir d’un àtom primigeni i s’expandeix fins arribar un moment en que la força de l’explosió inicial queda contrarestada per la força gravitacional, que acaba frenant l‘expansió i invertint el sentit, de forma que s’inicia una reacció que acaba amb un gran col·lapse còsmic: és el nen que, després de créixer i desenvolupar-se, torna al ventre matern del que va sortir.
Però tot no acaba aquí: la brutal contracció de tot l’Univers en un únic punt genera una nova explosió, que novament inicia la creació i expansió de galàxies. I així eternament.
No fou aquesta una teoria defensada només pel professor Bosch: altres cosmòlegs en proposaren de similars, sinó la mateixa. Però en Bosch fou qui va anar més enllà, afirmant que aquest Univers que es regenera contínuament per acabar novament morint és l’autèntic i únic Perpetuum Mobile, i d’això en va extreure conseqüències filosòfiques inesperades, com la teoria de la multimortalitat o la llei de l’equivalència vital.
Fou aleshores quan, denunciat pels seus col·legues, fou apartat de la docència i literalment empresonat en un manicomi. Els escrits que contenien les seues teories més agosarades foren arxivats sota muntanyes de papers i papers i papers i pols a la Biblioteca Nacional de París (BNF), d’on vaig poder –no penso explicar com- rescatar-los.
Ara tinc al meu estudi les fotocòpies dels darrers escrits d’en Lluís Bosch, i tot i que no acabo d’entendre-les, vull fer-les públiques amb la finalitat de reivindicar l’obra d’una de les ments més lúcides del segle XX.
[demà: La teoria de la multimortalitat]

IMITOSI (4): THE DAILY AVALANCHE

[Aquesta secció és una imitació descarada d’altres blocs que, per un o altre motiu, m’han ajudat a tenir una visió més plural del món; entenguis per tant el post com un homenatge al bloc plagiat]

A l’Allau, l’elegància feta bloc

LA DIFICULTAT D’UNA ADAPTACIÓ
En ple setembre, un mes que tradicionalment sol oferir grans estrenes cinematogràfiques, ens ha arribat el darrer fracàs del cinema francès, Les aventures extraordinaires d’Adèle Blanc-Sec, o si voleu Adele y el misterio de la momia, tal i com l’han traduïda –és un dir- aquí. La crítica del país veí la considera un dels fracassos més clars dels darrers anys, i un bon sector del públic francès li ha girat l’esquena. No és que m’agradi seguir les tendències de la majoria, però en aquest cas penso que no van massa equivocats.
Luc Besson, que ja va demostrar el seu poc transcendentalisme amb les innòcues aventures d’Arthur i els Minimoys, deu ser un director amb poques ambicions intel·lectuals que no té por d’abordar les històries més complexes, encara que sigui dins d’un producte de gran pressupost destinat a arrasar les taquilles. En principi no hi ha res de dolent en elevar el nivell d’exigència del cinema de consum, només cal demanar que els resultats estiguin a l’alçada, en aquest cas de la magistral saga d’àlbums creats pel geni de Jacques Tardi.
El guió de la pel·lícula parteix de l’atractiva possibilitat de transportar a la gran pantalla les primeres històries d’Adèle Blanc-Sec, l’heroïna de paper que s’ha fet famosa per la seua impertorbabilitat i la seua paciència davant les més esbojarrades i terribles aventures que corre pel París de principis de segle passat.
Besson, amb criteri discutible, afegeix un lligam narratiu de pes a la pel·lícula que no hi és als tebeos: la malaltia de la germana d’Adèle, que serveix per justificar pràcticament tot el que succeeix al llarg dels 99 minuts que dura el visionat. I amb aquesta premissa inicial, el director abandona gran part de la delicadesa narrativa de Tardi i assumeix les convencions pròpies del gènere tal com s’entén en l’actualitat, és a dir, acció sense treva i humor amb poca solta. Cert que en els tebeos la parisina Adèle es mostra irònica i sovint es veu embolicada en persecucions, trets, explosions i demés parafernàlia aventurera, però tot això Tardi ho converteix en un deliciós pastitx visual art-deco, mentre que Besson ho vulgaritza fins a arribar a les portes del mal gust i la grolleria, tot i que afortunadament no hi entra.
El pitjor de tot el film, que té moments molt aconseguits –en especial els primers minuts, on l’espectador sembla que estigui veient en pantalla les vinyetes animades dels primers àlbums dibuixats per Tardi-, és la pròpia figura d’Adèle, interpretada per Louise Bourgoin, qui no és capaç d’entrar en el personatge i confon l’actitud filosòfica, el temperament estoic i la fina ironia de l’Adèle de Tardi amb l’estupidesa d’una adolescent pocasolta.
Visualment el film sí que té molts moments brillants, i els efectes especials estan totalment aconseguits, des de la visió del París de l’època fins a l’animació del pterodàctil i les mòmies, passant per una caracterització perfecta de pràcticament tots els personatges que van desfilant, que el lector de Tardi reconeix ràpidament, tan bona és la seua posada en escena. Però en sortir del cine, hom es queda amb la sensació que amb menys pirotècnia, menys estirar les situacions fins al límit i una mica més de delicadesa potser s’hauria aconseguit una pel·lícula brillant.
Els fans d’Adèle –entre els quals m’hi trobo-, no es penediran d’anar a veure aquesta adaptació cinematogràfica, i segurament quan surti en devedé es compraran l’edició especial amb el making of i demés parafernàlia –com penso fer jo-, però sospito que si la primera vegada et sembla fluixeta, posteriors revisions només faran més evidents els seus defectes. En tot cas, sempre ens quedarem amb la idea que podria haver estat millor, però és el que hi ha.
Informació, fotos, vídeos i demés a http://www.adeleblancsec-lefilm.com/index_fr.html , la web oficial del film.

IMITOSI (3): PER ON CAMINO

[Aquesta secció és una imitació descarada de blocs que, per un o altre motiu, m’han ajudat a tenir una visió més plural del món; entenguis per tant el post com un homenatge al bloc plagiat]

A l’Ernesto Niebla, que sap descobrir la màgia de la quotidianeitat.

El dissabte 10 i el diumenge 11 d’aquest abril vaig fer una escapada a París, la ciutat on m’agradaria viure si fos molt ric. Com que no ho soc, em conformo amb visitar-la de tant en tant.
És una ciutat per passejar, París, i això és el que faig només arribo. Aquest cop em vaig endinsar pel barri de Montparnasse i vaig descobrir la rue Daguerre, un carrer peatonal i ple de botigues, petits restaurants i comerços de queviures.
El nom Daguerre fa referència a Louis Daguerre, que junt amb Niépce fou l’inventor de les primeres plaques fotogràfiques, conegudes com daguerrotips.
Poc o gens conegut pels turistes, aquest carrer és molt transitat pels parisencs de tota vida, que tenen aquí la possibilitat de fer les seves compres fins i tot el diumenge al matí. Envoltat de formatgeries, carnisseries, fleques i demés, a mi també em venia de gust entrar i, aprofitant l’avinentesa, fer la meva compra setmanal. Però em vaig retenir, que després els de Ryanair segur que n’haurien muntat una de bona si em veien aparèixer pel control de bitllets amb tot de bosses repletes de viandes; de manera que em vaig acontentar amb fer una passejada. Em va sorprendre molt la gran quantitat d’animals de granja que n’hi havia a la venda; tots eren de plàstic, però em van semblar molt simpàtics, i vaig fer-los una foto mentre ells somreien a la càmera.

El que més em va agradar de tots era una vaca que s’havia enfilat a un balcó. Estava allà anunciant una formatgeria amb posat seriós i cara de mil déus, perquè així ningú se’n reia d’ella.

També, com a reclam d’una carnisseria especialitzada en carn de cavall, hi havia tres caps amb una llum de neó envoltant-los. Tots tres també tenien un posat molt seriós, i això que a la nit, amb la llum de neó de color violeta encesa, no quedaven massa bé.

Seguint el meu itinerari, em vaig trobar amb un avió de fireta, molt similar al del Ryanair que m’havia portat, i també el vaig fotografiar.

Definitivament, el carrer sencer semblava de joguina, i per acabar-ho d’adobar, a una cantonada en vaig trobar la llibreria Les cousins d’Alice, decorada amb imatges de la famosa obra de Lewis Carroll. A traves dels vidres es veia tot de prestatges amb llibres pop-up i joguines antigues. Llàstima que, com que ja eren a prop de les nou de la nit, ja havien tancat.
Per tal que la meva passejada fos completa, només em faltava trobar algun gat, i vet aquí que quasi al final del carrer en veig no un sinó més de deu, pintats en una cortina que decorava les portes d’un restaurant japonès. Això va ser motiu suficient com per que em decidís a entrar i sopar en aquell petit local decorat tan a fora com a dintre amb tot de gats. Vaig demanar-los als propietaris si podia fer fotos, però com que jo no m’expressava massa bé en francès i ells encara l’entenien menys, al final vaig decidir fer-los una salutació amb el braç, com el gat bondadós i kitsch que adorna la majoria de locals asiàtics instal·lats a Europa, i aleshores em van començar a fer reverències i em van abraçar afectuosament mentre m’assenyalaven l’estàtua felina que, junt amb un sable de samurai, presidia el restaurant.

Em penso que tornaré aviat al carrer Daguerre.

IMITOSI (2): IRÒNICAMENT

Pàrking*

*de bojos

1.

[Aquesta secció és una imitació descarada d’altres blocs que, per un o altre motiu, m’han ajudat a tenir una visió més plural del món; entenguis per tant el post com un homenatge al bloc plagiat]

A l’Eulàlia, que fa que el que és difícil sembli fàcil. M’ha costat moltíssim imitar-la, i finalment, només he aconseguit alguns intents força patètics.

Vides paral·leles

2.

Exhibicionisme

3.

Segueixi la línia de punts

4.

Setge

5.

Evolució

6.

IMITOSI (1): IMATGES DE PEDRA I DE SILENCI

[Aquesta secció és una imitació descarada d’altres blocs que, per un o altre motiu, m’han ajudat a tenir una visió més plural del món; entenguis per tant el post com un homenatge al bloc plagiat]

A l'Esther i el Toni

Als cementiris amb pedigrí hom pot arribar a descobrir, a partir de l’observació detallada de les tombes, certs aspectes de la personalitat de l’individu o família enterrada en elles.
És el cas de la que apareix a la foto, situada al cementiri parisenc de Montparnasse. Em va cridar l’atenció la manera tan exagerada com s’escorava a babord, com si fos un vaixell a punt de naufragar. Curiós, ja que el cementiri de Montparnasse rep l’atenció continuada de jardiners i vigilants, que impedeixen que l’abandó s’instal·li a cap tomba.
En aproximar-me per llegir la inscripció quasi invisible, vaig descobrir que la inclinació no era efecte de cap arrel incontrolada ni d’un inesperat moviment de terres, sinó que s’havia fet a propòsit: contenia les restes d’una família de mariners, i el bloc de pedra escorat representava el vaixell en el que es fa el viatge final. Un bonic epitafi ho explicava.