26 de juny del 2012

TROBADA BLOCAIRE



Podria fàcilment proposar motius per fer una nova trobada -els 200 d'en Galderich, els 100 de la galeria d'imatges, els 50 de la X, la revetlla de Sant Pere...- però serien excuses, ja que tinc ganes que ens veiem, i ja està. M'hauria agradat fer-ho abans, però darrerament vaig tan agobiat -la paraula no existeix en català, però expressa a la perfecció el meu estat laboral- que no trobava el dia.
Per tal cosa, i ara que començo a veure la llum, us proposo una trobada blocaire el capvespre del divendres 29, a ma casa: la nit és llarga i a l'estiu més. Com sempre, acompanyants i seguidors són benvinguts.
Què us sembla? Com us va?

25 de juny del 2012

BRIAN



Estimat Brian,
va ser un plaer seguir el teu bloc, llegir-te, dialogar, compartir.
Després, quan vaig tenir la sort de conèixer-te en una trobada blocaire, el plaer encara va ser més gran. 
Ahir diumenge a última hora, just a punt de convocar una nova trobada blocaire i comentant per email que no havies dit res de venir, l'Allau em va reenviar al teu bloc per que llegís el comiat de la família. La notícia em deixa fet pols i quasi sense paraules. Quasi.
Gràcies per compartir, Brian.

21 de juny del 2012

EL PERSA



Ahir em vaig assabentar de la mort del meu amic Pepe, El Persa.

Me acuerdo de la primera vez que vi al Persa. Me abrió la puerta de su casa y me llevó, con sus pasitos cortos y arrastrando los pies como una muñeca de Famosa, hasta el estudio donde trabajaba en Xàbia. Al entrar en aquella habitación me encontré ante un maremágnum de objetos, desde revistas de mecánica a recortables montados y sin montar, pasando por lienzos, carteles, manuscritos, cajitas de latón, esculturas, infinidad de libros e incluso una mosca oriunda de la China. El aparente caos no hizo más que confirmar lo que yo ya intuía: que El Persa era un artista completo, aunque a él le gustara presentarse como un dibujante de recortables.
Lo que más me chocó de su casa, abigarrada de obras suyas y ajenas, fue el lienzo en blanco que, colgado de la pared, presidía el salón principal. Me acuerdo de que El Persa, cuando me descubría mirando de reojo ese lienzo intacto, decía «Algún día lo pintaré».
Al mirarle a los ojos descubrí que, aunque su edad rondaba los sesenta, había vivido más de mil años, y esas vivencias se plasmaban aquí y allá en forma de creaciones artísticas. Su conversación me llevó de aquí para allá, y recorrimos temas y más temas, haciendo pequeñas pausas para liar un cigarrillo o tomar un café, y pasamos horas disfrutando del placer de compartir ideas y emociones. Me acuerdo de que ese fue el principio de una gran amistad.

Publicat a El Persa, ese desconocido. Media Vaca, València, 2007. http://www.mediavaca.com/index.php/en/autores/escritores/155-el-persa-ese-desconocido 

19 de juny del 2012

OMELETTE



L’avi Amadeu era un devot de l’oli: si una frontissa grinyolava, l’avi li posava un xic d’oli i acabava amb el problema; si un nen tenia rojors o irritacions a la pell, l’avi sentenciava que un cotó fluix mullat amb oli i aplicat a la zona era la solució; i si una paella s’enganxava, l’avi la fregava amb oli, i arreglada.
Així mateix li ho explicava l’avi a l’André, un mariner francès que de tant en tant passava amb el seu vaixell de vela pel port de Xàbia, i es quedava allà unes quantes setmanes abans de retornar a la seua misteriosa ruta marítima.
-I això per no parlar de l’exquisit sabor dels aliments amanits, macerats o fregits amb oli, André, que no sabeu el que es perdeu sense l’oli.
I l’André escoltava amb educació mentre amb el cap feia un moviment que, lluny d’indicar assentiment, insinuava incredulitat.
Finalment, un dia que l’avi tornava per enèsima vegada a explicar-li a l’André les grans virtuts de l’oli, el francès es va a atrevir a expressar directament els seus dubtes.
-Jo li puc ben assegurar, sinyor Amadeu, que per molt bona que la seua dona faci la truita, res com l’omelette que fem els francesos, és a dir, sense oli i amb mantega.
-On s’ha vist això, una truita amb mantega? Deixa, André, que vosaltres els francesos en sabreu molt, però de truita a la francesa no en teniu ni idea.
I l’André, somrient, per demostrar-li a l’avi Amadeu com n’estava d’equivocat, va convidar-lo al seu vaixell i li va fer una truita amb mantega i sense oli, i li la va servir en un plat.
L’avi va treure la seua navalla –els mariners de veritat no gasten ganivet ni forquilla-, va tallar la truita, es va posar un bocí a la boca, i amb això en va tenir prou: mentre l’altre anava a per dos gots, ell va fer un gest brusc amb el braç i la truita va sortir volant per sobre del seu cap en direcció a la mar.
L’André va omplir els dos gots de vi, i en oferir-li’n un a l’avi, quedà sorprès en veure el plat buit.
-Ja se l’ha acabada tota?
-És que no havia provat mai una cosa així.
L’André estava satisfet, no s’havia imaginat que la truita desapareixeria del plat tan ràpid.
-I ha notat el gust de la mantega, oi?
-Ja ho pots ben dir, ja: només posar-me el menjar a la boca. I et ben asseguro, André, que mai no tornaré a menjar una truita així: realment, tenies raó quan deies que no s’assemblava gens a les que es fan amb oli.
I encara recordo al meu germà i jo mirant el moviment brusc que feia l’avi amb el braç mentre ens explicava la història de la truita voladora, i ens la imaginàvem tota farcida de mantega i lliscant veloçment i suau pel plat, enlairant-se per fer una ràpida tombarella i caient a l’aigua amb un xof quasi mut per veure’s ràpidament envoltada per una munió de peixos que la devorarien amb fruïció mentre l’avi es prometia a si mateix –i així ens ho deia a nosaltres un i mil cops- que no tornaria a provar una omelette mai més.