Ha arribat
el moment dels tebeos de l’oest, en plural, perquè no soc capaç de decidir-me
per un de sol. I així i tot, lamento no haver inclòs en aquesta selecció el Cuttlas
de Calpurnio, el Jerry
Spring de Jijé i a molts
altres que m’han fet –i em fan- passar moments màgics. És la màgia dels tebeos,
és clar.
1.
GUS
Aquest era
fàcil: tota l’obra d’en Blain em
captiva, des de l’Isaac el pirata a Quai d’Orsay, passant per Les
ogres i l’En cuisine avec Alain Passard, fins al genial Le
reducteur de vitesse. Gus són tres volums que narren les aventures d’un
cowboy sense vaques, amb un cavall i un nas més llarg que el fèmur, que passa –ell i la seua colla d’amics aparentment
descerebrats- per tots els tòpics del western, sovint a gran velocitat –aquest,
junt amb l’expressivitat, és un dels trets característics dels personatges
dibuixats per Blain- i ho fa amb reflexió -curiós que es pugui reflexionar a
gran velocitat, oi?-, tendresa, sexe, romanticisme, violència i molt d’humor.
El Blain
dibuixant s’entén molt bé amb ell mateix com a guionista, cosa gens habitual en
els tebeos, i funciona a la perfecció. Western o no, indispensable.
(el dibuix de l'encapçalament i el del final del post són del Gus de Blain)
2.
EL
TINENT BLUEBERRY: FORT NAVAJO
La meua
presa de contacte amb la ingent producció historietística franco-belga fou
mitjançant la revista setmanal Bravo, publicada per editorial Bruguera, i allà
vaig poder fruir per primer cop de les aventures del tinent Blueberry, a raó de
quatre pàgines per setmana. El dibuix, d’un tal Gir –alter ego de Moebius-
no em feia massa el pes, però els guions, signats per J. M. Charlier, eren trepidants i molt treballats. Poc a poc, i amb
l’ajuda del mestre Jijé, Gir va anar millorant el seu dibuix i fent seu el
personatge i l’entorn paisatgístic, fonamental en una narració ambientada en l’oest
americà, i amb l’àlbum La mina de l’alemany perdut va
arribar al cim. Però jo em segueixo quedant, potser encegat per la nostàlgia de
les lectures d’infància, amb els tres primers àlbums, Fort Navajo, Tempesta
a l’oest i L’àguila solitària, i els
seus bons i dolents, tant feia que
fossin cares pàl·lides com pells roges: el tinent Graig i el general Graig
(tots dos bons), el tinent Crowe
(bo), el Major Bascom (un malparit),
el gran Cochise (bo, evidentment) i sobretot
Quana-un-sol-ull, el dolent per
excel·lència.
3. LUCKY
LUKE: LA DILÈNGÈNCIA
Un tàndem que
va funcionar fins el darrer àlbum que van fer –que no signar- junts: el del
guionista Goscinny i el dibuixant Morris. Era un geni de la tinta xinesa,
Morris, però probablement no hauria destacat tant si no hagués compartit
personatge amb un hàbil dominador de la ironia i la flema britànica com
Goscinny. La compenetració entre els dos va convertir Lucky Luke, un heroi
força estàtic excepte quan dispara, en referent dels westerns humorístics. I l’obra
mestra del duo és –no tan sols per mi, ja que fou la més votada entre les
aventures de Lucky Luke en un referèndum obert a tots aquells que van voler
participar a França- l’adaptació de The Stagecoach, la pel·lícula de John Ford, en la que aconsegueixen fer
un retrat suaument burlesc del guió i els principals personatges. Les
llibertats preses en aquesta adaptació al paper són moltes, i s’agraeixen.
I després d’escriure
això, estic pensant que potser les històries del llunyà oest m’agraden més del
que creia.