VIDA MÉS ENLLÀ DE DESPASITO. SETENA ESTACIÓ: THE DAILY AVALANCHE

L’edat daurada dels blocs fa anys que va acabar, i a falta d’un revival improbable, facebook, whatsapp i instagram han pres el relleu, amb el que això comporta de bo i de dolent. La immediatesa d’aquests és enorme respecte als blocs, però també la superficialitat. Les entrades de facebook exigeixen brevetat i s’obliden quasi amb la mateixa facilitat amb que es llegeixen, en part per l’esmentada brevetat, però també per l’allau de noves entrades que van solapant-se. Més exagerat és el cas del whatsapp, ja que aquí es tendeix a ser encara més breu i directe.

Pel que fa a la interacció, no hi ha color: si el comentari a una entrada d’un bloc es fa en unes quantes línies, en el facebook això es substitueix habitualment per un like, que ve a ser com una mena de confirmació de lectura fins i tot quan no s’ha llegit –cosa molt habitual-, i en el whatsapp per uns quants emojis acompanyats de vegades per dos o tres paraules, monosíl·labs preferentment.

Per quins motius els blocs van anar caient? Un de clar és que ocupen temps, tant per gestionar-los com per llegir-los i participar-hi fent comentaris (cal recordar que una de les frases més recurrents en el món blocaire era que els blocs es nodreixen dels comentaris); massa temps per qui es passa gran part del dia treballant i quan arriba a casa ha de combinar la vida familiar amb el seguir treballant, i com a màxim té una estona lliure que aprofita per espatarrar-se davant el televisor i mentre fa zapping entra al facebook i al whatsapp i va posant likes i emojis, cosa que també pot fer mentre prepara el sopar, cuida dels nens, sopa, recull els plats, prepara la roba, i etc.

Alguns blocs, però, han continuat tan ferms i frescos com sempre, i amb la mateixa  producció setmanal de posts. Un d’ells és The Daily Avalanche, on l’Allau fa llistes, parla d’art en general i de cada una de les seues manifestacions en particular; també de matemàtiques i lògica, de viatges, de la vida quotidiana, i d’algunes coses més.

És un plaer llegir The Daily Avalanche, el millor exponent de l’aufklärung blocaire, amb enciclopedisme inclòs: allà he anat a informar-me sobre una peli, un llibre o una sèrie de la tele, i la personalíssima crítica de l’Allau m’ha estat molt més útil que la de qualsevol publicació especialitzada; he conegut autors i obres que ignorava i dels quals he fruit posteriorment; i he aprés més del què en sabia de les coses que creia que en sabia molt; perquè l’Allau en sap i perquè li agrada, i això arriba al lector. I per molt apurat que hom vagi de temps, sap que aquells posts sempre hi seran allà, a punt per ser llegits i comentats si es vol, i si és així, la resposta està assegurada.

Desitjo, confio i espero que The Daily Avalanche continuï durant molts anys: és un món que l’Allau comparteix quasi diàriament amb qui vulgui visitar-lo.

Més enllà de despasito, encara hi ha vida als blocs.

ESTRENO BLOC NOU: SANTA TECLA

Sembla allò que diuen una fugida endavant, oi?
Tant de temps sense actualitzar el bloc, i ara de sobte en faig un de nou. Però no, no tinc ni la més mínima intenció de tancar l'Enceneu els llums, simplement necessitava una pausa, i ara estic recarregant les piles.
Aleshores, calia un nou bloc? Francament, ja feia temps que li donava voltes al tema: de la mateixa manera que la Galeria d'imatges i la Galeria X -que comparteixo amb els companys Galderich, Carles i Enric- tenen  autonomia pròpia, i també el Visca la República, perquè no fer el mateix amb la secció musical del divendres, i construir-li un bloc ad hoc?
Aquesta és la funció de Santa Tecla, una mena de Merrie Melodies però independent. Avui he penjat el meu primer post, tota una declaració d'intencions.

ELS NOVÍSSIMS BLOCAIRES

En Girbén i la Rita tanquen els seus respectius blocs, i a tots aquells que els seguíem ens sap greu. Però ja se sap, són coses de l’evolució.
Com també ho són l’aparició de nouvinguts al món blocaire, que tot just porten uns quants mesos de vida –i algun, ni això- i ja comencen a sortir en alguns blocrolls, i hom se’ls visita i descobreix que val al pena seguir-los. Aquests són alguns:
UN RELAT AL DIA: 365 RELATS A L’ANY
Subtitulat com Un repte personal, la seua autora Lale Mur s’ha proposat el que explica al seu títol, i ho porta fent des de l’1 d’octubre del 2010.
Tot i el que pugui semblar, els seus posts no són estrictament literaris, tot i que formalment sí; per fer-vos una idea de per on van els trets de la Lale, doneu una ullada al lateral dret del seu bloc, que és altament revelador.
Personalment, espero que en acabar els 365 relats, la Lale s’engresqui i continuï amb un nou repte anual.
TIRANT LO BLOC
Sota el pseudònim de Tirant s’amaga un economista provocador i erudit, i el seu bloc, subtitulat Abocador d’idees, pensaments, comentaris i opinions per compartir és bastant més que això. Tirant fa un ús exquisit del llenguatge en cada un dels seus posts i sap trobar l’equilibri perfecte entre sensibilitat i ironia.
Cada una de les seccions d’aquest bloc són recomanables, però posats a triar, jo em quedo amb els Microcontes i les Joies de la llengua.
I ja que parlo d’en Tirant, seria injust no citar l’altre bloc seu, Tirant lo photobloc, on l’autor ens mostra el seu imaginari fotogràfic personal.
TRUQUEM AL GEGANT DEL PI?
Pròpiament no és aquest un bloc nou, però es pot dir que des del gener ha revifat i ha agafat empenta en forma de post cada dos o tres dies. La seua autora, la Gemma Sara Glaukopolis, és una filòsofa sorgida de la ment i de la imaginació de la Gemma i la seua filla Sara, que amb 4 anys li proporciona a la mare tot un seguit de temes que sovint acaben convertint-se en posts.
Truquem al gegant del pi? és agradable de llegir, incita a la reflexió i convida a veure les coses des d’una perspectiva filosòfica i alhora casolana.
NEONOVECENTISMO
L’Eduard Ariza, acabat d’arribar com aquell que diu, ja ha omplert ell solet pàgines i pàgines de posts altament erudits per on van desfilant personatges de la categoria de Walt Whitman, Proust, Trakl o Sade.
Sense concessions a la superficialitat, Neonovecentismo és un bloc per llegir amb temps i amb atenció, que satisfarà plenament a aquells blocaires que cerquen posts d’alta densitat i qualitat.
BARCA DE BOU
Obra del meu homònim Amadeu Ros, aquest és un bloc de mar fet per un home de mar. Però no cal ser-ho per fruir dels seus posts: aprendre com és la tradicional pesca del peix blau o què és pròpiament una barca de bou és un plaer si el narrador és algú que, com l’Amadeu, ho sap perquè ho viu en primera persona.
UHF
És el segon bloc de l’Aristòfeles, el factotum d’El mercat de Sant Antoni, i té el gran valor de mostrar originals de l’autor. L’estil a mig camí entre el naïf, el fauvisme i l’escola de Marcinelle, fan d’aquest UHF una llaminadura dolceta i agradable, i que a més no embafa.
FACTOR X
La Montserrat Vilardosa, incapaç de refrenar la seua creativitat desbordant, ha fet un bloc de fotografies vivencials.
Com ella mateixa explica en el subtítol d’aquest Factor X, la idea és compartir imatges que, més enllà de l’element artístic, siguin capaces de dir alguna cosa del món i de la pròpia autora.
Si us agrada Un tel als ulls i voleu més Clídice, no podeu deixar d’entrar al Factor X: no són iguals, però tenen origen comú.
MIL DIMONIS
Aquest és el més nou de tots els novíssims: es tracta d’un bloc en defunció constant però que té la particularitat de renéixer en poc temps –dies, i de vegades hores- per tornar a capbussar-se en l’univers real i en el catosfèric, però sense deixar de banda el propi univers del bloc, fet a base de fragments de vivències, imatges, lectures, escriptures, records i malsons d’en Lluís Bosch, etern creador i enterrador de mil dimonis.

LA INTIMITAT BLOCAIRE (1)

No resulta senzill enxampar un blocaire en roba interior, però ahir va ser un dia relaxat, i ja se sap que això comporta una baixada de defenses; aprofitant-ho, mentre uns i altres es passejaven per la catosfera sense posts a la vista, la càmera treballava. No una càmera qualsevol, és clar, sinó la mateixa que va fer servir en Roger Corman a L’home amb raigs X als ulls.
I aquests són els resultats, o més ben dit, una part, dels que aniran apareixent setmana a setmana. No se’n ha lliurat ningú, tothom ha quedat ben retratat.

De moment, els ha tocat el torn -per ordre d'aparició- als autors i autores de Per on camino, El gabinet negre, La meva maleta, Mainoestard, Foravial i... cal dir qui s'amaga darrere l'últim calçotet?