VIDA MÉS ENLLÀ DE DESPASITO. QUARTA ESTACIÓ: MR. SPOCK

Dilluns 10 d’abril: desdejuno a la terrassa, mentre el sol va enfilant-se i va escalfant-me poc a poc el cos, quin plaer.

Davant meu, una tassa –mug, que li diuen ara- amb un retrat de Mr Spock, el de debò, l’interpretat pel Leonard Nimoy, és clar. Llet freda amb nesquick, magdalenes, un plàtan. La tassa és regal de la Carme, que sap que sóc un friki treki.

A la sèrie Star Trek original, i a totes les seues derivades, els profes de Filosofia haurien de fer-li un monument o organitzar-li algun tipus d’homenatge: enlloc, si exceptuem les obres de Stanislav Lem –un altre a qui urgeix que els filòsofs li facin un reconeixement públic-,  s’ofereixen tants temes de discussió al voltant de qüestions metafísiques, ètiques, epistemològiques i sociopolítiques com a la majoria dels seus episodis.

Me’n recordo especialment de dos.  El primer, un capítol de Star Trek/ La Nova Generació on l’androide Data es jutjat, posant-se en tela de judici si en el seu cas es pot parlar de lliure albir i per tant si se li poden demanar responsabilitats morals i socials a les seues accions.

L’altre, un de Star Trek/ Voyager on l’holograma mèdic de la nau s’enamora de la cyborg Seven of Nine, i com a entitat no humana que és, demana consell als passatgers de la nau sobre com abordar la qüestió de les relacions personals.

És clar que, davant d’aquestes temàtiques i similars, una space opera com Star Wars no aguanta la comparació. On queda el May the Force be with You davant el Live Long and Prosper pronunciat mentre els dits de la mà dreta adopten una curiosa posició en forma de V? I si a més qui diu la frase té orelles en punta, ja és el súmmum.

--> Hi ha vida a l’espai profund, hi ha vida més enllà de despasito

ELS VELLS VAN A LA GUERRA

Old Man’s War, John Scalzi, 2005. Edició espanyola de Minotauro, 2007: La vieja guardia

No ens enganyem: tot i que hem aprés a assumir amb naturalitat el nostre cos, sempre hi ha quelcom d’ell que ens hauria agradat canviar. I amb els anys, no una sinó moltes coses.

Doncs ara imaginem el nostre cos als 80 anys: què li canviaríem?

La premissa inicial de la novel·la Old Man’s War és que el cos d’un home vell, gràcies als grans avanços de la ciència del futur, es pot modificar per recuperar tot el seu esplendor i encara més, millorant tot allò que pugui presentar algun defecte, per mínim que sigui. Adéu miopia, adéu alopècia, adéu mal d’esquena, adéu acúfens, adéu sobrepès, adéu baixa estatura...

Imaginem-nos ara amb 80 anys, amb tota l’experiència que portarem a sobre, i amb un cos com el que teníem als 18 anys, i encara millor: sense cap defecte.

Ho volem? Doncs a la novel·la Old Man’s War és gratis! Només cal apuntar-se a l’exercit, però atenció, cal tenir present que la Terra està en lluita amb diverses civilitzacions alienígenes.

Encara ho volem?

Doncs sí: total, què podem perdre? La vida? Poca vida ens queda més enllà de la huitantena, i a canvi recuperarem una energia que fa anys que havíem perdut. Inclosa la sexual, que no és poc.

El protagonista d'Old Man's War ho té clar:

El dia que vaig complir setanta-cinc anys, vaig fer dues coses. Vaig visitar la tomba de la meua dona, i em vaig enrolar a l’exercit.

Aquest és el primer paràgraf d'una novel·la que ens presenta un exercit de homes i dones molt vells d’edat -per tant amb gran experiència- i amb uns cossos pràcticament perfectes. La idea és bona, i l’autor, John Scalzi, la sap desenvolupar molt bé durant la primera meitat del llibre, adobant-la amb força tocs d’erotisme i d’humor britànic. Després, la narració esdevé pesada i reiterativa, en especial quan Scalzi s’esplaia amb les batalletes contra diverses civilitzacions alienígenes. Però només per la prosa fresca i divertida del primer bloc del llibre –la novel·la està dividida en tres parts-, ja val molt la pena.

Aquesta ressenya quedaria incompleta si no cités la magistral Starship Troopers –traduïda aquí com Tropas del espacio- de Robert Heinlein com una de les influències –si no la principal- que ha tingut Scalzi a l’hora d’escriure aquest Old Man’s War. Heinlein, amb tot el seu bel·licisme i militarisme -que hui probablement resultaria políticament incorrecte-, és un dels referents principals de gran part de la literatura de ciència-ficció, al menys de tota la que gira al voltant d’una guerra amb alienígenes.

Cap lector de ciència-ficció hauria d’anar-se’n a dormir tranquil sense haver llegit, al menys, les tres novel·les de Heinlein que han marcat gran part d’aquest subgènere: la citada Starship Troopers; The Puppet Masters, traduïda aquí com Amos de títeres; i The Star Beast –La bèstia estel·lar.

Queda dit.

PARAULES INOFENSIVES

Lexicon, Max Barry, 2013. Edició espanyola d’Ediciones B, 2014

Voleu llegir una novel·la de ciència ficció d’aquelles on l’autor, tot i tenir present les premisses bàsiques del subgènere, pretén posar sobre el paper les idees que ha anat parint al llarg dels mesos de gestació de l’obra i que són el resultat d’elements tan complexos com la imaginació, la creativitat, l’art, la tècnica i el bagatge socio-cultural que cadascú portem a dins? Doncs mantingueu-vos lluny de Lexicon, ja que poc o res té d’això: si al cap del seu autor, Max Barry, hi havia embrions d’idees que podrien haver-se desenvolupat i donar lloc a una narració amb un cert pedigrí literari, les va fer malbé a mesura que anava sucumbint a les exigències del mercat.

Un best-seller no necessàriament ha de ser una cosa dolenta. Sense esforçar-me gens em venen al cap un grapat de bones novel·les que podríem situar en aquests paràmetres: serveixin com exemple la majoria de les novel·les d’en Pratchett –per cert, aquests dies l’Allau n’està fent una repassada al seu bloc- i tota la saga de la cançó de gel i foc d’en Martin, que no és sant de la meua devoció però que compleix a la perfecció les expectatives d’un bon best-seller, en especial el pròleg a cada novel·la.

Però a Max Barry no li surt bé: ambientat en el present o en un futur molt proper on els individus més persuasius amb el llenguatge són reclutats en una mena d’escola secreta que té per objectiu millorar aquest talent –una mica com l’escola per joves mutants del professor Xavier-, Lexicon és un best-seller incapaç d’anar més enllà dels ingredients típics d’aquesta cuina d’èxits volàtils, i el seu autor es mostra sapastre a l’hora de fer-los servir adequadament, com es pot comprovar des de l’inici de l’obra: una de les normes de tot best-seller és elaborar –tal i com es fa també en el cinema comercial- una primer capítol que arrastri al lector a seguir endavant amb la narració i que a més serveixi de tràiler, i en Barry així s’ho proposa, amb un resultat catastròfic. L’aplicació d’aquestes pautes de suposat èxit editorial es fa servir, amb bastant poc encert, al llarg de tot el llibre, i és clar, en acabar la sensació no és bona.

Posats a salvar alguna cosa, cal valorar com bona la idea sobre la qual es construeix tota l’obra: que les paraules tenen poder de persuasió, i en mans expertes, aquest pot anar més enllà del seu significant i significat, i esdevenir una terrible arma capaç de controlar les ments: seria, seguint la teoria dels actes de J. L. Austin a How to do things with words, un ús del llenguatge generador de potentíssims actes perlocutius.

També tinc la impressió que en Barry va escriure Lexicon pensant més en un guió cinematogràfic que en una novel·la, algú li valorarà això com una bona cosa. Jo no.

RENCONTRE AMB LA CIÈNCIA-FICCIÓ (i III)

Il·lustració de Jeremy Zerfoss(FSG

El meu tren de literatura de ciència-ficció estava en marxa i agafant velocitat: era el torn d’un altre premi Hugo i Nébula alhora, Justícia auxiliar, d’Ann Leckie, una bona space opera amb pinzellades d’intriga, ben escrita i amb un parell de premisses tan atractives com que, en el remot espai estel·lar on es desenvolupa l’acció, el gènere que s’utilitza per defecte és sempre el femení, tot i que hi ha homes i dones en proporció similar a la terrestre; això fa que el lector passi de la sorpresa i esforç mental inicial a entrar de ple en el joc lingüístic. L’altre aspecte que ja d’entrada resulta atractiu és l’estatus de la protagonista, una nau espacial de combat.

De la Leckie vaig saltar al Jeff VanderMeer i la trilogia Southern Reach. El primer volum, Aniquilación, em va portar al paladar mental Les muntanyes de la follia d’H. P. Lovecraft. En llegir-lo, vaig tenir la impressió que la traducció era bastant fluixa i que dificultava la lectura, que se’m va fer un xic carregosa. Però com que es tracta d’una trilogia, m’he animat a continuar la sèrie amb Autoridad, el segon volum que he acabat de llegir tot just fa pocs dies, i en el que la traducció ha millorat moltíssim, i també el nivell de l’obra, de manera que el tercer i últim volum, Aceptación, el tinc a punt per empassar-me’l només acabi amb el que tinc ara entre mans.

La trilogia Southern Reach tracta sobre una hipotètica zona del planeta, batejada com Àrea X, on succeeixen coses estranyes, els motius de les quals intenten esbrinar els científics, tot i que sense massa èxit. S’han fet varies expedicions a l’Àrea X per tal de prendre mostres, analitzar in situ els inhabituals fenòmens que allà passen, i cartografiar la zona amb els canvis que ha sofert. Aquests són els paràmetres en que se situa el primer capítol d’Aniquilación.

I entre el primer i el segon volum de Southern Reach, vaig trobar la cirereta cifera de l’any: La Ciudad y la Ciudad, de China Miéville. Indiscutible obra mestra, ha rebut l’any 2010 el premi Hugo a la millor novel·la de ciència-ficció, i la seua lectura ens porta a un escenari de novel·la negra fantàsticament ambientat en dues ciutats que coexisteixen, el ple segle XXI, en el temps... i en l’espai!

Els meus propòsits lectors per aquest 2016 passen en gran part pels paràmetres de la literatura de ciència-ficció, i ara mateix acabo de començar La vieja guardia, un clàssic de John Scalzi al que seguiran les citades Cese de alerta de Connie Willis i Aceptación de VanderMeer, Lexicon de Max Barry, i Red Shirts, també de John Scalzi. Intercalades, entre ci-fi i ci-fi, tinc pensat llegir Foe, de J. M. Goetze, Lisario o el placer de las mujeres, d’Antonella Cilento, i El mar interior, de Philip Hoare. A aquesta llista cal afegir els centenars de tebeos dels que penso també fruir al llarg d’aquest primer trimestre de l’any. I tot i això, en vull més.

No vull acabar aquest post sense esmentar al Pons i el seubloc, amb les seues llistes de lectura amb nota, ja que és ell qui m’ha fet pensar en fer una cosa similar ara i aquí.

Aquesta és la llista de les obres ci-fi llegides el 2015, amb la seua valoració de 0 a 10:

• La Ciudad y la Ciudad, China Mieville: 10 punts
• El apagón, Connie Willis: 10 punts
• Justícia Auxiliar, Ann Leckie: 8 punts
• Autoridad, Jeff VanderMeer:  8 punts
• La era del Diamante, manual ilustrado para jovencitas, Neal Stephens: 6 punts
• En costas extrañas, de Tim Powers: 6 punts
• Aniquilación, de Jeff VanderMeer: 5 punts
• El marciano, de Peter Weir: 5 punts