29 de gener del 2010

MERRIE MELODIES (19): DEUTSCH AMERIKANISCHE FREUNDSCHAFT

Un clàssic gravat per Gabi Delgado i Robert Görl fa 29 anys: Tanz Der Mussolini. Mira que ha passat temps, però él ritme i l’esperit provocador els manté intactes.

28 de gener del 2010

ALIEN DE LLIMONA

Resistirà el llimoner els freds d’aquest hivern? No les tinc totes amb mi.
Quan vaig demanar consell als que en saben més que jo d’horticultura, em van recomanar que li posés una mena de tela transpirable a sobre, per protegir-lo del vent i la neu.
I així ho vaig fer, encara que em fa una certa angúnia veure’l allà enmig del jardí tot tapat com un ou d’alien. De vegades penso que potser seria millor desempallegar-lo d’aquesta caputxa blanca, i no sé si seré capaç d’esperar fins que arribi el bon temps.

27 de gener del 2010

EL LLENGUATGE DE LES BRUIXES


Al meu pare li agradava molt contar històries, reals i fictícies. I quan no se’n recordava que alguna ja l’havia explicat i ens la repetia al meu germà i a mi, a nosaltres no ens importava, ja que ell sempre posava elements nous, d’entre els quals l’humor i els jocs de paraules eren els més freqüents.
Una nit que havia tornat de les seues habituals caceres de porcs senglars –de grans, el meu germà i jo suposem que el que feia era anar a jugar al dòmino amb els amics, però ves a saber- ens va trobar desperts, i aleshores ens va portar al llit i ens va explicar una història de bruixes, detallant els llocs del poble on cada nit s’anaven trobant les unes amb les altres fins completar la comitiva que, cap a la mitjanit, sempre es dirigia al cim del Montgó.
No recordo massa bé el relat sencer, però si la veu suau, quasi xiuxiuejant del meu pare quan amb cara seria pronunciava la frase amb que les bruixes se saludaven entre elles, animant-se a volar encamallades a la granera:
“Camará, veinte leguas por palá!”
Quan s’acabava el relat, el meu germà i jo ens encongíem per notar més l’escalforeta dels llit, i el meu pare ens feia un petó i tancava els llums.

26 de gener del 2010

FETTUCCINE AMB ALBERGÍNIA, XAMPINYONS I FORMATGE FETA

El diumenge passat vaig anar amb la Carme al mercadillo deL poble i vaig comprar albergínies i xampinyons, entre altres coses. En tornar cap a casa la vaig convidar a dinar i, com que no tenia gana d’estar massa temps a la cuina, vaig pensar en fer una cosa ràpida, i la pasta ho és, així que aprofitant la compra, vaig cuinar uns fettuccine amb albergínia i xampinyons, afegint-li formatge feta que tenia a la nevera.
Mentre preparava el menjar, ens vam fer un aperitiu amb cogombre ratllat, olives i un got de muscat ben fred.

Aquesta és la recepta del plat de pasta:
Es netegen els xampinyons, es tallen a làmines i es posen a la paella amb un rajolí d’oli.
Mentre es van fent, es talla a daus una albergínia –sempre amb pell-, es sala una mica i s’afegeix a la paella amb una mica més d’oli. En set o vuit minuts ja estarà tot, i ho retirem del foc. Aleshores, ho mesclem afegint-hi quatre o cinc cullerades de salsa de tomàquet.
La pasta, que per fer bonic pot ser de dos colors, es posa a bullir amb força aigua i es treu respectant mil·limètricament el temps de cocció indicat, sis minuts en el cas dels fettuccine. En deixar-la escórrer, s’afegeix un rajolí d’oli d’oliva per tal que no quedi enganxosa.
Ja ho tenim tot fet. Ara preparem els plats, escudellant primer la pasta, després les verdures, i finalment el formatge feta a trossets. Per sobre posem un polsim pebre negre i alfàbrega.
I si es vol, es pot passar cada plat mig minut pel microones per tal que el formatge quedi més tovet.

De postres ens vam menjar una macedònia a base de taronja, aranja (he hagut de buscar al diccionari com és deia pomelo en català) i mandarines.
A la Carme li va agradar.

25 de gener del 2010

ON ÉS LA BODA?

La perspicàcia dels lectors d’aquest bloc és admirable, i és per això que, amb la complicitat del Sr. Galderich, avui he decidit posar-la a prova amb un doble repte.

1. Dissabte passat, els senyors Galderich i Leblansky van ser convidats a la boda de la Senyora Gemma Palazón en qualitat de representants de la Societat Catalana de Fetitxistes (SCF) i, campetxanos com són, es van deixar fotografiar
amb el vehicle que la SCF va posar a la seua disposició. A partir de les dues imatges que es reprodueixen amb les cares pixelades, sabria l’intel·ligent lector descobrir qui és Galderich i qui Leblansky?

2. El segon repte és força més difícil, i va dedicat als més llestos de la classe: on va ser la boda?

22 de gener del 2010

MERRIE MELODIES (18): GERTRUDIS

Aquest post va dedicat al meu amic Gomila, un dels pocs que, com jo, encara porta samarreta imperio. És un irresistible tema de Gertrudis, amb una part dels Ai Ai Ai! com a convidats. Qui ha dit que fa fred?

21 de gener del 2010

DESCOBREIX EN LEBLANSKY

L’altre dia el meu veí i amic Josep Lluís em va trobar xerrant amb el senyor P -un altre veï- i li va fer gràcia fer-nos una foto amb el mòbil. Ahir me la va enviar.
La trobo molt simpàtica, i proposo a l’amable lector que intenti identificar qui és en Leblansky i qui el Sr. P, tasca difícil tenint present que les cares estan pixelades i en Leblansky no porta les seues habituals bambes, però no impossible si es tenen presents les tres pistes següents:


1. En Leblansky és un urbanita que s'esforça per reciclar-se a la vida rural; el Sr. P no s’ha reciclat mai.

2. En Leblansky sempre creu que no porta un equip suficientment adequat per viure on viu; el Sr. P no s’ha plantejat mai aquesta qüestió.

3. En Leblansky fa fotos aquí i allà, a la neu, als arbres i al que es troba per davant amb el mòbil i la càmera digital; el Sr. P no perd el temps fent fotografies del que veu cada dia.

Així doncs, qui és qui en aquesta imatge?

20 de gener del 2010

JIM HAWKINS (i III)

Intentar fer una segona part de la magistral L’illa del tresor de Stevenson hauria estat una heretgia condemnable a les flames de l’infern, en el cas que aquestes existissin. Els dos darrers paràgrafs de la novel·la deixen ben clar, en paraules de Jim Hawkins, que l’aventura s’ha acabat per sempre:
“De Silver no s’ha sabut res més. Aquest mariner terrible amb una sola cama ha desaparegut totalment i per complet de la meua vida; potser va acabar reunint-se amb la seua negra i viu còmodament amb ella i el seu maleït lloro, l’abominable Capità Flint. Confio en que sigui així, ja que difícilment podrà obtenir cap tipus de comoditat a l’altre món.
Els lingots de plata i les armes encara hi són, que jo sàpiga, on Flint les va enterrar; i pel que a mi respecta, allà seguiran. Ni arrossegant-me per terra em tornarien a portar a aquesta maleïda illa [...].”
Però si és de llei que l’illa del tresor només pugui ser reviscuda llegint l’obra homònima, no així Jim Hawkins, que protagonitza Las últimas voluntades del caballero Hawkins, la novel·la escrita per Jesús del Campo on se’ns presenta a un Jim postadolescent, ric i disposat a reobrir la vella posada familiar de l’Almirall Benbow.
Aquí les referències a l’aventura narrada per Stevenson són mínimes, tan sols unes quantes línies a la primera pàgina i res més, i el cavaller Hawkins és un jove il·lustrat amb passió per aprendre i conèixer dels llibres i de la gent. Per la posada de l’Almirall Benbow, força allunyada de les rutes habituals, s’hi deixa caure molt poca gent, i a ell, que té diners suficients per passar la vida amb comoditat, això li importa poc. Però els pocs hostes que arriben ho fan per estar-se força temps. Són solitaris, vividors, cortesanes o nobles, però tots ells gent impregnada pels ideals il·lustrats que, amb la tranquil·litat que ofereix la posada i al caliu de la llar de foc, s’atreveixen a contar històries viscudes per ells, per altres o potser inventades. I les històries s’acaben entrecreuant entre si com ho fa també la vida dels seus narradors, i Jim Hawkins aprèn de la vida, relatada o real. I així, als darrers paràgrafs del llibre, explica que les seues últimes voluntats no són les d’un vell a punt de morir, sinó les d’un home que ha descobert la vida i vol viure-la:
Mi voluntad de hoy es mi voluntad última, pues es la que estoy resuelto a mantener desde el convencimiento de que no hay más gloria para el hombre que la de estar vivo y ver el sol alzarse sobre los campos i rodar bajo el mar cada mañana, y a fe que es hermoso.”
Las últimas voluntades del caballero Hawkins és potser el llibre dels que he llegit en els darrers anys que més m’ha captivat.

19 de gener del 2010

JIM HAWKINS (II)

En la versió cinematogràfica de L’illa del tresor realitzada per Victor Fleming l’any 1934, la interpretació que va fer Wallace Beery de Long John Silver em va impressionar fins a tal punt que des del moment que la vaig veure no he pogut imaginar-me d’una altra manera al pirata coix de l’obra de Stevenson.
Beery, fent contínues ganyotes i exagerant els gestos fins a fregar la comicitat, aconsegueix transmetre la imatge del pirata mentider, trampós i capaç de vendre a la seua mare al diable per diners, però alhora també del tipus simpàtic que en el fons és un bon jan, i que malgrat que ha fet, fa i farà tota classe de maldats, hom sempre pot acabar confiant en ell, i això és el que fa el grumet Hawkins, que el té per el seu millor amic. Enganyat mil i un cops pel pirata, Jim sempre acaba perdonant-lo i fins i tot en l’escena final, còmica i trista alhora, quan mentre Silver promet que anirà pel bon camí se li cauen els diners robats, el pobre grumet l’allibera i el deixa marxar entre sanglots de ràbia i de pena per la pèrdua.
El fet que Beery hagi de fer duet al llarg de tota la pel·lícula amb un Jim Hawkins excessivament nen i ingenu –fruit de la intrepretació de Jackie Cooper-, encara el fa ressaltar més, i acaba convertint-lo en l’autèntic protagonista. La MGM tenia clar que la parella Beery/Cooper era intocable, i la direcció de Victor Fleming, amb un guió força fidel a la novel·la, accepta als actors amb totes les seues virtuts i defectes, de forma que Jim actua amb les maneres d’un avi gran però amb pantalons curts que entendreix el cor de les mares, mentre que Silver perd gran part de la seua foscor maligna per esdevenir un trapella que es fa estimar. Però a mi Wallace Beery segueix resultant-me del tot convincent com a Long John Silver.
I també el gran Lionel Barrymore, que en aquest film té un paper secundari, resulta del tot creïble en la seua contundent posada en escena del pirata Billy Bones.
Dels pocs fragments que al youtube hi ha penjats d’aquesta pel·lícula, n’he seleccionat aquell en que Barrymore, com a Billy Bones, obliga a cantar la famosa cançó del rom a tota la gent de la posada de l’Almirall Benbow. És una escena còmica però alhora angoixant, i penso que recrea molt bé al pirata de Stevenson.

18 de gener del 2010

JIM HAWKINS (I)


Fa Un parell o tres d’anys vaig rellegir per enèsima vegada L’illa del tresor, i em va seguir emocionant tant com el primer cop.
Junt amb Les mines del rei Salomó i Les aventures de Huckleberry Finn, aquesta obra de Robert Louis Stevenson és el paradigma de la novel·la d’aventures, i incontestablement el millor relat de pirates que s’ha escrit mai.
Narrada en primera persona pel seu protagonista central, Jim Hawkins, mostra un món dividit en dos bàndols absolutament diferenciats: el dels bons –cavallers i gent ben pensant en general- i el dels dolents –gent de mala vida en general i pirates en particular.
Adolescent pur de cor, Jim confia en els bons i, necessitat d’un adult que li faci el paper de pare, acaba triant al que ell creu que és el més adequat: Long John Silver, coix d’una cama –però que, a diferència dels pirates, no du pota de pal, sinó una crossa-, simpàtic, narrador d’històries i amb un lloro a l’espatlla.
Enrolats en el vaixell L’Hispaniola, tots dos van forjant uns lligams d’amistat que els duen a defensar-se davant dels altres: Silver, que fa de cuiner, rep els elogis del grumet Jim davant dels seus superiors, mentre que el primer defensa al més petit dels habituals maltractes de la marineria envers els grumets.
Cada cop Jim està més encisat amb Long John Silver, però aquesta passió quasi filial es trenca salvatgement el dia en que el grumet se’n assabenta que el seu estimat amic és un pirata, és a dir, es troba al bàndol dels dolents.
En realitat, Long John Silver no és ni bo ni dolent, sinó un ésser humà adult envoltat per les seues circumstàncies particulars que l’han dut a matar cavallers, mentre que els bons maten pirates. Això Jim no ho pot entendre, però en el fons vol seguir confiant en el que havia estat el seu amic, malgrat les contínues malifetes d’aquest.
El noiet ingenu i el pirata mentider són els protagonistes principals de L’illa del tresor, però Stevenson també l’encerta de ple amb els secundaris, començant pel terrible Billy Bones, mariner borratxo i de mala consciència; el boig Ben Gunn, un divertimento simpàtic; el valerós Doctor Livesey, que en realitat és qui havia de fer de tutor de Jim; el senyor Trelawney, propietari del vaixell i home de poques llums; i finalment, el difunt Capità Flint, el fantasma del qual planeja al llarg de tota la novel·la.
I al voltant d’aquests, els protagonistes no humans: el vaixell L’Hispaniola, la posada de l’Almirall Benbow, la illa i el mapa del tresor, i la cançó dels pirates:
Fifteen men on a deadman’s chest,
Yo-ho-ho! And a bottle of rum!

15 de gener del 2010

MERRIE MELODIES (17): LES 20 MILLORS DEL 2009

Continuo amb les classificacions: les 20 millors cançons del 2009, segons la meua subjectivísima oïda. Penjo tres youtubes, els que he pogut trobar amb més facilitat, ja que moltes de les cançons no hi són. Si ve de gust escoltarles, el millor és passar-se pel My space.

1. YOUR MOUTH, de Telefon Tel Aviv. De l’àlbum Immolate yourself.
2. WIDOW TWANKY, de Momus. De l’àlbum Joemus.
3. ex aequo NO SURPRISE, de James Yuill / NEVER HAD NOBODY LIKE YOU, de M. Ward, de l’àlbum Hold Time.
4. GOD HELP THE GIRL, d’ídem, de l’àlbum ídem.


5. VCR, de The XX, de l’àlbum ídem.
6. SUMMER LINES, d’Au Revoir Simone, de l’àlbum Summer Lines.
7. WARM HERAT OF AFRICA, de The Very Best, de l’àlbum WHOA.
8. AMY AND RACHEL, de Darren Hayman, de l’àlbum Pram Town.
9. NO MORE PIRATES, de Chris Garneau, de l’àlbum de l’àlbum El Radio.


10. VALERIE PLAME, de The Decemberists, de l’àlbum Always the Bridesmaid.
11. OH NO!, d’Andrew Bird, de l’àlbum Noble Beast.
12. PANDEMONIUM, de Pet Shop Boys (encara rutllen força bé), de l’àlbum Yes.
13. OH PARIS!, de Dent May & his Magnificent Ukulele, de l’àlbum The Good Feeling Music of Dent May.
14. THE WALLS ARE COMING DOWN, de Fanfarlo, de l’àlbum Reservoir.
15. LUCKY BOY, de Bedroom, de l’àlbum La casa dins la casa.
16. FALLING OVER, de The Perils of Being Pure at Herat, de l’àlbum Higher than the Stars.
17. MY GIRLS, d’Animal Collective, de l’àlbum Merriweather Post Pavillion.
18. LA FORTALEZA DE LA SOLEDAD, de The Parade, de l’àlbum La fortaleza de la soledad.
19. THE LAST KISS, d’Aidan Moffat, de l’àlbum How to get to Heaven from Scotland.

20. SO FINE, de Telepathe, de l’àlbum Dance Mother.

14 de gener del 2010

NECESSITO AJUDA INFORMÀTICO-BLOCAIRE

Estimats blocaires, em passa que de tant en tant un post apareix al meu bloc penjat com cal, però en canvi no hi ha constància al blogroll dels que em recomanen, de forma que si no es visita el meu bloc, no es pot saber que ha estat actualtizat.
Em va passar amb el post d'ahir dimecres, que a base d'esborrar-lo i tornar-lo a copiar, finalment va apareixer com a nou cap a mitja tarda, tot i haver-lo programat per a les 7 del matí.
Amb el post d'avui -les joies de la corona- encara ha estat pitjor, ja que ara són les 19:38 i encara és hora que s'anuncii com a novetat.
En fi, que si algú llegeix aquest post -ves a saber si apareix anaunciat als altres blocs- i té idea de què puc fer, que acudeixi a llençar-me un flotador en forma de comentari, si us plau!
Salut!

LES JOIES DE LA CORONA

Escoltava sense massa interès una conversa on algú relatava que li havien entrat a robar al seu pis, i deia que a simple vista semblava que no s’havien emportat res de valor. No obstant, encara s’havia de comprovar a fons, en especial pel que fa a les joies, que al no tenir un registre complet d’elles, ara caldria repassar-les amb meticulositat per veure si en faltava alguna.
Un dels presents va suggerir que per evitar això el millor era fer una fotografia de tots els objectes de valor, i en especial les joies, els abrics de pell i els quadres. D’aquesta manera el propietari té constància de les possessions, i també la companyia d’assegurances.
I això em va recordar el dia que el banc em va obligar a fer una assegurança de la casa –imprescindible per demanar una hipoteca- i em va fer omplir un qüestionari on, entre altres qüestions, se’m preguntava pels objectes de valor que tenia, demanant-me que els descrigués i indiqués el preu aproximat.
Em va semblar una bona cosa, i aleshores vaig començar a detallar les meues col·leccions de tebeos, pulps, discs de vinil, ninots, cromos i llibres que tinc. Completada la llista, li la vaig mostrar a l’empleat del banc, que va posar cara d’estaquirot fins que va veure el preu que jo havia calculat que tindria tot allò, i es va posar a riure. Per anar al gra, diré que la conclusió de la tensa conversa que va succeir a continuació va ser que tot el que jo considero objectes de valor no ho són tal per a cap companyia asseguradora.
Però tornant a la conversa del robatori, la idea de fotografiar les coses valuoses de petit tamany em va semblar bona, i a falta de joies –mai he entès per què és més valuós un objecte brillant d’or que un de plàstic-, vaig pensar que podria fer-ho amb els pins. Així que he tret la càmera, he agafat amb un grapat els pins que he trobat, i els he fotografiat.
I ara és quan descobreixo que no em surt aquell tan xulo del Freddy Lombard, ni aquell altre de la noia que tenia els mofletes vermells, ni el del renec del Haddock, ni tants altres que segur que trobaré el dia que no els busqui.

13 de gener del 2010

VIDAS EJEMPLARES (16)

TABAC
La jubilació no li va provar gens bé a Salvador Vázquez de Parga: es va posar trist i mig deprimit, i la seua diabetis crònica es va disparar, de manera que va haver de passar força temps a l’hospital, i en tornar a casa, utilitzar crosses per desplaçar-se.
L’home no tenia ni esma d’anar al mercat de Sant Antoni -on cada diumenge des de temps immemorial no havia faltat mai-, ni tampoc és que ho tingués massa fàcil, ja que només podia caminar pocs metres sense cansar-se.
Total, que es passava el dia a casa, a la seua habitació emmurallada de tebeos, llibres i revistes, des d’on es desplaçava al menjador, a la cuina o al dormitori (també emmurallats de tebeos, llibres i revistes; només el lavabo quedava verge). Quan els amics anàvem a veure’l, baixàvem una estona al bar, i ell aprofitava i es fumava un parell de cigarretes. Allà ningú li recordava que ho tenia prohibit, i l’home, fumador de tota la vida, passava una estona feliç.
Un dia que jo havia anat a sa casa i ja sortiem de camí al bar, la seua dona em va cridar, demanant-me que li ajudés a agafar no sé què que li havia caigut. Salvador es va quedar davant l’ascensor, remugant, i jo vaig anar a veure què volia la dona.
A la cuina, ella em va comentar que en realitat el que passava era que el seu marit s’havia descuidat el tabac, i me’l va donar per que el guardés dissimuladament a la butxaca fins arribar al bar.
-“Sobretot, que no ho sàpiga que te l’he donat jo”, em va comentar amb un somriure, “que els metges li han prohibit fumar”.
Arribats al bar, vaig fer la maniobra sol·licitada, però maldestre com soc, es va notar. Volent arreglar-ho, vaig intentar colar-li una bola dient que m’havia fet fumador, i encara va ser pitjor. El meu amic em va demanar que em deixés d’històries, i em va fer confessar-li que el tabac me l’havia passat la seua dona. Ell va somriure, i em va dir que ja s’ho imaginava.
-“Qui et penses que em compra el tabac? Si fa setmanes que tinc el mateix paquet i sempre hi ha una dotzena de cigarretes a dins, i això que cada dia me’n fumo tres o quatre d’amagat!”
Em vaig quedar perplex. Si tots dos sabien que ell fumava, per què fer tanta comèdia?
-“És pels metges”, m’explicà. “Amb això del tabac, et fan venir mala consciència”.
Va tornar a somriure, es va encendre una cigarreta i ens vàrem posar a parlar de tebeos.

12 de gener del 2010

HEROIS DE L'AVENTURA


Quan estudiava a la universitat, L’home unidimensional d’en Herbert Marcuse era un dels meus llibres de capçalera, junt amb altres assaigs de Toulmin, Hempel, Austin i R. M. Hare. M'apassionava parlar-ne d’ells, i no em costava gens compaginar aquesta vena filosòfica amb la meua passió pels tebeos, que aleshores estaven de moda.
Però altres llibres de capçalera, com ara Les aventures de Huckleberry Finn, La illa del tresor o Les mines del rei Salomó, els mantenia en un discret segon terme, amb una certa vergonya de que els meus coneguts descobrissin que una part important de la literatura que llegia –i que segueixo llegint- eren el que se sol catalogar com novel·la juvenil.
L’any 1976 Fernando Savater publica La infancia recuperada, i quan un any més tard el descobreixo, me’l compro pensant que per fi he trobat algú capaç de reivindicar alhora a Lovecraft i a Poe, a Joseph Conrad i a Kenneth Anderson, a Arthur C. Doyle i a Jorge Luis Borges. Però en llegir-lo m’emporto la gran decepció: Savater reivindica la novel·la d’aventures, però s’enrosca en una espiral d’anàlisis i recerques que van més enllà de l’obra literària i acaba volent treure petroli d’on per a mi no hi ha res més que ficció; tot ho reinterpreta i acaba donant-li un nou significat molt més profund i psíquic que el que un lector corrent com jo podria trobar. I jo em quedo amb la sensació que cal que segueixi amagant la passió per l’aventura de paper.
L’any 1983 Salvador Vázquez de Parga publica Héroes de la aventura, i jo me’l compro després d’una fullejada ràpida, i per fi descobreixo el que volia: algú que frueix de la novel·la d’aventures per la pròpia narració, i que considera que no és qüestió de recuperar cap costum d’infantesa, sinó de llegir pel plaer de fer-ho.
Quan més endavant vaig conèixer a Vázquez de Parga fins al punt d’esdevenir bons amics, vaig confirmar el que ja pressuposava: que una novel·la és literatura, més enllà dels gèneres i subgèneres, i que sovint resulta absurd confinar un autor o una obra a un determinat sector de públic en funció de l’edat o del sexe.
Amb el temps, li vaig confessar al meu amic que el seu llibre m’havia ajudat a traurem de sobre l’estúpid trauma que tenia, i ell, amb la ironia que sempre posava a tot, va riure i em va confessar un altre trauma: que un dels seus tebeos preferits eren les aventures d’Álix, d’en Jacques Martin.
Fa ja uns mesos, en una de les escapades que de tant en tant faig a Perpinyà per comprar-me tebeos a dojo, vaig trobar un estudi titulat Alix, 60 anys de couvertures, editat luxosament amb tapa de tela i amb unes il·lustracions impagables. Sense dubtar gens ni mica, en vaig comprar un per a mi i un per a Salvador Vázquez de Parga.
En tornar, vaig telefonar-lo per portar-li el meu obsequi i parlar-ne una bona estona, però es va posar la seua dona dient que al meu amic l’anaven a ingressar a l’hospital, i que en tot cas, ja quedaríem la setmana propera. Dies més tard, als diaris s’informava de la seua mort.
Encara tinc a casa aquella bonica edició, que penso obsequiar a un altre amic que de ben segur sabrà apreciar-la i que, casualitats de la vida, també es diu Salvador.
Acabo anunciant un inici: una sèrie de posts que titularé Herois de l’aventura. Sense complexes.

11 de gener del 2010

BLOGUEJAT

No em ve de gust fer un Vidas ejemplares del que els dies 7 i 8 d’aquest gener em va passar, encara que la cosa realment ofereix material amb escreix.
La qüestió és que el 7 al vespre es va posar a nevar i al mateix temps a bufar un vent de mil dimonis, que va fer que la llum i la connexió telefònica marxessin.
Al dia següent vaig demanar permís al treball per sortir més d’hora i comprar algunes coses –estufa de butà, llanternes, 200 quilos de llenya...- per si de cas la llum no tornava. I així va ser, amb l’afegit que el dia 8 bastants cables elèctrics de la zona on visc es van trencar, incloent-hi un que passa per davant de ma casa i que en caure va fer un bonic castell de focs artificials, provocant l’arribada de policia i bombers.
Finalment, a la una de la nit ja del dia 9, la llum es va restablir, i part de la connexió telefònica també, però no l’accés a internet.
Si aquest post l’esteu llegint el dilluns 11, serà senyal que tot ha tornar a l’habitual anormalitat.

Penjo algunes fotos del meu jardí nevat, i una que m’agrada especialment, on es veu tot blanc excepte la zona del bany per a ocells, que sembla un forat d’aquells que fan els esquimals per a pescar, en versió Peñarroya.

8 de gener del 2010

MERRIE MELODIES (16): PÒDIUM 2009

Triar les millors d’entre totes les cançons que he escoltat l’any 2009 resulta quasi tan divertit com impossible, però aquí va el pòdium, amb un tercer lloc ex aequo.

1. YOUR MOUTH, de Telefon Tel Aviv
Un tema suggerent, inquietant i ple de matisos, elaborat a base d’un sintetitzador malalt d’arítmia cardíaca que intenta seguir la marxa implacable d’una caixa de ritmes. Del disc Immolate yourself, l'obra pòstuma del duet, ja que un d'ells va morir poc abans de fer la presentació oficial de l’esmentat àlbum.




2. WIDOW TWANKY, de Momus
La delicada melodia d’aquesta cançó encaixa a la perfecció amb la veu de Momus, que de petit es va empassar –suposo que sense voler- una fulla d’afaitar i i encara la porta clavada a la gola.
De l’àlbum Joemus.



3. NO SURPRISE, de James Yuill / NEVER HAD NOBODY LIKE YOU, de M. Ward.
James Yuill, amb la seua folktrònica elegant i simpàtica, demostra que les maquinetes de fer música poden ser un instrument valuós si se les sap utilitzar com cal.
De l’àlbum Turning down water for air.



Matt Ward, en la seua línea habitual: tot un clàssic de la guitarra elèctrica amb aires de Nashville. De l'àlbum Hold Time.

7 de gener del 2010

CLASSIFICACIONS


No sé quin deu ser l’origen d’aquesta passió, però de sempre m’han agradat les classificacions. Per exemple, el futbol, que m’avorreix sobiranament com a pràctica i en decep com a opi del poble, m’ha interessat des de petit només per veure els punts que es porten uns equips als altres, els positius, els gols a favor i en contra, etc. He fet classificacions de rellotges, de llaunes, de piles, de bolígrafs, de gots. El meu amor per les classificacions és tal que, quan fa un parell d’anys vam patir sequera, jo entrava cada dia a la web oficial del departament de medi ambient per veure el nivell dels embassaments i així gaudir de totes les dades perfectament classificades que allà apareixien.
Però el filó l’he trobat en el ciclisme: aquest si que té classificacions per donar i vendre, que si el premi de la muntanya, que si el maillot verd per punts, que si l’etapa, que si la general... i això per no parlar de la importància dels minuts i els segons a l’hora de fer la classificació, que a més es reestructura diàriament, quin plaer! De ben petit em comprava, al quiosc del poble, sobres sorpresa de figuretes de plàstic de ciclistes, i organitzava la Vuelta a España amb un munt d’etapes de muntanya, que són les que més puntuen; els corredors tenien nom i equip, i en una llibreta jo anava anotant els resultats obtinguts, fent unes classificacions de nassos.
De gran he seguit igual: classifico llibres, pel·lis, tebeos; no em resisteixo a mirar cada dia els comptadors de visitants dels blocs, i veure tots i cada un dels aspectes avaluats; i des que la meua amiga Núria em va portar un ipod dels USA, m’ho passo d’allò més bé fent i refent contínuament classificacions de cançons per tipus de música, any de publicació, instruments que s’interpreten, durada, etc., i quan acaba l’any, tinc preparat el meu particular hit parade amb cinquanta mil i un items valorats.
Així que al Merrie Melodies de demà penjaré el pòdium musical de l’any 2009, versió Leblansky.
(I si algú s’anima, podem jugar a fer alguna classificació col·lectiva del que ens vingui de gust)

5 de gener del 2010

VIDAS EJEMPLARES (15)

NIT DE TERROR (i II)
Aquesta és la continuació del post d'ahir, on s'explicava que un rat penat va quedar atrapat a ma casa mentre jo estava de vacances.


ENCENEU ELS LLUMS! APAGUEU ELS LLUMS!
Si un rat penat se’t cola a casa, què es pot fer per que surti? Aquesta és la pregunta que jo em feia, però cap resposta em venia al cap.
Vaig començar a fer càbales: als rats penats els agrada la foscor, o sigui que els llums de la casa el deuen molestar; però ell segueix a dintre, donant cops d’ala a banda i banda.
Amb una estranya reductio ad absurdum vaig deduir que aleshores el que calia era apagar els llums, cosa fàcil des de la posició en que estava, ja que els interruptors generals estan tocant l’entrada principal. Pensat i fet, però els minuts passaven i l’animaló seguia sense sortir.
Finalment, la solució que sabia que era la única bona, però que em negava a assumir, va acabar imposant-se: calia fer-li front i espantar-lo.
De nou, em vaig embolicar la tovallola al cap, aquest cop deixant una petita escletxa per poder veure, i em vaig llençar a dintre cridant ben fort AAAAAH i el rat penat va embogir AAAAAH i es donava cops contra tot AAAAAH i jo també AAAAAH i tot era donar voltes per la casa, el bitxo i jo AAAAAH i per sort ningú veia aquell espectacle marcià AAAAAH i de sobte, el rat penat que surt per la porta AAAaaah i jo que corro a tancar-la.

REFLEXIONS FINALS
Aquella nit vaig dormir amb la porta de l’habitació tancada, per si de cas. I al matí següent, ja més calmat, vaig intentar descobrir com s’havia pogut colar el rat penat a dintre de casa. A hores d’ara, encara no m’ho explico, i és per això que, cada cop que torno de vacances, miro i remiro per veure si trobo el que no voldria tornar a trobar-me.

4 de gener del 2010

VIDAS EJEMPLARES (14)

NIT DE TERROR (I)
Cada cop que torno a casa després de passar uns dies a fora, reviso a fons tots els racons i dono una ullada inquisitiva al sostre. Aquesta conducta tan poc habitual és conseqüència del que em va succeir fa uns mesos.

INDICIS AL SOFÀ
Devia ser mig matí quan vaig obrir la porta del rebedor després de gairebé dues setmanes de vacances a Xàbia. Mentre desfeia les maletes, em vaig fixar en una mena de petites boles negres que hi havia al sofà. Mirant-les de prop, vaig tenir la impressió que eren cagades de rata. Repassant amunt i avall, vaig descobrir-ne més damunt del banc de la cuina i a sobre d’algunes prestatgeries.
Era una cosa ben estranya, ja que no havia deixat menjar a la vista, i el dels armaris estava intacte. La punyetera rata devia d’haver-se passejat per tota la casa cercant aliment, i per això havia deixat rastre als llocs més inesperats, en lloc de fer-ho pel terra. Seria cosa de comprar un parell de rateres, i esperar a veure si picava, encara que probablement ja deuria haver marxat.

ESTRANYES VISIONS NOCTURNES
De cara a la nit, i amb les llums de casa enceses, em vaig posar a llegir al sofà, però no em concentrava, la vista em feia com una mena d’ombra estranya, com si als ulls tingués una taca. Em vaig aixecar i vaig anar al lavabo a rentar-me la cara, a veure si em passava.

APARICIÓ DE LA BÈSTIA
Amb la cara ben fresca, estic sortint del lavabo quan noto un projectil negre que ve ràpid cap a mi. Tanco amb força la porta. Obro de nou, ara només tres dits, i veig la cosa negra voladora passejant-se amunt i avall pel passadís. Crido, se’m posen els pels de punta, la pell de gallina, el cor a mil: és un rat-penat, que escampa les ales per tota ma casa donant-se cops aquí i allà. L’animaló segurament deu estar desconcertat i desesperat per sortir, però jo els tinc una mena de por atàvica i m’agafa el pànic, el veig com un monstre, un vampir xuclasang que se’m tirarà a sobre i em deixarà la marca dels seus ullals i les seues urpes de per vida.
“Afortunadament, estic al lavabo i aquí no pot entrar”, penso. Però com escapar? La finestra és massa petita, només puc sortir per la porta. Torno a entreobrir-la, i torno a tancar-la de cop, cridant. Estic tremolant de por, no soc capaç de sortir del lavabo, els pocs metres que hi han fins arribar a la porta del carrer em semblen impossibles de recórrer sense ser atacat.
Al lavabo no hi ha telèfon. Ni llit. Ni menjar. Penso que no sobreviuré, passats uns dies els bombers tombaran la porta alertats pels veïns que hauran ensumat l’olor del meu cadàver, i em trobaran ajagut a terra, inexplicablement mort.
Passats uns minuts, em tranquil·litzo una mica i em nego a acceptar un the end tan ridícul. Torno a entreobrir la porta, i de nou em torna el pànic. Una i altra vegada. Passada ben bé una horeta, decideixo jugar-m’ho tot: em tiraré la tovallola de bany per damunt (no tant per que no em toqui el rat-penat, sinó més aviat per no veure’l) i sortiré cridant (per allò que expliquen d’aquestes bèsties, que tenen una mena de radar sonor) cap a la porta de casa.

CAMÍ DE LA SALVACIÓ
Compto fins a tres, però no em decideixo. Compto fins a deu, i tampoc. Finalment, em poso a cridar aaaaah i obro la porta del lavabo i segueixo cridant AAAAAH cada cop més fort mentre surto amb la tovallola embolicada al cap, corrent mig ajupit i sense visió cap a la porta del carrer. Deuen ser uns tres o quatre metres, però se’m fan eterns. Xoco, AAAAAH agafo les claus AAAAAH i surto. Ja a fora, em trec la tovallola de sobre però fins passat mig minut no me’n adono que encara estic cridant AAAaaah i per fi paro.
Estic suant, tremolant, amb el cor desbocat, però salvat. Per fi. No moriré al lavabo de casa.

DE FORA VINDRAN QUE DE CASA ET TRAURAN
Però ara se’m presentava un nou problema, ja que tampoc tenia clar com entrar de nou a casa. Em vaig treure del cap la idea d’avisar als bombers o a la policia, se’m riurien a la cara.
Tot plegat era patètic, però a mi no em feia gràcia: el meu pànic és visceral, que hi farem, i no el puc dominar.
Era ja passada la mitjanit, els veïns probablement estaven dormint, i jo estava col·lapsat: aconseguiria algun cop foragitar el rat-penat? Pensa, home, pensa.
(Continuarà)