UNE SOIRÉE AVEC FRANQUIN

Una mica pedant el títol, però encaixa molt bé amb el que vull explicar.

Franquin i Jijé són els pares del corrent que, dins de la línia clara, s’ha batejat com l’escola de Marcinelle. L’altre, al qual alguns es refereixen com escola de Brussel·les, és l’encapçalat per Hergé i Jacobs, i cada corrent té, a més dels trets estilístics propis, un altre element clau per diferenciar-les, que és el d’haver publicat al setmanari Spirou (1938) o al Tintin (1946), tots dos editats a Bèlgica, francòfons i amb un heroi homònim com a principal referent estètic i ideològic.

Jijé va tenir la mala sort de no trobar un personatge clau que el popularitzés; hagués pogut ser l’Spirou, però, carregat de feina com anava l’home, decidí compartir-lo amb André Franquin i acabà donant-li el control total. Així és com el personatge Spirou inicià la seua etapa més brillant, passant de protagonista d’històries curtes a aventures d’àlbum complet, i envoltant-se, a més de l’Spip i el Fantasio, d’altres personatges tan entranyables com la periodista Seccotine, el compte de Champignac i el mad doctor per antonomàsia de la línia clara, el gran Zorglub.

Per tirar endavant tota aquesta feina, Franquin s’envoltà ell també d’una bona colla d’ajudants, entre els qual cal destacar al guionista Jidehem; tots ells acabarien publicant al setmanari Spirou amb personatge propi, i alguns com Peyo o Morris aconseguiran la fama. Els barrufets i Lucky Luke així ho fan constar.

El geni de Franquin però no en va tenir prou amb la sèrie Spirou, i encara en va crear una altra, Gaston Lagaffe, aquesta en format d’història breu de mitja o una pàgina. Lagaffe esdevingué un referent de la publicació, arribant a superar en empatia al mateix Spirou.

I a més de tot això, Franquin encara va tenir temps d’il·lustrar la capçalera del setmanari, així com de fer les cobertes dels reculls que es publicaven amb els números de la publicació apareguts cada trimestre.

Aquestes il·lustracions no es publicaven enlloc més, així que qui les vulgui veure ha de tenir la sort de ser el propietari dels números del setmanari o del recull on apareixien, tasca actualment difícil per dos motius: un, la dificultat per trobar-los, ja que estem parlant de publicacions dels anys 50, 60 i 70), i l’altre, el seu elevadíssim preu, doncs són carn de col·leccionista. Chaland, que a més de ser un dibuixant fora de sèrie era un apassionat de l’obra de Franquin, passava hores als mercat de les puces francesos fins que trobava alguna d’aquestes publicacions, les quals es poden veure en el catàleg (tengui!) de l’exposició La collection Chaland (1995), on es mostren les principals peces que el dibuixant tenia.

Tot això fins aquests nadals, quan l’editorial Dupuis ha decidit treure, en tiratge limitat i format de luxe, dues recopilacions d’aquestes il·lustracions: Les bandeaux titres du journal Spirou par Franquin, i Toutes les couvertures du journal de Spirou par Franquin.

Són una delícia, i he passat molts vespres d’aquestes festes de nadal fullejant-les, fruint de cada pàgina, observant l’evolució estètica, admirant la composició de cada pàgina, resseguint les línies originals de tinta xinesa...

PEDRES DE TEBEO

Només els descerebrats o els agosarats de mena inicien un viatge sense haver-lo preparat amb calma a casa, on a més de planificar itineraris i revisar horaris, cal assabentar-se de les coses que es poden visitar a cada lloc.

Pocs són els que viatgen sense fer una prèvia immersió cultural, i aquesta preparació  permet veure més enllà de cada pedra o objecte singular que visitem, i fins i tot cercar-lo amb la passió que dóna el saber el que s’amaga darrere d’ell.

La meua amiga Carme B (no confondre amb la Carme J), coneixedora de la meua passió pels tebeos de línia clara en general i per l’obra d’Hergé en particular, em va portar -és un solet- un grapat de souvenirs del Château de Cheverny, castell que se suposa que va inspirar al creador de Tintin per dibuixar Moulinsart. Crec no equivocar-me si dic que la Carme B no ha llegit els àlbums on apareix la mansió del capità Haddock, però a l’hora de visitar Cheverny no va ser problema per ella, ja que els propietaris del Château en qüestió s’han preocupat, i molt, per impulsar les visites turístiques a base de pregonar als quatre vents la relació entre Tintin, Hergé i Cheverny.

Però aquest és un cas excepcional: si no llegiu tebeos, us passarà que us perdreu una bona part del que s’amaga darrere de moltes pedres, un sentit de la meravella que mai descobrirem de no haver-nos passat llargues estones entre pàgines impregnades de bonics dibuixos i exquisit aroma de tinta impresa.

Com a prova, agafem la ciutat més visitada del món i fem un parell de preguntes –no ens cal més- sobre ella: Quin animal presideix la plaça Denfert-Rochereau? Sabeu res de la piràmide del parc Monceau? Què, us heu quedat en blanc? El vostre Paris queda coix, lamentablement incomplet. Ídem pel que fa a qualsevol altre lloc visitable del món.

Conclusió: si sou viatgers, heu de llegir tebeos.

Ah, i per descomptat, si no ho sou, també.

PS: ara mateix em ronda pel cap que estaria bé que existís una mena de Trivial amb qüestions sobre tebeos & geografia. Estaria bé que algú ho intentés, oi?

GO WEST! (II)

Ha arribat el moment dels tebeos de l’oest, en plural, perquè no soc capaç de decidir-me per un de sol. I així i tot, lamento no haver inclòs en aquesta selecció el Cuttlas de Calpurnio, el Jerry Spring de Jijé i a molts altres que m’han fet –i em fan- passar moments màgics. És la màgia dels tebeos, és clar.

1.       GUS

Aquest era fàcil: tota l’obra d’en Blain em captiva, des de l’Isaac el pirata a Quai d’Orsay, passant per Les ogres i l’En cuisine avec Alain Passard, fins al genial Le reducteur de vitesse. Gus són tres volums que narren les aventures d’un cowboy sense vaques, amb un cavall i un nas més llarg que el fèmur, que passa –ell i la seua colla d’amics aparentment descerebrats- per tots els tòpics del western, sovint a gran velocitat –aquest, junt amb l’expressivitat, és un dels trets característics dels personatges dibuixats per Blain- i ho fa amb reflexió -curiós que es pugui reflexionar a gran velocitat, oi?-, tendresa, sexe, romanticisme, violència i molt d’humor.

El Blain dibuixant s’entén molt bé amb ell mateix com a guionista, cosa gens habitual en els tebeos, i funciona a la perfecció. Western o no, indispensable.

(el dibuix de l'encapçalament i el del final del post són del Gus de Blain)

2.       EL TINENT BLUEBERRY: FORT NAVAJO

La meua presa de contacte amb la ingent producció historietística franco-belga fou mitjançant la revista setmanal Bravo, publicada per editorial Bruguera, i allà vaig poder fruir per primer cop de les aventures del tinent Blueberry, a raó de quatre pàgines per setmana. El dibuix, d’un tal Gir –alter ego de Moebius- no em feia massa el pes, però els guions, signats per J. M. Charlier, eren trepidants i molt treballats. Poc a poc, i amb l’ajuda del mestre Jijé, Gir va anar millorant el seu dibuix i fent seu el personatge i l’entorn paisatgístic, fonamental en una narració ambientada en l’oest americà, i amb l’àlbum La mina de l’alemany perdut va arribar al cim. Però jo em segueixo quedant, potser encegat per la nostàlgia de les lectures d’infància, amb els tres primers àlbums, Fort Navajo, Tempesta a   l’oest i L’àguila solitària, i els seus  bons i dolents, tant feia que fossin cares pàl·lides com pells roges: el tinent Graig i el general Graig (tots dos bons), el tinent Crowe (bo), el Major Bascom (un malparit), el gran Cochise (bo, evidentment) i sobretot Quana-un-sol-ull, el dolent per excel·lència.

3.  LUCKY LUKE: LA DILÈNGÈNCIA

Un tàndem que va funcionar fins el darrer àlbum que van fer –que no signar- junts: el del guionista Goscinny i el dibuixant Morris. Era un geni de la tinta xinesa, Morris, però probablement no hauria destacat tant si no hagués compartit personatge amb un hàbil dominador de la ironia i la flema britànica com Goscinny. La compenetració entre els dos va convertir Lucky Luke, un heroi força estàtic excepte quan dispara, en referent dels westerns humorístics. I l’obra mestra del duo és –no tan sols per mi, ja que fou la més votada entre les aventures de Lucky Luke en un referèndum obert a tots aquells que van voler participar a França- l’adaptació de The Stagecoach, la pel·lícula de John Ford, en la que aconsegueixen fer un retrat suaument burlesc del guió i els principals personatges. Les llibertats preses en aquesta adaptació al paper són moltes, i s’agraeixen.

I després d’escriure això, estic pensant que potser les històries del llunyà oest m’agraden més del que creia.

CARTA OBERTA A LA VÍDUA D'HERGÉ

Chère Madame,

Permettez-moi de vous prendre quelques minutes de votre routine quotidienne, donc je pense que la raison en vaut la peine.

En fait, vous êtes une des personnes les plus influentes de la Fondation Hergé et des Editions Moulinsart, et pourtant je veux bien vous demander de jeter un expert coup d’œil sur le blog qui porte le nom de The Daily Avalanche –l’avalanche quotidienne- où quelqu’un qui se cache –mais pas beaucoup- sous le nom de plume d’Allau est en train de publier l’un des meilleurs textes critiques sur les aventures de Tintin.

Veuillez-vous cliquer, s’il vous plait, dans la section Tintin, et là vous y trouverez des essais vraiment bien documentes, sympas et pas du tout ennuyantes de la série complète des albums du personnage.

Je peux vous assurer que M Allau est un expert sur le sujet, et si vous prenez la peine de lire les textes en question, vous découvrirez qu’il faut les publier, même en utilisant les illustrations proposées.

Je suis désolé de ne pas avoir moi-même l’option de les publier, donc dans ce cas je le ferai. C’est pour ça que j’appelle a vous : je suis certain que la raison principale de la Fondation, en plus de la diffusion de l’œuvre de M Hergé, c'est le bussines is bussines, et la publication des essais de M Allau seraient pour les Editions Moulinsart et pour la Fondation une très bonne affaire, et en plus ça comblerait la satisfaction des millions de lecteurs des aventures de Tintin, y compris la de M Allau, qui recevrait sa petite satisfaction économique –mais ne vous inquiétez pas, au sujet de l’économie, M Allau c’est un tipe pas difficile.

Merci de votre attention, et ne manquez pas cette ocasion : il ne faut pas lâcher la proie pour l’ombre!

Avec mes meilleurs vœux,

Amadeu Leblansky

PS : Chère Mme, si on arrive enfin à la publication de ces textes, je vous rappelle que c’est grâce à moi que vous avez connu le blog original, et il sera bien apprécié si vous avez un mémento sous la forme de chèque bancaire à mon nom.

LES AVENTURES DE FRANQUIN, JIJÉ I MORRIS

Poc s’ho podien imaginar els pares de Lucky Lucke, Spirou, Jerry Spring, Gaston Lagaffe i altres herois i antiherois de paper que ells mateixos, persones de carn i os, esdevindrien els protagonistes d’un àlbum, però gràcies a la creativitat del gran Yann i a l’esforçat il·lustrador Schwartz –aquest xicot acabarà sent un bon dibuixant-, a finals d’aquest mes de gener podrem veure’ls en acció a Gringos Locos, editat a França per Dupuis.

Les expectatives són molt altes, la prepublicació promet, el vídeo-anunci fa patxoca; ara, a esperar.

CHALAND, CASSIS I JO

 Vinyeta de la primera pàgina d'El cometa de Cartago

Chaland al port de Cassis, fotografiat pel seu guionista, Lepennetier

El passat pont de Tots Sants la Carme i jo vam estar a la Provença amb el Ferran i la Montse, una parella de viatgers innats que han recorregut mig món i tres quartes parts de la resta, de manera que nosaltres ens vam deixar guiar i ells, experts en la matèria, ens van dur aquí i allà.

-Però de veritat que no us volem imposar cap visita, eh? –feien, una mica preocupats pel nostre laissez faire.

-Ah, cap problema, ens agrada que ens guieu.

-Però segur que no hi ha cap lloc on us faci il·lusió anar i no haguem visitat?

-Bé, hi ha Cassis, el poble mariner que va servir d’inspiració a Chaland l’any 1984 per fer el seu Cometa de Cartago –vaig comentar jo-, però queda un xic lluny, i no sé si valdrà la pena.

-Homer doncs hem d’anar-hi! –va dir el Ferran.

-I tant, que a més allà no hem estat mai –feu la Montse.

-A més, és Chaland! Com pots deixar passar una oportunitat com aquesta de veure els paisatges dibuixats al Cometa de Cartago? –afegí la Carme.

I jo vaig pensar que sí, que encara que Cassis quedava una mica apartat del nostre itinerari, era una ocasió única... tot i que em feia una mica de por: pensava en la Xàbia de fa trenta anys i la d’ara, i en com Cassis probablement hauria patit el mateix procés deconstructiu que pateix el poble on vaig néixer.

-Vinga, anem-hi, i en arribar, ens fem uns musclos a la marinera –insistia el Ferran.

-A la francesa, amb patetes fregides, què bons –i la Carme, amb aquesta frase, em va acabar de convèncer.

A les nou de la nit arribàvem a Cassis, un port petit envoltat de discoteques, pubs, botigues turístiques, bars, restaurants, gendarmes dirigint el tràfic, carrers replets d’automòbils en marxa i aparcats, papereres i racons arrebossats de llaunes i bosses de plàstic, i centenars de vaixells atracats en posició de llauna de sardines. El far ni tan sols es veia.

Comparat amb Cassis, Xàbia em va semblar la selva verge.

Per un moment vaig desitjar que el temporal de mar que, al Cometa de Cartago, arrasa el poble, es repetís vint-i-set anys després i s’emportés tota la morralla que l’especulació havia deixat. Només per un moment.

Això sí, el musclos estaven bons, i les patates fregides amb mantega, comme il faut en France.

EXPECTACIÓ

Cadascú té la seua particular relació amb Tintin.

Començant pel primer contacte, que la majoria va tenir de ben petits, i continuant per l’irresistible bellesa de la línia clara i la més que discutible linealitat dels guions, centre de la major part de les crítiques a l’obra d’Hergé.

Podem tenir una llarga conversa sobre la genialitat de L’estel misteriós –la meua preferida-, l’aventura d’El ceptre d’Ottokar, la recerca de l’identitat perduda a Tintin al Tibet o l'humor de Les joies de la Castafiore sense arribar a posar-nos d’acord en quasi res, i acabar concloent que l’obra mestra indiscutible és El Lotus blau.

Em refereixo sempre a l’Edgar P. Jacobs com la persona que va donar el segell de qualitat, precisió i erudició a les aventures de Tintin, i a Bob de Moor com el responsable d’haver-li fet vestir pantalons acampanats, entre d’altres malifetes estètiques, i parlo de la tasca poc reconeguda i no obstant molt valuosa que va dur a terme Jacques Martin a nivell de fons i decorats. És clar que aquestes afirmacions resulten polèmiques, i sens dubte em trobaré sempre amb qui pensi el contrari.

Tintin és un món públic i personal, ètic i estètic, sentimental i reminiscent, i per això l’estrena de la peli desperta tanta expectació. I emoció. I fins i tot terror pànic. I no vull que m’ho expliquin, vull sentir-ho en primera persona. Ja tinc les entrades –numerades- per divendres, a primera hora de la tarda, a la fila 7, amb una colla de penjats com jo. 

Estic expectant!

CHALAND I LA CENSURA

Que la censura encara existeix és quelcom que queda en evidència cada dia. I de totes les seues múltiples manifestacions i formes, una de les més vomitives és aquella que té el seu origen en l’error o la ignorància del censor.

M’explicava un gran amic meu i conegut blocaire –no dono més dades, que no vull que rodi el seu cap- que treballa per a l’església catòlica com a il·lustrador, que sovint li fan canviar els vestits dels personatges dibuixats amb el pretext que mostren massa carn. El meu amic es despaciència i s’enrabia, i de vegades –cada cop menys- fa l’esforç de defensar els seus dibuixos sense retocar basant-se en les pròpies descripcions bíbliques, però només aconsegueix perdre el temps i enfadar-se encara més. "Quanta ignorància hi ha pel món!", em diu, queixós, i jo li replico que el gran Chaland –un dels millors dibuixants que mai han existit, i si no ho teniu clar, llegiu El cometa de Cartago- va tenir problemes similars quan, ja famós, va il·lustrar alguns episodis de la Bíblia per a una editorial catòlica.

És el cas de la imatge que encapçala aquest post, corresponent a Blandine devant les quais de Lyon, realitzada el 1990, pocs mesos abans de morir. A Chaland li van refusar l’esborrany que es pot veure en segon lloc, argumentant que el vestit de la noia havia d’estar net, immaculat i sencer, ja que el contrari no quedaria bé en una màrtir de l’església.

Chaland va modificar la imatge i va fer un vestit impol·lut i sense esgarrats, però també va canviar la mirada del lleó i la de la màrtir.

Era el millor.

EL GAT DEL RABÍ

De tots el dibuixants de tebeos que conec, probablement l’Sfar –junt amb el gran Lluïsot- sigui el que més eclèctic de tots: en poques pàgines pot arribar a utilitzar mitja dotzena de registres gràfics diferents, des de la línia clara fins a pinzellades a la Chagall, entre una borratxera de colors combinada amb l’austeritat de l’ombra negra sobre fons clar, i a la inversa.

Sempre em passa: d’entrada l’Sfar no m’agrada gens, però a la que començo a llegir qualsevol dels seus àlbums, em fascina; és el dibuixant ideal de tebeos, aquell que és capaç de combinar a la perfecció la il·lustració amb el guió, la seqüència gràfica amb la textual. Membre destacat de la penúltima generació de grans autors francesos –amb Blain, Larcenet i Trondheim-, la seua obra mestra –per ara- és sens dubte El gat del rabí, cinc volums que compendien reflexió filosòfica, sociologia teològica, humor ensucrat i ironia salvatge, aventura clàssica i folletinesca, passió i estoïcisme.
L’he recomanat a tothom, i a ningú l’ha decebut, tan se val si es tractés d’un setciències dels tebeos com d’un neòfit en el tema. El punt de partida, la portada del primer volum, ja és tota una garantia; el temps i l’espai, un país àrab en l’època en que era possible dialogar entre religions i fins i tot entre creients i ateus, incita a la lectura; i el personatge que fa de lligam de les diferents trames que se superposen en la història narrada, un gat que té el do de la paraula, és un reclam impossible de passar per alt.

La web oficial del tebeo ofereix informació de tot tipus, i la seua visita deixarà satisfet a qui ja s’ha llegit els cinc àlbums, i motivarà a fer-ho a la resta.
I servirà de pas per assabentar-se de l’estrena, avui mateix, del film homònim dirigit pel propi Sfar, i presentat en format 3D. Caldrà veure la pel·lícula per veure com se’n ha sortit, però la cosa promet.