VIDA MÉS ENLLÀ DE DESPASITO. PRIMERA ESTACIÓ: YOUR NAME

Divendres 7, tres de la tarda: començo les vacances de Pasqua. Fa pocs dies que m’he assabentat que al cine del Mataró Parc –el que tinc més a prop de casa- fan l’estrena de Your Name, la peli d’en Makoto Shinkai que es veu que ha superat en èxit –al Japó, és clar- les d’en Miyazaki. Em sorprèn que la projectin al Mataró Parc, tan comercial ell, però en veure l’horari crec entendre-ho: una única sessió diària entre divendres i diumenge, a les 20:15. L’hora freak, penso.

La Carme i jo, que ho som, no dubtem en comprar l’entrada, i primera sorpresa: les tres sessions on es projectarà Your Name, a tres dies de l’estrena estan gairebé amb les entrades exhaurides; aconseguim però dos llocs a la fila 4 pel divendres. Potser en Makoto Shinkai no és tan desconegut, potser el seu mig-metratge El jardí de les paraules és una delicatessen intimista i tendra que no deu haver passat desapercebuda.

Arribada al cine i segona sorpresa: una part important dels assistents són adolescents de la mateixa edat dels que ballen i coregen despasitos i similars, però aquí no hi ha reguetón, aquí hi ha anime.

Comença la peli, i ja d’entrada feeling total; passen les gairebé dues hores de metratge i, tot i que amb alguns altibaixos –en especial quan canten: no suporto les cançons intercalades en un film a no ser que sigui un musical, i si és així simplement no hi vaig- funciona bé: Your Name és un drama romàntic amb força sucre en algunes escenes, cal dir-ho, però en general molt ben aconseguit, amb una estètica preciosista, un gust exquisit pels detalls, i una bona combinació entre tradició i modernitat nipona. De cinema, en Makoto ha begut d’en Miyazaki, però també de Kurosawa, Honda i Osamu Tezuka pel que fa als japonesos, i pel que fa a referències occidentals, estic totalment convençut que ho ha fet de la Ladyhawke d’en Richard Donner. De literatura, alguna influència han hagut de tenir els clàssics de la literatura de ciència ficció, així com Oscar Wilde i la seua novel·la The Importance of Being Earnest. I la tragèdia nuclear d’Hiroshima i Nagasaki és un altre referent que hom pot trobar com a font d’inspiració, conscient o inconscient, del director de Your Name.

Ara ull viu, que venen spoilers! Unes quantes escenes per remarcar: el ball de les dues germanes i la seua elaboració de sake segons el mètode tradicional; el primer encontre dels dos protagonistes principals i l’inesperat inici del diàleg per part d’ella: “es pot saber perquè el primer que fas cada matí és magrejar-me els pits?”; i l’escena final, amb la sobreimpressió a la pantalla del títol del film mentre els dos protagonistes es pregunten pel seu nom. Fi dels spoilers.

En acabar la peli, tothom aplaudim, com es feia abans als cines quan agradava una peli. Molts s’amaguen les llàgrimes que no han pogut contenir al llarg de la projecció, i és que els drames romàntics tenen això.

Sé –és intuïció cartesiana- que cap dels assistents a l’estrena de Your Name anirà després a ballar reguetón.

Sí, sembla que hi ha vida més enllà de despasito.

Dos gifs pertanyents a El jardí de les paraules, un altre film imprescindible d'en Shinkai

SIBIUS VERSUS SIVIUS

Aquest post es complementa amb el publicat al bloc BERESHIT, on el Sivius passa a ser el Sibius. Qüestió de fonètica.

A l’aparador de la botiga de l’Ambrós, al bell mig d’una llauna de tonyina i una capsa de detergent Saquito, es trobava el sobre sorpresa del Sivius, el submarí –submarino atómico del año 2000, posava allà- de la sèrie de televisió Viaje al fondo del mar.

Cada dia, en tornar de l’escola, em mirava l’aparador de la botiga per confirmar que ningú m’havia passat per davant i havia comprat aquell sobre sorpresa abans que jo hagués pogut recollir els diners que valia; i després d’unes quantes setmanes de patiment i d’estalvi, per fi el vaig aconseguir.

Camí cap a casa, premia amb suavitat la bossa de paper –era molt tova, i es foradava en un no res- per captar la figura de plàstic de l’interior. Ja a la taula del menjador, vaig obrir el sobre de Montaplex, la marca mítica que ens oferia als nens de la meua quinta, per un preu al nostre abast, reproduccions de soldadets, ciclistes, cowboys, animals i vehicles de tota mena, en un acabat gens acurat i amb rebaves que, a falta d’un expert cutter de professional, intentàvem tallar amb les tisores de cosir de la mare sense fer malbé la figura de plàstic.

El Sivius de dins del sobre era vermell, cosa que em va sobtar força: quan el veia a la tele en blanc i negre, jo me l’havia imaginat blau. Un cop muntat, vaig començar a jugar amb ell passejant-lo per tota la taula del menjador mentre repetia mecànicament els sorollets que acompanyaven al submarí cada cop que se submergia: l’exterior gluip-gluip-gluip, i l’interior ti-ru-ri-tu, ti-ru-ri-tu, ti-ru-ri-tu... D’entrada, vaig ser el comandant Lee, que era el personatge que em tocava fer quan jugava al carrer amb els altres nens -l’actor que l’interpretava, David Hedison, era un atèntic estaquirot que anava de guaperas, però això a un nen l’importa ben poc-, després vaig començar a fer veus imitant als altres personatges de la sèrie: l’almirall Nelson, el tinyent Chip i el mariner Kowalski. Aquest últim era el que s’ho manegava tot: es veu que a la sèrie no devien tenir massa diners per pagar actors secundaris, i el bo de Kowalski s’encarregava de tots els treballs pesats alhora que feia la funció de personatge un xic còmic i maldestre.

Quan ja m’havia cansat de jugar a la taula del menjador, va arribar el moment del bateig marítim, així que vaig omplir una galleda d’aigua –recordo que, per ser més realista, vaig agafar-ne una de color blau- i vaig submergir el meu submarí de plàstic en ella, emportant-me una gran decepció: el Sivius flotava! Treia butllofes d’aire com a la tele, sí, però per molt que jo l’enfonsés, ell sempre tornava a la superfície. Vaig haver d’idear un sistema, a base de fil de cosir lligat per un extrem al submarí i per altre a una pedra submergida a la galleda d’aigua, per que quedés a mig camí de la superfície, com a la sèrie de televisió. Aleshores, tot cofoi, vaig tornar a repetir els ti-ru-ri-tu i els guip-gluip-gluip de rigor fins que els dits de la mà se’m van quedar com a tramussos.

Són els meus records del Sivius, del de joguina i del de la tele -que ja de gran em vaig assabentar que en realitat es deia Seaview- i encara sento espurnetes d’emoció quan entro al youtube i veig el primer minut de la sèrie, amb les espectaculars lletres submarines que anunciaven el títol i els actors principals, acompanyades d’una música pròpia més aviat d’una sèrie d’intriga que d’aventures. I aleshores penso en el pobre Kowalski, que s’ho carregava tot a l’esquena i, a canvi, només rebia bronques quan ho feia malament, o si ho feia bé noves ordres i més ordres que havia d’obeir mentre els altres es miraven algun plànol o pujaven i baixaven el telescopi, per tal de fer veure que feien alguna cosa.

Des d’aquí demano la canonització de l’esforçat mariner Kowalski, i que la propera trobada blocaire sigui dedicada a ell, a Sant Kowalski, martir del Sivius!

TINTIN: DESPRÉS DE L'ESPECTACLE

Finalment, hem estat set els que hem pogut combinar temps i vehicle per veure l’estrena de Tintin : en 3D, en català i a la fila 6. I aquesta és -de l'1 al 5- la puntuació que li hem posat.

Carme J

Enric March

Ernesto Niebla

Eulàlia L

Galderich

Leblansky

Sara

Personalment, trobo que difícilment algun altre director de cine ho hauria pogut fet millor, i espero ja amb impaciència la continuació. Absolutament recomanable, tant per a fidels tintinaires com per a neòfits en el tema.

FAN TOTAL

És molt diferent, però suposo que va intrínsecament lligat al fetitxisme, això del fanatisme. Ara que res a veure amb fanatismes religiosos o polítics, els del fetitxista. I menys encara amb els futbolístics.

No, són fanatismes lligats a objectes o elements culturals que, per motius diversos, s’han anat instal·lant al còrtex cerebral i convertint-se en part essencial i insubstituïble de l’individu que els té, o millor dir, els posseeix.
Però ser fan no implica eliminar l’esperit crític, ans al contrari, el fan recela de tota nova versió, edició o adaptació de l’objecte o element fetitxe. Els tintinòfils que esperen amb impaciència les tres noves pel·lícules protagonitzades pel seu heroi de paper alhora que tremolen de pànic, m’entendran molt bé.
En el meu cas, Metropolis de Fritz Lang és un dels meus fanatismes: m’agrada conèixer tot el que a aquest film fa referència, veure tantes restauracions i versions i adaptacions com s’hagin fet, i evidentment posseir el vídeo en totes les variats possibles, així com tots els llibres i revistes que el tinguin com a tema central. Per això no he dubtat en fer la reserva d’entrades a la projecció de la versió restaurada del film que es farà aquest divendres al Grec de Barcelona, amb la interpretació en directe de la partitura composada ex professo per Martín Matalón per aquesta restauració.
I em fa tanta il·lusió com temor: el Grec és a l’aire lliure, i això pressuposa, per molt de nit que sigui, un excés de llum que impedirà la visió correcta de la pel·lícula, projectada a més sobre una pantalla portàtil i molt probablement de dimensions reduïdes. Per no parlar de l’enigma de la partitura i la interpretació que d’ella es farà.
Però no m’ho perdria per res. I a més, tindré a la Carme al costat.

CINEMA: PODIUM 2010

Fins ara no m’havia atrevit, però la meua passió per les classificacions m’empeny a repetir el que vaig fer amb la música, i fer un pòdium amb les millors pelis del 2010. Sé que en cinema la cosa resulta molt més difícil, bàsicament perquè en soc molt més ignorant que en música, i perquè ni de lluny he pogut veure totes les pelis que m’hauria agradat. Per això em quedo només amb tres.
And the winners are...

1. TOY STORY 3, de Lee Unkrich
De principi a fi, ni li sobra ni li falta res. Una obra mestra del cine.
Per cert, és curiós que, fins i tot en les publicacions hispanes dedicades al cinema parlin dels actors que posen les veus als personatges, quan quasi ningú veurà la versió original, i en canvi no diguin res dels guionistes ni dels il·lustradors, autèntics factòtums d’una peli d’animació.
L’escena que he triat és increïble, una de les més emocionants que recordo: el ganxo salvador! El link del you tube -on han desactivat l'opció d'insertar- és:

http://www.youtube.com/watch?v=qEnqkfL0-M4

2. EL GRAN VÁZQUEZ, d'Óscar Aibar
No és més que una obra ben feta, però això ja és molt. A mi em va recordar els grans clàssics del cine espanyol: vull dir El verdugo, Bienvenido Mr Marshall o Atraco a las 3, per citar-ne algunes. I els actors –Santiago Segura inclòs- representen a la perfecció el seu paper.
Cal reivindicar l’Óscar Aibar ja, i rescatar una altra gran pel·lícula seua que va passar del tot desapercebuda, Platillos Volantes. De visió imprescindible per a historiadors, freaks i amants del cinema.
Penjo el trailer, que no mata però va bé per fer-se una idea.

3. FANTASTIC MR. FOX, de Wes Anderson.
Realitzada amb la tècnica del Stop motion, és un altre film que va passar com una exhalació per la cartellera, i que de moment ni tan sols s’ha editat en vídeo. Basada en un relat de Roald Dahl (i van...), és una pel·lícula que permet varies lectures, totes –fins i tot la més superficial- dignes de passar una hora i mitja davant la pantalla.
Selecciono una espècie de making off que hi ha al youtube copiant l'adreça, que han desactivat -també- l'opció de còpia:
http://www.youtube.com/watch?v=xMQPXH81sbI

IMITOSI (4): THE DAILY AVALANCHE

[Aquesta secció és una imitació descarada d’altres blocs que, per un o altre motiu, m’han ajudat a tenir una visió més plural del món; entenguis per tant el post com un homenatge al bloc plagiat]

A l’Allau, l’elegància feta bloc

LA DIFICULTAT D’UNA ADAPTACIÓ
En ple setembre, un mes que tradicionalment sol oferir grans estrenes cinematogràfiques, ens ha arribat el darrer fracàs del cinema francès, Les aventures extraordinaires d’Adèle Blanc-Sec, o si voleu Adele y el misterio de la momia, tal i com l’han traduïda –és un dir- aquí. La crítica del país veí la considera un dels fracassos més clars dels darrers anys, i un bon sector del públic francès li ha girat l’esquena. No és que m’agradi seguir les tendències de la majoria, però en aquest cas penso que no van massa equivocats.
Luc Besson, que ja va demostrar el seu poc transcendentalisme amb les innòcues aventures d’Arthur i els Minimoys, deu ser un director amb poques ambicions intel·lectuals que no té por d’abordar les històries més complexes, encara que sigui dins d’un producte de gran pressupost destinat a arrasar les taquilles. En principi no hi ha res de dolent en elevar el nivell d’exigència del cinema de consum, només cal demanar que els resultats estiguin a l’alçada, en aquest cas de la magistral saga d’àlbums creats pel geni de Jacques Tardi.
El guió de la pel·lícula parteix de l’atractiva possibilitat de transportar a la gran pantalla les primeres històries d’Adèle Blanc-Sec, l’heroïna de paper que s’ha fet famosa per la seua impertorbabilitat i la seua paciència davant les més esbojarrades i terribles aventures que corre pel París de principis de segle passat.
Besson, amb criteri discutible, afegeix un lligam narratiu de pes a la pel·lícula que no hi és als tebeos: la malaltia de la germana d’Adèle, que serveix per justificar pràcticament tot el que succeeix al llarg dels 99 minuts que dura el visionat. I amb aquesta premissa inicial, el director abandona gran part de la delicadesa narrativa de Tardi i assumeix les convencions pròpies del gènere tal com s’entén en l’actualitat, és a dir, acció sense treva i humor amb poca solta. Cert que en els tebeos la parisina Adèle es mostra irònica i sovint es veu embolicada en persecucions, trets, explosions i demés parafernàlia aventurera, però tot això Tardi ho converteix en un deliciós pastitx visual art-deco, mentre que Besson ho vulgaritza fins a arribar a les portes del mal gust i la grolleria, tot i que afortunadament no hi entra.
El pitjor de tot el film, que té moments molt aconseguits –en especial els primers minuts, on l’espectador sembla que estigui veient en pantalla les vinyetes animades dels primers àlbums dibuixats per Tardi-, és la pròpia figura d’Adèle, interpretada per Louise Bourgoin, qui no és capaç d’entrar en el personatge i confon l’actitud filosòfica, el temperament estoic i la fina ironia de l’Adèle de Tardi amb l’estupidesa d’una adolescent pocasolta.
Visualment el film sí que té molts moments brillants, i els efectes especials estan totalment aconseguits, des de la visió del París de l’època fins a l’animació del pterodàctil i les mòmies, passant per una caracterització perfecta de pràcticament tots els personatges que van desfilant, que el lector de Tardi reconeix ràpidament, tan bona és la seua posada en escena. Però en sortir del cine, hom es queda amb la sensació que amb menys pirotècnia, menys estirar les situacions fins al límit i una mica més de delicadesa potser s’hauria aconseguit una pel·lícula brillant.
Els fans d’Adèle –entre els quals m’hi trobo-, no es penediran d’anar a veure aquesta adaptació cinematogràfica, i segurament quan surti en devedé es compraran l’edició especial amb el making of i demés parafernàlia –com penso fer jo-, però sospito que si la primera vegada et sembla fluixeta, posteriors revisions només faran més evidents els seus defectes. En tot cas, sempre ens quedarem amb la idea que podria haver estat millor, però és el que hi ha.
Informació, fotos, vídeos i demés a http://www.adeleblancsec-lefilm.com/index_fr.html , la web oficial del film.

L'HERÈNCIA KUROSAWA

A aquestes alçades, no és cap descoberta que Els set samurais és una de les millors pel·lícules de la història del cinema, i que va marcar un abans i un després pel que fa al gènere d’aventures.
I és curiós constatar com l’obra d’Akira Kurosawa encara és absolutament vigent i a més segueix sent –afortunadament- un punt de referència per a molts directors de cine. És el cas de John Woo, que a la seua pel·lícula acabada d’estrenar Acantilado rojo beu del mestre –en especial d’Els set samurais i de Ran-, i la seua influència es nota al llarg dels més de 140 minuts que dura el film, una epopeia bèl·lica ambientada a la Xina imperial del segle III. Woo no és Kurosawa ni de bon tros, però aconsegueix captar l’atenció de l’espectador tota l’estona que dura la pel·lícula, i això ja és molt.
Acantilado rojo és la meua recomanació per aquestes mini-vacances de setmana santa, i si algú s’anima a veure-la, que sigui en un cine de pantalla gegant, per gaudir plenament de l’espectacle.

JIM HAWKINS (II)

En la versió cinematogràfica de L’illa del tresor realitzada per Victor Fleming l’any 1934, la interpretació que va fer Wallace Beery de Long John Silver em va impressionar fins a tal punt que des del moment que la vaig veure no he pogut imaginar-me d’una altra manera al pirata coix de l’obra de Stevenson.
Beery, fent contínues ganyotes i exagerant els gestos fins a fregar la comicitat, aconsegueix transmetre la imatge del pirata mentider, trampós i capaç de vendre a la seua mare al diable per diners, però alhora també del tipus simpàtic que en el fons és un bon jan, i que malgrat que ha fet, fa i farà tota classe de maldats, hom sempre pot acabar confiant en ell, i això és el que fa el grumet Hawkins, que el té per el seu millor amic. Enganyat mil i un cops pel pirata, Jim sempre acaba perdonant-lo i fins i tot en l’escena final, còmica i trista alhora, quan mentre Silver promet que anirà pel bon camí se li cauen els diners robats, el pobre grumet l’allibera i el deixa marxar entre sanglots de ràbia i de pena per la pèrdua.
El fet que Beery hagi de fer duet al llarg de tota la pel·lícula amb un Jim Hawkins excessivament nen i ingenu –fruit de la intrepretació de Jackie Cooper-, encara el fa ressaltar més, i acaba convertint-lo en l’autèntic protagonista. La MGM tenia clar que la parella Beery/Cooper era intocable, i la direcció de Victor Fleming, amb un guió força fidel a la novel·la, accepta als actors amb totes les seues virtuts i defectes, de forma que Jim actua amb les maneres d’un avi gran però amb pantalons curts que entendreix el cor de les mares, mentre que Silver perd gran part de la seua foscor maligna per esdevenir un trapella que es fa estimar. Però a mi Wallace Beery segueix resultant-me del tot convincent com a Long John Silver.
I també el gran Lionel Barrymore, que en aquest film té un paper secundari, resulta del tot creïble en la seua contundent posada en escena del pirata Billy Bones.
Dels pocs fragments que al youtube hi ha penjats d’aquesta pel·lícula, n’he seleccionat aquell en que Barrymore, com a Billy Bones, obliga a cantar la famosa cançó del rom a tota la gent de la posada de l’Almirall Benbow. És una escena còmica però alhora angoixant, i penso que recrea molt bé al pirata de Stevenson.

ADÈLE AL CINEMA

Sempre em poso nerviós quan sento que les aventures d’algun personatge de paper es portaran al cinema. Penso en Blueberry, en The Spirit, en Daredevil... Així que, quan fa uns mesos vaig llegir la notícia que anunciava que s’està filmant una pel·li d’Adèle Blanc-Sec -la idea és que aquesta sigui la primera d’una trilogia que reculli totes les seues aventures-, el personatge creat i recreat per Jacques Tardi, no em vaig alegrar. Quan vaig llegir que el director era Luc Besson, em vaig inquietar. I en veure la foto de l’actriu que interpreta a Adèle, la rossa Louise Bourgoin, no me la vaig imaginar gens ni mica en el paper.
Però cal ser positiu, va: el cartell m’agrada.

LA PRINCESA MONONOKE

Era un dels films estrella del festival de Sitges d’aquell any -1997?-, i la projecció es feia a l’auditori. Un munt de gent, com és habitual, i força públic adolescent.
Quan es va iniciar la projecció de La princesa Mononoke, em vagi relaxar –cosa fàcil amb aquelles còmodes butaques- i vaig posar la vista i l’oïda al màxim de receptivitat per no deixar escapar res d’aquella pel·li que als japonesos els havia encisat fins al punt d’esdevenir la més vista a les pantalles del seu país. I ja al primer minut estava encisat; passat un quart d’hora m’imaginava que aviat vindria la part menys interessant; a la mitja hora, les meravelles se seguien succeint, i en acabar, vaig sortir amb les espurnetes que a molts se’ns posen als ulls quan hem vist quelcom que ens ha impressionat.
Assegut a les escales de l’auditori, escoltava les converses de la gent, i vaig acabar participant en la petita rotllana que s’havia format al meu costat, una entre les moltes. Dues adolescents amb motxilla incorporada se’n feien creus del geni d’en Miyazaki; un senyor amb cara de setciències setcienciava que era el millor film dels estudis Gibli; algú parlava de la influència dels gravats clàssics; algun altre de la influència de les antigues llegendes i mites del Japó; i de la bonica banda sonora, realitzada amb tota una orquestra simfònica; i del paper estel·lar del bosc, els animals i la natura; i de les dones com a personatges centrals...
La meua impressió era una barreja de tot el que es deia, ja que sincerament no m’esperava que m’hagués agradat tant. Quan l’he tornada a veure –en bastants ocasions- en el vídeo de casa, m’ha seguit semblant una obra fascinant, molt més complexa del que pot semblar a primera vista, i sobretot, d’una perfecció tècnica absoluta.
La princesa Mononoke penso que és l’obra més ambiciosa i èpica d’en Miyazaki, i potser aquí resideix l’únic aspecte criticable de l’obra, ja que aquesta pretensió d'epopeia li impedeix arribar a la frescor i la naturalitat d’altres obres menors, i sobretot, elimina la ironia i l’autoparòdia tan pròpia dels personatges dels films dels estudis Gibli.

PORCO ROSSO

No sé si us agraden els films d’en Miyazaki. Si és així, segurament estareu d’acord amb mi en que Porco Rosso és del milloret que s’ha fet mai. Si no l’heu vista, espavileu a comprar-la quan surti en devedé, que realment val la pena.
L’animació, que no és ni de bon tros tan perfeccionista com La princesa Mononoke –tècnicament immillorable- ni altres obres d'Hayao Miyazaki, acompanya a la perfecció al guió, que explica les aventures d’un aviador italià durant el període d’entreguerres, els seus esforços per mantenir la seua llibertat i no comprometre’s amb cap persona ni causa, les persecucions i lluites amb els pirates de l’aire, i la relació amorosa amb una cantant d’aires afrancesats. Tot això està convenientment especiat amb molta ironia i un toc d’humor del d’anar per casa.
Porco Rosso no és una bona pel·lícula d’animació, sinó una bona pel·lícula. Potser a més d’un el títol el porti a engany: això de Porco Rosso sona més aviat a film de riure i passar l’estona. I certament, encara que el nom del protagonista és Marco, el sobrenom amb que el coneixem, Porco, és degut a que té cara de tocinet, no metafòricament parlant. Però aquest fet, que d’entrada sembla un detall fonamental, acaba passant desapercebut a mesura que hom va avançant en el visionat del film, com si fos quelcom habitual o sense importància, i l’interès de l’espectador va molt més enllà, pres del romanticisme i la nostàlgia latents en tota la cinta.

ATRACO A LAS TRES

Poca cosa hi al cinema espanyol del segle XX –i amb el franquisme i la censura, menys encara- que s’assembli a les comèdies americanes citades en l’entrada anterior si exceptuem les del genial Luís García Berlanga, però escarbant una mica acaben sortint-ne unes quantes.
Un bon exemples és La torre de los 7 jorobados, filmada l’any 1944 per Edgar Neville, i basada en el llibre homònim de Emilio Carrere –un dia en parlarem d’aquest bohemi madrileny. Barreja entre humor, chotis madrileny i absurd, té escenes francament brillants, i a més compta amb l’honor de ser la primera pel·lícula de gènere fantàstic del cine espanyol.
Un altre seria Eloisa está debajo de un almendro, filmada l’any 1943 per Rafael Gil i amb Amparito Rivelles i Rafa Durán com a principals protagonistes. Basada en l’obra homònima d’Enrique Jardiel Poncela, proposa una combinació inesperada d’elements tan poc compatibles a priori com el misteri i la comèdia, afegint-li un llenguatge que sovint ratlla el surrealisme.
Una tercera que se salva del ínfim nivell de la majoria és El malvado Carabel, dirigida i interpretada per Fernando Fernán Gómez l’any 1956. Inspirada en una novel·la de Wenceslao Fernández Flores, narra la història d’un oficinista que, desesperat de veure com de tan bona persona que és tot li surt malament i fins i tot l’acomiaden del treball, decideix convertir-se en una mena de venjador emmascarat –sí, un superheroi hispano- i robar la caixa forta de l’empresa on treballava, reparant així les injustícies comeses sobre la seua persona.
I necessàriament cal citar Atraco a las tres, una comèdia perfecta dirigida el 1962 per José María Forqué, que compta com a intèrprets principals amb José Luís López Vázquez, Cassen, Gracita Morales, Manuel Aleixandre, Alfredo Landa, Agustín González i Lola Gaos, un grup d’actors que habitualment desaprofitaven el seu talent en bodrios infumables, i que a Atraco a las tres demostren tot el que eren capaços de fer quan se’ls dirigia com cal i tenien un guió sòlid on recolzar-se, amb diàlegs històrics com el de l’oficinista que, cada cop que veu una dona, li dispara “Estoy disponible, guapa” o el del caixer Galindo, que es queda tan encisat per una clienta del banc que a l’acomiadar-se d’ella ho fa amb un “Galindo, un admirador, un amigo, un esclavo, un siervo”.
Possiblement inspirada en una de les obres mestres de la comèdia italiana, Rufufú (1958, dirigida per Mario Monicelli i amb Totó i Vittorio Gasman com actors), Atraco a las tres funciona perfectament de cap a peus i té fins i tot una certa dosi d’emoció que encara la fa més atractiva. He triat un fragment on, a la part final, apareix la cantant Katia Loritz –s’heu fixat que a la majoria de les pel·lis espanyoles del franquisme la noia sexy sempre era estrangera?- en una escena que en aquella època devia ser d’alt voltatge eròtic.

CAMPEROLS DE CIUTAT

La història que conta Yuill no és nova: jo mateix soc un urbanita emigrat al camp, i com jo altres centenars de milers més que per diversos motius es troben de cop i volta vivint en una zona rural i descobreixen –qui ho hagués dit!- que els vegetals neixen arrelats a terra i que els pollastres tenen plomes.
L’any 1948 Cary Grant i Myrna Loy, dirigits per H. C. Potter, van fer el mateix en el film Mr. Blandings Builds His Dream House, que aquí es va traduir com Los Blandings ya tienen casa.
Grant fa el paper d’un publicista que viu a Nova York i que, agobiat per l’estrès de la gran ciutat i incitat per la seua dona , decideix comprar-se una casa al camp i anar-se’n a viure allà ell i la seua família. A partir d’aquí, la comèdia pren possessió del film, i a l’espectador se li posa a la cara un somriure suau que, conforme van avançant els minuts i els problemes i maldecaps propis dels urbanites camperols es van incrementant, compatibilitza amb expressions del tipus “ai, pobres” o “ja m’ho pensava que els passaria això”.
Tot un clàssic de les comèdies americanes, a l’alçada d’Arsenic and Old Lace (Arsenic per compassió, dirigida per Frank Capra el1942, i de nou amb Cary Grant com a protagonista), Cluny Brown (El pecat de Cluny Brown, 1946, dirigida per Ernst Lubitsch), Harvey (L’invisible Harvey, dirigida per Henry Koster l'any 1950 i amb un fantàstic James Stewart com actor principal), Mr. and Ms. Smith (Matrimonio original, dirigida l'any 1941 per Hitchcock i amb una Carole Lombard espectacular), The Shop around the Corner (El basar de les sorpreses, de nou amb el tandem Lubitsch-Stewart, l'any 1940, o la que per mi és la millor de totes: Bringing Up Baby (La fiera de mi niña) filmada l'any 1938 per Howard Hawks i amb un Cary Grant i una Katherine Hepburn que es mengen la pantalla.
El trocet que us he seleccionat del youtube és la versió traduida (he pres bona nota de les crítiques a la v.o. de Fury que vaig penjar), i és força representatiu del tarannà del film. I una última cosa: pareu atenció a la banda sonora, que s'ho val.

KIKI DE MONTPARNASSE (2)

Signat per Chris Headrick he trobat al youtube aquest interessant muntatge realitzat a partir de films de Ray i Fernand Léger on va actuar Kiki: l’interessantíssim Ballet mécanique (1923) i el curiós Étoile de mer (1928), tots dos d’una durada aproximada de 15 minuts. Als films originals, Ray i Léger experimenten amb la càmera, deixant en segon terme l’element narratiu per centrar-se en les formes i el moviment. Tots dos films també es poden trobar al youtube en diverses versions, i si realment us interessa el tema, aprofiteu la curiositat despertada i veieu també l’Anémic cinéma de Marcel Duchamp.

ENDEVINA ENDEVINALLA...

Sabeu qui són les actrius que s’estan abraçant tendrament mentre es miren amb passió?
Confesseu que no ho hauríeu dit mai: la Ginger Rogers i... la Doris Day!
L’any 1951 van actuar juntes al film Storm Warning, que denuncia les activitats del Ku Klux Klan en una Amèrica immersa de ple en la cacera de bruixes macartista.
Oh, Doris, jo sempre he sabut que sota la teua imatge de persona superficial i prêt-a-porter que donaves a les pel·lis que et van fer famosa, sota el maquillatge que et donava aquella imatge d’american woman cristiana i fan d’El Corte Inglés, sota l’actriu que cantava “Che sarà, sarà” cercant al seu fillet segrestat, s’amagava una dona com la de la foto.
Us adjunto també dos cartells de la pel·li on també apareix, oh cielos, en Ronald Reagan.

A PROPÒSIT DE "FURY"

He cercat al youtube l'escena que comentava a l'entrada anterior, i l'he trobada. Comença al minut 1:15 aproximadament.
Aprofito per recomanar el film, una obra mestra -una més- del tio Fritz filmada el 1936.