VIDA MÉS ENLLÀ DE DESPASITO. HUITENA ESTACIÓ: HORTICULTURA I JARDINERIA

Saber que Ludwig Wittgenstein va fer durant una etapa de la seua vida de jardiner em resulta especialment simpàtic. El seu Tractatus és el meu llibre de capçalera pel que fa a la filosofia, i la resta de les seues obres –en especial els quaderns blau i marró- han estat i són guia de la meua comprensió del món; de manera que quan em poso a fer jardí o a treballar en l’hort, sovint em ve al cap Wittgenstein, i l’imagino fent com jo, traient males herbes, sembrant, adobant la terra i demès tasques que es fan urgent en arribar la primavera, si hom no vol que el seu terreny conreable esdevingui selva.

Treballar directament la terra genera una mena de benestar que no es pot aconseguir en cap altra feina. Si es tracta d’un urbanita reciclat com jo, l’horticultura i la jardineria és fan pesades, i un parell o tres d’horetes de dedicació em deixen baldat, però el resultat bé s’ho val.

Sigui al camp, al balcó o al safareig, la interacció amb la terra és altament satisfactòria, i fins i tot té efectes antidepressius.

--> Sens dubte, l’horticultura és una potent alternativa a despasito.

fotos: gazània a punt d'esclatar; codony amb formiga

L'AVANTGUARDA

92 tomaqueres són moltes tomaqueres.

124 maduixeres són moltes maduixeres.

Però és el que vaig decidir plantar a principis de temporada, junt amb 18 pebroteres picants.

El meu raonament va ser que havia de jugar al guanyador segur: altres hortalisses –albergínies, carabassons, cogombres...- no és que no haguessin funcionat altres anys, però era molta feina cuidar-les per acabar aconseguint unes verdures que al mercat eren força econòmiques i de sabor similar. En canvi, la qualitat de les tomàquets i les maduixes de l’hort sempre és superior a la de les que habitualment comprem; i les pebroteres picants són úniques, les llavors me les passa un bon veí cada any, i no es troben enlloc a la venda.

La pràctica em va demostrar que tota aquesta premissa inicial no era més que pura teoria: les maduixeres les he hagut de treure totes per manca de dedicació, i m’he passat hores maleint les tomaqueres mentre les lligava, les esporgava, els hi treia les males herbes... Se’m feia  inabastable posar-me a conrear l’hort després de la feina diària, i els caps de setmana el que havia de ser un passatemps esdevenia una tortura.

Ara, ja de vacances i amb els primers fruits a les mans, tot torna a ser bonic: cada matí em passo per la selva tomaquera per revisar com va la plantació –a Dosrius, la sembra i la collita es fan més tard degut a les temperatures més fredes- i constato que tinc un hort magnífic: ja han madurat els primers tomàquets, els de la varietat pebrot –són tomàquets, però tenen una bonica forma allargada i vermella-, i a hores d’ara ja n’he repartit més d’un centenar entre els veïns. Estan boníssims!

L’avantguarda tomaquera em permet menjar uns saborosos plats de tomàquets, i m’ha fet plantejar-me que potser sí que valia la pena la feinada que em vaig empassar.

La resta de varietats que he plantat aniran posant-se vermelles entre aquesta setmana i la primera de setembre, quan maduren els més tardans, els deliciosos tomàquets cor de bou.

Per cert: les fotos, com les tomaqueres, no estan tractades.

PRIMERES COLLITES

Aquest cap de setmana la collita de carabassons ha estat abundant: 11 dels blancs i 6 dels verds.

El plaer de baixar a l’hort a veure quants n’hi ha ja de madurs per ser collits és similar al de oferir-ne als veïns o als companys de feina i veure el somriure que espontàniament se’ls dibuixa a la cara.

I aviat arribaran els tomàquets.

L'HORT JA ÉS A PUNT

Pràcticament des del primer dia que els vaig llegir, Wittgenstein i Epicur em van inculcar, a més d’idees, pensaments, passions i valors, un especial amor per l’agricultura i l’horticultura.

Cert és que, sense la posterior gran ajuda del meu veí Agustín, expert en aquests temes per haver-los mamat de ben petit a l’Alpujarra granadina on va néixer i va passar l’adolescència abans d’emigrar a Barcelona per treballar a una fàbrica d’automòbils, jo no hauria tirat endavant l’hort, o potser sí però amb mancances tan grans que l’ús del propi concepte que el designa hauria estat, com a mínim, herètic.

Determinant ha estat també l’impuls del quart element, determinat en forma i matèria de Carme, dona i esperit terrestre alhora.

I així, en feliç conjunció filosòfica-vegetariana, el meu hort ja és a punt, variat, acolorit, divertit, arriscat i naïf.