El dissabte marxo a Xàbia, a passar uns dies amb la família, i per aquest motiu el bloc quedarà inactiu durant al menys un parell de setmanes.
El problema és que, a la tornada, no sé què passarà amb ell: m’agrada el sistema que faig servir ara mateix a l’hora de gestionar-lo, que consisteix en penjar el que el dia abans m’ha passat pel cap, -sense posts congelats, per entendre’ns- però dubto que el pugui continuar d’aquesta manera en reiniciar la feina al setembre, ja que pinten bastos.
Tampoc tinc clar que m’agradi un altre sistema diferent d’aquest, on la immediatesa és part essencial del joc. No tinc –de cap de les maneres- crisi creativa, però sí necessitat de qüestionar-me què haig de fer amb el bloc, que no sé per on tirar: em resisteixo a tancar-lo, i per altra part, no veig clar que el pugui mantenir en actiu com a mi m’agrada fer-ho.
O sigui que inicio un temps de reflexió, o potser un temps de desconnexió.
Mil abraçades virtuals a tothom, i ens llegim aviat.
21 de juliol del 2010
19 de juliol del 2010
COLLITA PRÒPIA (I)
Finalment el meu petit hort d’urbanita reciclat ha començat a donar fruits, i el que més m’emociona de tot és la gran velocitat en que les carabasseres fan flors que en pocs temps es converteixen en hortalisses d’un verd brillant. És gairebé màgic: del dia a la nit, el que era només un petit branquilló de la mida d’un dit passa a convertir-se en un carabassó magnífic, i a la que et descuides, ja n’han sortit més.
Aquest dissabte passat vaig preparar el primer àpat amb productes del meu hort: carabassons i alfàbrega. Es un plat senzill de fer.
S’obren els carabassons (si és gran, amb un ja va bé) per la meitat, es fan marques amb el ganivet sense arribar a tallar-los, i es posa per sobre sal, pebre roig en pols, oli i un parell de fulles d’alfàbrega picades (si no en teniu, no és necessari).
Es posa en un recipient per al microones, es tapa i es cuina durant 8 minuts aproximadament (si no teniu aquest recipient, val un plat tapat amb quelcom que tingui forats i que no sigui metàl·lic).
En treure’ls, cal anar en compte en no cremar-se. Es posen al plat els carabassons, i si es vol es pot posar a sobre formatge de qualsevol tipus, o salsa de tomàquet. En el meu cas, vaig posar tomàquets deshidratats que prèviament havia guardat amb oli i pebre negre.
Queda boníssim!
Aquest dissabte passat vaig preparar el primer àpat amb productes del meu hort: carabassons i alfàbrega. Es un plat senzill de fer.
S’obren els carabassons (si és gran, amb un ja va bé) per la meitat, es fan marques amb el ganivet sense arribar a tallar-los, i es posa per sobre sal, pebre roig en pols, oli i un parell de fulles d’alfàbrega picades (si no en teniu, no és necessari).
Es posa en un recipient per al microones, es tapa i es cuina durant 8 minuts aproximadament (si no teniu aquest recipient, val un plat tapat amb quelcom que tingui forats i que no sigui metàl·lic).
En treure’ls, cal anar en compte en no cremar-se. Es posen al plat els carabassons, i si es vol es pot posar a sobre formatge de qualsevol tipus, o salsa de tomàquet. En el meu cas, vaig posar tomàquets deshidratats que prèviament havia guardat amb oli i pebre negre.
Queda boníssim!
16 de juliol del 2010
MERRIE MELODIES (40): KAILASH KHER
El que més m’agrada de Kailash Kher és que no té cap vergonya en afegir a la font sufí de la que beu –en especial, del gran Nusra Fateh Ali Khan- tot el que li ve de gust, ja sigui hip hop, reggae, bhangra, funk o jungle. És qüestió de divertir-se, i d’això en sap molt, en Kailash Kher. Un bon exemple és aquesta adaptació al vídeo del seu èxit Tauba Tauba.
És pop? És folk? No, és Bollywood!
És pop? És folk? No, és Bollywood!
15 de juliol del 2010
PER ON CAMINO?
Haw, haw, haw! Fins ara, els assidus d’aquest bloc –en especial el Carles i el Girbén, tot s’ha de dir- heu encertat totes les endevinalles topogràfiques que he anat proposant, i amb una velocitat i erudició espectacular.
A les fotos que penjava hi havia arbres i muntanyes, i es veien núvols -i fins i tot columnes de fum de fàbriques de patates fregides-, però aquesta d’avui és diferent: pura ciutat.
La setmana passada, abans que la roja arribés a la final, vaig haver d’anar a _ _ _ _ _ _ _ _ _ _, al carrer _ _ _ _ _ _ _, i em va cridar l’atenció l’edifici de la foto per motius obvis.
Sabria l’erudit seguidor descobrir la ciutat i el nom del carrer on vaig fer la foto?
A les fotos que penjava hi havia arbres i muntanyes, i es veien núvols -i fins i tot columnes de fum de fàbriques de patates fregides-, però aquesta d’avui és diferent: pura ciutat.
La setmana passada, abans que la roja arribés a la final, vaig haver d’anar a _ _ _ _ _ _ _ _ _ _, al carrer _ _ _ _ _ _ _, i em va cridar l’atenció l’edifici de la foto per motius obvis.
Sabria l’erudit seguidor descobrir la ciutat i el nom del carrer on vaig fer la foto?
14 de juliol del 2010
PSEUDO PHALLUS IMPUDICUS
Cada estiu, una de les meues plantes carnoses es posa a créixer de manera desaforada i en pocs dies passa de la seua alçada habitual de 4 centímetres a gairebé 40, amb la qual cosa acaba sucumbint a les lleis de la gravetat i s’escarxofa, no sense abans haver esclatat en un bon grapat de petites flors.
És aquest un fenomen que, tot i haver-lo vist altres anys, sempre em sorprèn, i em porta a la memòria el bolet gegant amb que es troben els aventurers de Les històries naturals de Joan Perucho. A l’índex onomàstic que apareix al final d’aquesta novel·la es diu del Phallus Impudicus que és un bolet vergonyant, molt rar i que sembla ser que cura l’alopècia.
La meua planta carnosa de ben segur que no és el Phallus Impúdicus de què ens parla Perucho, però em queda el dubte de si curarà l’alopècia. Potser ho hauria de provar, però com? Em refrego la planta pel cap? Me la menjo amb una salsa vinagreta? La poso sota el coixí del llit?
De moment, ella continua creixent...
És aquest un fenomen que, tot i haver-lo vist altres anys, sempre em sorprèn, i em porta a la memòria el bolet gegant amb que es troben els aventurers de Les històries naturals de Joan Perucho. A l’índex onomàstic que apareix al final d’aquesta novel·la es diu del Phallus Impudicus que és un bolet vergonyant, molt rar i que sembla ser que cura l’alopècia.
La meua planta carnosa de ben segur que no és el Phallus Impúdicus de què ens parla Perucho, però em queda el dubte de si curarà l’alopècia. Potser ho hauria de provar, però com? Em refrego la planta pel cap? Me la menjo amb una salsa vinagreta? La poso sota el coixí del llit?
De moment, ella continua creixent...
13 de juliol del 2010
ALLÀ ON NOSTRE SENYOR VA PERDRE L'ESPARDENYA (CRÒNICA AMB RECOMANACIÓ)
Aquest any, quan la Carme i jo varem fugir dels trons del Sant Joan borreguero, férem camí cap al sud de França, i la segona nit varem anar a parar a un dels llocs més tranquils i agradables que he conegut mai.
Les Massies-Sud són quatre cases mal comptades, situades a 8 quilòmetres de la població més propera, St-Jean-du-Gard, a les Cévennes. Per arribar-hi s’ha de travessar un pas a nivell sense barreres i un pont sense baranes que, tal i com avisa un cartell ben visible, sovint queda sepultat per les aigües del riu.
Allà es troba la masia de M. i Mme. Guyot, una antiga casa de finals del segle XVII que albergava un refugi d’hugonots –camisards en occità- i que és de les poques que es manté en peu, ja que la majoria van ser cremades per les tropes del rei, en represàlia per la revolta dels camisards.
La casa només té quatre habitacions, decorades amb austeritat però totes amb llit doble i dutxa. Les parets són d’un gruix espectacular, i això garanteix frescor a qualsevol moment del dia. Ens va costar 47 euros passar la nit allà, amb el desdejuni inclòs que ens vàrem prendre a una terrasseta protegida del calor per una parra i envoltada de flors, mirant les valls que recorre el riu Gardon.
La zona dona per visitar, fer excursions, menjar bé i no parar, i la Chambre d’hôte dels Guyot és part de l’al·licient del viatge, fins al punt que ens plantejarem tornar aviat. Aleshores va ser quan la parella ens va explicar que aquesta tardor es jubilaven i es vendrien la casa.
O sigui que, si us ve de gust fruir d’unes vacances tranquil·les en un paradís perdut –allà on Nostre Senyor va perdre l’espardenya, com diu ma mare-, us recomano aquesta masia, i més sabent que d’aquí a un parell de mesos ja no hi haurà aquesta possibilitat.
Les Massies-Sud són quatre cases mal comptades, situades a 8 quilòmetres de la població més propera, St-Jean-du-Gard, a les Cévennes. Per arribar-hi s’ha de travessar un pas a nivell sense barreres i un pont sense baranes que, tal i com avisa un cartell ben visible, sovint queda sepultat per les aigües del riu.
Allà es troba la masia de M. i Mme. Guyot, una antiga casa de finals del segle XVII que albergava un refugi d’hugonots –camisards en occità- i que és de les poques que es manté en peu, ja que la majoria van ser cremades per les tropes del rei, en represàlia per la revolta dels camisards.
La casa només té quatre habitacions, decorades amb austeritat però totes amb llit doble i dutxa. Les parets són d’un gruix espectacular, i això garanteix frescor a qualsevol moment del dia. Ens va costar 47 euros passar la nit allà, amb el desdejuni inclòs que ens vàrem prendre a una terrasseta protegida del calor per una parra i envoltada de flors, mirant les valls que recorre el riu Gardon.
La zona dona per visitar, fer excursions, menjar bé i no parar, i la Chambre d’hôte dels Guyot és part de l’al·licient del viatge, fins al punt que ens plantejarem tornar aviat. Aleshores va ser quan la parella ens va explicar que aquesta tardor es jubilaven i es vendrien la casa.
O sigui que, si us ve de gust fruir d’unes vacances tranquil·les en un paradís perdut –allà on Nostre Senyor va perdre l’espardenya, com diu ma mare-, us recomano aquesta masia, i més sabent que d’aquí a un parell de mesos ja no hi haurà aquesta possibilitat.
12 de juliol del 2010
TOUT EST MIEUX AVEC TOI QUE SANS...
La Carme i jo hem passat la nit junts.
Ara són ja dos quarts de deu, i el sol entra per les escletxes de la persiana.
Em llevo a preparar el desdejuni, mentre ella s’embolica amb el llençol, mig adormida encara. Jo me la miro, i aleshores vaig per la càmera de fotos.
Dic suament el seu nom, i ella reacciona amb un mmm dolç, es dona la volta i s’escarxofa de nou.
Torno a repetir el seu nom, i aleshores aparta una mica el llençol i els seus ulls em miren a través d’una petita escletxa que s’ha obert entre les seues parpelles. Endevino un somriure a la seua cara mentre sobreentenc que el nou mmm que fa és un bon dia.
Li faig una foto. Un nou mmm surt de sota els llençols. Una altra foto, i ella es capbussa per tapar-se del tot. Para, tontu, em diu mentre comença a riure suament, i es regira dins el llit.
Als pocs segons, es mig destapa, i jo li faig la foto que encapçala aquest post, mentre ella, amb una veu riallera, m’amenaça amb terribles represàlies si no esborro immediatament aquestes imatges.
Aleshores em ve al cap la frase final del primer volum de Le combat ordinaire, un dels nostres tebeos favorits, d’en Manu Larcenet. Breument: després d’un allunyament causat pel pànic als canvis, el llop solitari torna a ella, que s’estranya de veure’l.
-Mais... Qu’est ce qui t’arrive? –pregunta ella.
Hi ha una vinyeta sense paraules i, a la següent, ell només és capaç de dir un mot.
-T... tout...
Ella se’l mira,esperant que ell acabi al frase, cosa que finalment ell fa.
-Tout est mieux avec toi que sans...
Ara són ja dos quarts de deu, i el sol entra per les escletxes de la persiana.
Em llevo a preparar el desdejuni, mentre ella s’embolica amb el llençol, mig adormida encara. Jo me la miro, i aleshores vaig per la càmera de fotos.
Dic suament el seu nom, i ella reacciona amb un mmm dolç, es dona la volta i s’escarxofa de nou.
Torno a repetir el seu nom, i aleshores aparta una mica el llençol i els seus ulls em miren a través d’una petita escletxa que s’ha obert entre les seues parpelles. Endevino un somriure a la seua cara mentre sobreentenc que el nou mmm que fa és un bon dia.
Li faig una foto. Un nou mmm surt de sota els llençols. Una altra foto, i ella es capbussa per tapar-se del tot. Para, tontu, em diu mentre comença a riure suament, i es regira dins el llit.
Als pocs segons, es mig destapa, i jo li faig la foto que encapçala aquest post, mentre ella, amb una veu riallera, m’amenaça amb terribles represàlies si no esborro immediatament aquestes imatges.
Aleshores em ve al cap la frase final del primer volum de Le combat ordinaire, un dels nostres tebeos favorits, d’en Manu Larcenet. Breument: després d’un allunyament causat pel pànic als canvis, el llop solitari torna a ella, que s’estranya de veure’l.
-Mais... Qu’est ce qui t’arrive? –pregunta ella.
Hi ha una vinyeta sense paraules i, a la següent, ell només és capaç de dir un mot.
-T... tout...
Ella se’l mira,esperant que ell acabi al frase, cosa que finalment ell fa.
-Tout est mieux avec toi que sans...
Etiquetes de comentaris:
És quan dormo que hi veig clar
9 de juliol del 2010
MERRIE MELODIES (39): MUSÉE MÉCANIQUE
Un nom com Musée Mécanique no em podia passar desapercebut, i a la que vaig poder, els vaig escoltar. La seua música és com el seu nom, evoca una certa tristesa existencial que acaba en un somriure suau i dolcet.
El vídeo que acompanya al tema Like Home de l’àlbum Hold This Ghost és l’ideal per aquesta composició emotiva i amb un cert aire retro.
El vídeo que acompanya al tema Like Home de l’àlbum Hold This Ghost és l’ideal per aquesta composició emotiva i amb un cert aire retro.
8 de juliol del 2010
7 de juliol del 2010
6 de juliol del 2010
5 de juliol del 2010
ODA EN IT
Subscriure's a:
Missatges (Atom)