EL SOMNI D'EN GALDERICH

Les confessions de tot allò del què hom s’avergonyeix públicament però frueix en privat només es fan en la intimitat, quan s’ha compartit coixí o bloc. És el cas d’en Galderich i jo.

M’estimo –malgrat l’episodi de l’home invisible, que sempre serà un núvol negre en la nostra relació- en Galderich, i per això he cregut que m’entendrà quan llegeixi aquest post i vegi exposada als quatre vents la seua passió secreta, el seu somni de sempre, el Paradís desitjat, el Shangri-La de la seua vida futura.

Des que va veure a Luís Aguilé cantant les belleses de la Mediterrània que banya les assolellades platges de Castelló, que no deixa de somniar en passar allà les seues vacances, envoltat de bikinis, taronges i llimones i sota el cel que, qual franja blava d’una senyera, corona aquelles lluminoses terres. S’esforça en amagar-ho, però de vegades –especialment quan veu una gorra marinera- el seu inconscient el traeix, i es posa a taral·lejar el Nadie me quita mis vacaciones es Castellón mentre el seu cos es gronxa amb la cadència i el ritme de la cançó.

Puede esperarme Miss Universo

 en su habitación,

yo con mi chica que es un amor

 me voy feliz a Marina d’Or,

nadie me quita mis vacaciones en Castellón.

I el somni segueix i segueix, oooh, oooh, siempre en Castellón.

Galderich estimat, la teua passió secreta des d’avui ja és pública, i no t’has d’avergonyir. Acabo d’obrir un compte bancari per que, qui ho desitgi, col·labori amb un donatiu per tal de fer possible allò que per ara només és el teu somni: un cap de setmana amb tot pagat a Marina d’Or!

Jo mateix he fet una donació de 100 euros, i de ben segur que aviat la catosfera completa, o què dic, tota la blogosfera en ple, s’afegirà a aquesta caritativa col·lecta: el fi justifica els mitjans.