![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi5iG23nvGmQMepFPQufJRXcxvO7XcUfoUxrpp1nQUt82cvSrn0ijHZvXdKhMs0N9lChkDAjGg5JqVvu3sFN2B4VUd7xETptK2ERsD_E6J4DmKw_dUp6a0Tw_S12iRsUa-YNtwl84N7H0Wu/s400/sant.jpg)
M’imagino fent aparèixer menjar i beure aquí i allà, salvant a gent de catàstrofes terribles, donant premis de loteria a tots els pobres de l’univers, encara que no haguessin jugat a cap número –quin miracle més guai!-, apareixent ara i desapareixent adés, volant o caminant per les aigües.
El problema és que soc un ateu recalcitrant.
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjjxIO4wW-KaUffm7CH0qmT2Ez9Y4Dfii171vFkizPGE0eg1T_fyNvEMKp_jUuIXN1s2aY37YijVVsyV45b3xDxH7R8q0PLJBCPsXSx-2r7pHN7R994W6jSlsFamo-EP2Z83frLkqpdlpdM/s400/claus.jpg)
Estaria feliçment aposentat a la meua garita, i tindria temps de sobra per a llegir, dibuixar i escriure. Podria escoltar música, fer retallables, llegir tots –tots!- els blocs que m’interessin, i només hauria de donar les claus i les bones nits a qui, molt de tant en tant, vingués a recollir o a deixar el seu cotxe.
El que passa és que al tercer dia començaria a trobar-me depre, i acabaria traumat de per vida.
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi8GwDPRRMFeQ4aZgd9JLMCeBPId1XipbHzMKlJqBM-4Ac-_2pTUVgLqOxnqG1JCAiQfM5WPCaF9zEwd6jeWfr6jy_fY3iCvAXvnEPxFuJ8lOB9OjUqdYQbFp4-XbIMeLiY4_ec8b9Hohay/s400/cofa.jpg)
Ah, quin plaer contemplar l’horitzó net i pelat a banda i banda, fresc i airejat per tots els vents, i escoltar a pocs metres de mi les rialles de les gavines, anunciant la proximitat de terra ferma.
Però tinc vertigen.
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgv0sBBdhgZmWEOYTDJXEsyxQXm0hvgNqWiOw5TVvXinAapkgFEyQVhRxhAijc0Zh3lzCWMb_AqcUR_7TNkScmpl0EzZqPHmB_lgPdB-CuejrYZmNs85bOF6CnfQjKGUD0x7ou1Ro3u_knC/s400/CAMUFLATGE.jpg)
És una de les coses que faig quan estic en una reunió o similar, i tinc un paper imprès i un boli a mà: de manera quasi inconscient, pinto i repinto les majúscules fins que acaben per desaparèixer, i m’esforço per que no es puguin descobrir de cap manera.
M’hi podria dedicar a camuflar pintades de les de debò, però defenso a mort la llibertat d’expressió.
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiP4GNTzEcIvisoxLtxwId4VHuPK5QqQ3i7KuVtDJTgmQDYxl4aL_mYJjlvV8Ull82osiaXUV5HxJBWXGqK2GSKNxLRffZA2owdAP0e8naMNJ2nVnwQJ2CZknNX2ARhibFSopkEi5A4Psen/s400/ham.jpg)
Sempre he desitjat tenir aquella conversa pausada que es produeix entre pescadors de canya, amb grans intervals de silenci només trencats pel xap-xap de l’ham que es mou una mica. De sobte, la canya fa una lleugera vibració, i un dels pescadors es posa de peu, atent a la possible presa que ha picat. Falsa alarma, i torna a seure i meditar en aquella pau infinita.
El que passa és que no m’agrada la violència de cap classe, i el simple pensament de tenir un pobre peix enganxat d’un ham i sagnant mentre es belluga dins un cubell i va perdent la vida poc a poc, m’espanta.
No ho faré mai.