23 de juliol del 2012

ALLÒ QUE EN GALDERICH ES VA PERDRE



És palès que en Galderich i jo tenim gustos musicals diferents; de fet, el seu gust musical és pràcticament inexistent.
Per això em va sorprendre quan, en comentar jo que tenia previst anar al concert que els  OMD –una de les meues icones musicals- feien el 15 de juny de l’any passat a la sala Apolo, em va dir que també li vindria de gust. Vam estar parlant, recordant, assaborint les cançons més conegudes: Souvenir, Joana d’Arc, Electricity i Enola Gay, que és la seua preferida, i vam acabar taral·lejant-les a duo.
Al final, al concert hi vam anar una colla: l’Albert, la Carme, el Josep, la Sònia, el Xec i jo mateix, però no en Galderich, qui malauradament va tenir un imprevist i tot i haver pagat l’entrada es va perdre un dels millors espectacles musicals de la temporada.

(continua al bloc SantaTecla)

17 de juliol del 2012

ESTRENO BLOC NOU: SANTA TECLA



Sembla allò que diuen una fugida endavant, oi?
Tant de temps sense actualitzar el bloc, i ara de sobte en faig un de nou. Però no, no tinc ni la més mínima intenció de tancar l'Enceneu els llums, simplement necessitava una pausa, i ara estic recarregant les piles.
Aleshores, calia un nou bloc? Francament, ja feia temps que li donava voltes al tema: de la mateixa manera que la Galeria d'imatges i la Galeria X -que comparteixo amb els companys Galderich, Carles i Enric- tenen  autonomia pròpia, i també el Visca la República, perquè no fer el mateix amb la secció musical del divendres, i construir-li un bloc ad hoc?
Aquesta és la funció de Santa Tecla, una mena de Merrie Melodies però independent. Avui he penjat el meu primer post, tota una declaració d'intencions.

26 de juny del 2012

TROBADA BLOCAIRE



Podria fàcilment proposar motius per fer una nova trobada -els 200 d'en Galderich, els 100 de la galeria d'imatges, els 50 de la X, la revetlla de Sant Pere...- però serien excuses, ja que tinc ganes que ens veiem, i ja està. M'hauria agradat fer-ho abans, però darrerament vaig tan agobiat -la paraula no existeix en català, però expressa a la perfecció el meu estat laboral- que no trobava el dia.
Per tal cosa, i ara que començo a veure la llum, us proposo una trobada blocaire el capvespre del divendres 29, a ma casa: la nit és llarga i a l'estiu més. Com sempre, acompanyants i seguidors són benvinguts.
Què us sembla? Com us va?

25 de juny del 2012

BRIAN



Estimat Brian,
va ser un plaer seguir el teu bloc, llegir-te, dialogar, compartir.
Després, quan vaig tenir la sort de conèixer-te en una trobada blocaire, el plaer encara va ser més gran. 
Ahir diumenge a última hora, just a punt de convocar una nova trobada blocaire i comentant per email que no havies dit res de venir, l'Allau em va reenviar al teu bloc per que llegís el comiat de la família. La notícia em deixa fet pols i quasi sense paraules. Quasi.
Gràcies per compartir, Brian.

21 de juny del 2012

EL PERSA



Ahir em vaig assabentar de la mort del meu amic Pepe, El Persa.

Me acuerdo de la primera vez que vi al Persa. Me abrió la puerta de su casa y me llevó, con sus pasitos cortos y arrastrando los pies como una muñeca de Famosa, hasta el estudio donde trabajaba en Xàbia. Al entrar en aquella habitación me encontré ante un maremágnum de objetos, desde revistas de mecánica a recortables montados y sin montar, pasando por lienzos, carteles, manuscritos, cajitas de latón, esculturas, infinidad de libros e incluso una mosca oriunda de la China. El aparente caos no hizo más que confirmar lo que yo ya intuía: que El Persa era un artista completo, aunque a él le gustara presentarse como un dibujante de recortables.
Lo que más me chocó de su casa, abigarrada de obras suyas y ajenas, fue el lienzo en blanco que, colgado de la pared, presidía el salón principal. Me acuerdo de que El Persa, cuando me descubría mirando de reojo ese lienzo intacto, decía «Algún día lo pintaré».
Al mirarle a los ojos descubrí que, aunque su edad rondaba los sesenta, había vivido más de mil años, y esas vivencias se plasmaban aquí y allá en forma de creaciones artísticas. Su conversación me llevó de aquí para allá, y recorrimos temas y más temas, haciendo pequeñas pausas para liar un cigarrillo o tomar un café, y pasamos horas disfrutando del placer de compartir ideas y emociones. Me acuerdo de que ese fue el principio de una gran amistad.

Publicat a El Persa, ese desconocido. Media Vaca, València, 2007. http://www.mediavaca.com/index.php/en/autores/escritores/155-el-persa-ese-desconocido 

19 de juny del 2012

OMELETTE



L’avi Amadeu era un devot de l’oli: si una frontissa grinyolava, l’avi li posava un xic d’oli i acabava amb el problema; si un nen tenia rojors o irritacions a la pell, l’avi sentenciava que un cotó fluix mullat amb oli i aplicat a la zona era la solució; i si una paella s’enganxava, l’avi la fregava amb oli, i arreglada.
Així mateix li ho explicava l’avi a l’André, un mariner francès que de tant en tant passava amb el seu vaixell de vela pel port de Xàbia, i es quedava allà unes quantes setmanes abans de retornar a la seua misteriosa ruta marítima.
-I això per no parlar de l’exquisit sabor dels aliments amanits, macerats o fregits amb oli, André, que no sabeu el que es perdeu sense l’oli.
I l’André escoltava amb educació mentre amb el cap feia un moviment que, lluny d’indicar assentiment, insinuava incredulitat.
Finalment, un dia que l’avi tornava per enèsima vegada a explicar-li a l’André les grans virtuts de l’oli, el francès es va a atrevir a expressar directament els seus dubtes.
-Jo li puc ben assegurar, sinyor Amadeu, que per molt bona que la seua dona faci la truita, res com l’omelette que fem els francesos, és a dir, sense oli i amb mantega.
-On s’ha vist això, una truita amb mantega? Deixa, André, que vosaltres els francesos en sabreu molt, però de truita a la francesa no en teniu ni idea.
I l’André, somrient, per demostrar-li a l’avi Amadeu com n’estava d’equivocat, va convidar-lo al seu vaixell i li va fer una truita amb mantega i sense oli, i li la va servir en un plat.
L’avi va treure la seua navalla –els mariners de veritat no gasten ganivet ni forquilla-, va tallar la truita, es va posar un bocí a la boca, i amb això en va tenir prou: mentre l’altre anava a per dos gots, ell va fer un gest brusc amb el braç i la truita va sortir volant per sobre del seu cap en direcció a la mar.
L’André va omplir els dos gots de vi, i en oferir-li’n un a l’avi, quedà sorprès en veure el plat buit.
-Ja se l’ha acabada tota?
-És que no havia provat mai una cosa així.
L’André estava satisfet, no s’havia imaginat que la truita desapareixeria del plat tan ràpid.
-I ha notat el gust de la mantega, oi?
-Ja ho pots ben dir, ja: només posar-me el menjar a la boca. I et ben asseguro, André, que mai no tornaré a menjar una truita així: realment, tenies raó quan deies que no s’assemblava gens a les que es fan amb oli.
I encara recordo al meu germà i jo mirant el moviment brusc que feia l’avi amb el braç mentre ens explicava la història de la truita voladora, i ens la imaginàvem tota farcida de mantega i lliscant veloçment i suau pel plat, enlairant-se per fer una ràpida tombarella i caient a l’aigua amb un xof quasi mut per veure’s ràpidament envoltada per una munió de peixos que la devorarien amb fruïció mentre l’avi es prometia a si mateix –i així ens ho deia a nosaltres un i mil cops- que no tornaria a provar una omelette mai més.

27 d’abril del 2012

CRUEL



L’Annie Clark, que publica els seus treballs més personals sota el nom de St Vincent, és una bona cantant i una excel·lent guitarrista, però a mi sovint m’acaben agobiant les seues composicions, en especial quan la guitarra elèctrica passa a primera fila i es converteix en el so dominant.
No és el cas de Cruel, una de les millors cançons dels seu darrer cedé, Strange Mercy, on cada instrument ocupa el seu lloc, i la veu de l’Annie domina de principi a fi.

23 d’abril del 2012

DES DEL CORTIJO "EL NARANJO"



Aquest cap de setmana la Carme i jo hem sembrat les hortalisses d’estiu al nostre petit hort, i ho hem fet amb l’estri que l’Agustín, el meu veí ecologista innat, m’ha regalat.
No sé ni com es diu aquest tipus d’aixada, però ell la utilitza amb una precisió i destresa envejable, i quan el vaig veure per primer cop fent-la servir i li ho vaig comentar, em va prometre que me’n aconseguiria una.
I així ha estat, aquest passat cap de setmana l’Agustín m’ha obsequiat l’estri en qüestió, explicant-me que l’ha restaurat ell –oli, pintura, paper de vidre i una bona esmolada-, que era d’El Naranjo, el cortijo que els seus pares tenien allà per Órgiva i el Cerro Negro, a Granada.
I jo, que no aconsegueixo fer-lo servir ni la meitat de bé que el meu veí, em sento orgullós d’aquest regal amb feeling i pedigrí.

20 d’abril del 2012

EL RETORN DEL VIOLINISTA XIULADOR


Amb el permís del gran Allau, que ja va anticipar l’arribada de Break it Yourself -el nou disc de l’Andrew Bird- em sumo a la festa amb aquesta Danse Caribe, com podria haver-ho fet amb qualsevol de les altres cançons que l’acompanyen.
Novament, el violinista xiulador l’encerta de ple. Llarga vida a l'Andrew Bird!

18 d’abril del 2012

CARLOS LEBLANSKY


Estic netejant el jardí quan sento cridar a la veïna de la casa de baix.
-Carlos! Carlos!
Aixeco la vista i veig que em fa senyes amb el braç. Giro el cap per localitzar al tal Carlos, però no hi ha cap altre veí a la vista. Ella em mira i segueix cridant.
-Carlos! Buenos días, Carlos!
Cohibit per la situació, opto per fer un lleuger moviment amb el braç a mena de salutació.
Aleshores, es posa a parlar-me i m’explica un problema d’una fuga d’aigua. Me l’escolto amb atenció, i mentre ho faig, surt el marit, que s’afegeix a la conversa. Els explico que el problema probablement vingui de casa de l’altra veïna, la Carme.
M’agraeixen l’atenció prestada, i s’acomiaden de mi.
-Gràcias, Carlos.
-Hasta otra, Carlos.
Al dia següent, des de dins de casa sento cridar novament a Carlos. Són els mateixos veïns de la casa de baix, que es veu que segueixen tenint problemes amb l’aigua. Tot i que saben que soc a casa –m’han vist pel jardí una estona abans-, decideixo no sortir, deixant constància així, tàcitament, que no em dic Carlos.
Al capvespre, li explico el problema de l’aigua a la Carme, i ella creu saber on és l’avaria. Aprofito i li comento també que m’han batejat com a Carlos, ves a saber perquè. La Carme riu, i diu que no em preocupi, que demà parlarà amb ells i ho solucionarà tot.
-De pas, explica’ls com em dic.
La Carme riu encara més.
Al dia següent, quan surto al balcó al capvespre, de nou apareixen els veïns de la casa de baix.
-Carlos, ya hemos hablado con Carmen y hemos solucionado el problema.
-Gracias por la gestión, Carlos.
Jo em quedo tan aturat que només puc fer un gest d’assentiment amb el cap.
En tornar a veure a la Carme, li explico que encara segueixo sent Carlos, i ella em comenta que finalment no els hi va dir res del nom, que els va veure tan convençuts que em deia Carlos que no es va veure amb cor.
Així que ara he incorporat un nou patronímic a la meua persona. Amadeu, Bastián, Carlos... em sento un espia de nyigui-nyogui.

30 de març del 2012

INEVITABLE

Doncs resulta que l’altre dia a una botiga de discs de Barcelona ens trobem la Carme i jo amb tres exemplars del January Songs d’en Darren Hayman, el cantant la cara del qual cada cop s’assembla més al jove Jerry Lewis, i m’hi fixo i sí, són tres dels 1500 discs la portada dels quals en Hayman va dibuixar a mà, cadascú amb una imatge diferent.
Un dics doble il·lustrat pel propi autor, no m’ho penso: em quedo amb el número 1472, que té com a portada un bonic setrill.
A casa, l’escolto mentre frueixo de les portadetes interiors i llegeixo que algunes cançons estan fetes amb la participació de gent com l’Elizabeth Morris dels Allo Darlin’, el Pete Astor o els Wave Pictures, entre altres. Quina troballa, i què bé sona.
I penso que haig de posar al Darren Hayman al Merrie Melodies, i no em costa gens decidir-me per la cançó Nothing You Can Do About It, del cedé Essex Arms, que diu que no hi res a fer, Because you love me and I love you, and there’s nothing you can do about it, que és una bonica frase per començar la setmana santa assolellada que en espera, així que cerco al youtube i em trobo amb un vídeo d’en Hayman i el seu grup, els Secondary Modern, i el penjo i em sento a gust escoltant de nou la cançó i desitjo a tots que passeu un bon cap de setmana.

28 de març del 2012

AVALUACIÓ


Passat el fred salvatge d’aquest hivern, i començada ja la primavera, ha arribat el moment d’avaluar el jardí, i veure les baixes que s’han produït.
Progressen adequadament:
-Euonymus
-Cirerers
-Codonyers
-Hortènsies
-Romaní




No passen el curs:
-Geranis
-Mesem


Mostren dificultats per seguir el curs:
-Bambús negres
-Leptosperma
-Llimoners
-Santolina




26 de març del 2012

CARTA OBERTA A LA VÍDUA D'HERGÉ

Chère Madame,

Permettez-moi de vous prendre quelques minutes de votre routine quotidienne, donc je pense que la raison en vaut la peine.
En fait, vous êtes une des personnes les plus influentes de la Fondation Hergé et des Editions Moulinsart, et pourtant je veux bien vous demander de jeter un expert coup d’œil sur le blog qui porte le nom de The Daily Avalanche –l’avalanche quotidienne- où quelqu’un qui se cache –mais pas beaucoup- sous le nom de plume d’Allau est en train de publier l’un des meilleurs textes critiques sur les aventures de Tintin.
Veuillez-vous cliquer, s’il vous plait, dans la section Tintin, et là vous y trouverez des essais vraiment bien documentes, sympas et pas du tout ennuyantes de la série complète des albums du personnage.
Je peux vous assurer que M Allau est un expert sur le sujet, et si vous prenez la peine de lire les textes en question, vous découvrirez qu’il faut les publier, même en utilisant les illustrations proposées.
Je suis désolé de ne pas avoir moi-même l’option de les publier, donc dans ce cas je le ferai. C’est pour ça que j’appelle a vous : je suis certain que la raison principale de la Fondation, en plus de la diffusion de l’œuvre de M Hergé, c'est le bussines is bussines, et la publication des essais de M Allau seraient pour les Editions Moulinsart et pour la Fondation une très bonne affaire, et en plus ça comblerait la satisfaction des millions de lecteurs des aventures de Tintin, y compris la de M Allau, qui recevrait sa petite satisfaction économique –mais ne vous inquiétez pas, au sujet de l’économie, M Allau c’est un tipe pas difficile.

Merci de votre attention, et ne manquez pas cette ocasion : il ne faut pas lâcher la proie pour l’ombre!
Avec mes meilleurs vœux,

Amadeu Leblansky

PS : Chère Mme, si on arrive enfin à la publication de ces textes, je vous rappelle que c’est grâce à moi que vous avez connu le blog original, et il sera bien apprécié si vous avez un mémento sous la forme de chèque bancaire à mon nom.

23 de març del 2012

XIU XIU


Acabat de sortir del forn, calent, quasi cremant, Always, el nou cedé de Xiu Xiu, és tan bo com els anteriors, i amb tanta força –bruta- com sempre.
La primera cançó del disc, Hi, té vídeo oficial, i com a presentació, va perfecta: com tota la música que fa aquest home, ningú no es pot quedar indiferent sentint-la.

21 de març del 2012

L'STARRING, QUIN GRAN ACTOR!


M’explicava la Carme que quan era petita, la seua mare tenia, com tothom, els seus actors preferits, però el que més li agradava era l’Starring.
Frases com Si és de l’Starring segur que és bona, o Què bé treballa l’Starring provocaven un somriure de complicitat en tota la família –excepte la mare, és clar- que, aplegada davant la tele, es preparava a veure la peli o la sèrie de moda. Els fills i el marit li havien intentat explicar que l’Starring no era cap actor, però ella s’entossudia en que s’equivocaven, i un dia els va sorprendre a tots explicant-los la troballa que havia fet, que havia vist a una peli que havien passat a l’UHF on posava ben clar el nom de pila de l’Starring.
-Es diu Also, Also Starring, que ben claret que ho posava ja des del principi de la pel·lícula –feia la mare de la Carme-, i com sempre, va treballar molt bé i molt ben maquillat.
Perquè aquesta era una altra peculiaritat de l'Also Starring, la de maquillar-se i transmutar-se i envellir i rejovenir i passar de l’alopècia total a la melena lleonina segons les exigències del guió; fins i tot, en alguna ocasió l’Starring va treballar fent el paper de coix, i ho feia francament bé.
La mare de la Carme va veure la seua tesi definitivament assentada en descobrir que l'Also tenia una germana, la Guest Starring.
-Són una família d'actors, i ella treballa tan bé com ell.
O sigui que vist el sentiment que la dona li posava, ningú va insistir en explicar-li el significat de Starring, i quan apareixia en pantalla la paraula en qüestió, tots es giraven cap a la mare per veure-li la cara i esperar el comentari que sempre i invariablement feia:
-Mira, hi surt l’Starring, segur que és bona!

19 de març del 2012

GENEROSO: LA FORJA D'UNA LLEGENDA


No sé sap de quina època és la tradició dels bous al port de Xàbia, però té temps, molt de temps: en l’època dels meus avis ja era costum per les festes construir unes quantes barreres de canyissos i fer un rectangle a mena d’improvisada plaça de toros, on un dels costats era la mar. També amb canyissos es feia un corralet i allà és on s’instal·laven durant els dies que durava la festa les vaques i bous que portaven d’El Puig, i que s’amollaven matí i tarda, d’un en un: xicots i xicotes corrien amunt i avall del port torejant l’animal, i si es veien apurats, només calia tirar-se a l’aigua, cosa que el toro, més assenyat i poruc, no feia quasi bé mai.
El meu avi Mariano era un fidel corredor de bous, i en arribar les festes del port, ell i els seus amics Generoso i Cento el Cabut es passaven tot el dia als toros. Al capvespre, al baret de Joaquim, reien, fumaven i bevien cassalla, i allà va sortir la juguesca que quasi els costa la vida a tots tres.
I és que Generoso anava picat, que el meu avi l’anava burxant dient-li que a la que veia el bou que es tirava a l’aigua, i Cento el Cabut reia i assentia, que davant del bou et cagues, Generoso, i aquell que s’anava empassant absentes sense dir res però cada cop més vermell, fins que va esclatar.
-Doncs ja veurem demà qui és més home, que a mi no hi ha qui em mogui si jo no vull.
I els altres, riu que riuràs, i el rogle de mariners que s’anava fent més ample.
-Demà que vulgui vindrà amb mi a la plaça, cadascú seurà en una cadira –continuà Generoso-, i a la que amollen al bou, el primer que s’alci paga una paella.
Ara es feu el silenci. Tothom se’l mirava amb respecte. Ell va aprofitar la situació per gallejar.
-I ara qui és el cagat? On són els homens?
L’avi Mariano i Cento el Cabut no eren d’aquells que s’arronsen, i amb l’ajut de la cassalla, no van dubtar en acceptar la juguesca.
Així que al matí següent es presentaren tots tres a l’improvisada plaça de bous, cadascú amb la seua cadira de palla, i s’assegueren al bell mig del port. La gent s’havia apilotat darrere els canyissos, esperant a veure qui era el primer que s’aixecava i amollava a córrer.
I va eixir el primer bou i els tres homenots que ni es mouen, i l’animal que se’ls mira i s’aproxima al trot i els tres homenots que ni es mouen, i l’animal que es planta davant d’ells i els tres homenots que no es mouen, i l’animal que els olora i els tres homenots que ni es mouen, i l’animal que fa mitja volta i corre amunt i avall perseguint als xicots que es llencen a torejar-lo.
Passen els minuts, i l’avi Mariano i Cento el Cabut que s’envalentonen i s’emboliquen una cigarreta i punxen i burxen al seu amic que, desesperat, mira com el bou passa un i un altre cop per davant d’ells sense fer-los ni cas.
Però de sobte Generoso que s’aixeca amb la cadira enganxada al cul i, vermell com un tomàquet, es llença a córrer fent crits. Els altres dos ni s’ho creuen, i la gent que se’ls mirava ara guarda silenci davant l’inexplicable conducta de qui ha proposat la juguesca, que acaba la seua cursa just davant el corralet dels bous i, sense deixar de bramar, es posa a donar-li cops de puny i de peus al canyís separador. Els animals, de l’altre costat, senten els crits i els cops i s’esveren, es posen nerviosos, bufen i rasquen el terra amb la peülla.
L’avi Mariano ha llençat la cigarreta i Cento el Cabut s’empassa la saliva mentre tots dos miren atònits com el canyís es trenca i els toros surten esperitats del corral precedits per Generoso, que tot cames, corre amb la cadira agafada al cul. La plaça s’ha buidat de cop, l’avi Mariano i Cento el Cabut ja no hi són i fins i tot la gent de darrere els canyissos que feien de barrera ha marxat o s’ha llençat a la mar empesa per l’embranzida dels bous, que s’escapen i segueixen la seua boja galopada pels carrers del poble, amb Generoso -i la seua cadira- penjat de les banyes del toro més gran, que dona cops de cap a banda i banda fins que finalment, desesperat, es llença a la mar.
L’avi Mariano i Cento el Cabut van haver d’acceptar que havien perdut la juguesca i pagar-li una paella a Generoso, qui va iniciar així la seua merescuda fama de gall del port.

16 de març del 2012

COMIENDO PERAS


Hi ha himnes militars, marcials, reivindicatius... i hi ha una cançó de Devendra Banhart que es diu Santa María da Feira i que, sense pretensions, amb una melodia senzilla i una cadència dolça, és un himne a la vida: comiendo peras, que li dic jo.
Bon cap de setmana!

14 de març del 2012

EL CARNAVAL DE SUPERMATXO


És una necessitat, això de disfressar-se de dona, per a Supermatxo. Ell, que es passa 364 dies a l’any criticant les dones, ridiculitzant els homosexuals, exhibint la seua superioritat genètica i marcant les diferències que l’identifiquen com el líder de l’espècie, també té un límit, que exercir de mascle ja des de l’adolescència és cansat i exigeix un sacrifici constant a base d’anular sentiments, fer servir la força bruta i elegir curosament entre allò que fa d’home i allò que no, evitant això últim com si del dimoni es tractés.
Deixem doncs que, ni que sigui el dia de carnaval, Supermatxo es disfessi de dona i es posi bragues rosa i faci crits aguts i es pinti els llavis i reparteixi petons i abraçades i canti cançons d'amor. No ho haurà de justificar, té la coartada perfecta: és carnaval, ja se sap.
I ara que ja ha passat carnestoltes, Supermatxo torna al seu rol habitual una mica més relaxat i a punt per tornar a posar els collons sobre la taula sempre que calgui i a trencar-li la cara a qui se li posi xulo i a demostrar al món sencer que ell és la gran esperança de l’espècie humana. Fins al proper carnaval.

12 de març del 2012

LA GRAN JUGUESCA D'EN GALDERICH


Està cofoi, orgullós, content, estufat, satisfet, envanit, gojós, joiós, ufanós, l’amic Galderich aquests dies. Des d’aquella passada juguesca en que va arribar als 100 seguidors deixant-me enrere, que em ve recordant dia sí dia també el seu avantatge i la possibilitat que aviat arribi als 200 seguidors, mentre jo el segueixo molt per sota, amb els meus estimats 138.
Així que per celebrar el seu proper bicentenari, ha decidit fer la següent juguesca:
1. DUECENTO
Si abans de diumenge vinent 18 de març arriba als 200 seguidors, convida a aquell que ho desitgi a un tast de les famoses olivesassassines.
2. IL SORPASSO
Si per contra, no tan sols no arriba sinó que en un termini de 10 dies jo el supero, convida a tot aquell blocaire o seguidor que ho desitgi a una paella amb marisc, amb aperitius variats i vi i cava inclòs.
En fi, que queda clar que la possibilitat del sorpasso queda lluny, molt lluny, tot i que mai se sap. Mentre, durant tota aquesta setmana en Galderich es passeja per Itàlia i viu la dolce vita a base de martinis, pasta ai vongole i gelato artigianale con fragola sul cioccolato, abans de tornar a casa via París, on passarà el cap de setmana.
Quina enveja!

9 de març del 2012

ÍNTIM


El segon cedé de Perfume Genius, el xicot que ara fa dos anys es va exposar públicament amb l'emocionant, tendre i dolorós Learning, segueix aquella via minimalista i passional, personal i fins i tot ingènua, tan directa i íntima que no deixa escletxes a la ironia. La seua música arriba  al cor, i la seua senzillesa convida a escoltar-lo una i altra vegada amb un somriure tendre de complicitat.
Perfume Genius ha aconseguit amb aquest Put Your Back N 2 It una nova obra mestra absoluta, que ve acompanyada amb un continent de bellíssim disseny, a to amb la música. Llàstima que –one more time- el nom de l’artista gràfic quedi en l’anonimat.

5 de març del 2012

QUÈ LLEGIR


Amb el quiosc nou de trinca que tenim a Dosrius, estava recuperant el bon costum de llegir el diari, quan de sobte m’he trobat que han tancat l’edició en paper de Público, que és el que comprava. Continua en edició digital gratuïta, i m’he subscrit a ella –també això és gratuït- com a recolzament, però estic indecís a l’hora de substituir la seua lectura en paper.
Mundos, abecés i similars ni tocar-los: el mínim mal que em produeixen és urticària.
He provat amb El Punt Avui, però ni m’agrada la forma ni el contingut, que em sembla propi d’una -absolutament respectable- premsa comarcal, però que a mi em resulta francament avorrit.
Quan a La Vanguardia, la seua estètica és impecable, però darrerament el contingut resulta altament illegible, i alguns dels seus columnistes –en especial la senyora Rahola- em recorden a la COPE però en versió catalana. Nogensmenys, no descarto el seu ús ocasional com a diürètic o laxant.
Pel que fa a El Periódico, reconec que la seua línia és una aposta interessant, però a mi no m’arriba: aquells grans titulars, sovint acompanyats d’imatges acolorides i força retocades, em sonen a buit i em recorden els xarlatans de fira.
El País seria probablement el meu elegit... si jo visqués a Madrid.
Darrerament estic provant amb l’Ara, que no em desagrada però que em crea la sensació d’estar veient un resum de la programació de TV3 en versió paper.
Així que, de moment, estic en fase de proves.

2 de març del 2012

MOTORIK FROM CATALONIA


Imagino que, a l’hora de triar entre la mecànica i la música, ells no van tenir cap problema en dir que sí a tot, i així va néixer TSOWC, The Suicide of Western Culture, un duo català que s’inspira en els grans de la música industrial i el tecnopop. Juguen a amagar-se, però fan concerts on se’ls pot veure actuar en directe, i demostren que són capaços de fer-ho molt bé tant als estudis com a l’escenari.
El primer tema del seu cedé, This is the Last Time I Shake Your Hand, és una bona carta de presentació. El vídeo que l’acompanya, molt correcte i a to amb la música, és l’oficial.



29 de febrer del 2012

ESTAT D'ÀNIM (PERSONAL I INTRANSFERIBLE)

27 de febrer del 2012

UN ALTERCAT AMB LA GUÀRDIA CIVIL


Gallejava més encara, Generoso, des que va sortir-ne airós del seu encontre amb el mariner de Bristol; el seu caminar recordava als paons quan estan en zel, i resultava impossible aguantar l’aire de superioritat i suficiència amb que mirava, mentó enlairat, a qui es creuava amb ell.
Bé, a quasi tothom que es creuava amb ell, perquè el seu encontre amb el nou cap de la Guàrdia Civil del port de Xàbia fou tempestuós, per dir-ho suaument. Va ser breu, només un instant durant el qual es van mirar als ulls mentre passaven un al costat de l’altre, però va ser suficient per que germinés a l’interior de tots dos un odi mutu, i és que fins aquell dia, ningú els havia mantingut la mirada tan fixament, ni a un ni a l’altre.
A la matinada del dia següent, Generoso va baixar a la platja per recollir les algues que el temporal d’hivern havia deixat en forma d’enormes munts de llefiscositats verdes i allà es trobà amb altres que, com ell, es dedicaven a la feina de vendre-les per treure’s un petit sobresou, i que ara discutien acaloradament amb el nou cap de la Guàrdia Civil, que tibat i seriós, feia que no amb el cap.
L’arribada de Generoso va precipitar els esdeveniments.
-No se recoge más alga hasta que no de yo los permisos.
I dient això, el militar se’n va anar, no sense haver creuat una mirada altiva i carregada de  sorna amb Generoso, qui la va aguantar sense immutar-se, i a continuació va ser informat amb detall del problema amb que ara es trobaven els recollidors d’algues.
-Que diu que no les podem recollir fins que ell no doni el permís.
-I diu que ha de fer no sé quins papers que ha d’enviar a Alacant per rebre el permís.
-I que potser aquest any l’alga es podrirà a la platja abans que la puguem recollir.
-Tot és comèdia: ho fa per enfotres-se’n de nosaltres.
-I per cert, abans de dir res d’això del permís, ha preguntat per tu, i ha volgut saber el teu nom i si vindries a recollir algues.
Generoso va tenir la certesa que tot era per fer-li la guitza, per demostrar qui manava, per humiliar-lo, i conforme passaven els dies i els munts d’algues s’anaven podrint davant la desesperació dels recollidors, que veien com es llençava a perdre una ocasió per fer uns diners de més, l’odi, ara agermanat amb la ràbia, anava creixent i desenvolupant-se.
Fins que un dia Generoso va beure més del compte i no es va poder retenir i va baixar a la platja on el nou cap de la Guàrdia Civil hi era fumant-se una cigarreta mentre vigilava els munts d’algues i li va fer front seguit a pocs passos d’una colla de recollidors inflamats que cridaven enfurismats no se sap ben bé què però cridaven enfurismats i van començar les empentes i ell va caure a terra i begut com anava va perdre el coneixement mentre esbatussaven al Guàrdia Civil i d’una mossegada algú li arrencava l’orella i després tothom fugia en desbandada però abans li posaven l’orella ensangonada a la boca de Generoso que en despertar el primer que va sentir va ser el gust ferruginós de la sang i després uns crits d’uns homes amb uniforme que venien cap a ell i l’esposaven mentre l’insultaven i li donaven cops.
Un any més tard, Generoso va sortir de la presó d’Alacant: eren temps en que el fet d’anar begut eximia de molts delictes i en suavitzava d’altres.
En tornar al port de Xàbia va ser rebut amb càlids cops a l’esquena, somriures de complicitat i paraules d’admiració. Gràcies a ell, l’alga finalment s’havia recollit sense necessitat de cap permís.
-I del nou cap de la Guàrdia Civil, ja no en vam saber res més: va desaparèixer del poble.
-Ara en tenim un de nou, però no ens diu res de les algues, i ens deixa fer.
-Va sempre sense tabac i fuma de gorra, però poca cosa més.
I Generoso se sentí un cop més l’heroi i en els nits humides de temporal de mar mentre s’empassava un got de cassalla rere l’altre explicava els detalls de la baralla amb el militar i donava pèls i senyals de la queixalada amb que va arrencar l’orella i algú dels seus oients se’l mirava i pensava que potser no havia fet tant malament en carregar les culpes de la seua acció a Generoso que ara estava cofoi i gallejava més que mai.
És que eren temps difícils, i es passava molta gana.

24 de febrer del 2012

ARA QUE ES PARLA DE VALÈNCIA


A les revistes s’acostuma a publicar algun acudit gràfic, ni que sigui per emplenar l’espai sobrant, i com que ja se sap que una imatge val més que mil paraules, en alguna ocasió l’acudit va acompanyat d’un senzill Sense paraules.
És el que jo posaria als vídeos del que va passar a València que aquests dies corren per l’hiperespai: “sense paraules”, que no en calen. Però si hem d'afegir una banda sonora, que siga la Garrotada en Swing de l’Ovidi Montllor. Eres gran, Ovidi!

22 de febrer del 2012

L'ELENA I LA DESSUADORA VERD MARAGDA (PSEUDO-DRAMA EN DOS ACTES)


II. DISPARA I OBLIDA
Passa el cap de setmana, i no hi ha res de nou. Dilluns, l’Elena surt de casa per anar al seu taller ocupacional, i la Carme contempla la dessuadora penjada encara al mur.
Corren els dies, i l’episodi de la dessuadora verd maragda roman al cap de la Carme com quelcom absurd i inexplicable, però angoixant. Tot i això, no li hem volgut dir res a l’Elena per no preocupar-la, i ella fa la seua tan feliç com sempre, però el dijous torna a casa amb una nota dels seus monitors del taller ocupacional. Demanen parlar amb la Carme per resoldre una conducta poc habitual de la seua filla.
-Mira, és que ja no sabem con fer que l’Elena s’abrigui: sempre va amb samarreta, i aquests dies fa patir, amb el fred que fa –comenta el monitor durant l’entrevista amb la Carme, i ella somriu i explica que, de sempre, l’Elena s’ha negat a portar res més que una samarreta, i només quan surt al carrer es posa un anorac, més per concessió a la mare que per necessitat.
-Però és que l’altre dia, quan tots els nens i nenes estaven pelats de fred a l’hora del pati, ella anava sense res més que la samarreta –insisteix el monitor-, i ens va arribar a preocupar tant, que jo mateix li vaig donar la meua dessuadora, per que se la posés.
Ara a la Carme se li han posat uns ulls com a plats.
-Una dessuadora verd maragda, potser?
-Sí, i no es preocupi, que no la necessito, ja se la pot quedar l’Elena.
La Carme s’ha posat a riure, i el monitor se la mira preguntant-se què ha dit de graciós.
En tornar a casa, interroga a la seua filla, primer sobre si té fred –no, mama-, després sobre si voldria alguna roba d’abric –no, mama-, finalment sobre una dessuadora verd maragda que encara hi ha penjada al mur del pati de casa.
-Ah, sí –respon l’Elena, sense fer massa cas-, me la va donar el meu monitor, i jo la vaig agafar per compromís, que vaig veure que li feia gràcia que la portés, però només vaig sortir del taller ocupacional, me la vaig treure.
-I ara on és, amor meu?
-No ho sé, mama, em sembla que l’he perduda.
-I no serà la que hi ha penjada al mur de casa des de fa ja una setmana?
-Ara que ho dius, sí, és aquesta. I per cert, per què l’has penjada allà, mama?

20 de febrer del 2012

L'ELENA I LA DESSUADORA VERD MARAGDA (PSEUDO-DRAMA EN DOS ACTES)


I. EL RONDADOR NOCTURN
La Carme li fa un petó dolç a la seua filla Elena, que com les gallines, se’n va a dormir molt d’hora, li recorda que per qualsevol cosa, ni que sigui un mal son, amor meu, que la mama ve de seguida, no s’ho pensi gens i telefoni a ca l’Amadeu, i apaga els llums de l’habitació.
És una noia molt eixerida, l’Elena, i no es plany de la seua minusvàlua: al contrari, reivindica que ja és gran i que té edat per quedar-se sola. La Carme està tranquil·la, que quan marxa de casa és just al costat de la seua, així que s’embolica la bufanda, es posa l’abric, i ve a veure’m, a llegir, a mirar alguna peli, a escalfar-se davant la llar de foc, a comentar alguna cosa de la feina, i a quedar-se dormida al sofà, com jo. Ens anem al llit tard, que és cap de setmana i no tenim cap pressa per res, i ens despertem força d’hora, però no ens movem: s’està millor a dins.
Per fi esmorzem i la Carme se’n va a veure l’Elena, entra al pati interior de sa casa, i a dos metres de la porta d’entrada, mur endins, es troba a terra una dessuadora de color verd maragda, gairebé nova. Es queda glaçada, i no pel fred, malgrat que en fa molt. Ahir a la nit, quan va marxar de casa, aquesta dessuadora no l'havia vista, i a més té la seguretat absoluta que no és de cap conegut.
Algú ha saltat el mur i ha entrat a casa! Les alarmes del cervell de la Carme es disparen i entra com una bala cridant Elena Elena Elena i obre la porta de l’habitació on la llum està apagada i l’encén repetint el nom de la seua filla al manyoc fosc que sobresurt del llit i estira l’edredó nòrdic i es troba amb la seua filla que se la mira amb cara d’esverada i l’abraça amb força i li pregunta si està bé mentre se li trenca la veu.
I l’Elena li diu que estava molt bé i molt a gust fins que ella ha entrat cridant a l’habitació, i que faci el favor de deixar-la dormir una mica més, que és cap de setmana.
Passat l’ensurt inicial, la Carme torna al jardí i recull la dessuadora. És evident que el propietari de la roba ha d’haver-se enfilat pel mur i entrat a dins del pati, o ha llençat la peça de roba des de fora amb un bon cop de braç. Revisa les portes, que no tenen cap senyal d’haver estat forçades, ni la del pati ni la de casa. Telefona al seu fill per confirmar que no ha perdut cap dessuadora, i comprova que, tal com imaginava, no és el cas.
Ens plantegem avisar a la policia, però ho descartem aviat. Ens proposem fer guàrdia la nit següent. Deixem la dessuadora penjada al mur, per tal que qualsevol persona que passi pel carrer la  vegi i -el seu propietari?- la pugui recuperar sense cap esforç. Esperem esdeveniments.

(continua i acaba dimecres vinent)

17 de febrer del 2012

NARCOCORRIDO DE JOSÉ FILIBERTO RAMOS, LA PERRA



És digne de figurar en qualsevol manual de Sociologia, el fenomen dels narcocorridos: són com les històries de pirates, on el dolent acaba superant en carisma al bo i esdevé protagonista principal. No hi ha mafiós ni cap de càrtel mexicà com cal que no tingui el seu narcocorrido per enumerar les atrocitats i barbaries comeses al llarg de la seua carrera delictiva, i ja si parlem d’una patum del crim, el narcocorrido ha de descriure la gesta de la seua captura o la seua mort a mans de la policia o d’una banda enemiga.
Los Tucanes de Tijuana, que tenen uns quants narcocorridos al seu repertori, en van dedicar un a La Perra, sicari de luxe amb un malnom tan ofensiu com ridícul, resultat d’un poc imaginatiu joc de paraules. José Filiberto Parra Ramos, alies La Perra, ara és a la presó, tot i que es comenta que per poc temps: o l’alliberen aviat o el troben mort allà dins.

13 de febrer del 2012

HERNANDO, L'ENTOMÒLEG



Enmig de la conversa, veus que fa un gest ràpid, quasi imperceptible, i si l’interrogues amb la mirada, et respon què ha vist: un mosquit tigre, posem per cas.
I això només és un exemple: en Carles Hernando, l’entomòleg, localitza insectes de tot tipus allò on tu no hi veus res, però hi són.
Acostumat des de petit a observar la natura, s’apassiona per tot ésser viu que habita en ella –humans inclosos-, descobrint contínuament  noves espècies, i parlant-ne del tema en diversos articles aptes només per a gent que, com ell, estimen el món dels insectes.
Però no s’ha de pensar que en Carles és un setciències d’aquells que et taladra amb la seua sapiència: simplement, et respon quan li preguntes sobre el tema i va creant caliu per que poc a poc els seus interlocutors acabem interessant-nos per allò que ens explica.
La vessant blocaire d’en Carles Hernando n’és un bon exemple d’aquesta passió seua: des d’El Gabinet negre fins a Iconographia Insectorum, passant per la Galeria d’imatges, els insectes ocupen un lloc preferent.
Així que quan us passegeu per la Serra de Marina, pel Corredor i el Montnegre o fins i tot pels racons més apartats del Marroc i veieu una enorme caixa de sabates de color gris i amb quatre rodes –és a dir, no un automòbil, sinó un Jeep- conduit per un individu de cabells foscs i arrissats que baixa i va mirant cap a un racó de terra on a simple vista no hi ha res, aquest segur que és l’Hernando a la recerca d’un nou exemplar d’insecte.
Al següent vídeo, emès per TV3 al programa El medi ambient del dia 2 d’aquest mes, podeu veure l’entomòleg en acció: Cliqueu l'enllaç DESCOBRIR ESPÈCIES A LA SERRALADA LITORAL.

10 de febrer del 2012

MARCA BLANCA?


Els he descobert fa molt poc, als Givers, i em van agradar molt –molt, molt, molt- des del primer moment. A l’hora de definir-los, em passa pel cap un creuament entre Panda (Bear) i Vampire (Weekend), però seria injust si em quedés només amb això, semblaria com una mena de marca blanca que imités l’original, i no és el cas: aquí hi ha molta música.
Una mostra: aquest Meantime, del seu darrer cedé In Light. El vídeo que l’acompanya, força correcte, és l’oficial.