21 de març del 2012

L'STARRING, QUIN GRAN ACTOR!


M’explicava la Carme que quan era petita, la seua mare tenia, com tothom, els seus actors preferits, però el que més li agradava era l’Starring.
Frases com Si és de l’Starring segur que és bona, o Què bé treballa l’Starring provocaven un somriure de complicitat en tota la família –excepte la mare, és clar- que, aplegada davant la tele, es preparava a veure la peli o la sèrie de moda. Els fills i el marit li havien intentat explicar que l’Starring no era cap actor, però ella s’entossudia en que s’equivocaven, i un dia els va sorprendre a tots explicant-los la troballa que havia fet, que havia vist a una peli que havien passat a l’UHF on posava ben clar el nom de pila de l’Starring.
-Es diu Also, Also Starring, que ben claret que ho posava ja des del principi de la pel·lícula –feia la mare de la Carme-, i com sempre, va treballar molt bé i molt ben maquillat.
Perquè aquesta era una altra peculiaritat de l'Also Starring, la de maquillar-se i transmutar-se i envellir i rejovenir i passar de l’alopècia total a la melena lleonina segons les exigències del guió; fins i tot, en alguna ocasió l’Starring va treballar fent el paper de coix, i ho feia francament bé.
La mare de la Carme va veure la seua tesi definitivament assentada en descobrir que l'Also tenia una germana, la Guest Starring.
-Són una família d'actors, i ella treballa tan bé com ell.
O sigui que vist el sentiment que la dona li posava, ningú va insistir en explicar-li el significat de Starring, i quan apareixia en pantalla la paraula en qüestió, tots es giraven cap a la mare per veure-li la cara i esperar el comentari que sempre i invariablement feia:
-Mira, hi surt l’Starring, segur que és bona!

34 comentaris:

  1. Aún me río.
    Muy buena historia.

    ¡Que horrorosos eran todos los actores de Bonanza!, ya no me acordaba...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pombolita, doncs Bonanza era una de les meues sèries preferides de nen, i els trobava a tots molt guapos excepte al gordo Jos, però com que em queia molt simpàtic, no m'importava :)

      Elimina
    2. La he releido y aún me río otra vez, y me he acordado de una vez que viajé en coche por Alemania y así como iba conduciendo por la autopista, iba aumentando mi perplejidad, por el hecho de que todos los pueblos se llamaran igual: AUSGANG, y a mi no me sonara nada haberlos oido nombrar.
      Así, como 100 kms de tontería.
      Me encantaba Bonanza, pero había otra que no recuerdo el nombre, que el prota, que era también vaquero, era muchísimo más guapo.
      Era un nombre.
      El del protagonista.

      Elimina
  2. Bona aquesta! la meva àvia es passava mitja pel·lícula comentant: "i aquest del mostatxo, vols dir que no és parent d'aquell altre que vam veure a la pel·lícula del dissabte?" :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs un dels meus tiets sempre m'explicava que això del cine no era creïble, perquè ell n'havia vist un que s'havia mort a dues pelis diferents, i argumentava que això no podia ser.

      Elimina
  3. Tremenda era la Fina!
    La seva ingenuïtat passava a ser imposició i qualsevol li duia la contraria !
    Al final va acabar admeten que tots a casa ho diguéssim abans que ella, fent un somriure de complicitat.
    Ara encara ho recordo amb carinyo i ho comento quan veig el famós Starring........ d'aquí ve aquest post. Gràcies Leblansky ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme J, devia ser tremenda, sí, així s'explica el refrany que diu allò de "de casta le viene al galgo" haw, haw!

      Elimina
  4. La història molt bona i la música de Bonanza millor que la de divendres...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Galderich, la música de Bonanza, amb aquell mapa que es crema, és una fita en la història de la tele. Però la que penjaré aquest divendres és una dels millors de l'any. He dit.

      Elimina
  5. De fet jo tinc un autògraf del starring...

    ResponElimina
  6. Molt bona Leb! Petites grans històries de família, Carme!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les històries, com la confitura, sempre són millors en pot petit ;)

      Elimina
  7. Quin fart de riure a costa de la pobre senyora! La gent gran en feia moltes de pífies d'aquestes. A veure si faig memòria.

    ResponElimina
  8. M'has fet recordar de la meva avia, que encara va tindre tindre temps de coneixer la tv, i qur li agradava molt el "Perri masón", perquè no perdia mai cap cas. Mai es va creure que l'home hagués anat a la lluna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Brian, precisament no fa massa li explicava a la Carme la meua sorpresa, de petit, quan jo tot emocionat explicava la gesta dels Armstrong, Aldrin i Collins, i les amigues de la meua àvia em van renyar, pensant-se que estava fent burla.

      Elimina
  9. Genial, la història! Tenia tota la raó del món, pobra dona...

    ResponElimina
  10. Quina anècdota més bona! No li devia agradar pas un altre actor que es deia Car Gable?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest mateix també li agradava força i en Yul Biriner, però el seu preferit era sobretot el Jamflei Bogart!

      Elimina
    2. XeXu, aquest era un clàssic, i un altre era el Carigran.

      Elimina
  11. Hahahaha....què bò!
    Doncs el Tom Janks, és el preferit del meu sogre! :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ep! El teu sogre és un modern, que el Janks aquest és de fa ben poc!

      Elimina
  12. Ostres com he rigut.....que bo, i mira que deu ser gran aquest starring perquè encara fa pel.licules.........:-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, i que bé que es disfressa, oi? Sembla que per ell no passi el temps.

      Elimina
  13. Ostres quina història més divertida... Sovint aquests enbolics amb l'onomàstica extrangera acostumen a donar peu a situacions d'allò més còmiques, com la que acabes de descriure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard, és el que podríem qualificar d'humor tendre: no fa mal a ningú, i crea empatia afectiva cap al protagonista.

      Elimina
  14. Que bona la mare¡¡¡¡...pa mengarsela a pesigets¡¡¡...i les caretes de tots esperant el moment...impagable¡¡¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sótano, el temps fa que allò que de petit era tema de discussió i emprenyamenta amb els pares, ara s'hagi convertit en record entranyable :)

      Elimina
  15. A MI M'HA ENCANTAT. M'HA RECORDAT LA MEVA PROPIA MARE QUE TENIA EL SEU PROPI LLENGUATGE. VES A BUSCAR ALLÒ QUE ESTA ALLI DINTRE I A SOBRE D'ALLÀ- ( VES A LA MEVA HABITACIO I PORTA'M EL MONEDER QUE ESTÀ A SOBRE DE LA MEVA TAULETA)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho pots ben dir, anònim, que aquest llenguatge era l'habitual, i jo recordo especialment el "allà" i l'altre "allà" (que tothom té clar que són diferents, oi?) per indicar dreta i esquerre :)

      Elimina
  16. Siiiiii, parlaven d'una manera entenedora total !!!
    I tu anaves amb cara de perplexitat mirant d'esberinar el missatge pel camí del passadís.
    Anónim, no serem germans/es? hi,hi...
    Clar que ara que hi penso, els meus fills, ara m'acusen del mateix a mi,,, Gluubs!

    ResponElimina