No sé sap de quina època és la tradició dels bous al port de Xàbia, però té temps, molt de temps: en l’època dels meus avis ja era costum per les festes construir unes quantes barreres de canyissos i fer un rectangle a mena d’improvisada plaça de toros, on un dels costats era la mar. També amb canyissos es feia un corralet i allà és on s’instal·laven durant els dies que durava la festa les vaques i bous que portaven d’El Puig, i que s’amollaven matí i tarda, d’un en un: xicots i xicotes corrien amunt i avall del port torejant l’animal, i si es veien apurats, només calia tirar-se a l’aigua, cosa que el toro, més assenyat i poruc, no feia quasi bé mai.
El meu avi Mariano era un fidel corredor de bous, i en arribar les festes del port, ell i els seus amics Generoso i Cento el Cabut es passaven tot el dia als toros. Al capvespre, al baret de Joaquim, reien, fumaven i bevien cassalla, i allà va sortir la juguesca que quasi els costa la vida a tots tres.
I és que Generoso anava picat, que el meu avi l’anava burxant dient-li que a la que veia el bou que es tirava a l’aigua, i Cento el Cabut reia i assentia, que davant del bou et cagues, Generoso, i aquell que s’anava empassant absentes sense dir res però cada cop més vermell, fins que va esclatar.
-Doncs ja veurem demà qui és més home, que a mi no hi ha qui em mogui si jo no vull.
I els altres, riu que riuràs, i el rogle de mariners que s’anava fent més ample.
-Demà que vulgui vindrà amb mi a la plaça, cadascú seurà en una cadira –continuà Generoso-, i a la que amollen al bou, el primer que s’alci paga una paella.
Ara es feu el silenci. Tothom se’l mirava amb respecte. Ell va aprofitar la situació per gallejar.
-I ara qui és el cagat? On són els homens?
L’avi Mariano i Cento el Cabut no eren d’aquells que s’arronsen, i amb l’ajut de la cassalla, no van dubtar en acceptar la juguesca.
Així que al matí següent es presentaren tots tres a l’improvisada plaça de bous, cadascú amb la seua cadira de palla, i s’assegueren al bell mig del port. La gent s’havia apilotat darrere els canyissos, esperant a veure qui era el primer que s’aixecava i amollava a córrer.
I va eixir el primer bou i els tres homenots que ni es mouen, i l’animal que se’ls mira i s’aproxima al trot i els tres homenots que ni es mouen, i l’animal que es planta davant d’ells i els tres homenots que no es mouen, i l’animal que els olora i els tres homenots que ni es mouen, i l’animal que fa mitja volta i corre amunt i avall perseguint als xicots que es llencen a torejar-lo.
Passen els minuts, i l’avi Mariano i Cento el Cabut que s’envalentonen i s’emboliquen una cigarreta i punxen i burxen al seu amic que, desesperat, mira com el bou passa un i un altre cop per davant d’ells sense fer-los ni cas.
Però de sobte Generoso que s’aixeca amb la cadira enganxada al cul i, vermell com un tomàquet, es llença a córrer fent crits. Els altres dos ni s’ho creuen, i la gent que se’ls mirava ara guarda silenci davant l’inexplicable conducta de qui ha proposat la juguesca, que acaba la seua cursa just davant el corralet dels bous i, sense deixar de bramar, es posa a donar-li cops de puny i de peus al canyís separador. Els animals, de l’altre costat, senten els crits i els cops i s’esveren, es posen nerviosos, bufen i rasquen el terra amb la peülla.
L’avi Mariano ha llençat la cigarreta i Cento el Cabut s’empassa la saliva mentre tots dos miren atònits com el canyís es trenca i els toros surten esperitats del corral precedits per Generoso, que tot cames, corre amb la cadira agafada al cul. La plaça s’ha buidat de cop, l’avi Mariano i Cento el Cabut ja no hi són i fins i tot la gent de darrere els canyissos que feien de barrera ha marxat o s’ha llençat a la mar empesa per l’embranzida dels bous, que s’escapen i segueixen la seua boja galopada pels carrers del poble, amb Generoso -i la seua cadira- penjat de les banyes del toro més gran, que dona cops de cap a banda i banda fins que finalment, desesperat, es llença a la mar.
L’avi Mariano i Cento el Cabut van haver d’acceptar que havien perdut la juguesca i pagar-li una paella a Generoso, qui va iniciar així la seua merescuda fama de gall del port.
