TARASCON EXISTEIX

“Ma premier visite à Tartarin de Tarascon est restée dans ma vie comme une date inoubliable. Il y a douze ou quinze ans de cela, mais je m’en souviens mieux que d’hier.”

Va ser l’any passat, durant un viatge a la Provença francesa -de la qual puc dir moltes coses i la majoria molt bones-, quan vaig conèixer el poble de Tarascon.

Més que per visitar, aquest és un lloc per passejar: sense presses, en companyia o sol, el viatger s’ha de deixar portar pel tarannà d’aquesta vila occitana, aturant-se ara en aquell carreró, una mica més tard en aquest cafè, aquí per escopir al riu, més endavant per visitar el castell o el museu imaginari de Tartarin, i després seure tranquil·lament en un banc del carrer o en la terrassa d’un bar, i llegir i de tant en tant aixecar el cap i respirar pausadament, i contemplar la llum del capvespre o del migdia o del matí, i potser treure un bloc i dibuixar o pintar o escriure.

Al quiosc del poble vaig comprar la trilogia de les aventures prodigieuses de Tartarin, i a la llibreria de vell una edició de 1930 de només 330 exemplars –el meu és el 108- il·lustrada -15 aquarel·les i 30 dibuixos a una tinta- per André Collot, i em vaig quedar amb ganes de comprar alguna altra de les obres de Daudet: n’hi havia moltes edicions i cada qual més espectacular... i més cara.

Vull tornar a Tarascon i prendre un pastís de Marsella mentre contemplo a la Carme asseguda davant meu, contant-me alguna història de la vida quotidiana. La dibuixaré amb el llapis o amb la ment, tan se val: la dibuixaré.

Vull tornar a Tarascon i fer-me amb una bonica edició de les Lettres de mon moulin, a ser possible il·lustrada, i a ser possible que no sigui massa cara, i passejar pel poble i seure i llegir-la, i potser cantar en veu baixa.

Serà un viatge de plaer, diferent dels que es fan habitualment amb tot d’horaris predeterminats i llocs per visitar i quilòmetres i quilòmetres per fer cada dia.

Vull tornar-hi aviat.

ALADERN, EL MITE

Que hi ha llocs que només certs afortunats, tocats per una loteria inesperada, han pogut trepitjar, és un fet indiscutible: el que sabem d’Avalon, l’abadia de Thelema o fins i tot la cinematogràfica Brigadoon –per citar-ne només tres- són espurnes d’una realitat a la qual la immensa majoria dels mortals no tindrem mai accés.

Però jo he estat a l’Aladern, i he pogut entreveure els seus espectres, mig amagats entre nimfes, llibres engroguits pel pas del temps i llums tremoloses d’espelma.

Ara l’Aladern ja no hi és, inútil cercar-lo: un bon dia va desaparèixer del carrer Gruny de Barcelona per esdevenir mite i repoblar la memòria amb una màgia d’existència tan subtil que només pot ser captada pels orats i per aquells que van tenir la sort de compartir temps, amistat, conspiracions i il·lusions en un lloc que va esdevenir vèrtex de l’horror còsmic.

Llarga vida a l’Aladern.

FOTOMATÓN

No tinc ni idea d’on deu provenir, però sempre m’ha semblat divertit aquest nom, referent d’aquella cabina estreta amb càmera fotogràfica incorporada i instruccions ben precises per situar a l’alçada correcta un seient mòbil que, per molt que rodaves i rodaves, mai no aconseguies situar en la posició desitjada. Hom posava les monedes, preparava el somriure, premia el disparador  i sortia a fora, a esperar que aparegués una tira de fotos molles que mai, absolutament mai, quedaven com s’havia imaginat.
Ara de Fotomatons ja en queden pocs, així que serveixi d’homenatge la cançó Trampoline que Aaron Wright interpreta al seu darrer cedé: un tema alegre i un vídeo ben resolt, amb la cara de l’Aaron con si hagués acabat de sortir del Fotomatón de la cantonada. 

A LA SALUD POR EL AJO Y EL LIMÓN

Doncs és molt bo per la salut, em respon sempre i invariablement algú, a la que explico que no m'agrada l'all.

I m’he cansat, que amb això de l'all em passa com amb la Comic Sans, que no suporto les fal·làcies en què descansa la seua hipotètica vàlua.

Entenc que l'all té un sabor i un aroma molt especial i apreciat, que forma part de la tradició culinària de pobles i cultures, i que molts plats es construeixen al voltant d’aquest vegetal. Però si us plau, no barregem conceptes: l'all és tan beneficiós –o perjudicial- per la salut com ho pugui ser l'alfàbrega, el romaní o el curri. No existeix cap estudi científic que recolzi el seu paper vital per a l'organisme humà, i en cas que en un futur pogués demostrar-se que té algun efecte curatiu o preventiu, seria en quantitats tan massives que ni els fans més acèrrims de l'allioli estarien disposats a consumir.

Probablement, l'origen d’aquesta superstició –no puc qualificar-ho més suament- ve del professor N. Capo, defensor del naturisme en temps de la segona república espanyola i autor de diversos tractats sobre el tema, que amb l'arribada del franquisme va haver de transmutar –censura obliga- les seues tesis en innocus llibrets que pregonaven les bondats de l'all i la llimona. Capo era un supervivent, però altres més espavilats i amb més vista comercial aviat van descobrir nous productes -com la magnèsia o les flors de Bach- que eren bàsics per la salut.

De supersticions, tradicions absurdes i llegendes urbanes ja en tenim massa, que la salut és una cosa i l'all una altra: qüestió de gustos, i res més.

I si no, que els ho preguntin als vampirs, que són immortals i mai no s'han empassat ni un miserable polsim d'allium.

UN QUIOSC A CAN MASSUET

És una de les coses que més vaig trobar a faltar quan em vaig traslladar al nucli urbà de Can Massuet, a Dosrius: un quiosc on poder passejar la mirada per les publicacions de tot tipus que s’exposen, solapant-se parcialment unes a altres, en prestatgeries de paret o de sobretaula, i on poder comprar el diari, l’Imágenes, el Rockdelux, el número 1 de la col·lecció de fascicles de torn o allò que en aquell moment d’interacció íntima que es dona entre espectador i portada esdevé compra inesperada.

Aquest gener, això ha canviat: tinc –tenim- un quiosc, i a més molt especial, quasi com aquella mansió retratada per la Penelope Firtzgerald a The Bookshop –bellíssima novel·la que, tal com van les coses, bé podria esdevenir el cant de cigne de les llibreries- o en menor mesura, com la descrita per Nathaniel Hawthorne a The House of the Seven Gables.

El quiosc de Can Massuet és en realitat una casa amb jardí, el qual s’ha de recórrer fins arribar a una porta de fusta tancada i amb un cartell on clarament es llegeix OBERT, que s’ha d’empènyer per entrar al petit habitacle on romanen els diaris, les revistes i alguns llibres, així com alguna cosa de material d’oficina. Certament, el quiosc de Can Massuet té poc de quiosc, però molt de romàntic i inesperat, com tantes altres coses d’aquest cul del món de joguina.

[I per cert: el discret cartell que anuncia el quiosc presenta una bonica tipografia, ben allunyada de la Comic Sans; tota una premonició]

MÉS ENLLÀ DE CASTELLÓ

Que hi ha vida més enllà de Castelló és evident, tot i l’encís d’en Galderich pels paradisos mediterranis; vegis sinó aquest bonic vídeo que il·lustra The Bay, una de les cançons del darrer cedé dels Metronomy, The English Riviera.

Un bonic vídeo per a un bonic tema.

LES AVENTURES DE FRANQUIN, JIJÉ I MORRIS

Poc s’ho podien imaginar els pares de Lucky Lucke, Spirou, Jerry Spring, Gaston Lagaffe i altres herois i antiherois de paper que ells mateixos, persones de carn i os, esdevindrien els protagonistes d’un àlbum, però gràcies a la creativitat del gran Yann i a l’esforçat il·lustrador Schwartz –aquest xicot acabarà sent un bon dibuixant-, a finals d’aquest mes de gener podrem veure’ls en acció a Gringos Locos, editat a França per Dupuis.

Les expectatives són molt altes, la prepublicació promet, el vídeo-anunci fa patxoca; ara, a esperar.

EL SOMNI D'EN GALDERICH

Les confessions de tot allò del què hom s’avergonyeix públicament però frueix en privat només es fan en la intimitat, quan s’ha compartit coixí o bloc. És el cas d’en Galderich i jo.

M’estimo –malgrat l’episodi de l’home invisible, que sempre serà un núvol negre en la nostra relació- en Galderich, i per això he cregut que m’entendrà quan llegeixi aquest post i vegi exposada als quatre vents la seua passió secreta, el seu somni de sempre, el Paradís desitjat, el Shangri-La de la seua vida futura.

Des que va veure a Luís Aguilé cantant les belleses de la Mediterrània que banya les assolellades platges de Castelló, que no deixa de somniar en passar allà les seues vacances, envoltat de bikinis, taronges i llimones i sota el cel que, qual franja blava d’una senyera, corona aquelles lluminoses terres. S’esforça en amagar-ho, però de vegades –especialment quan veu una gorra marinera- el seu inconscient el traeix, i es posa a taral·lejar el Nadie me quita mis vacaciones es Castellón mentre el seu cos es gronxa amb la cadència i el ritme de la cançó.

Puede esperarme Miss Universo

 en su habitación,

yo con mi chica que es un amor

 me voy feliz a Marina d’Or,

nadie me quita mis vacaciones en Castellón.

I el somni segueix i segueix, oooh, oooh, siempre en Castellón.

Galderich estimat, la teua passió secreta des d’avui ja és pública, i no t’has d’avergonyir. Acabo d’obrir un compte bancari per que, qui ho desitgi, col·labori amb un donatiu per tal de fer possible allò que per ara només és el teu somni: un cap de setmana amb tot pagat a Marina d’Or!

Jo mateix he fet una donació de 100 euros, i de ben segur que aviat la catosfera completa, o què dic, tota la blogosfera en ple, s’afegirà a aquesta caritativa col·lecta: el fi justifica els mitjans.

2011: ELS MILLORS

M’agrada Fer llistes, m’apassionen les classificacions, i la de cap d’any amb els millors temes musicals dels dotze mesos passats és una de les meues preferides.

En el ben entès que aquesta llista és en realitat una excusa per parlar de discs i músics, i que probablement si la tornés a fer canviaria els llocs, aquestes han estat –títol i autors- per a mi les millors Merrie Melodies de l’any 2011.

1.       Sidepain, SEA OF BEES

Perfecte des del primer a l’últim segon, Sidepain és un folk impossible, amb els inesperats crits de la Julie Ann Bee afegint-se a un ritme que frega el rock i que acaba plàcidament, amb només un xiscle de veu.

2.       Repatriated, HANDSOME FURS

Sona als 80, sona a sinti pop, sona a punk reivindicatiu, sona molt i molt bé. Senzill i directe.

3. All the Sand in All the Sea, DEVOTCHKA
Un tema imparable, amb tota la instrumentació dels DeVochKa al cent per cent i donant-li un toc orquestral que a penes deixa lloc per a la seua hipotètica vena ètnica.

4.       Believer, JOHN MAUS

Diuen que aquest filòsof d’Oceania és capaç de combinar el cant gregorià amb el tecno pop. Potser sí que alguna cosa hi ha en aquest Believer.

5.       Ghost Woman Blues, THE LOW ANTHEM

Qui necessita ressuscitar a Bob Dylan? Mentre els Low Anthem siguin capaços de construir balades folk amb la precisió, sentiment i bellesa d’aquest vals de la dona fantasma...

6.       Because of the Blood, SING FANG

7.       Bats in the Atic, KING CREOSOTE & JOHN HOSKINS

8.       Walking far from Home, IRON & WINE

9.       Hibernation, HEIDI SPENCER & THE RARE BIRDS

10.   French Exit, ANTLERS

11.   Yes I Know, MEMORY TAPES

12.   Calamity Song, DECEMBERISTS

13.   Shangri-La, YACHT

14.   Altos Lugares, HIGH PLACES

15.   I’ll Be Fine, AARON WRIGHT

16.   Death Major, 13 & GOD

17.   Money, THE DRUMS

18.   You could keep me talking, THE LEISURE SOCIETY

19.   My Heart is a Drummer, ALLO DARLIN’

20.   Home is a fire, DEAD CAB FOR CUTIE

L'ABRIC QUE EM VA REGALAR LA CARME

Un abric molt xulo, sí senyor, el que m’ha regalat la Carme. En part és gràcies a un desconegut amb pinta d’estúpid  i cregut, i que va resultar que efectivament ho era.

Passejàvem per La Roca Village per fer una ullada a botigues i preus, però sense massa diners ni intencions de comprar. Entràvem, miràvem, i tornàvem a sortir.

I vet aquí que en una de les botigues ens trobem a un personatge que, amb posat de suficiència i veu de cregut, li demana -és un dir- a una de les dependentes que li aproximi un abric.
-Tu, nena, aquell abric.

La Carme i jo no vam poder deixar de mirar-lo i comentar el seu posat.

-Quin personatge més desagradable –feu ella.

 -I quina xuleria porta a sobre! –afegí jo.

El personatge en qüestió es va provar l’abric sense entrar a l’emprovador, feu mitja volta i, mirant-se a la dependenta, va presumir del seu port.

-Mira'm bé, que no en veuràs un altre igual. Aquest abric està fet per a mi, nena!

La Carme es va encendre.

-Serà fatxenda, el cregut aquest! –em va dir, sense deixar de mirar-se’l- Saps què? Agafa un altre abric com aquest i emprova-te’l.

Em va fer una certa gràcia el que em demanava la Carme, així que amb l’abric a la mà me’n vaig anar cap a l’emprovador.

-No, aquí mateix, que te’l vegi jo –m’indicà la Carme, assenyalant-me on estava el desconegut. I com que soc molt obedient, li vaig fer cas.

-Així és com han de parar els abrics –va fer la dependenta referint-se a mi i amb clar afany de venjança cap al desconegut, que em mirava i s’anava posant vermell.

-Nena, m’has dut una talla equivocada. Fixa’t més i porta’m la correcta –escopí ell,  amb la veu a to amb el seu cos ara tibat.

La noia va portar tres abrics diferents, ell se'ls va emprovar, i cada qual li parava pitjor, molt probablement perquè ella s'havia esforçat en agafar les talles més inadequades.

-Miri, emprovi’s aquest, que segur que està fet per a vostè –va intervenir la Carme, assenyalant l’abric que jo duia.

-I tant que sí! Aquesta és la meva talla!

Però no, l’abric li anava malament, i com més s’esforçava ell en fer postures, pitjor li quedava.

La dependenta s’ho estava passant la mar de bé, la Carme millor encara, jo m’aguantava el riure, i el personatge, ara vermell com un titot, es va treure l’abric tot renegant.

-Ja no fan roba com la d’abans!

I marxà.

Jo anava a posar l’abric al seu lloc, però la dependenta s'aproximà a la Carme i li va dir que, si ens interessava, ens deixava l'abric a un preu molt econòmic, molt més baix del que marcava el preu ja rebaixat. La  Carme va ser ràpida, el va agafar i va demanar que li cobressin: me'l regalava! Jo estava tan content que me’l vaig endur posat.

Ara tinc un bonic abric que, com diu ella rient quan me’l veu, està fet per a mi.

VOCACIONS

-I tu, què vols ser quan siguis gran?

I abans que jo tingués temps per respondre, la meua tieta va fer un panegíric dels mestres d’escola, que en l’època en que jo era xiquet estaven molt ben considerats.

El meu pare em va recordar la bellesa de l’ofici de calafat al qual tant ell com el meu avi i el meu tiet patern s’hi dedicaven, encara que se li notava poca convicció en la seua defensa.

-Que és un treball molt sacrificat, fill meu, com també el de mariner -i acabà recomanant-me que, potser seria millor que em dediqués a una altra cosa.

L’àvia, que sovint parlava amb to humorístic de la seua passió per l’olor de les espelmes, em va descriure la vida dolça i amb final feliç –directe al cel- dels capellans, aprofitant que feia poc que jo era escolanet i coneixia bé el sabor del pa d’hòstia i el vi dolç que, entrant d’amagades a la sagristia, furtava amb la l’ajut dels companys i l’aquiescència tàcita del mossèn.

L’avi cità a metges, advocats i fins i tot polítics, algun d’ells de la comarca, els altres de València, Barcelona o Madrid.

 -Tots viuen molt bé, i tenen casa i despatx propi. I automòbil! –arrodoní l’avi.

Jo dels esmentats només coneixia al metge del poble, a qui odiava profundament per la seua afecció a receptar-me lavatives i injeccions cada cop que em feia mal alguna cosa.

El meu tiet va lloar el meu cosí gran, que havia guanyat unes oposicions i ara treballava a l’ajuntament com a funcionari.

-Així doncs, fillet, que t’agradaria ser de gran?

-Astronauta.

I ho vaig dir amb tanta serietat i sinceritat, que ningú no va gosar contradir-me.

[Però si això hagués estat un tebeo, a l’última vinyeta tots els meus familiars haurien caigut de cul]

EL TIÓ DEL CUL DEL MÓN

A la bústia comunitària dels que vivim al cul del món arriba de tant en tant un avís de recollida a l’oficina de correus: són multes de tràfic, comunicats de deutes públics i altres notificacions que posen els pèls de punta.

Dimecres 21 ens en va arribar un a la Carme J i a mi, i ja tremolàvem, però no: era un bonic paquet postal de la Carme de la maleta i Misteral, que ens desitjaven un feliç any nou i ens regalaven un encantador tió de Nadal, tan petit i dolcet que venia de gust abraçar-lo i posar-lo a dormir entre coto fluix en lloc de donar-li bastonades.

I com cada cop que la Carme de la maleta envia quelcom, fa pena arribar al final, tan bonics com són els embolcalls. D’entrada, unes boniques enganxines anunciaven el nom dels remitents i els receptors, així com de la cura que calia tenir amb el paquet.

A dintre, un sobre de color gris daurat en contenia un altre guarnit amb estels, el petit tió i un missatge:

“Un any nou és a punt de començar. Ja esteu preparats? Doncs que desitjos i propòsits es compleixin per igual!”

L’Elena –a qui també anava dirigit el paquet- està enamorada del petit tió, i a la Carme i a mi encara ens cau la baba, amb un regal tan bonic i inesperat.

Marxo uns dies a Xàbia: que passeu bones festes i que l'any 2012 us sigui fantabulós! Una abraçada, i ens llegim aviat.

SINTI POP AL MENÚ DE NADAL

Que m’agrada l’electrònica i la música dels 80 no és cap secret, i la meua recepta per aquests nadals va d’això: un primer plat a base dels Memory Tapes i el seu darrer cedé, Piano Player, suau pop adobat amb electrònica sinti, cuit al vapor i servit acompanyat d’una melodia enganxosa.

Un tast: la cançó Yes I know.

[per la resta del menú: de segon plat, sempre queden bé uns Kraftwerk, i per postres, macedònia a base de Tangerine Dream, Depeche Mode, Cabaret Voltaire i Soft Cell, amb un toc d'OMD per endolçar-ho; Per beure, Front 242, però vigileu, que puja ràpid]

Bones festes de nadal, bon any nou i bona música!

TRES MUJERES SALVAJES DEL AMAZONAS TOTALMENTE DESNUDAS, EN CUEROS

No sé si encara deuen quedar atraccions de fira com aquelles que antigament arribaven als pobles els dies de festa, junt amb el circ i les paradetes de llaminadures com ara les pomes caramel·litzades d’un vermell esclatant o els núvols de sucre de color rosa.

A Xàbia, quan jo era petit però no tant, va arribar una fira de la qual recordo especialment dues atraccions: la de Búfalo Bill i el seu cavall, al qual podies pujar per un mòdic preu i mentre hi eres dalt d’ell disparar amb una pistola de mistos de tro; i la d’una escala que s’enfilava un bon grapat de metres amunt, i coronava amb una mena d cràter, l’interior del qual era perfectament visible des de dalt de l’esmentada escala.

Al cavall de Búfalo Bill vaig muntar-lo, i Búfalo, un home amb bigoti i cabells blancs que parlava estrany –se suposa que devia ser com parlaven els americans-, em va passejar mentre jo, amb el barret de cowboy que m’havien posat, disparava trets a l’aire.

Pel que fa a l’altra atracció, els meus pares em van dir que era massa cara i em vam apartar d’ella. Però aquella mena de volcà tenia molt d’èxit, i s’havia fet cua per visitar-lo. Al rètol que hi havia a sobre l’entrada hi deia TRES MUJERES SALVAJES DEL AMAZONAS TOTALMENTE DESNUDAS, EN CUEROS, i jo era prou grandet com per saber de què anava la cosa, així que al dia següent, sense els meus pares i amb el meu amic Carles, vaig tornar allà. Seguia havent cua, però vam observar una cosa ben curiosa: la gent s’enfilava escala amunt amb els ulls brillants d’emoció i un somriure lasciu, en arribar a dalt mirava atentament l’interior del cràter on se suposa que havia les dones salvatges nues, i tornava escales avall amb mala cara, com si els haguessin ensarronat. Ningú, però, protestava.

No negaré que el Carles i jo vam intentar entrar-hi, però l’home de la guixeta ens va dir que no, que no teníem l’edat, així que ho vam deixar córrer.

I aquí acabaria el relat si no fos perquè, dies més tard, el meu cosí gran em va confessar que havia anat a veure a les salvatges amazones nues, i en preguntar-li pel misteri, m’explicà que no n’hi havia cap: simplement, anaven en cuirs.

-Segur que, sota totes aquelles espesses robes de cuir pelut devien estar nues, però de carn no se’ls hi veia més que la de la cara –es lamentava el meu cosí-, tot i que mig tapada per les cabelleres tan llargues que duien.

CHALAND, CASSIS I JO

 Vinyeta de la primera pàgina d'El cometa de Cartago

Chaland al port de Cassis, fotografiat pel seu guionista, Lepennetier

El passat pont de Tots Sants la Carme i jo vam estar a la Provença amb el Ferran i la Montse, una parella de viatgers innats que han recorregut mig món i tres quartes parts de la resta, de manera que nosaltres ens vam deixar guiar i ells, experts en la matèria, ens van dur aquí i allà.

-Però de veritat que no us volem imposar cap visita, eh? –feien, una mica preocupats pel nostre laissez faire.

-Ah, cap problema, ens agrada que ens guieu.

-Però segur que no hi ha cap lloc on us faci il·lusió anar i no haguem visitat?

-Bé, hi ha Cassis, el poble mariner que va servir d’inspiració a Chaland l’any 1984 per fer el seu Cometa de Cartago –vaig comentar jo-, però queda un xic lluny, i no sé si valdrà la pena.

-Homer doncs hem d’anar-hi! –va dir el Ferran.

-I tant, que a més allà no hem estat mai –feu la Montse.

-A més, és Chaland! Com pots deixar passar una oportunitat com aquesta de veure els paisatges dibuixats al Cometa de Cartago? –afegí la Carme.

I jo vaig pensar que sí, que encara que Cassis quedava una mica apartat del nostre itinerari, era una ocasió única... tot i que em feia una mica de por: pensava en la Xàbia de fa trenta anys i la d’ara, i en com Cassis probablement hauria patit el mateix procés deconstructiu que pateix el poble on vaig néixer.

-Vinga, anem-hi, i en arribar, ens fem uns musclos a la marinera –insistia el Ferran.

-A la francesa, amb patetes fregides, què bons –i la Carme, amb aquesta frase, em va acabar de convèncer.

A les nou de la nit arribàvem a Cassis, un port petit envoltat de discoteques, pubs, botigues turístiques, bars, restaurants, gendarmes dirigint el tràfic, carrers replets d’automòbils en marxa i aparcats, papereres i racons arrebossats de llaunes i bosses de plàstic, i centenars de vaixells atracats en posició de llauna de sardines. El far ni tan sols es veia.

Comparat amb Cassis, Xàbia em va semblar la selva verge.

Per un moment vaig desitjar que el temporal de mar que, al Cometa de Cartago, arrasa el poble, es repetís vint-i-set anys després i s’emportés tota la morralla que l’especulació havia deixat. Només per un moment.

Això sí, el musclos estaven bons, i les patates fregides amb mantega, comme il faut en France.

TEXTURES

Hi ha melodies que són com textures, i els High Places són experts en aquest tipus de música. El seu anterior cedé, The Longest Shadows, van ser per a mi tota una troballa; ara, amb l’arribada del nou disc, Original Colors, no m’he sentit defraudat: al contrari, és una continuació que millora l’anterior. Com a mostra, aquest Altos lugares.

L'OLIVERA D'EN BASTIÁN

Algun dia parlaré extensament del meu veí Agustín, un ecologista innat i que ho és sense haver llegit mai ni una lletra sobre el tema: ell simplement s’estima el món i tot allò que viu en ell.

El que sap de les plantes ho ha aprés de l’experiència, a base d’observació i experimentació, sempre amb la màxima cura de no fer cap mal ni res que sigui irreparable.

Per això, quan vaig veure que l’olivera que tinc al bancal de baixada a l’hort se m’estava ofegant entre el bambú i el pi, no vaig dubtar ni un instant en comentar-li-ho, a veure quin consell em donava.

L’Agustín va venir, va analitzar ràpidament la situació, em va demanar on m’agradaria trasplantar-la, i es va posar mans a l’obra. Jo a dures penes l’ajudava, que no em donava temps per reaccionar: ell ara la podava, ara feia un sot de 50 x 50, ara tallava aquella arrel i aquella altra, ara transportava l’olivera escales amunt, ara hi posava compostatge natural, ara tapava el sot, i ja està, l’olivera ja hi és al seu nou lloc, al costat de l’altra.

La Carme, que no es va perdre l’espectacle, ens demana posar per una foto. L’Agustín mira l’altra olivera, i li ve al cap una idea.

-Aquel va a ser el olivo de la Carmen,y este el tuyo, Bastián.

I la Carme i jo assentim, que no tenim cor per corregir-li que no em dic Bastiàn, que ell ja fa temps que em diu així.

-Dale recuerdos a Bastiàn –fa l’Agustín quan no hi soc i veu a la Carme, i ho diu amb un somriure tan franc i espontani, que m’estic plantejant seriosament un canvi de nom.

AMOR I CARAGOLS (i II)

-Carinyo,per què fas aquesta cara?

Ella s’esperava un somriure. Ell s’esforça per ser amable, però els ulls, que li han sortit de les òrbites i estan rebotant per terra, el delaten. Ho intenta de nou.

-És que mai els havia vist així, els caragols. Vull dir que m’ha sorprès, la innovació.

-Ah, és això! Ja m’havies preocupat, i em pensava que no t’agradava el que t’he preparat.

-Oh, ja saps que m’encanten les sorpreses. Vaig a provar-los!

Ara ve l’esforç suprem. Amb la forquilla en punxa un i se’l posa a al boca. La closca es trenca amb facilitat, i els fragments s’instal·len aleatòriament per tota la dentadura.  La sensació és tan potent que li produeix un inesperat rictus a la cara, que ella tradueix com... de plaer?

Després d’uns quants esforços més, ell s’atura. Li ha vingut una idea que podria ser salvadora.

-Saps què? Sucats amb pa encara estarien millor. Però no sé si en tenim...

-No en vas comprar tu ahir?

-Si, però el vaig congelar. Mira, me’ls guardo per demà quan torni de la feina.

Sembla que ella no ha captat l’argúcia i s’ho empassa. Ell somriu, ara de veritat.

L’endemà al matí, ella s’ha aixecat molt aviat, massa. Ell es pregunta quina en deu estar maquinant, però es queda al llit fins que sona el despertador.

-Carinyo, avui t’he preparat jo l’esmorzar.

Ell torna a sorprendre’s.  Agafa l’entrepà ja embolicat amb paper d’alumini, li fa un petó dolç i marxa cap a la feina. Sap molt bé amb què es trobarà. A l’hora de l’esmorzar, ni es molesta en obrir el paquet de casa, i llença l’entrepà de caragols amb closca directament a la paperera.

De nou al llit, ella li pregunta per l’entrepà. Ell li diu que ha estat sorprenent. Ella se’n alegra.

-És que ja vaig veure que els caragols que t’havia preparat no et van fer massa gràcia. Així que vaig pensar que amb l’entrepà de pernil l’encertaria. Era d’aglà, del que a tu t’agrada.

Ell ara sap que és la venjança.

AMOR I CARAGOLS (I)

Aquest relat, absolutament verídic, manté en l’anonimat als seus protagonistes. Per si de cas.

Quan es van casar, ni ell ni ella tenien massa idea de cuina, però això no els va representar cap problema. Tampoc era cap prioritat: per proximitat al lloc de feina, ell dinava a ca sa mare, i ella al bar de sota, on feien un menú econòmic força correcte, i els caps de setmana sortien a dinar a fora o a casa dels amics que els convidaven.

Però ella havia pensat en preparar-li un àpat per celebrar l’aniversari d’ell. L’ingredient principal havia de ser el caragol, que a ell li delien. Ella va cercar informació a internet, en va trobar un munt, i va sintetitzar: hi ha moltes maneres de preparar els caragols, i a qui li agraden, li agraden de totes les formes possibles, l’única cosa que cal vigilar és que estiguin ben nets.

Cap problema, doncs. O sí, però senzill de solucionar, qüestió de parlar-ne com qui no vol la cosa.

-Carinyo, que t’agraden més, els fregits o els arrebossats?

-Les dues coses. Però depèn del que sigui, prefereixo una cosa o altra.

Pausa. Segueix la lectura, i com si tingués relació amb el que explica el llibre, ella torna a preguntar.

-Carinyo, i com t’agraden més els caragols?

-Ah, els caragols m’agraden de totes les maneres!

Internet no s’equivocava. I ella s’hi llença: caragols arrebossats, que sembla un plat més elaborat. I de sobte, dubta: serà amb closca, o sense? Va al Google i cerca, primer en català, i en veure que no surt res, en castellà.

No hi ha cap entrada per als caragols arrebossats. Cap problema, l’important és que estiguin ben nets.

Arriba el dia de l’aniversari, i ella posa oli a la paella, i mentre es va escalfant, arrebossa el s caragols ben nets amb pasta de farina, ou i herbes aromàtiques varies. Remena, procurant que no es trenqui cap closca. Els passa per la paella, els escorre i els serveix a taula.

Ell s’ho mira. La sorpresa és triple: ella li ha cuinat,li ha fet caragols, i els ha arrebossat amb closca.

Les expectatives han estat superades amb escreix!

(continua i acaba al post de demà)

AMOR A PRIMERA VISTA

Des que la vaig veure em vaig enamorar d’ella. El primer encontre va ser a la pàgina editorial de Cairo, el tebeo maquetat per Pasqual Giner, i no em fa vergonya qualificar-lo d’amor a primera vista.

Des d’aleshores, Futura i jo no ens hem separat mai. Cert és que he tingut –i tinc- altres fonts amb les que flirtejo sovint, com la seriosa Tahoma, la flexible Flexure o la perversa Problem Secretary que encapçala aquest bloc, però Futura és la meua preferida, amb la seua O majúscula i minúscula circular; la t minúscula en forma de creu llatina; la F majúscula amb les dues línies horitzontals paral·leles i d’igual llargada; la A, la M i la N majúscules, amb els vèrtex  acabats en punta, així com també la Z, la V i la W majúscules i minúscules; la i i la j minúscules, un senzill rectangle coronat amb un cercle que arriba a l’alçada de qualsevol de les seues germanes grans... I podria seguir parlant durant línies i línies de la bellesa d’aquesta font tipogràfica.

Creada l’any 1924 –segons la Viquièdia, el 1927- per Paul Renner i presentada com la font dels nostres temps, la Futura va esdevenir famosa, i la seua geometria elegant i alhora gens pretensiosa es convertí en símbol d’algunes de les icones del segle XX, entre elles la de l’automòbil del poble, el Volkswagen, el film V de Vendetta –que no el tebeo- i la de la botiga de mobles de disseny a preus econòmics, IKEA, tot i que aquesta li va fer el salt no fa massa i la va substituir per la Verdana –un error imperdonable, però què hi farem!

Fritz Lang, tan capdavanter en moltes coses, no la va utilitzar ni per a la seua obra magna, Metropolis, ni tampoc per a Frau im Mond, però finalment la Futura és l’única font que ha viatjat a la Lluna, i allà té ambaixada pròpia: Armstrong, Aldrin i Collins, els primers humans que van trepitjar el nostre satèl·lit, van deixar una placa en record de l’esdeveniment, escrita en Futura.
Quina lletra! De la Futura, m'encisa fins i tot el seu nom.

UNA MINA DE DIAMANTS

Ja li queda bé el títol, al darrer disc de King Creosote i Jon –sense H- Hopkins, Diamond Mine: els temes que conté són autentiques i delicades joies per ser escoltades amb calma, acompanyades del silenci més pur o en tot cas, del crepitar de la llenya a la llar de foc, del plicploc de la pluja a les finestres o del suau frec dels peus descalços caminant per una platja de sorra.

Trio la cançó Bubble, de la que hi ha un bonic vídeo, i penjo a més el making off -també amb música de Creosote & Hopkins- del clip realitzat per Elliot Dear, que permet fer-se una lleugera –només lleugera- idea de com es fa aquest tipus d’animacions.

SIBIUS VERSUS SIVIUS

Aquest post es complementa amb el publicat al bloc BERESHIT, on el Sivius passa a ser el Sibius. Qüestió de fonètica.

A l’aparador de la botiga de l’Ambrós, al bell mig d’una llauna de tonyina i una capsa de detergent Saquito, es trobava el sobre sorpresa del Sivius, el submarí –submarino atómico del año 2000, posava allà- de la sèrie de televisió Viaje al fondo del mar.

Cada dia, en tornar de l’escola, em mirava l’aparador de la botiga per confirmar que ningú m’havia passat per davant i havia comprat aquell sobre sorpresa abans que jo hagués pogut recollir els diners que valia; i després d’unes quantes setmanes de patiment i d’estalvi, per fi el vaig aconseguir.

Camí cap a casa, premia amb suavitat la bossa de paper –era molt tova, i es foradava en un no res- per captar la figura de plàstic de l’interior. Ja a la taula del menjador, vaig obrir el sobre de Montaplex, la marca mítica que ens oferia als nens de la meua quinta, per un preu al nostre abast, reproduccions de soldadets, ciclistes, cowboys, animals i vehicles de tota mena, en un acabat gens acurat i amb rebaves que, a falta d’un expert cutter de professional, intentàvem tallar amb les tisores de cosir de la mare sense fer malbé la figura de plàstic.

El Sivius de dins del sobre era vermell, cosa que em va sobtar força: quan el veia a la tele en blanc i negre, jo me l’havia imaginat blau. Un cop muntat, vaig començar a jugar amb ell passejant-lo per tota la taula del menjador mentre repetia mecànicament els sorollets que acompanyaven al submarí cada cop que se submergia: l’exterior gluip-gluip-gluip, i l’interior ti-ru-ri-tu, ti-ru-ri-tu, ti-ru-ri-tu... D’entrada, vaig ser el comandant Lee, que era el personatge que em tocava fer quan jugava al carrer amb els altres nens -l’actor que l’interpretava, David Hedison, era un atèntic estaquirot que anava de guaperas, però això a un nen l’importa ben poc-, després vaig començar a fer veus imitant als altres personatges de la sèrie: l’almirall Nelson, el tinyent Chip i el mariner Kowalski. Aquest últim era el que s’ho manegava tot: es veu que a la sèrie no devien tenir massa diners per pagar actors secundaris, i el bo de Kowalski s’encarregava de tots els treballs pesats alhora que feia la funció de personatge un xic còmic i maldestre.

Quan ja m’havia cansat de jugar a la taula del menjador, va arribar el moment del bateig marítim, així que vaig omplir una galleda d’aigua –recordo que, per ser més realista, vaig agafar-ne una de color blau- i vaig submergir el meu submarí de plàstic en ella, emportant-me una gran decepció: el Sivius flotava! Treia butllofes d’aire com a la tele, sí, però per molt que jo l’enfonsés, ell sempre tornava a la superfície. Vaig haver d’idear un sistema, a base de fil de cosir lligat per un extrem al submarí i per altre a una pedra submergida a la galleda d’aigua, per que quedés a mig camí de la superfície, com a la sèrie de televisió. Aleshores, tot cofoi, vaig tornar a repetir els ti-ru-ri-tu i els guip-gluip-gluip de rigor fins que els dits de la mà se’m van quedar com a tramussos.

Són els meus records del Sivius, del de joguina i del de la tele -que ja de gran em vaig assabentar que en realitat es deia Seaview- i encara sento espurnetes d’emoció quan entro al youtube i veig el primer minut de la sèrie, amb les espectaculars lletres submarines que anunciaven el títol i els actors principals, acompanyades d’una música pròpia més aviat d’una sèrie d’intriga que d’aventures. I aleshores penso en el pobre Kowalski, que s’ho carregava tot a l’esquena i, a canvi, només rebia bronques quan ho feia malament, o si ho feia bé noves ordres i més ordres que havia d’obeir mentre els altres es miraven algun plànol o pujaven i baixaven el telescopi, per tal de fer veure que feien alguna cosa.

Des d’aquí demano la canonització de l’esforçat mariner Kowalski, i que la propera trobada blocaire sigui dedicada a ell, a Sant Kowalski, martir del Sivius!

SERVIR AL POBLE

Doncs resulta que els Handsome Furs, una parella de músics canadencs que fan sinti-pop-rock-electro-punk, han estat una temporada als països de l’est, i han tornat amb un bon grapat d’influències, tan musicals com sociològiques. La seua melodia sincopada però alhora ballable es recobreix, en el seu darrer cedé Sound Kapital, de més elements antisistema que mai.

La portada, amb nu prohibit a l’iTunes, ja és una premonició. El vídeo promocional, també censurat, segueix el mateix camí: és la provocació com a eina de denúncia. I per què no?

Al web de la seua editora, http://www.subpop.com/artists/handsome_furs , es poden descarregar gratuïtament algunes de les seues cançons, entre elles les imprescindibles Repatriated i Radio Kaliningrad; al seu web oficial, http://handsomefurs.com/ , encara hi ha més material per veure/llegir/escoltar.

Des d’allà he linkat a un vídeo -que ells mateixos recomanen- amb les imatges de l’actuació policial en una manifestació d’indignats a Wall Street, i que s'acompanya amb la música del seu tema Serve the People. La policia i el capital, al servei del poble.