L'OLIVERA D'EN BASTIÁN

Algun dia parlaré extensament del meu veí Agustín, un ecologista innat i que ho és sense haver llegit mai ni una lletra sobre el tema: ell simplement s’estima el món i tot allò que viu en ell.

El que sap de les plantes ho ha aprés de l’experiència, a base d’observació i experimentació, sempre amb la màxima cura de no fer cap mal ni res que sigui irreparable.

Per això, quan vaig veure que l’olivera que tinc al bancal de baixada a l’hort se m’estava ofegant entre el bambú i el pi, no vaig dubtar ni un instant en comentar-li-ho, a veure quin consell em donava.

L’Agustín va venir, va analitzar ràpidament la situació, em va demanar on m’agradaria trasplantar-la, i es va posar mans a l’obra. Jo a dures penes l’ajudava, que no em donava temps per reaccionar: ell ara la podava, ara feia un sot de 50 x 50, ara tallava aquella arrel i aquella altra, ara transportava l’olivera escales amunt, ara hi posava compostatge natural, ara tapava el sot, i ja està, l’olivera ja hi és al seu nou lloc, al costat de l’altra.

La Carme, que no es va perdre l’espectacle, ens demana posar per una foto. L’Agustín mira l’altra olivera, i li ve al cap una idea.

-Aquel va a ser el olivo de la Carmen,y este el tuyo, Bastián.

I la Carme i jo assentim, que no tenim cor per corregir-li que no em dic Bastiàn, que ell ja fa temps que em diu així.

-Dale recuerdos a Bastiàn –fa l’Agustín quan no hi soc i veu a la Carme, i ho diu amb un somriure tan franc i espontani, que m’estic plantejant seriosament un canvi de nom.