Vinyeta de la primera pàgina d'El cometa de Cartago
Chaland al port de Cassis, fotografiat pel seu guionista, Lepennetier
El passat pont de Tots Sants la Carme i jo vam estar a la Provença amb el Ferran i la Montse, una parella de viatgers innats que han recorregut mig món i tres quartes parts de la resta, de manera que nosaltres ens vam deixar guiar i ells, experts en la matèria, ens van dur aquí i allà.
-Però de veritat que no us volem imposar cap visita, eh? –feien, una mica preocupats pel nostre laissez faire.
-Ah, cap problema, ens agrada que ens guieu.
-Però segur que no hi ha cap lloc on us faci il·lusió anar i no haguem visitat?
-Bé, hi ha Cassis, el poble mariner que va servir d’inspiració a Chaland l’any 1984 per fer el seu Cometa de Cartago –vaig comentar jo-, però queda un xic lluny, i no sé si valdrà la pena.
-Homer doncs hem d’anar-hi! –va dir el Ferran.
-I tant, que a més allà no hem estat mai –feu la Montse.
-A més, és Chaland! Com pots deixar passar una oportunitat com aquesta de veure els paisatges dibuixats al Cometa de Cartago? –afegí la Carme.
I jo vaig pensar que sí, que encara que Cassis quedava una mica apartat del nostre itinerari, era una ocasió única... tot i que em feia una mica de por: pensava en la Xàbia de fa trenta anys i la d’ara, i en com Cassis probablement hauria patit el mateix procés deconstructiu que pateix el poble on vaig néixer.
-Vinga, anem-hi, i en arribar, ens fem uns musclos a la marinera –insistia el Ferran.
-A la francesa, amb patetes fregides, què bons –i la Carme, amb aquesta frase, em va acabar de convèncer.
A les nou de la nit arribàvem a Cassis, un port petit envoltat de discoteques, pubs, botigues turístiques, bars, restaurants, gendarmes dirigint el tràfic, carrers replets d’automòbils en marxa i aparcats, papereres i racons arrebossats de llaunes i bosses de plàstic, i centenars de vaixells atracats en posició de llauna de sardines. El far ni tan sols es veia.
Comparat amb Cassis, Xàbia em va semblar la selva verge.
Per un moment vaig desitjar que el temporal de mar que, al Cometa de Cartago, arrasa el poble, es repetís vint-i-set anys després i s’emportés tota la morralla que l’especulació havia deixat. Només per un moment.
Això sí, el musclos estaven bons, i les patates fregides amb mantega, comme il faut en France.
Oh, Casis! EL cometa de Cartag! No tinc paraules!
ResponEliminaQuina decepció, però. Casis deuria ser el més semblant a Cadaqués....
Uf, hi ha llocs que és millor deixar-los recreats a la memòria.
ResponEliminaGràcies per l'avís. Seguiré visitant el Cassis de Chaland i evitant el real!
ResponEliminaMai no he acabat de trobar la gràcia als musclos amb patates fregides, que sembla que són una delicadesa per al pal·ladar belga. Qui els entengui que els compri. En canvi, El cometa de Cartago és dels llibres que salvaria en cas d'incendi. No sé quants cops el dec haver llegit i rellegit... I mira, no sabia que s'hagués inspirat en Cassis...!
ResponEliminaai el maleït totxo i la seva especulació......sempre quedaran els llibres i els records...
ResponEliminaQuina llastimeta, quan trobes que les coses canvien tant! Mmm... hauré de provar això de fregir les patates amb mantega, aquest any! Si il faut, il faut, hein!
ResponEliminaIgual que ens va decepcionar Marseille. Va ser la primera parada (per fer nit) en el viatge de noces. Després vam tirar cap a Gap i travessant els Alps i la frontera Italiana vam fer la següent parada al Lago Magiore i ja si va ser fantàstic. Hi vam estar tres dies.
ResponEliminaAris, és que Chaland va néixer a la Provença, d'aquí que s'inspirés en Cassis, però en el de fa trenta anys.
ResponEliminaAlyebard, totalment d'acord. El problema és que un no s'imagina la deblacle abans de trobar-se-la de cara.
ResponEliminaSM, bé que faràs. I si tens temptacions, sempre tens l'opció de Blanes ;)
ResponEliminaLluís, a mi la combinació patates fregides + musclos sempre m'ha semblat xocant, però com que totes dues coses m'agraden molt, cap problema :)
ResponEliminaI sí, Chaland corria sovint per la Provença, que era d'allà. Fins i tot té algunes historietes de joventut escrites en occità.
Garbí, si, serà una mica com les fotos antigues.
ResponEliminaVal a dir que efectivament va ser un xic decebedor, però cal treure la part positiva..... i va haver-hi moltes altres!!! Els "moules" era una d'elles!!!
ResponEliminaYáiza, ja t'ho anticipo: com les patates fregides amb oli no hi ha res! Però quan un és a França, ha de menjar francès :) Que vagi bé l'experiment!
ResponEliminaRaul, quin viatge més xulo que vareu fer :)
ResponEliminaCarme J, sort que a Cassis també estaves tu, si no, em sembla que em llenço a la mar (encara que probablement mai no m'hauria enfonsat: amb la contaminació que hi havia a l'aigua, segur que hauria flotat)
ResponEliminaAhhh! Maleïda especulació! Almenys us en vareu anar amb la panxa plena...
ResponElimina:-)
Ah, hi ha especulació a la costa francesa? Em pensava que tot ens ho havíem quedat entre Catalunya, València i Illes balerars...
ResponElimina"No conec el cometa de Cartago", o sigui que em perdo una part de la narració. Tampoc sóc gaire familiaritzat amb la frances i pel que fa a les patates fregides amb moluscos... pot ser les probo de fer per Nada. M'has temptat.
ResponEliminaTot i haver estat 15 amnys amb un belga, haigf de dir en el seu favor que mai em va fer menjar moules frites. Val a dir que ell era flamenc i em temo que ho veia com una cos dels "altres" els walons. però em puc equivocar que la meva memòria ja em falla.
ResponEliminaI com la memòria tria allò que vol guardar, quedem-nos amb el Cassís de Cartago.
Pel que fa al menjar, mai em pregunto res: menjo el que menja la gent del país.
ResponEliminaPer la resta, Leb, tenim tants exemples semblants... Quedem-nos amb els dibuixos, amb la literatura, amb la memòria. Tan real com qualsevol altra percepció sensitiva.
Carme de la maleta, en el fons, era d'esperar: cap poblet de la costa aguanta tants anys verge d'especulacions...
ResponEliminaGalderich, amb aquestes coses de l'especulació, es veu que som molt generosos, i sabem compartir, ai...
ResponEliminaEduard, fes el que creguis amb els musclos i les patates, però el cometa de Cartago te l'has de llegir :)
ResponEliminaEulàlia, no em puc creure que en quinze anys no provessis mai els musclos & frites: però si està boníssim!
ResponEliminaEnric, d'acord amb les dues coses que dius: cal tastar el que mengen a cada país, i fruir de la seua cuina; i cal evitar disgusts que ens esbombin la memòria literària i gràfica.
ResponElimina