Ni de petit ni d’adolescent el
gènere western va ser sant de la meua
devoció, encisat –abduït?- com estava per la ciència-ficció i avorrit per les infinites
pelis d’indis i cowboys que passaven al
cinema de Xàbia i a la tele. Ara encara em costa d’empassar, però crec que
entre el llunyà oest i jo hi ha hagut un apropament, sobretot perquè l’oferta
s’ha anat ampliant i això permet fer una tria al gust del consumidor.
Aprofitant l’empenta d’un dels
últims llibres que he llegit, inicio tirallonga de posts precisament amb el western: Butcher’s
Crossing el vaig comprar a València, a punt de començar les vacances de
Nadal, de camí cap a Xàbia i amb la idea de submergir-me en una aventura on els
cavalls, els rifles, les caravanes i els saloons em preservessin de les
tradicions nadalenques que tant detesto, submergint-me en el farwest.
Tenia poques esperances que la
novel·la m’agradés, però em va apassionar des de les primeres pàgines. A
l’estil del que fa Melville a Moby
Dick, l’escriptor texà John Williams
introdueix el lector en el món on es desenvolupa el relat, en aquest cas els
indrets on es practicava la cacera de búfals, i ho fa a fons, de manera
meticulosa i amb tot luxe de detalls, com si hagués viscut allà tota la vida i
s’hagués dedicat a l’ofici ja de ben petit.
La lentitud i parsimònia amb que
es desenvolupen els esdeveniments narrats és en el cas de Butcher’s Crossing un valor afegit. L’aventura és permanent, però
no treu espai literari a l’aprofundiment en l’anàlisi de la personalitat dels
protagonistes, que es compten amb els dits de la mà si exceptuem als búfals,
pobladors a desenes de milers del llibre, i que són l’element clau juntament
amb els humans. El coneixement dels búfals que demostra tenir John Williams
deixa al lector bocabadat, i posats a destacar, em quedaria amb el capítol on
descriu de manera tan minuciosa, didàctica i macabrament bella com se’ls
arrenca la pell a aquests animals; ni un escorxador poeta ho hauria pogut
millorar.
Butcher’s Crossing
gira al voltant del ritual d’entrada a la maduresa –a l’estil de John Dos Passos en el seu Iniciació
d’un home:1917- per part d’un jove que, atret per l’aventura i la
poesia dels espais oberts, abandona la gran ciutat i sucumbeix a la inesperada
rudesa de la vida dels caçadors de búfals.
El llibre s’inicia amb dues
cites, una d’elles de Herman Melville, de la que transcric un fragment:
(...) los poetas sostienen que tanto para corazones como para
pulmones doloridos, la naturaleza es el gran remedio. Pero entonces ¿quién dejó
que mi cochero muriese congelado allá en la pradera? ¿Y quién tuvo la culpa de
que Peter el Salvaje se volviera idiota?
Vaig acabar Butcher’s Crossing abans del dia de reis, i malgrat els darrers
capítols, que probablement siguin més del gust d’un lector amant dels westerns
crepusculars que d’un cor amb ínfules romàntiques com el meu –algun dia
maduraré-, m’atreveixo a recomanar aquesta novel·la com a revulsiu de Zane Grey, el Cherif King i Marcial
Lafuente Estefania, però també com a obra de gran nivell literari.
Ah! I el més important: a Butcher’s Crossing no apareix ni un sol
indi!
La banda sonora d'aquest post estarà disponible dimecres vinent al bloc Santa Tecla
