Fa temps que la badia de Doscaps ha sucumbit al temps i al turisme.
Ara les motos nàutiques i els forabordes envaeixen física i sonorament
l’espai marítim diürn per donar pas al capvespre a les discoteques i els seus
focus làsers que travessen el cel de banda a banda i deixen en ridícul la abans considerada potent llum dels dos fars de la badia.
La platja s’ha poblat de xiringuitos i para-sols de pagament, i el
poble s’ha reconvertit en un maremàgnum de cases de pisos i pisos i pisos que
competeixen en alçada entre ells. Els carrers, abans assolellats, estan ara, a falta de sol, il·luminats pels semàfors i els rètols lluminosos.
La població original ha perdut la ingenuïtat primitiva per
reconvertir-se en un agressiu tauró immobiliari que pensa més en els diners que
en les persones, i que tard o d’hora acabarà sent fagocitat per una altra bèstia encara més ferotge i amb menys escrúpols.
Però com Brigadoon, la badia de Doscaps encara es visible en alguns
moments i circumstàncies, des del cap de Sant Antoni, des de l’espai marítim
situat a mig camí entre Eivissa i la comarca de La Marina, des dels fars de la
Banya, Sant Sebastià o Sant Carles, des de ben amunt del Montgó o enmig del
Corredor i el Montnegre. Tant s’hi val, el lloc no importa massa, perquè
pròpiament Docasps no és un indret.
Si teniu la sort de trobar-se’l, no temeu: sembla un món ferotge, però
és inofensiu con un retallable de paper.
En una de les comptades ocasions en què m’he topat inesperadament i feliç
amb la badia de Doscaps, vaig poder filmar aquest petitíssim vídeo on es pot
apreciar un cauet capbussant-se envoltat d’unes quantes gavines. La mar és neta
i clara. El silenci permet sentir el suau frec de les onades i els lleugers
cops de vent.
Doscaps, un món.
Mmmm. Això pot ser el començament d'una gran.....història! ;)
ResponEliminaCarme, més aviat això és la cloenda. Però falta gran part de la història per explicar, i com tota història, té laberints i forats on els esdeveniments no segueixen un temps linial. A més, Doscaps és tot un món, i es regeix per les seues pròpies normes, si és que en té alguna.
EliminaPotser l'evolució de Doscaps no ha estat massa romàntica, però la del seu cel és encisadora!
ResponEliminaCarme, Doscaps ha evolucionat tan romàntica i ingènuament que, seguint una mena d'instint de preservació -més que de conservació- s'ha difuminat... com els núvols del seu cel.
EliminaDoscaps és un mite, no existeix!
ResponEliminaGalderich, la categoria de mite és honorable, i t'agraeixo que li la hagis atribuit a Doscaps. La seua inexistència, però, és molt més que discutible, tant com ho és tot allò en que creiem. Certament, et falta fe, company.
EliminaTot mite té arrels reals. Il·lumina'ns!
ResponEliminaEnric, Doscaps ha anat deixant-se veure per aquest bloc, i seguirà fent-ho: és el món de Generoso, Cento el cabut i Cento el del cap foradat, la Quarantamaula i l'home dels folis blancs, entre d'altres. Potser és una rondalla valenciana.
ResponEliminaLa mar de Doscaps traspua pau i serenor.
ResponEliminaÉs un concepte de poble de costa que també ha desaparegut: el del lloc plàcid on anar a descansar i recarregar bateria.
ResponEliminaPss, no ho diguis on és que se'ns omplirà de gent. - Un doscapí. PS, la propera vegada que vinguis porta cervesa.
ResponEliminaFet, però que després no passi com l'altra vegada, que es vareu quedar amb les cerveses i vau desaparéixer!
EliminaAixxxxxx... el terrible capital fagocitant la nostra estimada terra... Hauríem de veure si Doscaps té Palau d'Hivern. Es tracta d'assaltar-lo i reconvertir el poble en un Paradís terrenal de llibertat, igualtat i fraternitat amb la Mare Terra, no?
ResponEliminaAnava a respondre que no, que de cap manera, però pensant-ho millor... dius paradís terrenal, llibertat, igualtat i fraternitat? Doncs m'agrada. I sexe? No dius res del sexe? Quina merda de paradís és aquest?
EliminaHola Leb, companys, escolteu, jo encara puc donar testimoni de com Cento i Tomeu cuinaven peix blau al raig del far. Fou un hivern en plenes calmes de gener, haviem fet el bol de prima fosquejant damunt la barbada de l'alguer del castell, havent copejat el peix al corredor del llaüt de l'art ens disposavem a pegar un mos però ens vam adonar que no podiem encendre el foguer d'abord, el carbó estava xop i ens era impossible fer caliu. En això, Cento, que estava amb Tomeu al llaüt dels fanals salta i diu: no vos preocupeu, torrarem els aladrocs al raig del far. I aixina ho vam fer, com sabiem la frequència de les llumades, quatre i fosc, cada vegada que passaven els raigs aguantavem l'aladroc cara a la llum. Aixina va ser que vam poder sopar a bord aquella nit de calma fondejats a la barbada del castell. Gràcies a l'ocurrència del nostre tripulant Cento.
ResponEliminaAmadeu del Cap Prim.
Lluminós i aromàtic relat. Què més se li pot demanar a aquest relat?
EliminaAmadeu, ningú ho podria haver explicat millor! Gràcies per passar-te per aquí i contarnos de primera mà aquesta història que va passar a Doscaps.
ResponEliminaAprofite per recomanar-te el post que ha fer l'Allau sobre illes:
http://allausz.blogspot.com.es/2014/01/el-navegant-estatic.html#comment-form
Gràcies Leb, Doscaps és tan singular que pels camins terrestres no s'hi passa, sinó que s'hi va. Però pels camins de la mar Doscaps és una estació imprescindible, la badia de Doscaps ofereix el millor aixoplug als navegants que entren d'arribada per fondejar-se a La Caleta.
ResponEliminaEl turisme ho envaeix tot, però, be, el mar es molt gran i encara queden llocs per cabussar-se...
ResponEliminaAris, com el cauet del vídeo, però fins i tot el fons marí presenta més llaunes de cocacola i ampolles de plàstic que peixos i algues.
ResponElimina