¡APRENDE CON LEBLANSKY!

La col·lecció de figures dels personatges de Tintin quedava molt xula sobre la llar de foc, però s’omplia de pols i corria el perill de fer-se mal bé amb la calor de la xemeneia, així que calia una vitrina per guardar-les.

La Carme i jo vam demanar pressupost a botigues on fan mobles a mida, però el preu era excessiu –sempre per sobre els 300 euros-, així que decidirem fer bricolatge.

Com que al lloc on volíem posar la vitrina ja teníem quatre marcs Ribba d’Ikea, vam pensar en reaprofitar-los afegint-ne quatre més que vam comprar, i quatre Nyttja. Vam passar-nos per Servei Estació i ens vam fer tallar en quatre parts un rodapeus blanc, alhora que ens abastíem de claus, cola i cinta velcro.

Vam desmuntar, pintar, serrar, retallar, encolar, muntar, clavar i enganxar. El vidre sobrant volem tallar-lo per que serveixi de prestatges per afegir a les vitrines a mesura que la col·lecció vagi augmentant.

Un cop penjada cada caixa a la paret, vam ajustar-li a sobre el marc amb vidre, que va quedar fixat per dalt gràcies al Velcro: aquest sistema ens permet aixecar la tapa sempre que vulguem.

I ara tenim quatre boniques vitrines de nyigui-nyogui però de les quals n’estem altament orgullosos la Carme i jo.

Cost total: 64,55 euros.

Gràcies a l'Iñaki Huerta, el Jean-Louis Guereña i el Galderich, els meus subministradors de material :)

DOSCAPS, UN MÓN

Fa temps que la badia de Doscaps ha sucumbit al temps i al turisme.

Ara les motos nàutiques i els forabordes envaeixen física i sonorament l’espai marítim diürn per donar pas al capvespre a les discoteques i els seus focus làsers que travessen el cel de banda a banda i deixen en ridícul la abans considerada potent llum dels dos fars de la badia.

La platja s’ha poblat de xiringuitos i para-sols de pagament, i el poble s’ha reconvertit en un maremàgnum de cases de pisos i pisos i pisos que competeixen en alçada entre ells. Els carrers, abans assolellats, estan ara, a falta de sol, il·luminats pels semàfors i els rètols lluminosos.

La població original ha perdut la ingenuïtat primitiva per reconvertir-se en un agressiu tauró immobiliari que pensa més en els diners que en les persones, i que tard o d’hora acabarà sent fagocitat per una altra bèstia encara més ferotge i amb menys escrúpols.

Però com Brigadoon, la badia de Doscaps encara es visible en alguns moments i circumstàncies, des del cap de Sant Antoni, des de l’espai marítim situat a mig camí entre Eivissa i la comarca de La Marina, des dels fars de la Banya, Sant Sebastià o Sant Carles, des de ben amunt del Montgó o enmig del Corredor i el Montnegre. Tant s’hi val, el lloc no importa massa, perquè pròpiament Docasps no és un indret.

Si teniu la sort de trobar-se’l, no temeu: sembla un món ferotge, però és inofensiu con un retallable de paper.

En una de les comptades ocasions en què m’he topat inesperadament i feliç amb la badia de Doscaps, vaig poder filmar aquest petitíssim vídeo on es pot apreciar un cauet capbussant-se envoltat d’unes quantes gavines. La mar és neta i clara. El silenci permet sentir el suau frec de les onades i els lleugers cops de vent.

Doscaps, un món.

EL LLEGAT D'EN GREY

1. Un grup d’amigues lectores va decidir empassar-se la trilogia d’en Grey escrita per la britànica E. L. James, un best seller qualificat d’obra romàntica d’alt contingut eròtic.

Acabada la lectura, la valoració qualitativa de l’obra fou unànime: era fluixeta, una novel·leta sense pretensions literàries.

En canvi, pel que fa al contingut, les opinions eren molt variades, des de les que no li trobaven la gràcia i les deixava fredes fins les que confessaven excitar-se molt amb la lectura, i els venia de gust experimentar algunes de les escenes eròtiques que es narren al llibre.

2. Ara les llibreries i els grans magatzems s’han omplert de novel·les –del tipus bestseller -lamentablement res a veure amb l’autèntica literatura eròtica- que expliquen, algunes amb força detalls, relacions sadomasoquistes. La immensa majoria d’aquests llibres van dirigits a les dones, que s’aproximen a un tema que va deixant de ser tabú per esdevenir una pràctica sexual més, realitzada de mutu acord.

3. La comparació amb la valoració social de l’homosexualitat permet explicar millor el fenomen: ser homosexual ha passat de ser delicte i malaltia a esdevenir una opció sexual. Igual, en part gràcies al fenomen Grey, comença a succeir amb el sadomasoquisme.

4. I això ens porta a la part més atractiva del tema: perquè aturar-se aquí, i no aprofitar l’apertura de mires propulsada per aquestes ombres de Grey per treure etiquetes pejoratives a altres tipus de sexualitat, i plantejar-les com una opció més?

5. Continuant amb l’analogia: de la mateixa manera que, entre persones cultes i en països avançats ja no es cerca una justificació biològica ni educativa ni sociològica de l’homosexualitat –seria una estupidesa-, no s’hauria de plantejar tampoc això en la pràctica d’altres tipus de relacions -poseu aquí tantes filies, parafílies i desviacions sexuals, que així és com encara se les denomina actualment, com vulgueu- desterrant traumes i complexos. Deixem-los per als psicoanalistes. Quan deixin de considerar-se una cosa ridícula o malaltissa haurem acabat amb un tabú més.

6. Quin és el problema? L’únic requisit hauria de ser el consentiment explícit dels participants en el joc sexual.

7. Recuperant la idea base del opuscle de Kant “Resposta a la pregunta: Què és la il·lustració?”, ja seria hora que ens adonéssim que som majors d’edat i tenim el privilegi de decidir i la llibertat per fer-ho.

8. Així doncs, sapere aude també en el sexe.

"VOY A TRABAJAR PARA EVITAR EL DIVORCIO"

La Caterina vol marxar de casa, ja n’està farta del seu marit. Don Mariano no l’entén, però tampoc ho intenta, i la dona s’ha plantat i li ha dit que ja n’hi ha prou.

Don Mariano ha vist que la cosa va de debò, i s’ha proposat fer el que calgui per evitar-ho.

-Voy a trabajar duro para evitar el divorcio.

I per això el primer que ha fet és seure amb la seua dona i escoltar-la.

La Caterina, sorpresa, aprofita per deixar anar totes les seues reivindicacions i queixes i demandes, i Don Mariano guarda silenci i presta atenció.

-Te he escuchado con atención, y creo que ha llegado la hora de dialogar.

I Don Mariano, per primer cop a la seua vida, dialoga i no dogmatitza; intercanvia, interactua i aprèn.

-Caterina, estoy dispuesto a pactar contigo lo que haga falta, sin ningún requisito previo. De persona a persona.

Així Don Mariano accepta moure principis inamovibles i trencar normes indestructibles, assumint que la seua dona té dret a decidir el que vulgui fer amb la seua vida.

-Pues si te digo la verdad, Caterina, lo que pretendo es que te quedes conmigo, y todo lo que estoy haciendo ahora es para conseguirlo.

Certament, la Caterina ara veu amb una altra cara al seu marit. Però encara no s’acaba de creure del tot el canvi.

-Y para que no tengas ninguna duda, quiero que sepas que si quieres irte, tienes la puerta abierta, no soy quien para impedírtelo. Y no habrá ningún rencor por mi parte, al contrario, te ayudaré en lo que haga falta. Después de tantos años juntos, es lo menos que puedo hacer.

Ara la Caterina veu que per fi ella i Don Mariano poden arribar a una entesa.

TARDA DE PLUJA I TEBEOS

És diumenge a la tarda.

Plou agradablement, i des de la tebiesa de l’interior de ca la Carme se senten les gotes repicar sobre el terra i sobre el sostre i sobre els vidres.

És un bon moment per llegir un tebeo, aplanant el cos sobre el sofà i deixant-se portar per la sensació de comoditat que envaeix l’ambient. El gris dels núvols predomina sobre tot, però encara és de dia, i l’escassa lluminositat dona més sensació de calidesa. Sona un disc regravat a base de músiques suaus: Calexico, Radical Face, Perfume Genius...

En la pausa per passar la fulla de l’àlbum de línia clara que llegeixo –Le croiseur fantôme, de Devig- sorprenc a la Carme mirant la casa, ara ja força reformada. La miro i repasso amb els ulls el seu perfil. Quan es gira, em descobreix i riu.

Com a revenja, quan torno a capbussar-me en la lectura, m’ha fet unes quantes fotos. Me les mostra, i jo li dic que, ja posats, també li’n vull fer una.

Enquadro la imatge amb precaució per tal que no surtin ni el cubell ni el motxo ni els pots de pintura ni els pinzells ni el rodet.

Em sento a gust.

TANCAT PER REFORMES

Bufff! Entre examen i examen corregit, una passada de rodet, una de tornavís i una més de cargols i claus i martell i encara una altra més de pintura i de mobles i d'escombra i d'aigua, i és que estic, estem la Carme i jo, de reformes.
Que la meua estimada s'ha decidit a remodelar la casa, i voluntariosa com és s'ha proposat fer-ho ella mateixa, i jo que m'he oferit a ajudar-la, és clar, i aleshores passa el que passa, que a la meua poca traça habitual s'afegeix el desconeixement de les complexes i altament sofisticades tècniques d'ús dels rodets i els pinzells i la pintura de sostres i parets, i això per no parlar de les dificultats intrínseques del muntatge dels mobles d'Ikea i del desmuntatge de qualsevol moble en general. Si a tot això li afegim el ritme lent i cansí que  és el propi de la meua naturalesa, doncs no és difícil entendre que aquest bloc comenci a tenir teranyines pels quatre cantons.
Això sí, la Carme i jo ens ho passem la mar de bé entre dutxa i dutxa per treure'ns la pintura de sobre, i la casa està quedant molt xula, i a la que estigui a punt la pensem inaugurar amb una bona trobada de tardor.
Mentre, aquest bloc roman tancar per reformes... de ca la Carme.

CASTELL DE FOCS ARTIFICIALS

Cloenda de les festes virtuals de Santa Lumière a càrrec de M. Hulot

*fi de les festes*

OFRENA FLORAL

Festes virtuals de Santa Lumière: ofrena de flors a càrrec del Sr. Karl Blossfeldt

PREGÓ DE FESTES VIRTUALS

“Mi musa moderna

enarca la pierna,

se cimbra, se ondula,

se comba, se achula

con el ringorrango

rítmico del tango,

y recoge la falda detrás”

Ramón María del Valle-Inclàn

[fi del pregó]

FESTES DE SANTA LUMIÈRE, ATEA, IL·LUSTRADA I PROMÍSCUA

Com cada any, la primera setmana de setembre -després de Sant Llop i abans de la Diada- se celebren les tradicionals festes en honor a Santa Lumière, patrona d’aquest bloc.

Aquest és el programa d’aquest any

Dimecres 5

PREGÓ DE FESTES

A càrrec del Sr Ramón María del Valle-Inclán

Dijous 6

OFRENA FLORAL

A càrrec del Sr Karl Blossfeldt

Divendres 7

CASTELL DE FOCS ARTIFICIALS

A carrec de Mr Hulot

I per a tots aquells devots i devotes de la santa, us recordem els seus goigs:

Ja que per gràcia divina

sou atea i il·lustrada,

doneu-nos, oh intemperada,

una libido aquil·lina.

L’emperador Constantí

de missa mai no sortia.

En veure que no hi anàveu

envejà vostra luxúria,

i a mort cruel us condemnà

penetrada per les fletxes.

Però els soldats,

fent-se els distrets,

dispararen pels costats,

oh miracle il·luminat!

sense tocar-te ni un pèl

per tocar-te bé després.

Ja que per gràcia divina

sou atea i il·lustrada,

doneu-nos, oh intemperada,

una libido aquil·lina.

Mai teníeu mal de cap,

però un bon dia trobàreu

un homeòpata tronat,

que us volia fer migranya

perquè no donéssiu canya.

Us donà tot los remeis,

i tots vos los empassàreu.

Però, miracle daurat!

seguiu sense mal de cap,

i l’homeòpata malvat

va tenir la gran trempada

i perseguint lo ramat

de cabres i de garrins

la va fotre ben endins

de la truja més ufana.

Ja que per gràcia divina

sou atea i il·lustrada,

doneu-nos, oh intemperada,

una libido aquil·lina.

Un devot adolorit

tenir luxúria volia,

però el pobre ni podia

tant sols aixecar-la un dit.

Va invocar-vos amb fervor

i trobà en vos medicina:

vostra fel·lació divina

va fer-li trempar amb furor

Ja que per gràcia divina

sou atea i il·lustrada,

doneu-nos, oh intemperada,

una libido aquil·lina.

Us trobàreu amb la colla

dels tristos morigerats

però amb vostra lubricitat

a tots posàreu a to:

homes, dones i animals

excitàreu amb lascívia,

convertint-los a tots ells

-oh miracle, oh desgavell!-

en  lúbrics concupiscents,

intemperants, sodomites,

libidinosos i obscens.

Ja que per gràcia divina

sou atea i il·lustrada,

doneu-nos, oh intemperada,

una libido aquil·lina.

Amb los mormons us trobareu,

també amb los de Jehovà,

opuseros,

telefònica,

 fecsa-endesa,

venedors de tupperwares,

eismans, monges, vips i frares,

i integristes musulmans.

Volien fer-vos combregar

amb rodes de molts molins,

però vos, santa i atea,

-oh prodigi, oh odissea!-

els capgirareu a tots

i els féreu fer una orgia

que va durar tot lo dia.

Ja que per gràcia divina

sou atea i il·lustrada,

doneu-nos, oh intemperada,

una libido aquil·lina.

OREMUS

Inter alias virtutes sexualitatis auget, pugna frigiditas et impotentia, homeopatia tollit; igitur te iuvat liberum electricitatis clarius vident, lubricates areæ Internet

ALLÒ QUE EN GALDERICH ES VA PERDRE

És palès que en Galderich i jo tenim gustos musicals diferents; de fet, el seu gust musical és pràcticament inexistent.

Per això em va sorprendre quan, en comentar jo que tenia previst anar al concert que els  OMD –una de les meues icones musicals- feien el 15 de juny de l’any passat a la sala Apolo, em va dir que també li vindria de gust. Vam estar parlant, recordant, assaborint les cançons més conegudes: Souvenir, Joana d’Arc, Electricity i Enola Gay, que és la seua preferida, i vam acabar taral·lejant-les a duo.

Al final, al concert hi vam anar una colla: l’Albert, la Carme, el Josep, la Sònia, el Xec i jo mateix, però no en Galderich, qui malauradament va tenir un imprevist i tot i haver pagat l’entrada es va perdre un dels millors espectacles musicals de la temporada.

(continua al bloc SantaTecla)

ESTRENO BLOC NOU: SANTA TECLA

Sembla allò que diuen una fugida endavant, oi?
Tant de temps sense actualitzar el bloc, i ara de sobte en faig un de nou. Però no, no tinc ni la més mínima intenció de tancar l'Enceneu els llums, simplement necessitava una pausa, i ara estic recarregant les piles.
Aleshores, calia un nou bloc? Francament, ja feia temps que li donava voltes al tema: de la mateixa manera que la Galeria d'imatges i la Galeria X -que comparteixo amb els companys Galderich, Carles i Enric- tenen  autonomia pròpia, i també el Visca la República, perquè no fer el mateix amb la secció musical del divendres, i construir-li un bloc ad hoc?
Aquesta és la funció de Santa Tecla, una mena de Merrie Melodies però independent. Avui he penjat el meu primer post, tota una declaració d'intencions.

TROBADA BLOCAIRE

Podria fàcilment proposar motius per fer una nova trobada -els 200 d'en Galderich, els 100 de la galeria d'imatges, els 50 de la X, la revetlla de Sant Pere...- però serien excuses, ja que tinc ganes que ens veiem, i ja està. M'hauria agradat fer-ho abans, però darrerament vaig tan agobiat -la paraula no existeix en català, però expressa a la perfecció el meu estat laboral- que no trobava el dia.

Per tal cosa, i ara que començo a veure la llum, us proposo una trobada blocaire el capvespre del divendres 29, a ma casa: la nit és llarga i a l'estiu més. Com sempre, acompanyants i seguidors són benvinguts.

Què us sembla? Com us va?

BRIAN

Estimat Brian,
va ser un plaer seguir el teu bloc, llegir-te, dialogar, compartir.
Després, quan vaig tenir la sort de conèixer-te en una trobada blocaire, el plaer encara va ser més gran. 
Ahir diumenge a última hora, just a punt de convocar una nova trobada blocaire i comentant per email que no havies dit res de venir, l'Allau em va reenviar al teu bloc per que llegís el comiat de la família. La notícia em deixa fet pols i quasi sense paraules. Quasi.
Gràcies per compartir, Brian.

EL PERSA

Ahir em vaig assabentar de la mort del meu amic Pepe, El Persa.

Me acuerdo de la primera vez que vi al Persa. Me abrió la puerta de su casa y me llevó, con sus pasitos cortos y arrastrando los pies como una muñeca de Famosa, hasta el estudio donde trabajaba en Xàbia. Al entrar en aquella habitación me encontré ante un maremágnum de objetos, desde revistas de mecánica a recortables montados y sin montar, pasando por lienzos, carteles, manuscritos, cajitas de latón, esculturas, infinidad de libros e incluso una mosca oriunda de la China. El aparente caos no hizo más que confirmar lo que yo ya intuía: que El Persa era un artista completo, aunque a él le gustara presentarse como un dibujante de recortables.

Lo que más me chocó de su casa, abigarrada de obras suyas y ajenas, fue el lienzo en blanco que, colgado de la pared, presidía el salón principal. Me acuerdo de que El Persa, cuando me descubría mirando de reojo ese lienzo intacto, decía «Algún día lo pintaré».

Al mirarle a los ojos descubrí que, aunque su edad rondaba los sesenta, había vivido más de mil años, y esas vivencias se plasmaban aquí y allá en forma de creaciones artísticas. Su conversación me llevó de aquí para allá, y recorrimos temas y más temas, haciendo pequeñas pausas para liar un cigarrillo o tomar un café, y pasamos horas disfrutando del placer de compartir ideas y emociones. Me acuerdo de que ese fue el principio de una gran amistad.

Publicat a El Persa, ese desconocido. Media Vaca, València, 2007. http://www.mediavaca.com/index.php/en/autores/escritores/155-el-persa-ese-desconocido 

OMELETTE

L’avi Amadeu era un devot de l’oli: si una frontissa grinyolava, l’avi li posava un xic d’oli i acabava amb el problema; si un nen tenia rojors o irritacions a la pell, l’avi sentenciava que un cotó fluix mullat amb oli i aplicat a la zona era la solució; i si una paella s’enganxava, l’avi la fregava amb oli, i arreglada.

Així mateix li ho explicava l’avi a l’André, un mariner francès que de tant en tant passava amb el seu vaixell de vela pel port de Xàbia, i es quedava allà unes quantes setmanes abans de retornar a la seua misteriosa ruta marítima.

-I això per no parlar de l’exquisit sabor dels aliments amanits, macerats o fregits amb oli, André, que no sabeu el que es perdeu sense l’oli.

I l’André escoltava amb educació mentre amb el cap feia un moviment que, lluny d’indicar assentiment, insinuava incredulitat.

Finalment, un dia que l’avi tornava per enèsima vegada a explicar-li a l’André les grans virtuts de l’oli, el francès es va a atrevir a expressar directament els seus dubtes.

-Jo li puc ben assegurar, sinyor Amadeu, que per molt bona que la seua dona faci la truita, res com l’omelette que fem els francesos, és a dir, sense oli i amb mantega.

-On s’ha vist això, una truita amb mantega? Deixa, André, que vosaltres els francesos en sabreu molt, però de truita a la francesa no en teniu ni idea.

I l’André, somrient, per demostrar-li a l’avi Amadeu com n’estava d’equivocat, va convidar-lo al seu vaixell i li va fer una truita amb mantega i sense oli, i li la va servir en un plat.

L’avi va treure la seua navalla –els mariners de veritat no gasten ganivet ni forquilla-, va tallar la truita, es va posar un bocí a la boca, i amb això en va tenir prou: mentre l’altre anava a per dos gots, ell va fer un gest brusc amb el braç i la truita va sortir volant per sobre del seu cap en direcció a la mar.

L’André va omplir els dos gots de vi, i en oferir-li’n un a l’avi, quedà sorprès en veure el plat buit.

-Ja se l’ha acabada tota?

-És que no havia provat mai una cosa així.

L’André estava satisfet, no s’havia imaginat que la truita desapareixeria del plat tan ràpid.

-I ha notat el gust de la mantega, oi?

-Ja ho pots ben dir, ja: només posar-me el menjar a la boca. I et ben asseguro, André, que mai no tornaré a menjar una truita així: realment, tenies raó quan deies que no s’assemblava gens a les que es fan amb oli.

I encara recordo al meu germà i jo mirant el moviment brusc que feia l’avi amb el braç mentre ens explicava la història de la truita voladora, i ens la imaginàvem tota farcida de mantega i lliscant veloçment i suau pel plat, enlairant-se per fer una ràpida tombarella i caient a l’aigua amb un xof quasi mut per veure’s ràpidament envoltada per una munió de peixos que la devorarien amb fruïció mentre l’avi es prometia a si mateix –i així ens ho deia a nosaltres un i mil cops- que no tornaria a provar una omelette mai més.

CRUEL

L’Annie Clark, que publica els seus treballs més personals sota el nom de St Vincent, és una bona cantant i una excel·lent guitarrista, però a mi sovint m’acaben agobiant les seues composicions, en especial quan la guitarra elèctrica passa a primera fila i es converteix en el so dominant.

No és el cas de Cruel, una de les millors cançons dels seu darrer cedé, Strange Mercy, on cada instrument ocupa el seu lloc, i la veu de l’Annie domina de principi a fi.

DES DEL CORTIJO "EL NARANJO"

Aquest cap de setmana la Carme i jo hem sembrat les hortalisses d’estiu al nostre petit hort, i ho hem fet amb l’estri que l’Agustín, el meu veí ecologista innat, m’ha regalat.

No sé ni com es diu aquest tipus d’aixada, però ell la utilitza amb una precisió i destresa envejable, i quan el vaig veure per primer cop fent-la servir i li ho vaig comentar, em va prometre que me’n aconseguiria una.

I així ha estat, aquest passat cap de setmana l’Agustín m’ha obsequiat l’estri en qüestió, explicant-me que l’ha restaurat ell –oli, pintura, paper de vidre i una bona esmolada-, que era d’El Naranjo, el cortijo que els seus pares tenien allà per Órgiva i el Cerro Negro, a Granada.

I jo, que no aconsegueixo fer-lo servir ni la meitat de bé que el meu veí, em sento orgullós d’aquest regal amb feeling i pedigrí.

EL RETORN DEL VIOLINISTA XIULADOR

Amb el permís del gran Allau, que ja va anticipar l’arribada de Break it Yourself -el nou disc de l’Andrew Bird- em sumo a la festa amb aquesta Danse Caribe, com podria haver-ho fet amb qualsevol de les altres cançons que l’acompanyen.

Novament, el violinista xiulador l’encerta de ple. Llarga vida a l'Andrew Bird!

CARLOS LEBLANSKY

Estic netejant el jardí quan sento cridar a la veïna de la casa de baix.

-Carlos! Carlos!

Aixeco la vista i veig que em fa senyes amb el braç. Giro el cap per localitzar al tal Carlos, però no hi ha cap altre veí a la vista. Ella em mira i segueix cridant.

-Carlos! Buenos días, Carlos!

Cohibit per la situació, opto per fer un lleuger moviment amb el braç a mena de salutació.

Aleshores, es posa a parlar-me i m’explica un problema d’una fuga d’aigua. Me l’escolto amb atenció, i mentre ho faig, surt el marit, que s’afegeix a la conversa. Els explico que el problema probablement vingui de casa de l’altra veïna, la Carme.

M’agraeixen l’atenció prestada, i s’acomiaden de mi.

-Gràcias, Carlos.

-Hasta otra, Carlos.

Al dia següent, des de dins de casa sento cridar novament a Carlos. Són els mateixos veïns de la casa de baix, que es veu que segueixen tenint problemes amb l’aigua. Tot i que saben que soc a casa –m’han vist pel jardí una estona abans-, decideixo no sortir, deixant constància així, tàcitament, que no em dic Carlos.

Al capvespre, li explico el problema de l’aigua a la Carme, i ella creu saber on és l’avaria. Aprofito i li comento també que m’han batejat com a Carlos, ves a saber perquè. La Carme riu, i diu que no em preocupi, que demà parlarà amb ells i ho solucionarà tot.

-De pas, explica’ls com em dic.

La Carme riu encara més.

Al dia següent, quan surto al balcó al capvespre, de nou apareixen els veïns de la casa de baix.

-Carlos, ya hemos hablado con Carmen y hemos solucionado el problema.

-Gracias por la gestión, Carlos.

Jo em quedo tan aturat que només puc fer un gest d’assentiment amb el cap.

En tornar a veure a la Carme, li explico que encara segueixo sent Carlos, i ella em comenta que finalment no els hi va dir res del nom, que els va veure tan convençuts que em deia Carlos que no es va veure amb cor.

Així que ara he incorporat un nou patronímic a la meua persona. Amadeu, Bastián, Carlos... em sento un espia de nyigui-nyogui.