17 de març del 2011

UNA TEMPORADA A CASA DELS AVIS

De petit vaig passar la tos ferina, que a hores d’ara encara no tinc massa clar què és ni com s’ha de tractar, però en aquella època els metges prescrivien, a part dels medicaments, que les persones afectades marxessin al camp, així que els meus pares em van dur a casa dels avis.
Va ser genial, m’ho vaig passar millor que mai: tot el dia corrent amunt i avall pels camps perseguint gats, mastegant fonoll, pujant i baixant dels arbres, construint cabanyes i altres interessantíssimes activitats que em mantenien ocupat gran part del temps. L’altra la dedicava a devorar llibres de Blyton, Haggard, Verne i Stevenson.
I en arribar al capvespre, després de menjar-me un entrepà de truita acabada de fer, els meus avis i jo seiem als balancins i ens gronxàvem suaument sota els porxos de la immensa naia decorada amb falgueres.
Poc a poc, els ulls se’m tancaven, i aleshores els avis em posaven una manta per sobre, i seguien gronxant el meu balancí. I per fi, em despertaven i em deien que calia anar a dormir.
I aleshores jo tornava a obrir els ulls i els deia que no, que jo em volia quedar més temps, i els meus avis insistien en que era hora d’anar al llit, i jo que insistia en que de cap manera, i ells no sabíem com fer-me canviar d’opinió.
Fins que el meua avi em va amenaçar.
-Mira que ens en anirem nosaltres a dormir i et quedaràs tu solet.
I la meua àvia va afegir ingredients intimidadors.
-I vindran la Quarantamaula i la Paparrossolla!
Això era massa per a mi. Vaig posar uns ulls com a plats.
-I perquè no m’ho havíeu dit abans? Jo no sabia que aquests dos monstres passaven per aquí! –i havia un toc de recriminació en les meus paraules.
Els avis van pensar que l’amenaça havia sortit efecte, i que jo m’aixecaria immediatament. Però va ser al contrari.
-No em penso moure d’aquí fins que no passin els monstres! Els vull veure! No me’n aniré a dormir fins que no els vegi! –i em vaig embolicar la manta, i em vaig quedar mirant a l’infinit, a l’espera que la Quarantamaula i la Paparrossolla, els monstres més famosos de la comarca de la Marina Alta, fessin la seua aparició.
Els pobres avis no sabien que dir ni que fer, així que es van armar de paciència i es van esperar a que jo em tornés a adormir. Aleshores, em van agafar en braços i em vam portar all llit amb molta cura de no despertar-me. Quan ja m’estaven tapant, vaig obrir els ulls tot emocionat, i els vaig preguntar si ells també havien vist als monstres. Els avis, amb un somriure com només les persones que t’estimen saben fer, em van dir que sí, que i tant i que quina por que feien però que valent has estat tu, i ara a dormir Amadeuet, bona nit, petonet, petonet, bona nit.
I al dia següent vaig dibuixar a la Quarantamaula. Vaig fer un cavall vermell. De la Pararrossolla, no vaig ser capaç de recordar-me’n, per molt que ho vaig intentar.
I quan els hi vaig ensenyar el monstre dibuixat per mi, els avis em vam felicitar, dient que ells no ho haurien pogut fer millor, i quan el cap de setmana van venir els meus pares a veure’m, els van explicar que havia estat un nen molt valent i els van ensenyar el meu dibuix del cavall vermell, que era la millor representació gràfica que mai s’havia fet –i ho van dir molt convençuts- de la terrible Quarantamaula.

29 comentaris:

  1. Carai. Quins noms més interessants x uns monstres!

    ResponElimina
  2. Sempre fa fred a Dosrius, però quan és l'excepció i a les nits després de sopar a la serena, en Leb s'adormisca, volteja per allà una mena d'essers que bé podrien ser la Quarantamaula i la Paparrossolla.
    Fugen aviat perquè no estan acostumades al microclima dosriuenc, és que troben a faltar l'únic nen en el món que les esperava amb il·lusió!

    Si és que la imaginació és poderosa !!!

    ResponElimina
  3. No deien que abans els avis eren tota una autoritat i els nens els feien cas a la primera?

    En fi, potser la Quarantamaula i la Paparrossolla són més real que l'autoritat dels nostres pares i avis de fa unes quantes generacions!

    ResponElimina
  4. No hi ha com els records dels que hem pogut viure amb els avis al camp una temporada!

    ResponElimina
  5. No us esteu de res a la Marina Alta, monstres locals i tot!

    ResponElimina
  6. La meva neboda va passar fa pocs anys la tosferina. unes angines molt fortes acompanyada de granets a tot el cos. El diagnòstic ens va semblar del S.XIX -perdona, LEB-!! Però es veu que encara n'hi ha, de tosferina.

    Renoi com t'ho vas passar de bé!
    Per aquelles casualitats blogaires... avui he viscut amb la meva filla una anècdota que s'acosta al teu Quarantamaula... Crec que l'explicaré a Riell.

    ResponElimina
  7. Mira que no fer cas dels avis!!! ;-)

    Bona la història. Gràcies per compartir-la.

    Seguint el comentari de la Carme J. i coneixedor de la fauna local... a veure si ets capaç de dibuixar alguna representant del bestiar que corre per Dosrius i CanMassuet! Fan més por que els teus monstres infantils! ;-)

    ResponElimina
  8. Gran història! La tos ferina és una infecció bacteriana. Ara no es veu tant a casa nostra (o es veuen casos més lleus) perquè tenim una bona vacuna, però pot arribar a matar. Es tracta amb antibiòtics, tot i que no són molt efectius i el millor és deixar que la malaltia faci el seu curs (en els casos lleus). Enviar-te a respirar aire pur és com receptar aspirines: alguna cosa s'ha de fer! Jo també la vaig passar i em van enviar a les muntanyes. Allà no hi havia monstres, però...

    ResponElimina
  9. Sempre m'ha fet molta gràcia, sentir que abans recomanaven anar al camp a respirar aire net, quan a les ciutats, no hi devia haver ni la meitat de contaminació que ara!

    Que tendre, aquest relat...la química que hi ha entre avis i néts acostuma a ser molt especial :-)

    ResponElimina
  10. Els avis son el millor que hi ha per curar moltes malalties...

    ResponElimina
  11. Quins temps aquells en que s'agafaven malalties d'aquestes i un podia passar-se mesos llegint, escrivint o filosofant, allunyat del mundanal soroll. La literatura i la ciència deuen més d'un geni a aquests retirs forçats. (En aquest cas parlo de adults, és clar).

    ResponElimina
  12. Ja eres friky de petit, un altre nen s'hauria ben espentat i tu, que va, volen veure la Quarantamaula i la Paparrossolla, ja haver demant una pel·lícula de zombies!

    ResponElimina
  13. Prop de casa passava el Marraco, és clar, a Lleida ens havíem de conformar amb un de sol ;P Això si, avis + malalties = llibertat :)

    ResponElimina
  14. Marta, en especial sempre m'ha semblat molt atractiu el de la Quarantamaula. Per cert, ara de gran no sabria com dibuixar-la.

    ResponElimina
  15. Carme J, dues de les coses que més m'apassionen comencen per les mateixes sil·labes: il·lustració i il·lusió. I Dosrius és terra fèrtil en les dues.

    ResponElimina
  16. Galderich, jo sempre -o quasi sempre- obeia als majors, però els meus avis eren tan carinyosos amb mi que, quan em donaven una ordre, jo de vegades ni me'n assabentava.

    ResponElimina
  17. Alyebard, com saps de què parlo, segur que tens uns records hiperemotius i supertendres d'aquella època

    ResponElimina
  18. Allau, la Quarantamaula si que em sembla que només és de per allà, però a Murcia hi ha una Paparressolla que suposo que, a part de tenir una e enlloc d'una a, la resta deu ser igual de monstruosament fantàstica.

    ResponElimina
  19. Eulàlia, fes un post amb la història aquesta que cites de la teua filla, si us plau:)
    I per cert, és curiós: jo a la Quarantamaula la feia en femení, tu en canvi l'has posada en masculí, encara que estic convençut que no te l'has imaginada de cap manera, cosa normal amb un nom així :)

    ResponElimina
  20. Tirant, doncs es veu que a l'estiu, a Canyamars, corre un monstre encara més terrorífic, haw, haw!

    ResponElimina
  21. Lolita, jo diria que els records d'infantesa, i més amb els avis pel mig, es van fent cada cop més dolços a mida que ens anem fem grans. Al menys a mi en passa, però suposo que també és perquè els mals moments els esborrem o els guardem al rebost de la memòria ben tancats amb pany i clau.

    ResponElimina
  22. SM, gràcies per la teua docta -mai més ben dit- informació. I pel que expliques que a tu també et van enviar a la muntanya, segur que -monstres a part- t'ho vas passar genial!

    ResponElimina
  23. Carme de la maleta, i jo encara diria més (com un Dupont qualsevol): ara els camps estan molt més contaminats que abans, snif!

    ResponElimina
  24. Jomateixa, els avis són el millor per a quasi tot :)

    ResponElimina
  25. Brian, era un temps en que el rellotge no importava, i això permetia fruir amb més intensitat de les coses. Ara ens costaria molt deixar el temps de banda, i parlo sobretot per mi, ai!

    ResponElimina
  26. Aris, jo ho veus! I pensa que poc després em va agafar la vena fantacientífica, que encara va ser més forta!

    ResponElimina
  27. Clídice, aquest Marraco sona a bèstia, també devia aconseguir fer molta por. I signo ara mateix la teua equació "avis + malaltia = llibertat", i tant que sí :)

    ResponElimina
  28. Bé, no he explicat la segona part del meu retir a la muntanya: em vaig fotre de cap des d'un segon pis i de què no em mato. O sigui que sí, m'ho vaig passar bé i se m'en va anar la tos, però vaig tornar a casa amb un trau al cap i una cama trencada...

    ResponElimina