TRES MUJERES SALVAJES DEL AMAZONAS TOTALMENTE DESNUDAS, EN CUEROS

No sé si encara deuen quedar atraccions de fira com aquelles que antigament arribaven als pobles els dies de festa, junt amb el circ i les paradetes de llaminadures com ara les pomes caramel·litzades d’un vermell esclatant o els núvols de sucre de color rosa.

A Xàbia, quan jo era petit però no tant, va arribar una fira de la qual recordo especialment dues atraccions: la de Búfalo Bill i el seu cavall, al qual podies pujar per un mòdic preu i mentre hi eres dalt d’ell disparar amb una pistola de mistos de tro; i la d’una escala que s’enfilava un bon grapat de metres amunt, i coronava amb una mena d cràter, l’interior del qual era perfectament visible des de dalt de l’esmentada escala.

Al cavall de Búfalo Bill vaig muntar-lo, i Búfalo, un home amb bigoti i cabells blancs que parlava estrany –se suposa que devia ser com parlaven els americans-, em va passejar mentre jo, amb el barret de cowboy que m’havien posat, disparava trets a l’aire.

Pel que fa a l’altra atracció, els meus pares em van dir que era massa cara i em vam apartar d’ella. Però aquella mena de volcà tenia molt d’èxit, i s’havia fet cua per visitar-lo. Al rètol que hi havia a sobre l’entrada hi deia TRES MUJERES SALVAJES DEL AMAZONAS TOTALMENTE DESNUDAS, EN CUEROS, i jo era prou grandet com per saber de què anava la cosa, així que al dia següent, sense els meus pares i amb el meu amic Carles, vaig tornar allà. Seguia havent cua, però vam observar una cosa ben curiosa: la gent s’enfilava escala amunt amb els ulls brillants d’emoció i un somriure lasciu, en arribar a dalt mirava atentament l’interior del cràter on se suposa que havia les dones salvatges nues, i tornava escales avall amb mala cara, com si els haguessin ensarronat. Ningú, però, protestava.

No negaré que el Carles i jo vam intentar entrar-hi, però l’home de la guixeta ens va dir que no, que no teníem l’edat, així que ho vam deixar córrer.

I aquí acabaria el relat si no fos perquè, dies més tard, el meu cosí gran em va confessar que havia anat a veure a les salvatges amazones nues, i en preguntar-li pel misteri, m’explicà que no n’hi havia cap: simplement, anaven en cuirs.

-Segur que, sota totes aquelles espesses robes de cuir pelut devien estar nues, però de carn no se’ls hi veia més que la de la cara –es lamentava el meu cosí-, tot i que mig tapada per les cabelleres tan llargues que duien.

CHALAND, CASSIS I JO

 Vinyeta de la primera pàgina d'El cometa de Cartago

Chaland al port de Cassis, fotografiat pel seu guionista, Lepennetier

El passat pont de Tots Sants la Carme i jo vam estar a la Provença amb el Ferran i la Montse, una parella de viatgers innats que han recorregut mig món i tres quartes parts de la resta, de manera que nosaltres ens vam deixar guiar i ells, experts en la matèria, ens van dur aquí i allà.

-Però de veritat que no us volem imposar cap visita, eh? –feien, una mica preocupats pel nostre laissez faire.

-Ah, cap problema, ens agrada que ens guieu.

-Però segur que no hi ha cap lloc on us faci il·lusió anar i no haguem visitat?

-Bé, hi ha Cassis, el poble mariner que va servir d’inspiració a Chaland l’any 1984 per fer el seu Cometa de Cartago –vaig comentar jo-, però queda un xic lluny, i no sé si valdrà la pena.

-Homer doncs hem d’anar-hi! –va dir el Ferran.

-I tant, que a més allà no hem estat mai –feu la Montse.

-A més, és Chaland! Com pots deixar passar una oportunitat com aquesta de veure els paisatges dibuixats al Cometa de Cartago? –afegí la Carme.

I jo vaig pensar que sí, que encara que Cassis quedava una mica apartat del nostre itinerari, era una ocasió única... tot i que em feia una mica de por: pensava en la Xàbia de fa trenta anys i la d’ara, i en com Cassis probablement hauria patit el mateix procés deconstructiu que pateix el poble on vaig néixer.

-Vinga, anem-hi, i en arribar, ens fem uns musclos a la marinera –insistia el Ferran.

-A la francesa, amb patetes fregides, què bons –i la Carme, amb aquesta frase, em va acabar de convèncer.

A les nou de la nit arribàvem a Cassis, un port petit envoltat de discoteques, pubs, botigues turístiques, bars, restaurants, gendarmes dirigint el tràfic, carrers replets d’automòbils en marxa i aparcats, papereres i racons arrebossats de llaunes i bosses de plàstic, i centenars de vaixells atracats en posició de llauna de sardines. El far ni tan sols es veia.

Comparat amb Cassis, Xàbia em va semblar la selva verge.

Per un moment vaig desitjar que el temporal de mar que, al Cometa de Cartago, arrasa el poble, es repetís vint-i-set anys després i s’emportés tota la morralla que l’especulació havia deixat. Només per un moment.

Això sí, el musclos estaven bons, i les patates fregides amb mantega, comme il faut en France.

TEXTURES

Hi ha melodies que són com textures, i els High Places són experts en aquest tipus de música. El seu anterior cedé, The Longest Shadows, van ser per a mi tota una troballa; ara, amb l’arribada del nou disc, Original Colors, no m’he sentit defraudat: al contrari, és una continuació que millora l’anterior. Com a mostra, aquest Altos lugares.

L'OLIVERA D'EN BASTIÁN

Algun dia parlaré extensament del meu veí Agustín, un ecologista innat i que ho és sense haver llegit mai ni una lletra sobre el tema: ell simplement s’estima el món i tot allò que viu en ell.

El que sap de les plantes ho ha aprés de l’experiència, a base d’observació i experimentació, sempre amb la màxima cura de no fer cap mal ni res que sigui irreparable.

Per això, quan vaig veure que l’olivera que tinc al bancal de baixada a l’hort se m’estava ofegant entre el bambú i el pi, no vaig dubtar ni un instant en comentar-li-ho, a veure quin consell em donava.

L’Agustín va venir, va analitzar ràpidament la situació, em va demanar on m’agradaria trasplantar-la, i es va posar mans a l’obra. Jo a dures penes l’ajudava, que no em donava temps per reaccionar: ell ara la podava, ara feia un sot de 50 x 50, ara tallava aquella arrel i aquella altra, ara transportava l’olivera escales amunt, ara hi posava compostatge natural, ara tapava el sot, i ja està, l’olivera ja hi és al seu nou lloc, al costat de l’altra.

La Carme, que no es va perdre l’espectacle, ens demana posar per una foto. L’Agustín mira l’altra olivera, i li ve al cap una idea.

-Aquel va a ser el olivo de la Carmen,y este el tuyo, Bastián.

I la Carme i jo assentim, que no tenim cor per corregir-li que no em dic Bastiàn, que ell ja fa temps que em diu així.

-Dale recuerdos a Bastiàn –fa l’Agustín quan no hi soc i veu a la Carme, i ho diu amb un somriure tan franc i espontani, que m’estic plantejant seriosament un canvi de nom.

AMOR I CARAGOLS (i II)

-Carinyo,per què fas aquesta cara?

Ella s’esperava un somriure. Ell s’esforça per ser amable, però els ulls, que li han sortit de les òrbites i estan rebotant per terra, el delaten. Ho intenta de nou.

-És que mai els havia vist així, els caragols. Vull dir que m’ha sorprès, la innovació.

-Ah, és això! Ja m’havies preocupat, i em pensava que no t’agradava el que t’he preparat.

-Oh, ja saps que m’encanten les sorpreses. Vaig a provar-los!

Ara ve l’esforç suprem. Amb la forquilla en punxa un i se’l posa a al boca. La closca es trenca amb facilitat, i els fragments s’instal·len aleatòriament per tota la dentadura.  La sensació és tan potent que li produeix un inesperat rictus a la cara, que ella tradueix com... de plaer?

Després d’uns quants esforços més, ell s’atura. Li ha vingut una idea que podria ser salvadora.

-Saps què? Sucats amb pa encara estarien millor. Però no sé si en tenim...

-No en vas comprar tu ahir?

-Si, però el vaig congelar. Mira, me’ls guardo per demà quan torni de la feina.

Sembla que ella no ha captat l’argúcia i s’ho empassa. Ell somriu, ara de veritat.

L’endemà al matí, ella s’ha aixecat molt aviat, massa. Ell es pregunta quina en deu estar maquinant, però es queda al llit fins que sona el despertador.

-Carinyo, avui t’he preparat jo l’esmorzar.

Ell torna a sorprendre’s.  Agafa l’entrepà ja embolicat amb paper d’alumini, li fa un petó dolç i marxa cap a la feina. Sap molt bé amb què es trobarà. A l’hora de l’esmorzar, ni es molesta en obrir el paquet de casa, i llença l’entrepà de caragols amb closca directament a la paperera.

De nou al llit, ella li pregunta per l’entrepà. Ell li diu que ha estat sorprenent. Ella se’n alegra.

-És que ja vaig veure que els caragols que t’havia preparat no et van fer massa gràcia. Així que vaig pensar que amb l’entrepà de pernil l’encertaria. Era d’aglà, del que a tu t’agrada.

Ell ara sap que és la venjança.

AMOR I CARAGOLS (I)

Aquest relat, absolutament verídic, manté en l’anonimat als seus protagonistes. Per si de cas.

Quan es van casar, ni ell ni ella tenien massa idea de cuina, però això no els va representar cap problema. Tampoc era cap prioritat: per proximitat al lloc de feina, ell dinava a ca sa mare, i ella al bar de sota, on feien un menú econòmic força correcte, i els caps de setmana sortien a dinar a fora o a casa dels amics que els convidaven.

Però ella havia pensat en preparar-li un àpat per celebrar l’aniversari d’ell. L’ingredient principal havia de ser el caragol, que a ell li delien. Ella va cercar informació a internet, en va trobar un munt, i va sintetitzar: hi ha moltes maneres de preparar els caragols, i a qui li agraden, li agraden de totes les formes possibles, l’única cosa que cal vigilar és que estiguin ben nets.

Cap problema, doncs. O sí, però senzill de solucionar, qüestió de parlar-ne com qui no vol la cosa.

-Carinyo, que t’agraden més, els fregits o els arrebossats?

-Les dues coses. Però depèn del que sigui, prefereixo una cosa o altra.

Pausa. Segueix la lectura, i com si tingués relació amb el que explica el llibre, ella torna a preguntar.

-Carinyo, i com t’agraden més els caragols?

-Ah, els caragols m’agraden de totes les maneres!

Internet no s’equivocava. I ella s’hi llença: caragols arrebossats, que sembla un plat més elaborat. I de sobte, dubta: serà amb closca, o sense? Va al Google i cerca, primer en català, i en veure que no surt res, en castellà.

No hi ha cap entrada per als caragols arrebossats. Cap problema, l’important és que estiguin ben nets.

Arriba el dia de l’aniversari, i ella posa oli a la paella, i mentre es va escalfant, arrebossa el s caragols ben nets amb pasta de farina, ou i herbes aromàtiques varies. Remena, procurant que no es trenqui cap closca. Els passa per la paella, els escorre i els serveix a taula.

Ell s’ho mira. La sorpresa és triple: ella li ha cuinat,li ha fet caragols, i els ha arrebossat amb closca.

Les expectatives han estat superades amb escreix!

(continua i acaba al post de demà)

AMOR A PRIMERA VISTA

Des que la vaig veure em vaig enamorar d’ella. El primer encontre va ser a la pàgina editorial de Cairo, el tebeo maquetat per Pasqual Giner, i no em fa vergonya qualificar-lo d’amor a primera vista.

Des d’aleshores, Futura i jo no ens hem separat mai. Cert és que he tingut –i tinc- altres fonts amb les que flirtejo sovint, com la seriosa Tahoma, la flexible Flexure o la perversa Problem Secretary que encapçala aquest bloc, però Futura és la meua preferida, amb la seua O majúscula i minúscula circular; la t minúscula en forma de creu llatina; la F majúscula amb les dues línies horitzontals paral·leles i d’igual llargada; la A, la M i la N majúscules, amb els vèrtex  acabats en punta, així com també la Z, la V i la W majúscules i minúscules; la i i la j minúscules, un senzill rectangle coronat amb un cercle que arriba a l’alçada de qualsevol de les seues germanes grans... I podria seguir parlant durant línies i línies de la bellesa d’aquesta font tipogràfica.

Creada l’any 1924 –segons la Viquièdia, el 1927- per Paul Renner i presentada com la font dels nostres temps, la Futura va esdevenir famosa, i la seua geometria elegant i alhora gens pretensiosa es convertí en símbol d’algunes de les icones del segle XX, entre elles la de l’automòbil del poble, el Volkswagen, el film V de Vendetta –que no el tebeo- i la de la botiga de mobles de disseny a preus econòmics, IKEA, tot i que aquesta li va fer el salt no fa massa i la va substituir per la Verdana –un error imperdonable, però què hi farem!

Fritz Lang, tan capdavanter en moltes coses, no la va utilitzar ni per a la seua obra magna, Metropolis, ni tampoc per a Frau im Mond, però finalment la Futura és l’única font que ha viatjat a la Lluna, i allà té ambaixada pròpia: Armstrong, Aldrin i Collins, els primers humans que van trepitjar el nostre satèl·lit, van deixar una placa en record de l’esdeveniment, escrita en Futura.
Quina lletra! De la Futura, m'encisa fins i tot el seu nom.

UNA MINA DE DIAMANTS

Ja li queda bé el títol, al darrer disc de King Creosote i Jon –sense H- Hopkins, Diamond Mine: els temes que conté són autentiques i delicades joies per ser escoltades amb calma, acompanyades del silenci més pur o en tot cas, del crepitar de la llenya a la llar de foc, del plicploc de la pluja a les finestres o del suau frec dels peus descalços caminant per una platja de sorra.

Trio la cançó Bubble, de la que hi ha un bonic vídeo, i penjo a més el making off -també amb música de Creosote & Hopkins- del clip realitzat per Elliot Dear, que permet fer-se una lleugera –només lleugera- idea de com es fa aquest tipus d’animacions.

SIBIUS VERSUS SIVIUS

Aquest post es complementa amb el publicat al bloc BERESHIT, on el Sivius passa a ser el Sibius. Qüestió de fonètica.

A l’aparador de la botiga de l’Ambrós, al bell mig d’una llauna de tonyina i una capsa de detergent Saquito, es trobava el sobre sorpresa del Sivius, el submarí –submarino atómico del año 2000, posava allà- de la sèrie de televisió Viaje al fondo del mar.

Cada dia, en tornar de l’escola, em mirava l’aparador de la botiga per confirmar que ningú m’havia passat per davant i havia comprat aquell sobre sorpresa abans que jo hagués pogut recollir els diners que valia; i després d’unes quantes setmanes de patiment i d’estalvi, per fi el vaig aconseguir.

Camí cap a casa, premia amb suavitat la bossa de paper –era molt tova, i es foradava en un no res- per captar la figura de plàstic de l’interior. Ja a la taula del menjador, vaig obrir el sobre de Montaplex, la marca mítica que ens oferia als nens de la meua quinta, per un preu al nostre abast, reproduccions de soldadets, ciclistes, cowboys, animals i vehicles de tota mena, en un acabat gens acurat i amb rebaves que, a falta d’un expert cutter de professional, intentàvem tallar amb les tisores de cosir de la mare sense fer malbé la figura de plàstic.

El Sivius de dins del sobre era vermell, cosa que em va sobtar força: quan el veia a la tele en blanc i negre, jo me l’havia imaginat blau. Un cop muntat, vaig començar a jugar amb ell passejant-lo per tota la taula del menjador mentre repetia mecànicament els sorollets que acompanyaven al submarí cada cop que se submergia: l’exterior gluip-gluip-gluip, i l’interior ti-ru-ri-tu, ti-ru-ri-tu, ti-ru-ri-tu... D’entrada, vaig ser el comandant Lee, que era el personatge que em tocava fer quan jugava al carrer amb els altres nens -l’actor que l’interpretava, David Hedison, era un atèntic estaquirot que anava de guaperas, però això a un nen l’importa ben poc-, després vaig començar a fer veus imitant als altres personatges de la sèrie: l’almirall Nelson, el tinyent Chip i el mariner Kowalski. Aquest últim era el que s’ho manegava tot: es veu que a la sèrie no devien tenir massa diners per pagar actors secundaris, i el bo de Kowalski s’encarregava de tots els treballs pesats alhora que feia la funció de personatge un xic còmic i maldestre.

Quan ja m’havia cansat de jugar a la taula del menjador, va arribar el moment del bateig marítim, així que vaig omplir una galleda d’aigua –recordo que, per ser més realista, vaig agafar-ne una de color blau- i vaig submergir el meu submarí de plàstic en ella, emportant-me una gran decepció: el Sivius flotava! Treia butllofes d’aire com a la tele, sí, però per molt que jo l’enfonsés, ell sempre tornava a la superfície. Vaig haver d’idear un sistema, a base de fil de cosir lligat per un extrem al submarí i per altre a una pedra submergida a la galleda d’aigua, per que quedés a mig camí de la superfície, com a la sèrie de televisió. Aleshores, tot cofoi, vaig tornar a repetir els ti-ru-ri-tu i els guip-gluip-gluip de rigor fins que els dits de la mà se’m van quedar com a tramussos.

Són els meus records del Sivius, del de joguina i del de la tele -que ja de gran em vaig assabentar que en realitat es deia Seaview- i encara sento espurnetes d’emoció quan entro al youtube i veig el primer minut de la sèrie, amb les espectaculars lletres submarines que anunciaven el títol i els actors principals, acompanyades d’una música pròpia més aviat d’una sèrie d’intriga que d’aventures. I aleshores penso en el pobre Kowalski, que s’ho carregava tot a l’esquena i, a canvi, només rebia bronques quan ho feia malament, o si ho feia bé noves ordres i més ordres que havia d’obeir mentre els altres es miraven algun plànol o pujaven i baixaven el telescopi, per tal de fer veure que feien alguna cosa.

Des d’aquí demano la canonització de l’esforçat mariner Kowalski, i que la propera trobada blocaire sigui dedicada a ell, a Sant Kowalski, martir del Sivius!

SERVIR AL POBLE

Doncs resulta que els Handsome Furs, una parella de músics canadencs que fan sinti-pop-rock-electro-punk, han estat una temporada als països de l’est, i han tornat amb un bon grapat d’influències, tan musicals com sociològiques. La seua melodia sincopada però alhora ballable es recobreix, en el seu darrer cedé Sound Kapital, de més elements antisistema que mai.

La portada, amb nu prohibit a l’iTunes, ja és una premonició. El vídeo promocional, també censurat, segueix el mateix camí: és la provocació com a eina de denúncia. I per què no?

Al web de la seua editora, http://www.subpop.com/artists/handsome_furs , es poden descarregar gratuïtament algunes de les seues cançons, entre elles les imprescindibles Repatriated i Radio Kaliningrad; al seu web oficial, http://handsomefurs.com/ , encara hi ha més material per veure/llegir/escoltar.

Des d’allà he linkat a un vídeo -que ells mateixos recomanen- amb les imatges de l’actuació policial en una manifestació d’indignats a Wall Street, i que s'acompanya amb la música del seu tema Serve the People. La policia i el capital, al servei del poble.

TINTIN: DESPRÉS DE L'ESPECTACLE

Finalment, hem estat set els que hem pogut combinar temps i vehicle per veure l’estrena de Tintin : en 3D, en català i a la fila 6. I aquesta és -de l'1 al 5- la puntuació que li hem posat.

Carme J

Enric March

Ernesto Niebla

Eulàlia L

Galderich

Leblansky

Sara

Personalment, trobo que difícilment algun altre director de cine ho hauria pogut fet millor, i espero ja amb impaciència la continuació. Absolutament recomanable, tant per a fidels tintinaires com per a neòfits en el tema.

EXPECTACIÓ

Cadascú té la seua particular relació amb Tintin.

Començant pel primer contacte, que la majoria va tenir de ben petits, i continuant per l’irresistible bellesa de la línia clara i la més que discutible linealitat dels guions, centre de la major part de les crítiques a l’obra d’Hergé.

Podem tenir una llarga conversa sobre la genialitat de L’estel misteriós –la meua preferida-, l’aventura d’El ceptre d’Ottokar, la recerca de l’identitat perduda a Tintin al Tibet o l'humor de Les joies de la Castafiore sense arribar a posar-nos d’acord en quasi res, i acabar concloent que l’obra mestra indiscutible és El Lotus blau.

Em refereixo sempre a l’Edgar P. Jacobs com la persona que va donar el segell de qualitat, precisió i erudició a les aventures de Tintin, i a Bob de Moor com el responsable d’haver-li fet vestir pantalons acampanats, entre d’altres malifetes estètiques, i parlo de la tasca poc reconeguda i no obstant molt valuosa que va dur a terme Jacques Martin a nivell de fons i decorats. És clar que aquestes afirmacions resulten polèmiques, i sens dubte em trobaré sempre amb qui pensi el contrari.

Tintin és un món públic i personal, ètic i estètic, sentimental i reminiscent, i per això l’estrena de la peli desperta tanta expectació. I emoció. I fins i tot terror pànic. I no vull que m’ho expliquin, vull sentir-ho en primera persona. Ja tinc les entrades –numerades- per divendres, a primera hora de la tarda, a la fila 7, amb una colla de penjats com jo. 

Estic expectant!

MIRACLE AL CUL DEL MÓN

Cap a les onze de la nit, després d’hores i hores de devota pregària, els fidels de Sant Galderich* van tornar a les seues cases.

Homes i dones, nens i més grans, s’havien reunit per celebrar la vuitada, i els miracles van ploure del cel, tot i la sequera: els refredats es van curar, el pa es va multiplicar fins arribar al metre de llarg per desaparèixer a continuació com si res, un ovni en miniatura va aterrar en mig la festa i es va incendiar en flames que mai no es consumien, i l’efígie del sant va plorar sang en posar-li davant un plat d’olives assassines.

I el meu epicureisme, ja de per si gran, ara és absolut: de l’autosuficiència cada dia estic més lluny, però al jardí de casa el cultiu de l'amistat ha esclatat amb força.

[* És per tothom sabut que són variats els sants cristians amb el mateix nom, i per tal cosa i a fi de distingir-los, s’utilitzen recursos com el lloc on van néixer o el càrrec eclesiàstic que exerciren. En el cas del sant que ens ocupa, se’l coneix com el sant de les olives, amb les quals es presentava a tot arreu i feia molts miracles. Un dels més coneguts és el del paralític que s’aixecà i sortí de casa a la carrera, només que el sant li va ensenyar una oliva i va fer intent de posar-la a la boca del malalt.]

ERASURE

Sembla que tornen els 80. És la meua música preferida: sinti-pop, new romantics, tecno, melodies sintetitzades amb lletres no excessivament difícils de recordar. Han tret nou disc els OMD, Duran Duran, la Human League, els Devo… i ara els Erasure, la versió més disco de Depeche Mode.

Són els de sempre, fent la música que saben fer. Em fa feliç escoltar-los. Tomorrow’s world, Erasure. Un respecte, companys!

LA CARME, LA JOSEFINA, LA CAROLINE I LA STÉPHANIE

És un secret a veus que soc un francòfil, i en especial un apassionat dels  tebeos de línia clara, els  films de Jacques Tati i la tarte Tatin. Però la millor tatin que he provat en la meua vida no ha estat a França sinó a Barcelona, a ca l’Antoni-Jordi i la Josefina.

És el que sempre li explico a la Carme J, que aquella tatin que va cuinar la Josefina era perfecta, tenia el punt just de cada ingredient, la cocció adequada i la textura ideal. També és cert és que la companyia era immillorable, però això no compta.

La Carme, que és d’aquelles a les que els reptes els hi dona ales, a la que va escoltar-me cantant les excel·lències d’aquella tatin, es va posar mans a l’obra, disposada a donar-me una bona sorpresa. Va cercar informació aquí i allà i va cuinar la seua primera tarte tatin, que tot i resultar acceptable al paladar, quedava encara lluny de l’alt nivell de qualitat de les habituals.

He dit alguna vegada que quan a la Carme se li posa alguna cosa entre cella i cella no para fins aconseguir-la? Doncs ara ho faig públic, i en el cas de les tatins va seguir amb una molt bon segon intent, i a la tercera ho va fer perfecte.

Entendreu la terrible dialèctica hegeliana que això va produir en el meu cervell: calia reconèixer els mèrits de la Carme amb les tatins, però aquest mateix reconeixement comportaria  la disminució –o molt probablement la fi- de la seua dedicació a aquest pastís, ja que li faria perdre l’al·licient de superació. De manera que vaig prendre la decisió de seguir comparant la tatin de la Carme amb la de la Josefina, deixant sempre un punt de diferència a favor de la segona.

Frases com “Està boníssima, tot i que potser li sobra un xic de sucre” o “T’ha quedat genial, però potser la massa està un pelet dura” i similars m’han permès gaudir de les exquisides tatins de la Carme.

Gràcies, Josefina. Gràcies, Carme. I –com no- gràcies, Caroline i Stéphanie Tatin, per haver inventat aquestes postres genials.

A dalt: la penúltima tatin de la Carme, pocs instants abans de desaparéixer; a baix: l'hotel Tatin, on es van inventar les famoses postres.

HEROIS DE L'AVENTURA: ALLÁN QUARTELMAR (i II)

Moltes novel·les d’aventures han estat adaptades al cine; molt poques ho han estat correctament i amb respecte, i Les mines del rei Salomó no és una excepció a l’estadística.

L’any 1937, el director Robert Stevenson va fer una aproximació en blanc i negre que no ha suportat bé el pas del temps: el seu argument avui en dia resulta massa ingenu, i la posada en escena i l’actuació un xic forçada en alguns casos, tot i comptar amb la presència de l’Anna Lee, una rosa oxigenada que borda el seu paper –inexistent en el llibre- de noia pobra però mentidera i descaradament simpàtica, que treu la llengua a qualsevol que li discuteixi i s’atreveix a tot el que calgui per tal d’aconseguir arribar a les mines del rei Salomó. El que més mal fa a tot el conjunt és l’aparició de l’estrella de la música Paul Robeson com a Umbopa, que aprofita a la que pot per  amenitzar la peli amb les seues cançons que trenquen contínuament el ritme de l’aventura. En Robeson, que es presetat com l’actor principal, cantava bé, tot s’ha de dir, però al film no pegava ni amb cola.

El 1984, John Lee Thompson es va envoltar d’estrelles com Richard Chamberlain i Sharon Stone i va filmar una nova adaptació de Les mines del rei Salomó que mereix podrir-se al cubell de les escombraries junt amb les restes del peix cuinat el cap de setmana.

La que més se salva, tot i no ser gran cosa, és la pel·lícula que van dirigir Compton Bennet i Andrew Marton l’any 1950, i que presentava a Stewart Granger en el paper de Quatermain. Rodada integrament a l’Àfrica i presentada en technicolor, va aconseguir que els espectadors de l’època passessin una bona estona amb les seqüències d’acció i la suau trama amorosa que les acompanya. Evidentment, aquesta trama amorosa no hi és en el text original, però m’imagino que devia ser condició necessària per tirar endavant qualsevol pel·lícula de Hollywood, així que se sacrificà al personatge humorístic representat pel capità Good, i es va canviar per una dona que cerca al seu marit desaparegut i que acaba enamorant-se de Quatermain. Per fer aquest paper es va triar a la Deborah Kerr, que fa una interpretació molt creïble, tot i que deslluïda a causa de les males passades que estic convençut que li va gastar el perruquer dels estudis –probablement el seu pitjor enemic- i que van en augment a mesura que avança el rodatge: només així s’explica que els seus bonics cabells vermells llueixin de pena amb la perruca que duen entreteixida, i que quan per exigències del guió se’ls ha de retallar, li quedin encara pitjor, de manera que sembla que porti el salacot posat tot el temps, tot i que en realitat no el du quasi mai. Només en alguns moments, com quan s’està rentant el cabells o tirant aigua al cap, es deixa entreveure la bellesa real d’aquesta dona.

A qui li va perfecte el paper és a un jove Stewart Granger que encara no portava –afortunadament- el seu inefable fulard. Granger va saber ser Quatermain, i com a tal ha quedat immortalitzat en molts documents de l’època. Sense anar més lluny, la portada d’Arturo Moreno per a les Ediciones Paulinas que vaig publicar ahir és un clar retrat a l’oli d’en Granger. I parlant de la influència d’aquest film, doneu una ullada a la vostra col·lecció de cromos de Vida y color, i després mireu la peli: sabreu d’on van sortir les boniques il·lustracions dels nadius i natives de l’Àfrica. I és lògic: com sinó, de quina manera els dibuixants d’aquella època podrien tenir coneixement d’ètnies i tribus que mai no havien vist més que en el cine?


[A dalt, fotograma de la versió de 1950; a baix, la versió de 1937]

HEROIS DE L'AVENTURA: ALLÁN QUARTELMAR (I)

  La sèrie de cromos virtuals sobre l'Àfrica iniciada per Girbén al seub bloc Foravial m’ha decidit a tirar endavant el post sobre Les mines del rei Salomó, que  junt amb L’illa del tresor i Les aventures de Huckleberry Finn ocupa el meu particular podi d’honor de les novel·les d’aventures.

El primer contacte amb l’obra mestra d’en Haggard el vaig tenir el nadal de l’any 1964, quan feia només dos mesos que havia complert 7 anys. El responsable va ser un venedor a domicili, que per una incognita raó va preferir els carrerons encara no asfaltats de Xàbia a les avingudes d’altres ciutats més importants, i va picar a la porta de casa oferint el seu producte de llibres d’Ediciones Paulinas.

Era un bon moment: la proximitat de les festes de cap d’any predisposava a les famílies a gastar-se més diners dels habituals, i no em va costar gens convèncer als meus pares per que em compressin alguns llibres. L’oferta era heterogènia, i anava des d’històries bíbliques i biografies de sants, verges i màrtirs, a clàssics d’aventures. Com sempre em sol passar, em vaig deixar portar per les imatges: unes boniques il·lustracions d’Arturo Moreno encapçalaven les tapes i poblaven l’interior de Las minas del rey Salomón i Guillermo Tell, que són les novel·les que em van acabar comprant.

De Guillermo Tell, poca cosa puc dir: ho vaig intentar, però no vaig poder passar de les primeres pàgines. De la novel·la d’en Haggard, que aquí apareixia com HAGGARO, em vaig enamorar des del primer moment, i me la vaig cruspir en un parell de tardes.

L’estructura narrativa de Les mines del rei Salomó recorre la majoria d’espais habituals en aquest tipus d’obres, tant a nivell geogràfic –selva, desert, alta muntanya, grutes- com literari –amistat, cacera, expedició, descoberta, rituals iniciàtics, misteri, guerra- convertint-se en cànon de la novel·la d’aventures.

El protagonista, Allan Quatermain, que a les Ediciones Paulinas s’havia traduït com ALLÁN QUARTELMAR, es va envoltant, a mesura que avança la trama, de personatges d’allò més variat, com el Capità Good, que representa la part més còmica –el capítol on el tracten com un déu a causa de la seua habilitat per posar-se i treure’s la dentadura postissa és memorable-; la bruixa Gagool –traduïda aquí com GAGULA-, una secallona escarransida que afirma haver viscut més de deu generacions, és la personificació de la maldat i tot allò que es lleig tant moral com físicament; i el misteriós Umbopa, que finalment resulta ser de sang real, i l’hereu legítim del tro de Kukuana.

Ja a l’adolescència, em vaig comprar la versió de l'editorial Anaya, en la col·lecció Tus libros, i Les mines del rei Salomó em va seguir fascinant tan o més que el primer cop.

Fa pocs anys vaig tornar-hi per tercera vegada, aquest cop amb l’edició de Valdemar. Reviure l’aventura més famosa d’Allan Quatermain –però no la única: Haggard recupera al personatge en altres novel·les, i fins i tot fa que es trobi amb Ella, la-que-ha-de-ser-obeïda, a Ella i Allan- i recórrer de nou els camins de l’aventura africana és un plaer que cal repetir de tant en tant. És l’Àfrica literària, la que roman al meu inconscient construït sobre la base de les primeres lectures, de tebeos, de llibres, de cromos, de pel·lícules...

Fernando Savater, al pròleg de l’assaig La aventura africana –Acuarela libros, Madrid 1999- explica com aquesta Àfrica poc té a veure amb la del colonialisme, la misèria i la sida. Però continua:

“Y sin embargo aún guardo algo así como una fe brumosa, traída a lomos de desengaños y frustraciones. Creo que un día, o mejor una noche, en cualquier lugar de otro continente, en Madrid, en San Sebastián o en Buenos Aires, algo feroz y con olor a orina de felinos vendrá a buscarme: me arrebatará de las costumbres pueriles de la civilización, despedazará mis labores y se enroscará en mis piernas, apresándolas como entre lianas indomables. Primero será la niebla y luego ya ni niebla habrá y entonces por fin habré llegado a África.”

La il·lustració inicial és d'Arturo Moreno; les següents són de Walter Paget per a l'edició anglesa de 1902.

UPS!

Aquesta Calamity Song dels Decemberist, amb el seu ritmic country-pop, em pensava jo que era una mena d’homenatge a la famosa aventurera del Far West, i no, res a veure. El vídeo oficial ho deixa ben clar.


[Ups! Sembla que això de Calamity va seriosament! Hi ha problemes per veure el vídeo.  Com que val la pena, entreu a 
http://www.youtube.com/watch?v=q0KqJ9kel-w&feature=related
on de moment encara no està censurat]

UN HOME VALENT

Era un temps en que la badia de Xàbia era freqüentada per vaixells de càrrega, molt abans de la guerra civil, i mariners de variats països desembarcaven per pagar-se una dutxa amb aigua dolça i empassar-se tants gots de cassalla com ho permetés la vista abans d’ennuvolar-se.

Ben entrat el capvespre, cançons marineres, jocs de cartes, tabac d’embolicar i navalles esmolades corrien pe la platja de grava, i de tant en tant alguna baralla acabava més malament del que s’havien pensat aquells que l’iniciaven. Però només de tant en tant.

El gallet del poble, Generoso, tenia fama de persona brava però assenyada, i sabia quan calia aturar la brega i tornar a l’alcohol. I sigui pel seu aspecte robust, la seua alçada gegantina o la sensatesa de les seues paraules, o per tot plegat, el cert és que sabia imposar el seu criteri i acabava amb les baralles quan ell ho creia oportú. Temut i respectat, Generoso era el valent del poble.

Fins que va arribar el mariner de Bristol. En tres dies es va guanyar una reputació de bèstia ferotge i violenta, tot i ser, segons explicaven els qui havien tingut la mala sort de trobar-se’l a la platja o pels quatre carrers del poble, un tap de bassa. La seua navalla n’havia ferit a més d’una dotzena, i havia tallat tres orelles, a raó d’una per dia.

I parlant d’orelles, Generoso n’estava fins elles de sentir com el comparaven amb el mariner de Bristol.

-Tu eres un valent, però l’anglès et deixaria tirat per terra abans d’un dijesús –li va dir un.

-Ja ho crec que sí! –confirmà un altre. No t’arriba ni al melic, però de fort i de brau, en fa deu com tu.

-Quan el vegis, ja pots amollar a córrer! Abans que hagis tingut temps per treure la navalla, ell ja t’haurà tallat els dits –acabà de rematar un tercer.

Generoso no deia res, pagava el got de cassalla i sortia de la taberna malhumorat i capcot. No li agradava la ràpida pèrdua del seu carisma causada per l’arribada d’aquell mariner de Bristol, però què podia fer? No s'havien arribat a trobar mai, i tampoc en tenia massa ganes, no per que li tingués por, sinó per un motiu que el feia avergonyir i del qual no volia que ningú se n’assabentés: no parlava ni entenia una paraula d’anglès. No és que la resta de mariners del poble en tinguessin massa idea, però ell era un autèntic negat per als idiomes.

 I arribà el divendres. Els vaixells de càrrega s’estaven poc temps a la badia, i abans d’acabar la setmana, el mariner de Bristol desapareixeria per sempre de Xàbia. Generoso feia hores que  estava embarrat a la taberna, i la cassalla ja formava part del seu grup sanguini, quan algú va entrar cridant l’alerta: havien vist al mariner de Bristol, que venia, navalla en mà, amb ganes de brega.

Era massa tard per fugir de la taberna, i la gent es va arraconar com va poder. Generoso, amb la mirada tèrbola per la ingesta massiva d’alcohol, es girà cap a la porta quan aquesta s’obrí. No hi veia massa bé, però distingí una forma borrosa que cridava paraules en anglès.

Generoso avançà, s’estripà la camisa amb les mans, i mentre saltaven els botons i deixava el seu pit enlaire, va fer un bram en el seu anglès modulat per la veu rogallosa de la cassalla.

-¡Pínchame, cowarde!

I dient això, va caure a terra tan gran com era. El de Bristol, que no s’ho esperava, no va tenir temps per apartar-se, i va quedat sepultat per la immensitat del cos de Generoso qui, torrat d’alcohol, va romandre roncant sorollosament sobre el seu inesperat matalàs.

Hores més tard, quan recobrà la consciència, Generoso es trobà amb la camisa oberta, esquinçada i sense botons, i amb tota una rotllana de mariners lloant la seua valentia. El de Bristol havia marxat per sempre més, emportant-se com a record de la seua estada al port de Xàbia unes quantes contusions i un braç immobilitzat pel dolor.

I el meu besavi, que havia estat present en la gesta, li ho va explicar al meu avi, i ell al meu pare, que ens ho va contar al meu germà i a mi, que de petits jugaven a imitar a Generoso obrint-nos la camisa i cridant allò de “¡Pínchame, cowarde!”.

I la meua mare que no entenia com perdíem els botons amb tanta facilitat.

DE FARS I DE CREIENTS

M’agraden els fars, el seu romanticisme i la seua estructura entre fàl·lica i walliana. I les turmentes nocturnes, amb onades que, impulsades per la força del vent, trenquen molt abans d’arribar a la costa i llencen a l’aire una fina escuma que pren tons blavencs sota la llum d’un raig o del mateix far.

Així que, sense que serveixi de precedent, la imatge del post d’avui no és meua, i ni tan sols l’he manipulada, que m’agrada tal qual. És la portada del darrer cedé de John Maus, de qui diuen que és professor de Filosofia a Hawaii –ves a saber- i de qui dic que ha aconseguit una espectacular combinació entre el sintipop més 80 i el gòtic post-gregorià. 

El títol del disc, We must become the pitiless censors of ourselves, és tota un declaració de principis, i la lletra de la cançó que he triat, Believer, tampoc té desperdici:

Telephone lines all across the world

People fight all across the world

Angels sing all across the world

Baby, you and me all across the world

Jackie Chan flashing all across the world

Hulk Hogan flashing all across the world

Baby lets go fly all across the world

Baby lets go fly all across the world!

They call me the believer…

VUITADA DE SANT GALDERICH

Estimats, estimades:

De part d’en Galderich, us faig saber que el 16 d’aquest mes se celebra la seua onomàstica, i com que els sants tenen vuitada, hem pensat celebrar-ho convocant una trobada blocaire el dissabte 22 d’octubre a can Leblansky.

Com sempre, ja sabeu que podeu venir sols o acompanyats, i que tot i que aquest cop hi ha barra lliure* per gentilesa d’en Galderich, s’agrairà la col·laboració dels assistents, ja sigui portant beguda, menjar, o millor encara els dues coses.

Per apuntar-vos, només ho heu de dir comentant-ho en aquest mateix post.

(*) la barra lliure només val per a les infames olives assassines.

OLIS AROMÀTICS

La idea no és nostra ni és nova, però la il·lusió que li hem posat LA Carme i jo a això de fer olis aromàtics, sí. I també la fruïció amb que els fem servir cada cop més.

L’últim que hem preparat és de d’alfàbrega amb pebre vermell de Caiena. Tan senzill com tallar uns quants brots ben verds d’alfàbrega de collita pròpia, introduir-los en un recipient de vidre, i afegir el pebre; després, és qüestió d’anar posant oli fins cobrir-ho tot.

Dels que hem fet, el que més èxit ha obtingut en el nostre particular hit parade és el que porta el ja citat pebre de Caiena i un bon grapat de fruits de cardamom. I estem pensant ja en el proper invent, un cop hagin madurat les llimones de l’hort: oli aromatitzat amb corfa de llimona, sola o amb alguna cosa més.

És tan senzill com gustós.