EL PARAIGÜES DE SARA

He intentat plagiar, fil per randa, el relat El paraigües de Sara del que parlava ahir. Cada una de les sis imatges es pot ampliar de manera que no hi hagi cap problema per visualitzar-les com cal.
L’amable seguidor sabrà disculpar-me si, tot i el meu esforç per no ometre ni el més mínim detall de l’original, el plagi encara resulta defectuós o incomplet.

L'HOME DELS FOLIS EN BLANC

1.
Quan va entrar a la casa on havia viscut el seu pare, es va estranyar de trobar un munt de folis en blanc perfectament ordenats a la prestatgeria del menjador. Se’ls va mirar, i els va tornar a deixar al seu lloc.
En sortir, va tancar la porta i mai més va tornar. Una immobiliària se’n va fer càrrec de la venda.

2.
L’antic propietari de la casa havia anat només un parell de cops a la ciutat: una, per visitar al seu fill; l’altra, per fer-se una prova mèdica a una consulta privada i decidir que mai més tornaria a posar-se en mans de metges.
Allà, mentre esperava a ser atès pel doctor i es distreia mirant els diversos volums de medicina que reposaven a les prestatgeries, va ser quan va decidir que dedicaria el seu temps lliure a la creació literària. En sortir de la consulta va comprar quatre paquets de folis, però cap bolígraf: ell no sabia escriure.
A casa, va obrir el primer paquet i va fer lliscar un foli entre les mans, dipositant-lo damunt la taula. Al cap d’una bona estona, la seua primera creació literària –un conte breu- ja estava en marxa. Una setmana més tard va revisar la mitja dotzena de folis en blanc on hi havia el seu relat, que va titular El paraigües de Sara, i els arxivà acuradament al prestatge més alt.
Amb els anys, la seua passió literària va continuar i dels contes –que ara ja ocupaven gran part de la prestatgeria- va decidir passar a la novel·la. Encarregà una bona quantitat de paquets de folis, i deixà que les idees s’escampessin pels papers en blanc que prèviament havia dipositat sobre la taula, una nit i una altra i una altra més i així fins haver completat un relat que en gran part era autobiogràfic, i que donà pas a altres cinc novel·les.
Cada cop que n’acabava una arxivava els folis que havia fet servir, i en preparava d’altres per continuar amb una de nova. La seua preferida sempre va ser la que havia titulat El·lipsi, i de tant en tant li agradava baixar els folis en blanc on hi era i repassar-la.
Al final de la seua vida, la seua creació ocupava gairebé tota la prestatgeria.

3.
Quan va entrar a la casa on havia viscut el seu pare, es va estranyar de trobar un munt de folis en blanc perfectament ordenats a la prestatgeria del menjador. Se’ls va mirar, i els va tornar a deixar al seu lloc.
En sortir, va tancar la porta i mai més va tornar. Una immobiliària se’n va fer càrrec de la venda.

LA TAULETA DE NIT

La tauleta de nit és una de les zones més íntimes i personals de la casa, i diu molt de la personalitat del seu usuari. La descripció dels objectes quotidians que la poblen comporta la seua singularització i resulta un exercici plàcid i gratificant.

L'exposició pública de la meua tauleta de nit -interior i exterior- és un tipus d'exhibició que, per poc escandalosa que sigui, no deixa de ser divertida -i potser, per a aquells que tenen una ment analítica i psicoanalítica, altament reveladora.

MERRIE MELODIES (36): CLUE TO KALO

Ja fa alguns mesos que els Clue to Kalo van publicar el disc Lily Perdida, on cada cançó presentava la visió que les diferents persones conegudes d’aquesta Lily tenien d’ella. Així, hi ha la versió dels germans, dels pares, dels amics, del xicot... Hi ha un bonic vídeo –dirigit per la Betrice Pegard- de la cançó The Infinite Orphan, que canta i conta la imatge que els pares tenen de la noia. La música és bona, el vídeo encara més.

L'EMPROVADOR DE SENYORES (i 2)

UNA TRAPELLERIA

A mena de confessió, vull explicar una petita malifeta que vaig cometre ja fa bastants anys i de la que, en el fons, no em sento gens penedit.
Va ser a uns grans magatzems de Barcelona, quan l’estiu ja estava al caure i la gent mirava de renovar els seus banyadors. Jo acompanyava a una amiga a comprar-se roba per una celebració important, i estava assegut al passadís de la zona d’emprovadors de senyores, esperant que ella sortís per demanar-me opinió. De l’emprovador del costat, una veu de dona demanava un canvi de talla, però ningú acudia. La veu insistia, i finalment, jo em vaig atrevir a respondre-li que al passadís no hi havia ningú apart de mi.
La veu va remugar, i em va semblar que estava molesta amb el seu hipotètic acompanyant, que possiblement havia desaparegut amb qualsevol excusa. Per la meua part, em vaig voler mostrar servicial.
-Miri, si vol m’indica la talla que necessita, i ja li la porto jo –va ser la meua proposta.
-Doncs no sap quin favor em faria. Esperi un moment, que surto i li indico el que vull –em respon la veu.
I aleshores apareix una dona amb un bonic banyador estampat, amb un manyoc de roba a les mans, i m’explica que necessita la talla XYZ, que tot el que ha agafat no li va bé.
-Sobretot, m’interessaria en aquest model –em comenta, indicant-me un bikini de color fosc.
-Cap problema –li responc jo-, ara li’l demano a la dependenta.
I me’n vaig amb els banyadors a la recerca de la dependenta, que m’explica que de la talla XYZ no hi ha res d’aquell model, i que totes les talles són molt més petites.
Aleshores em quan em ve al cap fer quelcom que, tot i el risc que comporta, pot ser molt divertit. No m’ho penso dos cops, i agafo el més ínfim dels bikinis, li canvio l’etiqueta de la talla per la de la XYZ, i me’n torno a l’emprovador.
-Miri, ha tingut sort. La dependenta em diu que, del bikini que a vostè li agrada, encara en queda una talla XYZ –li comento a la meua desconeguda, mentre li passo la roba per sobre de la porta.
Ella posa veu de contenta mentre em dona les gràcies i comença el procés de treure i posar. Jo espero en silenci, amb una certa emoció. Ella fa un xiscle gairebé inaudible. Jo miro els peus que, des de la meua posició, es veu com es mouen endavant i endarrere. Ella inspira, torna a inspirar. Finalment parla.
-No ho entenc, aquesta és la meva talla, però a mi em sembla molt petita –diu amb consternació.
-Miri, deixi’m que li doni una ullada. Segur que li deu estar bé, dona –faig jo, posant la veu més agradable i convincent que puc.
Passa un temps que a mi em sembla una eternitat, i aleshores la porta de seu emprovador s’obre, i ella surt amb un bikini minúscul, que amb prou feina li tapa uns pocs centímetres del seu cos. Jo m’esforço per posar cara de pal mentre faig que ella doni un parell de voltes, i finalment opino: té raó, és massa petit.
Ella s’ha posat vermella mentre em dona les gràcies i es retira a l’emprovador. Jo començo a sentir complex de culpabilitat. I aleshores, la veu de l’amiga amb qui he vingut em crida des del seu emprovador.
-Leb, que pots venir? És que hauries de demanar-me una altra talla.

L'EMPROVADOR DE SENYORES (1)

UN COSTUM INSÒLIT

Els meus amics diuen que soc un bitxo ben estrany: m’agrada –m’apassiona- acompanyar a una dona a comprar-se roba.
Ells s’inventen qualsevol excusa per no anar amb elles, i si no hi ha més remei, hi van, però a la que poden fugen esperitats. Per contra, jo em passaria hores a l’emprovador de senyores.
El fet d’acompanyar a una dona a comprar-se roba és un plaer que comença amb la selecció de peces que ella durà a l’emprovador; jo participo activament en la tria, elegint els models que a mi personalment m’agradaria que ella portés, i sabedor que ningú no rebutjarà mai emprovar-se un vestit que li han recomanat.
El següent i emocionant pas és quan ella entra a l’emprovador i es despulla. Jo em quedo a fora, just al costat del petit recinte on la meua acompanyant ha entrat amb un bon gruix de vestits, i contemplo com cau la roba a terra i ella es queda amb els peus nus. M’imagino l’escena que es desenvolupa a l’emprovador a partir dels moviments que fan els peus, girant, posant-se de puntetes o anant marxa enrere.
I el millor és quan ella, a la veu de “a veure què et sembla”, surt per mostrar-me com li queda el que s’està emprovant. Jo la miro, li faig donar la volta, li dic que camini un parell de passes i cerco la posició adequada per admirar millor com li queda al seu cos. És fantàstic, una dona posant gratuïtament per a mi i jo mirant-la de cap a peus sense haver de dissimular!
Però no acaba aquí la cosa: després de la meua aprovació o desaprovació, ella se’n torna a l’emprovador per repetir el procés tants cops com calgui fins haver-se posat tota la roba, incloent la que jo gustosament he anat a canviar per altra de talla diferent, si la elegida no li escau. I mentre espero, aprofito per contemplar a les altres dones ocupants dels emprovadors adjacents, que entren i surten per veure’s millor a l’espill exterior, executant la bonica dansa ritual pròpia de tota persona en fase d’avaluar un vestit.
De vegades, m’atreveixo a donar el meu parer a la desconeguda que, abandonada durant la sessió emprovatòria per la seua parella, es passeja indecisa entre quedar-se el que s’està emprovant, canviar-ho per una altra talla o deixar-ho estar. En aquests casos, per no ferir sensibilitats, cal ser molt delicat, fer un somriure amigable i donar la opinió amb la màxima cortesia. Habitualment, ella ho agraeix.
El plaer visual seria complet si la roba interior es pogués emprovar, però no és el cas; no obstant, ara ja s’acosta l’estiu i això implica sessions d’emprovada de banyadors i bikinis, les meues preferides.

LA INTIMITAT BLOCAIRE (1)

No resulta senzill enxampar un blocaire en roba interior, però ahir va ser un dia relaxat, i ja se sap que això comporta una baixada de defenses; aprofitant-ho, mentre uns i altres es passejaven per la catosfera sense posts a la vista, la càmera treballava. No una càmera qualsevol, és clar, sinó la mateixa que va fer servir en Roger Corman a L’home amb raigs X als ulls.
I aquests són els resultats, o més ben dit, una part, dels que aniran apareixent setmana a setmana. No se’n ha lliurat ningú, tothom ha quedat ben retratat.

De moment, els ha tocat el torn -per ordre d'aparició- als autors i autores de Per on camino, El gabinet negre, La meva maleta, Mainoestard, Foravial i... cal dir qui s'amaga darrere l'últim calçotet?

DIA DEL BLOCAIRE EN CRISI

MERRIE MELODIES (35): PATTY HEARST

Aprofitant que els Stereo Total acaben de treure nou disc –Baby Oh!- exuberant i políticament incorrecte com sempre, em ve de gust escoltar el seu homenatge tragicòmic a Patty Hearst. Té un punt amargant, com tot allò que el temps ha anat descolorint.

QUÈ PODEM FER?

10 CONSELLS PER FER FRONT A UNA INVASIÓ ALIENÍGENA
El dia menys pensat, ens envaeixen els extraterrestres, així és que cal estar preparat pel que pugui passar. Els següents consells estan ordenats de molt aconsellables a perdut per perdut...
1. Tranquil·litat. No cal posar-se nerviós per una simple invasió. El millor és quedar-se a casa veient una telecomèdia o escoltant música relaxant. Si cal sortir al carrer, convé utilitzar ulleres de sol i no mirar directament als raigs que llencen les naus alienígenes.
2. Immobilitat. Quan ens els trobem davant nostre, sobretot no ens hem de bellugar ni un mil·límetre: quiets com una pedra! I si ens agafa picor o ganes d’esternudar, mussitarem melòdicament la paraula OM.
3. Silenci. No digueu res, ni la més mínima exclamació. Si ens interroguen, fem veure que responem, però sense que s’entengui el que estem dient.
4. Educació. Si us plau, senyor/a alienígena, passi vostè primer. Que vegin que som educats.
5. Salutació. Probablement els extraterrestres invasors utilitzaran un llenguatge absolutament desconegut per a nosaltres. Aleshores, si volem comunicar-nos amb ells, ho intentarem amb la salutació trekkie o amb la musiqueta d’Encontres a la tercera fase. Tot és qüestió d’anar provant.
6. Comiat. Cal fer testament. Al notari li direm que ja li pagarem el mes que ve.
7. Simpatia. Feu-vos els simpàtics. Conteu uns quants acudits, canviant Lepe per Venus. Canteu una cançó, evitant als cantautors: provarem amb una de Peret o de Los Chunguitos, i si funciona, continuarem amb La Conga i intentarem que ens segueixin.
8. Xuleria. Poseu-vos xulos: ells han arribat després.
9. Negoci. La solució fenícia: cal aprofitar que és el primer cop que venen a la Terra, i que segur que voldran emportar-se algun souvenir, per vendre’ls el que sigui; tot s’hi val excepte els meteorits.
10. Empatia. Com a últim recurs, podem anar a una botiga de disfresses i comprar un vestit de marcià. O bé posar-nos un pijama verd i enganxar-nos al cap amb cinta adhesiva una ràdio portàtil (per allò de l’antena) i una trompeta a cada orella, i calçar-nos els peus d’ànec com si anéssim a fer submarinisme. Si els amics i coneguts se’n riuen, no feu cas: ja te’n riuràs d’ells quan els raigs làser els fregeixin mentre tu li fas la cort a un/a alienígena de bonics ulls polièdrics.

[Aquest text està íntegrament plagiat de la contraportada del número 5 de l’històric magazine Dinamo, i els autors són un tal Leblansky i un tal Macip]

GROC

El primer cop que ho vaig veure –un dia de primavera, quan feia poc temps que vivia a Dosrius-, no tenia ni deia de com podia haver estat, però tot s’havia tenyit de groc. Potser havia hagut algun escapament, ves a saber a on i de quina substància. Els dos paletes que estaven arreglant-me les finestres es van imaginar que jo havia fumigat la casa amb algun producte especial per eliminar les formigues –això em van dir- i es van posar les màscares que habitualment només fan servir quan pinten.
L’explicació era més senzilla: aproximadament a mitjans de maig, les coníferes pol·linitzen. Els dos avets gegants i els pins pinyoners que tinc desprenen una pols grogenca que, a la que t’arrimis a ells, ja t’ha tintat la roba i els cabells, i això no és res comparat amb la ingent quantitat de groc que m’arriba des del Corredor i el Montnegre.
Ara estic en plena fase groga, i ahir al capvespre, quan vaig passar la mànega per regar les plantes, l’aigua que vessava semblava pintura fosforescent. Minuts més tard, quan la Carme em va telefonar, la vaig convidar a prendre un granissat de llimona natural, mentre fèiem fotos.
No sé si ho sabíeu, però el toc valencià del suc de llimona és el safrà –també val el colorant-, se’n posa una mica i tot el líquid agafa un bonic color.

Groc, és clar.

MOVIESTAR, VES A CAGAR!

Estava fent la migdiada del dissabte, quan sona el telèfon.
-Digui.
-¿Señor Leblansky?
-Sí, digui.
-Buenas tardes, soy Justino, le llamo para explicarle que blablibú blabliblú blabliblú y si usted se cambia a Moviestar blabliblú blabliblú blabliblú.
-Pues mire, no me interesa, muchas gracias.
-Pero señor Leblansky, es que blabliblú blabliblú blabliblú oferta Moviestar.
-Ya, pero es que no me interesa, muchas gracias.
-¿Y por que motivo?
I llavors, el meu to educat i comprensiu –sempre penso que, tot i que és intolerable que se’t colin a casa per fer publicitat, qui està a l’altre costat de la línia telefònica és un assalariat com jo, que està fent el seu treball-, doncs dic que aleshores el meu to educat i comprensiu desapareix, i em poso de mala llet: només faltaria que hagués de justificar-me!
-Mire, no tengo porqué darle a usted cuenta de lo que yo decido o no decido hacer. Buenas tardes.
I penjo. Passen tres quarts d’hora –ja fa estona que m’he despertat de la migdiada, i estic llegint tranquil·lament al sofà, quan torna a sonar el telèfon. Miro el número: és el 1.901.667.854, i despenjo amb la convicció que serà propaganda.
-¿Señor Leblansky?
-Sí, digui.
-Buenas tardes, soy Mariana, le llamo para explicarle que blablibú blabliblú blabliblú y si usted se cambia a Moviestar blabliblú blabliblú blabliblú.
-Pues mire, no me interesa, muchas gracias.
-Pero señor Leblansky, es que blabliblú blabliblú blabliblú oferta Moviestar.
-Ya, pero es que no me interesa, muchas gracias.
-¿Y porqué no le interesa?
-Oiga, le he dicho que no me interesa. Buenas tardes.
I així, fins a set -7!- cops al llarg de la tarda, i sempre demanant-me explicacions, i jo emprenyant-me cada cop més.
Cap a les vuit del vespre, el telèfon que torna a sonar. Miro i veig el fatídic 1.901.667.854. Respiro a fons, i despenjo. Vaig preparat.
-Sí, aquí Moviestar, dígame –dic només despenjar el telèfon.
-¿Señor Leblansky?
-Sí, aquí Moviestar. ¿Llama usted para cambiar de operador?
-Perdone, ¿cómo dice? – respon descol·locat el meu interlocutor.
-Que si le interesa a usted cambiar de operador, en Moviestar tenemos ofertas que blabliblú blabliblú blabliblú –continuo jo, mentre a l’altre costa de la línia s’ha fet el silenci.
Pocs segons després, em pengen el telèfon.
Ara, cada cop que veig que em truquen des del 1.901.667.854 –i ho fan sovint- , contesto amb un “Aquí Moviestar, ¿en qué puedo ayudarle?”
Amb això he aconseguit no només no posar-me de mala llet sinó acabar amb un somriure la conversa telefònica amb aquests invasors de la llar.

MERRIE MELODIES (34): LES SIMONES A BARCELONA

Soc fan total d’Au Revoir Simone, tres dones que fan un sinti-pop (poseu les H on calgui) molt melòdic i ensucrat. Però per quina necessitat haurien de fer una música agressiva o cridanera, si a elles els hi surten la mar de bé les cançons suaus i melòdiques?
Aprofitant que el dimarts vinent actuen a la sala Bikini, penjo un vídeo d’una actuació seua interpretant A Violent Yet Flammable World. Si algú en vol més, val la pena passar-se per la web oficial de les simones, http://aurevoirsimone.com/ , feta amb el mateix gust i harmonia que la seua música.
Dimarts a la nit penso anar a veure-les en directe.

EL JOC DEL PLAGI (1)

Faig una pausa –o potser un punt i final; ni jo mateix ho sé encara- al joc del plagi que vaig iniciar dilluns.
Començo explicant algunes de les claus dels tres posts del joc.
a) El del dilluns era una còpia fil per randa –títol inclòs- d’un text del bloc The Daily Avalanche, però amb una imatge que pretenia crear un cert dubte sobre l'existència de l’obra criticada, que és pura invenció. A mitja tarda, quan gairebé tothom havia fet els seus comentaris, vaig canviar el sentit del post, invertint la crítica negativa de l’Allau per una altra altament elogiosa. La idea era que es produís una disjunció entre els comentaris i el post.
El joc no va anar massa bé: em sembla que ningú es va adonar del canvi.
b) El dimarts el post plantejava un altre joc, consistent en citar fragments de diversos blocs atorgant-los l’autoria d’Oscar Wilde. Els blocs plagiats han estat:
Per on camino
Mainoestard
Bloguejat
Un tel als ulls
Sense presses (d'aquest vaig extreura la idea dels textos de Wilde)
Riell Boulevard
Imatges de pedra i de silenci
Foravial
Piscolabis librorum
Gazophylacium
La vaca sorda
La meva maleta
Diria que una part del plagi va colar, ja que alguns dels autors van entrar a fer comentaris sense adonar-se’n de la còpia. És el cas de l’amic Ernesto, del bloc Per on camino, que se sorprenia de la gran coincidència entre les suposades paraules de Wilde i els seus propis pensaments. La frase plagiada del seu bloc apareixia –a mena de clicada d’ullet- com extreta de l’obra La importància de dir-se Ernest.
Evidentment, alguns dels blocs plagiats resultaven senzills d’identificar pels seus autors, com és el cas de la simpàtica dissertació sobre el nombre de pits dels mamífers, originalment apareguda a La meva maleta.
c) Ahir dimecres vaig optar per intercanviar els papers, i vaig atribuir als blocs frases que en realitat són de Wittgenstein, J.-P. Sartre, Foucault, Spinoza i Heràclit. Vaig intentar que cada frase tingués un punt de contacte, ni que fos mínim, amb el bloc al qual l’atribuïa.
El d’ahir va ser el joc que millor va funcionar, ja que va provocar alguns comentaris gens superficials com el de M dels bolets -l'autora del bloc Unter dem Regen-, i una recomanació molt adient com va ser la d’Aristòfeles.

Les conclusions provisionals d’aquesta primera etapa del joc del plagi són que, d’entrada, queda demostrat que soc un pèssim plagiador, és a dir, que no he tingut cap gràcia a l’hora d’afusellar textos; i que –possiblement a causa del meu plagi maldestre- la hipotètica moguda que jo m’esperava no s’ha produït.
M’imposo com a treball de recuperació la relectura d’Els cants de Maldoror, prestant especial atenció a les llargues parrafades que Ducasse va plagiar de la Enciclopèdia d’Història Natural del Dr. Chenu. A veure si n’aprenc.

PISCOLABIS BLOCORUM

Queda expressament prohibida la reproducció total o parcial d’aquest post, tant del text com de la imatge, sense l’autorització expressa de l’autor. La llei estableix penes de presó i multes a qui reprodueixi, plagiï , interpreti, transcrigui o transformi aquest post sense la preceptiva autorització.

Com que continuo amb la meua sequera d’idees, res millor que inspirar-me en les dels altres. A mena de piscolabis, trio algunes reflexions profundes extretes d’uns blocs que penso que val la pena visitar.

“Ha comprovat mai algú si una taula continua existint quan ningú no se la mira?”
Bloguejat

“No fugim per posar-nos en un lloc segur: la fugida és una conducta que consisteix a negar l’objecte perillós, de la mateixa manera que els boxadors novençans es tiren damunt l’adversari tot aclucant els ulls”
Riell Boulevard

“És curiós constatar com la paraula d’un boig o bé no és sentida o bé, si ho és, és escoltada com una raó astuta, com una veritat indiscutible”
Sense presses

“Sempre m’ha sorprès que aquells que presumeixen de professar la religió cristiana –és a dir, l’amor, la pau, la moderació, la humilitat- practiquin quasi a diari actes d’una crueltat suprema”
Un tel als ulls

“El camí que puja i el que baixa és un i el mateix”
The Daily Avalanche

BLOGUEJAT I SENSE PRESSES

Queda expressament prohibida la reproducció total o parcial d’aquest post, tant del text com de la imatge, sense l’autorització expressa de l’autor. La llei estableix penes de presó i multes a qui reprodueixi, plagiï , interpreti, transcrigui o transformi textos o imatges sense la preceptiva autorització.

Fa dies que estic bloquejat, com en un desert, com si tingués un tel als ulls; així que per sortir del pas em poso a citar als clàssics, sense presses.
Començo per Oscar Wilde. La xarxa n'està farcida, de cites en general i de Wilde en particular, no pretenc per tant inventar la sopa d'all. Més difícil, però, es trobar-les en el seu context. Això es el que he intentat: seleccionar-ne unes quantes donant una mínima referència del context original.

"Cada dia em costa més llegir el diari, les discussions amb els tertulians són més dispars i em trobo que la premsa només parla de prohibicions i amenaces . Em plantejo no llegir el diari ni mirar les notícies. Malgrat digui això sempre acabo llegint diversos diaris al dia"

(La importància de dir-se Ernest, cap. II)

"Darrerament em sento en un "no time, no space". Busco i no em trobo, no toco ni quarts ni hores, no sé on soc ni on vaig. Potser és que no vaig enlloc i estic tornant de no sé on. Hauré passat a una dimensió desconeguda i ni tan sols m'he adonat?"

(Salomé, cap. VI)

"Hauria pogut ser arqueòleg. Quan tenia dotze anys era un tema que m'obsedia amb la intensitat que prenen les fal·leres a aquella edat. Després ja vaig afluixar tot i haver conegut les glòries d'un Yucatán encara mig verge: sol a l'observatori del Caracol d'Uxmal -sol, tret d'una trepa d'iguanes i de serps-; i, també, l'ara impossible angoixant graonada que mena a l'altar sacrificial del cor de piràmide de Chichén Itzá"

(El princep feliç i altres contes, cap. XXVIII)

"De tant en tant, algun conegut em regala un diccionari. De la mateixa manera, també m'he trobat amb algun autor que em fa arribar la seva obra. Jo anoto el seu origen i el catalogo a la meva base de dades. Això m'ha fet pensar que potser hi ha més gent que té diccionaris dels quals ja no fa cap ús, o que pensen que algun dia acabaran llençant, o autors que tenen exemplars de les seves obres per poder repartir"

(El ventall de Lady Wintermere, cap. I)

"Les persones manipuladores, els abusadors nats, tenen un estrany do. Aconsegueixen extreure de la gent del seu voltant el seu taló d'Aquiles. Tenen una visió clara de quins són els punts febles dels seus interlocutors: quines coses els fan trontollar, quines coses no solament els preocupen sinó que les fan sentir febles. Capten aquests elements i els utilitzen amb plena consciència en benefici propi"

(La decadència de la mentida, cap. LXVII)

"Hi ha un ordre universal que es manté absolutament inalterable encara que a la teva vida es produeixin fets extraordinaris. Ni us imagineu fins a quin punt això em tranquil·litza. Els plors dels que arriben continuen barrejant-se amb els plors d'aquells que diuen adéu als que se'n van en un cicle que no s'atura"

(El crim de Lord Arthur Saville, cap. XXXII)

"L'arquitectura i l'escultura funeràries dels cementiris europeus esdevenen un tresor únic per conèixer de primera mà, no només aspectes artístics, sinó històrics, socials i culturals d'Europa"

(La duquesa de Pàdua, cap. IV)

"Jo que no sóc científic però que em fascina el món de les ciències naturals i de la resta de ciències descriptives, fa temps que vaig sentir una teoria sobre el disseny biològic funcional segons la qual per a una funció concreta tots els éssers vius, malgrat siguin molt diferents, desenvolupen una solució orgànica semblant. Així doncs, segons aquesta teoria, l’ull d’una mosca i l’ull humà aparentment no tenen res a veure, però formalment i per vies evolutives molt distants han arribat a una forma paral·lela per dur a terme una mateixa funció"

(La balada de la presó de Reading, cap. LXVI)

"Segons els entesos, el nombre de mamelles en les femelles de l’ordre dels mamífers depèn del nombre de descendents que de mitjana, solen gestar. Així doncs, una dona, capaç de gestar de mitjana un o dos fills en té prou amb dues mamelles igual que la balena, la hipopòtama o l'elefanta. Una lleona, que pot gestar de dos a quatre lleonets, en té quatre. Les gates, en tenen vuit de mamelles, per alimentar una camada que va de quatre a sis cadells i així proporcionalment"

(Un marit ideal, cap. XXII)

La vida productiva de Oscar Wilde no es va estendre gaire més enllà de set o vuit anys. El reconeixement li va arribar tard, cap els 34 anys, quan va publicar El Príncep Feliç i al tres contes, i va caure en desgràcia jove, als 41, al zénit de la seva carrera, després de l'estrena de La importància de ser Ernest, quan un mitja merda anomenat Lord Alfred Douglas (Bosie), i el seu pare, li van arruïnar la vida. Va morir pocs anys després, als 46.

A LA MANERA DEL LECTOR

Un bon amic em recomanà el llibret Tot és fel d’Oaxaca (Ran, Màlaga, 2001), obra primerenca dels bessons Lulú i Jonàs Sil. Més enllà de tractar-se d’un text molt breu i que m’ha deixat amb ganes de més, no li he sabut trobar cap altre defecte i sí gran part de les virtuts que, dissortadament, escassegen en la literatura catalana actual.
La història que narra és en si, senzilla, anecdòtica, quotidiana i molt barcelonina, com una còpia del primer Monzó, però molt millor pel que fa a creativitat i enginy. El fet que tota l’acció principal tingui lloc a un indret tan carrincló i costumista com són les granges del carrer de Petritxol no afecta gens ni mica a la trama densa i plena de sorpreses que han creat els bessons Sil. I la introducció totalment justificada d’uns apunts de sexe i violència, lluny de les habituals maniobres comercials, es demostra una necessitat interna del relat. Quan, prop del desenllaç, apareix una subtrama policíaca que queda perfectament resolta a la penúltima pàgina, s’evidencia definitivament la genialitat dels autors.
Un detall que crida l’atenció és que en el text només se cita un parell de vegades la població de Cassà de la Selva. Com que la seva aparició és palesament arbitrària, tinc la sospita que aquest podria ser el motiu pel qual l’ajuntament d’aquesta vila surera i gironina no ha volgut sufragar les despeses de l’edició, encara que em consta que als autors els hauria vingut bé un recolzament econòmic.
Resulta incomprensible que cap editorial amb cara i ulls no s’hagi pogut interessar per un text tan brillant, amb tot de construccions sintàctiques arriscades, recursos poètics brillants i d’altres figures d’estil que són d’agrair per la seua elegància.
Si a tot això hi afegim una edició correcta i un preu molt assequible, acabes convençut de les bones intencions d’aquesta editorial novella; es diria que el seu sol propòsit és el de mimar els pocs lectors que encara queden per aquestes terres.
En resum: un gran llibre, fruit d’una curosa autoedició i d’una lucidesa artística envejable, que em fa riure de plaer, haw, haw, haw!

MERRIE MELODIES (33): HIGH PLACES

Suau, lleugerament melòdic i ple de textures i matisos sonors, el nou disc de High Places –la imatge superior és la portada- està fet per escoltar-lo amb calma, assegut al sofà de casa o fent una passejadeta pel parc, tant s’hi val si plou o fa bon dia.
Penjo el primer tema, The Longest Shadows, amb vídeo fet pels mateixos músics, que encaixa molt bé amb el so que fan. Sense presses.

ENGANXINA

DISSABTE A CERET (i 3): INCIDENT A LA FRONTERA

L’avantatge que té el fet de dinar en horari francès és que el temps sembla que s’allargui: a la una del migdia ja estàs ben dinat i encara hi ha tota la tarda pel davant, així que quan tornem cap a casa ho fem amb la sensació d’haver aprofitat el dia al màxim.
El viatge de tornada, tant si ve algú més com si només som la Carme i jo, ens el passem xerrant sense parar, comentant el què hem fet i el què no hem fet, rient i fent plans per a properes sortides. I això fa que el conductor –que en aquest darrer viatge era la Carme- vagi amb el pilot automàtic posat, amb tots els sentits abocats a la conversa.
És potser la millor manera de conduir, ja que impedeix la somnolència i alhora no dona peu a un excés de velocitat, però aquest cop aquesta conducció maquinal va fer que en arribar al pas fronterer no frenéssim tant com els hauria agradat als policies que allà hi eren. O més ben dit, al policia que allà hi era, ja que només n’hi havia un (habitualment, a la nit no n’hi cap fora, tots estan a la garita veient la tele o sopant, però aquest passat dissabte va ser l’excepció).
El policia ens va aturar i ens va demanar la documentació. Quan va comprovar que tot estava en ordre, no en va tenir prou i ens va demanar que obríssim el maleter.
Ho vam fer, i vam mostrar el contingut de totes les bosses: tebeos, llibres, cedés, fruites i verdures... I ja ens disposàvem a tancar-lo quan, amb cara d’haver fet la troballa del segle, va assenyalar una petita caixa blava que, ben tapada i mig amagada per les jaquetes que dúiem, romania al fons del maleter. La va agafar i, sense preguntar què hi havia dintre, va obrir-la.
Ens vam haver d’aguantar el riure en veure la cara de fàstic que va fer quan el seu nas va haver-se d’empassar la potent flaire condensada dels cinc formatges francesos –amb nota destacada a l’espectacularment olorós galette brebis- tancats tot el dia en aquell recipient hermètic.
Ara, cada cop que traiem per menjar algun d’aquells formatges, encara ens partim de riure.

DISSABTE A CERET (2): ELS VEGETALS

Habitualment, la nostra estada a Ceret continua a Perpinyà, on carrego de tebeos, i acaba a Cotlliure, bevent un refresc a la vora de la platja, quan el far ja s’ha encès.
Aquest cop també va ser així, però ara vull parlar només d’algunes de les compres vegetals que vam fer al mercat de Ceret.
Començo per les carxofes de la varietat macau, que són enormes i de producció autòctona del Rosselló. Feien goig, tan les violàcies com les verdes més obertes i toves. Es poden fer fregides o a la planxa, però com millor queden és crues amb una vinagreta força allimonada.

Un altre producte que vam posar a la cistella va ser els tomàquet anomenat cor de bou. Són tomàquets d’un vermell potent, amb força estries i una forma un xic bulbosa, que recorda vagament un cor. La polpa és suau, però el sabor intens.
També, tot i que resulten difícils de trobar, vam tenir la sort de poder comprar olives de les que es fan a Palau del Vidre. Són carnoses, allargades i amb un extrem en punta.
I acabo amb els carabassons o carabassetes rodones, que ara estan al seu punt, i de les que en vam carregar un parell de quilos; queden molt bones farcides amb formatge camembert o de cabra, que evidentment també vam comprar.En arribar a casa a la nit, no ens vam poder estar de fer un sopar amb bona cosa del que portàvem: una amanida amb enciam trocadero, tomàquet cor de bou i olives de Palau del Vidre, acompanyada amb pa de llavors de sèsam, llonganissa d’ànec i diversos formatges. Ah, i d’aperitiu, un muscat ben fresc.

DISSABTE A CERET (1): UN OBJECTE VALUÓS

Un cop més, agraeixo a la Llum i al seu melòdic bloc haver-me descobert Ceret. O més exactament, el seu mercat de carrer dels dissabtes, on vam tornar aquesta setmana passada la Carme i jo amb l’excusa de rearmar les nostres reserves de formatges i altres queviures afrancesats.
Una excusa, certament, ja que vam comprar molta cosa, però en realitat el que volíem era veure com li prova la primavera al Rosselló. I li prova molt bé: és un plaer la passejada pel poble i pel seu mercadet, i després seure a una terrasseta i prendre’s un pastis de Marsella mentre passa la gent i el temps. Cap al migdia, l’esforç de dinar d’hora queda recompensat per un àpat bo, barat i amb força mostassa de Dijon –si, la que monte au nez- al Citron Bleu, al costat mateix del Museu d’Art Modern, on no tanquen al migdia i així els viatgers del sud el podem visitar sense presses, aquest cop per veure les exposicions temporals dedicades a Claret Serrahima, Frank Burty Haviland i Patrick Jude –especialment recomanable aquesta última, que a més deixa de tenir sentit fora del context del museu, ja que és una molt interessant recreació pictòrica que pren com a model als propis empleats que hom es va trobant mentre fa la visita.
Però torno al mercadet: entre les moltes parades, n’hi havia una d’un grup de gent gran que exposaven llibres, estris de cuina, joguets i altres objectes de segona mà, tot sota un gran cartell que deia no sé què d’una associació de Saint Vincent de Paul ( a la Carme i a mi ens va semblar una venda amb finalitat benèfica d’objectes recol·lectats). Pràcticament tot el que hi havia tenia poca o cap gràcia, però m’hi vaig fixar en una safata que sobresortia entre mig d’una de les caixes de cartró repletes de coses. Estava decorada amb motius orientals, i de seguida em vaig enamorar d’ella: era força cutre i vella, kistch a més no poder, el dibuix no era res de l’altre món, i per acabar-ho d’adobar tenia a la part inferior el logotip de Damart, aquella roba càl·lida que sol utilitzar la gent gran; però a mi aquest conjunt m’agradava.
La Carme em mirava i no s’ho acabava de creure. Finalment em va renyar.
-Estàs fent comèdia, oi? Doncs no te’n hauries de riure d’aquesta gent.
I jo, seriós i emocionat, intentava explicar-li que parlava seriosament, i que aquell objecte tan obsolet m’agradava i que el podríem utilitzar per servir el té. Si és que ens el venien a un preu acceptable, és clar.
-Més de 12 euros no pago per això... tot i que m’agrada molt.
I la Carme que es posa a riure, i jo que intento justificar la meua tria, i ella que encara riu més, i jo que finalment deixo la safata al seu lloc i me’n vaig amb cara d’ofès.
-Va, no t’enfadis tonto –em diu la Carme, fent un esforç per aguantar el riure-, pregunta quan val i així surts de dubtes.
Aleshores torno a la parada dels avis de Saint Vincent de Paul, agafo la safata i amb cara de poc interessat –per tal que no em clavin- pregunto el preu a la senyora que d’entre tots fa més cara de bona persona. Ella em mira, aixeca una cella, es mira la safata, dubta, i per fi amb veu interrogant, em diu:
-Un euro?
Ràpidament li pago i em poso la safata sota el braç. La Carme ha esclatat a riure i no pot parar. Encara no entén com aquella dona s’ha atrevit a demanar-me un euro per una cosa tan lletja –segons ella- i que els propietaris es devien haver tret de sobre amb gust. Jo poso cara de mil déus i segueixo caminant, ben agafada la safata sota el braç.
En arribar a casa a la nit i treure tot el que hem comprat, surt la safata.
-Quina història té aquesta safata! Mira que he rigut entre tu, la dona aquesta del Saint Vincent de Paul i la safata ditxosa! –comenta la Carme tornant-se a mirar l’objecte.
I jo replico que, precisament, el que ha succeït avui amb aquesta safata, la revaloritza.
La Carme dubta, se la torna a mirar, i comenta:
-Mira, vist així, potser si.

MERRIE MELODIES (32): LOS TIGRES DEL NORTE, RY COODER I THE CHIEFTAINS

De genolls tothom: LosTigres del Norte s’ajunten amb Ry Cooder i The Chieftains per interpretar la Canción Mixteca, un clàssic amb rerafons històric. Penjo el vídeo del youtubero tigre5solitario, que sona molt millor que l’oficial, carregat a més de tant de colorico que acaba molestant.
Els primers 50 segons són un apunt històric per emmarcar millor la cançó, però que tothom segueixi de genolls fins que acabi el vídeo.

MARI CARMEN GÁMIZ VERSUS ADÈLE BLANC-SEC

Anar a París, la ciutat on sens dubte viuria si fos autosuficient –és a dir: la ciutat on mai no hi viuré- resulta sempre un plaer si un té els sentits oberts a tot.
Tot i això, a l’última visita no la vaig encertar: vaig calcular malament, i em vaig perdre l’estrena de la pel·li d’Adèle Blanc-Sec.
El cap de setmana següent va ser la trobada blocaire, i allà vaig conèixer a la Mari Carmen, que no s’assembla ni en pintura a l’Adèle però que, com ella, té una especial relació amb el Museu de Ciències Naturals, on hi treballa.
Total, que ens va convidar a la Carme i a mi a fer una visita al museu, ara que ja l'han tancat al públic. En Carles Hernando, parella de la Mari Carmen, i que tampoc s’assembla gens ni mica a la parella de la Blanc-Sec, s’hi va afegir, disposat a fer valer els seus coneixements d’entomologia.
I nosaltres vam acceptar i vam passar una bona estona fruint de la companyia dels nostres amics i del romanticisme implícit d'un museu que les circumstàncies del transllat van tenyir de morbós i fantasmagòric: vam travessar amb cert temor els seus llargs passadissos plens d’animals dissecats i embolicats amb plàstic; vam pujar per l’escala de cargol decimonònica i no apta per a gent amb vertigen fins a la teulada de l’edifici, i ens vam passejar esperant al pterodàctil, que finalment no va fer acte de presència; vam ensumar l’olor lovecraftianament indescriptible d’un rinoceront a mitja fase del procés d’embalsamament; vam recórrer armaris, peanyes i vitrines farcides de tota classe d’éssers que havien estat vius; vam escoltar en Carles que, amb passió manifesta, ens explicava el que veiem i ens feia descobrir el que no veiem; vam conèixer a una biòloga que s’amagava per que els lloros i periquitos no la identifiquessin; i ens vam poder acomiadar privadament de l’antic Museu de Ciències Naturals, situat en un edifici que per si sol ja val la visita.
La pel·li de l’Adèle no l’he vista encara, però la crítica la posa a parir: sembla que està plagada d’infografia i efectes especials, però que es queda amb això i res més. En canvi, la nostra visita al Museu de Ciències Naturals va ser real, i el Carles i la Mari Carmen també.

I a més, són unes persones encantadores.

PERILL DE SEQUERA

Serà l’astènia primaveral, serà la pluja, o què sé jo què serà, però darrerament em costa posar-me a escriure.
Cert que el sistema que utilitzo no és precisament el més adequat per un bloc: no m’agrada tenir posts congelats, així que habitualment el que penjo és fresc del dia, i això implica que, si vull seguir el ritme de cinc per setmana a raó d’un diari -amb descans i desconnexió blogaire total el dissabte i el diumenge- haig de tenir sempre el barret ben ple d’idees, bones o dolentes; és el cas –sempre tinc el cap bullint- i m’agrada.
Però això ha tingut conseqüències no previstes, algunes de les quals han estat:
-la desconnexió televisiva total, que no m’ha resultat traumàtica. De fet, no puc captar pràcticament cap emissora de tele des de fa ja temps, i només utilitzo el monitor per veure pel·lis que em poso quan em ve de gust.
-la reducció d’hores de son, ja que escriure un post diari i fer-ho sempre la nit abans de publicar-lo implica que, arribi a l’hora que arribi a casa, m’haig de posar. O sigui que hi ha nits que me’n vaig a dormir a les tantes.
-la progressiva addicció a l’univers blocaire, i en especial a la interacció que se’n deriva. Llegir els comentaris a un post propi és un plaer que, per senzill que sigui, no té preu, i ídem pel que fa a respondre’ls.
-la manca de temps per llegir tots els blocs que voldria, i encara més, la manca de temps per fer comentaris a tots els que entro.Potser algun d’aquests efectes -secundaris, col·laterals?- han derivat en el meu actual estat d’inici de sequera mental. Però tinc la solució: simplement, és qüestió d’afegir un parell o tres d’horetes a la durada del dia. Em penso que amb dies de 26 o 27 hores el meu problema se solucionarà.

MI NIÑA SILBABA

Aquesta és la lletra de Mi niña sildava, la versió espanyola de la cançó de Boney M. No té cap gràcia, però ni que sigui per curiositat, aquí va:

Uhh-uhh-uhh-ahh
Mi corazón llora
Uhh-uhh-uhh-ahh
Mi alma te añora
Más siento que al fin
Libre serás ya
Y pronto vendrás
Volando hasta mí

Mi niña sildava
Mi niña sildava
Volando hasta mi
Mi niña sildava

Uhh-uhh-uhh-ahh
De un pais lejano
Uhh-uhh-uhh-ahh
Me llegó tu foto
Un aguila gris
El cielo surcó
Y yo supe al fin
Que vendrás a mí

Mi niña sildava
Mi niña sildava
Volando hasta mi
Mi niña sildava

Uhh-uhh-uhh-ahh
Mi corazón llora
Uhh-uhh-uhh-ahh
Mi alma te añora
Más siento que al fin
Libre serás ya
Y pronto vendrás
Volando hasta mí

Mi niña sildava
Mi niña sildava
Volando hasta mi
Mi niña sildava

Y aquesta és la versió de la Pantoja:

Uhh-uhh-uhh-ahh
Mi corazón llora
Uhh-uhh-uhh-ahh
Mi alma te añora
Más siento que al fin
Libre serás ya
Y pronto vendrás
Silbando hasta mí

Mi niña silbaba
Mi niña silbaba
Mi niña silbaba
Mi niña silbaba

Uhh-uhh-uhh-ahh
De un pais lejano
Uhh-uhh-uhh-ahh
Me llegó tu foto
Un aguila gris
El cielo surcó
Y yo supe al fin
Que vendrás a mí

Mi niña silbaba
Mi niña silbaba
Mi niña silbaba
Mi niña silbaba

Uhh-uhh-uhh-ahh
Mi corazón llora
Uhh-uhh-uhh-ahh
Mi alma te añora
Más siento que al fin
Libre serás ya
Y pronto vendrás
Silbando hasta mí

Mi niña silbaba
Mi niña silbaba
Mi niña silbaba
Mi niña silbaba

Per llegir i oblidar.

NOVES REVELACIONS SOBRE SILDÀVIA

Com a col·leccionista convicte i confés que soc, tenia clar que l’accidental descoberta que havia fet sobre Sildàvia no era més que l’inici d’una obsessió per trobar noves peces que em confirmessin que el regne del pelicà negre havia existit algun cop.
Però tot i que vaig cercar aquí i allà , no trobava res de res, fins que un diumenge que anava rodant per les paradetes del mercat de Sant Antoni, la curiositat va fer que m’aturés en una que venia discos singles a preus irrisoris. Vaig remenar una mica, però el material que tenia era poc atractiu per als meus gustos. Principalment, canción española i canción del verano.
Desencisat, ja estava a punt de marxar quan la mirada se’m va anar a parar directament –coses de la Gestalt- a la contraportada d’un disc de Boney M, el famós Stories publicat l’any 1989. La cara B del single es deia My Syldavian Baby.

No m’ho podia creure! El vaig comprar sense regatejar el preu, vaig aprofitar per demanar-li al venedor si coneixia al cançó, i l’home em va dir que no l’havia sentida mai. Normal.
A partir d’aquí, la recerca va ser relativament senzilla: coneixent els autors del tema, era qüestió d’anar buscant per internet noves versions, i encara que no en vaig trobar cap més en anglès, sí que va aparèixer la versió espanyola del tema, cantada, ves per on, per Eros Ramazzotti i titulada Mi niña sildava.
Y aleshores, torna a cercar aquí y allà, fins trobar el single en qüestió, cosa que va succeir i amb una petita –o gran, depèn de com es miri- sorpresa inesperada: a la mateixa botiga del carrer Tallers de Barcelona que vaig trobar el d’Eros Ramazzotti, n’hi havia un de la Pantoja cantant el mateix tema –els dos estaven editats l’any 1990-, tot i que amb el títol lleugerament canviat: Mi niña sildava s’havia transformat en Mi niña silbaba, ves a saber per quins set sous. Ambdues versions són infames, en especial la de la Pantoja, orquestrada pel més infame encara Luis Cobos, però parlen de Sildàvia. Ara tinc una nova pista i més camins per recórrer en la meua recerca.