10 de maig del 2010

DISSABTE A CERET (1): UN OBJECTE VALUÓS


Un cop més, agraeixo a la Llum i al seu melòdic bloc haver-me descobert Ceret. O més exactament, el seu mercat de carrer dels dissabtes, on vam tornar aquesta setmana passada la Carme i jo amb l’excusa de rearmar les nostres reserves de formatges i altres queviures afrancesats.
Una excusa, certament, ja que vam comprar molta cosa, però en realitat el que volíem era veure com li prova la primavera al Rosselló. I li prova molt bé: és un plaer la passejada pel poble i pel seu mercadet, i després seure a una terrasseta i prendre’s un pastis de Marsella mentre passa la gent i el temps. Cap al migdia, l’esforç de dinar d’hora queda recompensat per un àpat bo, barat i amb força mostassa de Dijon –si, la que monte au nez- al Citron Bleu, al costat mateix del Museu d’Art Modern, on no tanquen al migdia i així els viatgers del sud el podem visitar sense presses, aquest cop per veure les exposicions temporals dedicades a Claret Serrahima, Frank Burty Haviland i Patrick Jude –especialment recomanable aquesta última, que a més deixa de tenir sentit fora del context del museu, ja que és una molt interessant recreació pictòrica que pren com a model als propis empleats que hom es va trobant mentre fa la visita.
Però torno al mercadet: entre les moltes parades, n’hi havia una d’un grup de gent gran que exposaven llibres, estris de cuina, joguets i altres objectes de segona mà, tot sota un gran cartell que deia no sé què d’una associació de Saint Vincent de Paul ( a la Carme i a mi ens va semblar una venda amb finalitat benèfica d’objectes recol·lectats). Pràcticament tot el que hi havia tenia poca o cap gràcia, però m’hi vaig fixar en una safata que sobresortia entre mig d’una de les caixes de cartró repletes de coses. Estava decorada amb motius orientals, i de seguida em vaig enamorar d’ella: era força cutre i vella, kistch a més no poder, el dibuix no era res de l’altre món, i per acabar-ho d’adobar tenia a la part inferior el logotip de Damart, aquella roba càl·lida que sol utilitzar la gent gran; però a mi aquest conjunt m’agradava.
La Carme em mirava i no s’ho acabava de creure. Finalment em va renyar.
-Estàs fent comèdia, oi? Doncs no te’n hauries de riure d’aquesta gent.
I jo, seriós i emocionat, intentava explicar-li que parlava seriosament, i que aquell objecte tan obsolet m’agradava i que el podríem utilitzar per servir el té. Si és que ens el venien a un preu acceptable, és clar.
-Més de 12 euros no pago per això... tot i que m’agrada molt.
I la Carme que es posa a riure, i jo que intento justificar la meua tria, i ella que encara riu més, i jo que finalment deixo la safata al seu lloc i me’n vaig amb cara d’ofès.
-Va, no t’enfadis tonto –em diu la Carme, fent un esforç per aguantar el riure-, pregunta quan val i així surts de dubtes.
Aleshores torno a la parada dels avis de Saint Vincent de Paul, agafo la safata i amb cara de poc interessat –per tal que no em clavin- pregunto el preu a la senyora que d’entre tots fa més cara de bona persona. Ella em mira, aixeca una cella, es mira la safata, dubta, i per fi amb veu interrogant, em diu:
-Un euro?
Ràpidament li pago i em poso la safata sota el braç. La Carme ha esclatat a riure i no pot parar. Encara no entén com aquella dona s’ha atrevit a demanar-me un euro per una cosa tan lletja –segons ella- i que els propietaris es devien haver tret de sobre amb gust. Jo poso cara de mil déus i segueixo caminant, ben agafada la safata sota el braç.
En arribar a casa a la nit i treure tot el que hem comprat, surt la safata.
-Quina història té aquesta safata! Mira que he rigut entre tu, la dona aquesta del Saint Vincent de Paul i la safata ditxosa! –comenta la Carme tornant-se a mirar l’objecte.
I jo replico que, precisament, el que ha succeït avui amb aquesta safata, la revaloritza.

La Carme dubta, se la torna a mirar, i comenta:
-Mira, vist així, potser si.

31 comentaris:

  1. M'ha agradat molt l'aventura de la safata. Haurem de fer-te una visita i poder gaudir d'un te, servit en un objecte tan entranyable.:)

    ResponElimina
  2. Un altre dia meravellós a sumar!
    Amb la història de la safata encara ric ara! És increïble, la bona fe de l' Associació, de la senyora i sobretot la del sr. Leblansky.
    La foto de l'exposició de P.Jude, m'ha emocionat, perquè és talment l'angle que volia captar.

    ResponElimina
  3. Leblansky,
    Si cal trencar-li les cames al Gabinet Negre m'ho dius i busco uns quants sicaris... crec que se'n riu de tu més que la Carme J., amb raó, per cert.

    ResponElimina
  4. D'entrada és horrorosa, però quant més me la miro més m'agrada. Dius que el mercat és els dissabtes?

    ResponElimina
  5. Vaig estar a Ceret fa uns anys, i me n'adono que vam visitar els mateixos llocs si fa no fa. Tot i això, m'han vingut ganes de tornar-hi.

    ResponElimina
  6. Ceret és un poble que sempre m'ha encantat i vaig dient-ne meravelles a tothom perquè hi vagi, és un plaer prendre una cerveseta en alguna terrassa o en aquell bar antic, anar al museu...
    M'has fet entrar moltes ganes de tornar-hi!!

    ResponElimina
  7. Són tantes les cruïlles entre Ceret i la nostra cultura! Jo mateix..., no vaig tenir de profe de disseny al Claret Serrahima!
    Aviat -o potser ja està esdevenint- a Ceret l'envoltarà un moment gloriós: la florida dels camps d'albercoquers amb les darreres neus del Canigó de fons. La Bellesa perfeta!

    ResponElimina
  8. Leblansky, et compro la safata pel doble!!! Ja veus que no escatimo recursos. Jo també tinc una animeta kitsch!
    ( Jo hi aniré d'aqui un parell de setmanes, potser encara trobaré la paradeta i et pugui fer elis-elis amb alguna altra rampoina ;D)

    Girben, albercoquers no ho sé, però la florida dels cirerers és absolutament brutal ( per no dir quan ja es poden menjar els fruits). No en va Ceret és la "capital de la cerise" i em sembla que etimològicament Ceret prové de cirera. SI més no aixó m'han explicat sempre que hi vaig.

    ResponElimina
  9. A vegades hem parlat de les ‘potencialitats’ dels objectes.... i la teva història és una mostra d’allò que dèiem. Una de les persones que ho va entendre va ser el Zuch quan li vaig regalar un ‘Copròlit Blau’......

    ResponElimina
  10. doncs jo per una safata així sóc capaç de pagar fins a 2 euros tu! és ... és ... és ... guai! :P i mola! (bé, ara no pretendràs que li busqui adjectius com cal, amb guai i mola ja passa :D)

    ResponElimina
  11. Llum, els encontorns de Ceret també són plens de pomeres i d'altres fruiters. Si he dit albercoquers és perquè la florida dels cirerers ja ha passat per més primerenca.

    ResponElimina
  12. Ben profitosa la visita a Ceret, aquestes firetes de beneficència crec que són típiques de França, a Paris vam veure una del mateix estil, però vaig tenir mala sort i no vaig trobar cap safata xinesa.

    ResponElimina
  13. Ernesto, quan vulguis. A més, coneixent els teus gustos, compraré té verd.

    ResponElimina
  14. Carme, l'expo del Jude va ser una de les sorpreses més agradablement inesperades del viatge... junt amb la safata, és clar ;)

    ResponElimina
  15. Galderich, ja veig que tu també et prens a conya la meua troballa. Ara ja no sé si ensenyar-te-la...

    ResponElimina
  16. Allau, ja veig que li vas trobant la gràcia a la cosa. En directe encara guanya més ;)
    I el mercat, que està molt bé, és el dissabte.

    ResponElimina
  17. Lluís, donca aprofita ara que fa un temps agradable. Nosaltres vam estar també a Perpinyà i a Cotlliure, on només s'hi pot anar quan no és estiu. Per cert, el diumenge és el mercadet d Cotlliure, molt més petit que el de Ceret, això sí.

    ResponElimina
  18. Lolita, ja veig que ets una experta en Ceret :)

    ResponElimina
  19. Girbén: això que expliques dels albercoquers és una bona excusa per tornar-hi aviat ;)

    ResponElimina
  20. Llum, gràcies a la teva proposta de compra, la meua bonica safata ara ja val el doble del preu que la vaig comprar!!! Evidentment, no te la venc, i dubto que la trobis mai, és un objecte únic, ehem, ehem...

    ResponElimina
  21. Astrum el teu comentari m'alleugera una mica. Veig que tu entens molt bé el que volia dir.

    ResponElimina
  22. Clídice, ho sento però la Llum ja ha arribat a oferir 2 euros. Hauràs d'augmentar l'oferta. Però ja et dic d'entrada que d'un objecte tan valuós com aquest difícilment me'n despendré mai, haw, haw! [per cert, estic responent als comentaris mentre estic sentint el teu post radiofònic, casualitat]

    ResponElimina
  23. Carles, és que aquesta safata, com que ve de la Xina, només n'arriba aquí amb contagotes ;)

    ResponElimina
  24. Biran, ara mateix la meua safata ha triplicat el seu valor gràcies a tu. Tres euros a la una... Tres euros a les dues... Quatre euros, algú dona quatre euros?

    ResponElimina
  25. quatre! i no pujo més que ja tinc la segona hipoteca copada! :P (acceptes talons sense fons?)

    ResponElimina
  26. Clicli, res de talons sense fons, que aquest és un bloc seriós (haw, haw, haw!).

    ResponElimina
  27. Ajajajaja, a mi em va passar el mateix amb una safata que intentava tirar la meua sogra...ajajajja...la meua és igual de "lletja", més diria jo, però em dóna igual, com a tu, com més la mire més m'agrada...i lluïx en el meu saló i "la penya" es queda mirant-la un poc estranyada...La meua és anglesa i lletja i la teua?..

    ResponElimina
  28. Republica, benvinguda al bloc! La meua safata és de procedència desconeguda, com li cal a un objecte així, haw, haw!

    ResponElimina
  29. Llum, veig que la subhasta continua.
    Molt bé: cinc a la una... cinc a les dues... deu! qui en dona deu?

    ResponElimina