GO WEST! (II)

Ha arribat el moment dels tebeos de l’oest, en plural, perquè no soc capaç de decidir-me per un de sol. I així i tot, lamento no haver inclòs en aquesta selecció el Cuttlas de Calpurnio, el Jerry Spring de Jijé i a molts altres que m’han fet –i em fan- passar moments màgics. És la màgia dels tebeos, és clar.

1.       GUS

Aquest era fàcil: tota l’obra d’en Blain em captiva, des de l’Isaac el pirata a Quai d’Orsay, passant per Les ogres i l’En cuisine avec Alain Passard, fins al genial Le reducteur de vitesse. Gus són tres volums que narren les aventures d’un cowboy sense vaques, amb un cavall i un nas més llarg que el fèmur, que passa –ell i la seua colla d’amics aparentment descerebrats- per tots els tòpics del western, sovint a gran velocitat –aquest, junt amb l’expressivitat, és un dels trets característics dels personatges dibuixats per Blain- i ho fa amb reflexió -curiós que es pugui reflexionar a gran velocitat, oi?-, tendresa, sexe, romanticisme, violència i molt d’humor.

El Blain dibuixant s’entén molt bé amb ell mateix com a guionista, cosa gens habitual en els tebeos, i funciona a la perfecció. Western o no, indispensable.

(el dibuix de l'encapçalament i el del final del post són del Gus de Blain)

2.       EL TINENT BLUEBERRY: FORT NAVAJO

La meua presa de contacte amb la ingent producció historietística franco-belga fou mitjançant la revista setmanal Bravo, publicada per editorial Bruguera, i allà vaig poder fruir per primer cop de les aventures del tinent Blueberry, a raó de quatre pàgines per setmana. El dibuix, d’un tal Gir –alter ego de Moebius- no em feia massa el pes, però els guions, signats per J. M. Charlier, eren trepidants i molt treballats. Poc a poc, i amb l’ajuda del mestre Jijé, Gir va anar millorant el seu dibuix i fent seu el personatge i l’entorn paisatgístic, fonamental en una narració ambientada en l’oest americà, i amb l’àlbum La mina de l’alemany perdut va arribar al cim. Però jo em segueixo quedant, potser encegat per la nostàlgia de les lectures d’infància, amb els tres primers àlbums, Fort Navajo, Tempesta a   l’oest i L’àguila solitària, i els seus  bons i dolents, tant feia que fossin cares pàl·lides com pells roges: el tinent Graig i el general Graig (tots dos bons), el tinent Crowe (bo), el Major Bascom (un malparit), el gran Cochise (bo, evidentment) i sobretot Quana-un-sol-ull, el dolent per excel·lència.

3.  LUCKY LUKE: LA DILÈNGÈNCIA

Un tàndem que va funcionar fins el darrer àlbum que van fer –que no signar- junts: el del guionista Goscinny i el dibuixant Morris. Era un geni de la tinta xinesa, Morris, però probablement no hauria destacat tant si no hagués compartit personatge amb un hàbil dominador de la ironia i la flema britànica com Goscinny. La compenetració entre els dos va convertir Lucky Luke, un heroi força estàtic excepte quan dispara, en referent dels westerns humorístics. I l’obra mestra del duo és –no tan sols per mi, ja que fou la més votada entre les aventures de Lucky Luke en un referèndum obert a tots aquells que van voler participar a França- l’adaptació de The Stagecoach, la pel·lícula de John Ford, en la que aconsegueixen fer un retrat suaument burlesc del guió i els principals personatges. Les llibertats preses en aquesta adaptació al paper són moltes, i s’agraeixen.

I després d’escriure això, estic pensant que potser les històries del llunyà oest m’agraden més del que creia.