El concert d’en James Blake al Sònar em
va decebre. En lloc de l’intimisme a que ens té habituats als seus fans, va
muntar la seua particular festa, es va carregar la poesia implícita en la seua
música, i va convertir el que hauria pogut ser el concert de l’any en una
txaranga en la que uns descerebrats es posaven a ballar sense importar-los
massa el què sonava. Mmm... no sona a despasito?
Després d’allò, em vaig plantejar seriosament
la meua futura assistència a concerts: l’entrada val molt diners i no estava
disposat a una altra pífia com la d´en Blake. Però vet aquí que m’assabento,
quasi per xiripa, que el dissabte 8 Austra
actuen a la sala Apolo, i proposo a
alguns amics d’anar-hi per celebrar el primer dia oficial de vacances de Pasqua.
Al final no s’apunten, però la Carme
i jo decidim provar sort: l’entrada no és massa cara, i a priori és una música
que personalment m’agrada, synthpop amb gorgoritos.
No exactament gorgoritos, és clar, però sí una
manera de cantar operística, que la veu de la Stelmanis –en realitat Austra és ella, els altres tres músics són
comparses- és potent i un xic aflautada. Perfecta per combinar amb
sintetitzadors.
Comença el concert: la Stelmanis surt de
vermell passió –deu ser per allò de la setmana santa-, es posa a cantar amb la
seua potència vocal, la coordinació amb la resta de músics és perfecta, la
sonoritat –per sorprenent que pugui semblar- és l’adequada, i el públic està de
molt bon rotllo.
Tot sembla apuntar a una actuació rodona, i
així és: sense reserves, els temes més potents i coneguts d’Austra sonen ja
d’entrada. La Stelmanis s’anima més que ningú, salta, s’emociona, mira de tu a
tu al públic. Poc a poc, el synthpop va donant pas a l’electro i fins i tot
alguna pinzellada industrial s’escapa de tant en tant. En acabar la
interpretació de I Love You Than You Love
Yourself, la millor peça del seu nou disc, em sento feliç, aplaudeixo i
penso que ha valgut la pena venir.
Sí, sembla que hi ha vida més enllà de
despasito.
Foto i videos d'en Leblansky, of course
tu ho has dit: synthopop amb gorgoritos haw haw haw
ResponEliminaAris, i la combinació va ser perfecta. Si en llauna ja sona bé, en directe va ser superior. Recomanables!
ResponEliminaA mi em va encantar aquest concert, la cantant i els seus gorgoritos, inclús ara escolto amb més carinyo, si cap, les seves cançons.
ResponEliminaElla és una diva sense pretensions i s'apropava tan al públic que jo temia que algun fan l'agafés de les cames.
Puntualització :
El fan en qüestió no era en Leblansky, ja s'hauria guardat prou! :P
Si arriba a passar això, l'espectacle hauria estat un altre... però per sort, fins i tot el públic em va semblar de més bon rotllo que mai. Gran concert, si!
Elimina