4 de gener del 2010

VIDAS EJEMPLARES (14)

NIT DE TERROR (I)
Cada cop que torno a casa després de passar uns dies a fora, reviso a fons tots els racons i dono una ullada inquisitiva al sostre. Aquesta conducta tan poc habitual és conseqüència del que em va succeir fa uns mesos.

INDICIS AL SOFÀ
Devia ser mig matí quan vaig obrir la porta del rebedor després de gairebé dues setmanes de vacances a Xàbia. Mentre desfeia les maletes, em vaig fixar en una mena de petites boles negres que hi havia al sofà. Mirant-les de prop, vaig tenir la impressió que eren cagades de rata. Repassant amunt i avall, vaig descobrir-ne més damunt del banc de la cuina i a sobre d’algunes prestatgeries.
Era una cosa ben estranya, ja que no havia deixat menjar a la vista, i el dels armaris estava intacte. La punyetera rata devia d’haver-se passejat per tota la casa cercant aliment, i per això havia deixat rastre als llocs més inesperats, en lloc de fer-ho pel terra. Seria cosa de comprar un parell de rateres, i esperar a veure si picava, encara que probablement ja deuria haver marxat.

ESTRANYES VISIONS NOCTURNES
De cara a la nit, i amb les llums de casa enceses, em vaig posar a llegir al sofà, però no em concentrava, la vista em feia com una mena d’ombra estranya, com si als ulls tingués una taca. Em vaig aixecar i vaig anar al lavabo a rentar-me la cara, a veure si em passava.

APARICIÓ DE LA BÈSTIA
Amb la cara ben fresca, estic sortint del lavabo quan noto un projectil negre que ve ràpid cap a mi. Tanco amb força la porta. Obro de nou, ara només tres dits, i veig la cosa negra voladora passejant-se amunt i avall pel passadís. Crido, se’m posen els pels de punta, la pell de gallina, el cor a mil: és un rat-penat, que escampa les ales per tota ma casa donant-se cops aquí i allà. L’animaló segurament deu estar desconcertat i desesperat per sortir, però jo els tinc una mena de por atàvica i m’agafa el pànic, el veig com un monstre, un vampir xuclasang que se’m tirarà a sobre i em deixarà la marca dels seus ullals i les seues urpes de per vida.
“Afortunadament, estic al lavabo i aquí no pot entrar”, penso. Però com escapar? La finestra és massa petita, només puc sortir per la porta. Torno a entreobrir-la, i torno a tancar-la de cop, cridant. Estic tremolant de por, no soc capaç de sortir del lavabo, els pocs metres que hi han fins arribar a la porta del carrer em semblen impossibles de recórrer sense ser atacat.
Al lavabo no hi ha telèfon. Ni llit. Ni menjar. Penso que no sobreviuré, passats uns dies els bombers tombaran la porta alertats pels veïns que hauran ensumat l’olor del meu cadàver, i em trobaran ajagut a terra, inexplicablement mort.
Passats uns minuts, em tranquil·litzo una mica i em nego a acceptar un the end tan ridícul. Torno a entreobrir la porta, i de nou em torna el pànic. Una i altra vegada. Passada ben bé una horeta, decideixo jugar-m’ho tot: em tiraré la tovallola de bany per damunt (no tant per que no em toqui el rat-penat, sinó més aviat per no veure’l) i sortiré cridant (per allò que expliquen d’aquestes bèsties, que tenen una mena de radar sonor) cap a la porta de casa.

CAMÍ DE LA SALVACIÓ
Compto fins a tres, però no em decideixo. Compto fins a deu, i tampoc. Finalment, em poso a cridar aaaaah i obro la porta del lavabo i segueixo cridant AAAAAH cada cop més fort mentre surto amb la tovallola embolicada al cap, corrent mig ajupit i sense visió cap a la porta del carrer. Deuen ser uns tres o quatre metres, però se’m fan eterns. Xoco, AAAAAH agafo les claus AAAAAH i surto. Ja a fora, em trec la tovallola de sobre però fins passat mig minut no me’n adono que encara estic cridant AAAaaah i per fi paro.
Estic suant, tremolant, amb el cor desbocat, però salvat. Per fi. No moriré al lavabo de casa.

DE FORA VINDRAN QUE DE CASA ET TRAURAN
Però ara se’m presentava un nou problema, ja que tampoc tenia clar com entrar de nou a casa. Em vaig treure del cap la idea d’avisar als bombers o a la policia, se’m riurien a la cara.
Tot plegat era patètic, però a mi no em feia gràcia: el meu pànic és visceral, que hi farem, i no el puc dominar.
Era ja passada la mitjanit, els veïns probablement estaven dormint, i jo estava col·lapsat: aconseguiria algun cop foragitar el rat-penat? Pensa, home, pensa.
(Continuarà)

16 comentaris:

  1. Terrorífic (pel rat penat).

    I bon any, Leb, que encara no ens havíem "vist"!

    ResponElimina
  2. Un altre dia pots fer-me un truc, perquè estic avesat a tractar aquests simpàtics animalons.
    No et voldria veure a la sala terminal de l'Avenc del Daví, on hiverna la major colònia de rat-penats de cova d'Europa... Ah! aquell mantell viu que recobreix tot el sostre.
    Saps que els rat-penats són els únics mamífers amb uns mascles de mamelles plenament funcionals, i que comparteixen l'alletament dels petits?
    Imaginat el mite del vampir segons aquest reajust biològic.

    ResponElimina
  3. El que has de fer en aquest cas és trucar als agents rurals i et treuen el muricec ràpidament de casa.
    Ja veig que no et podré convidar mai a la meva casa d'Alpens, en tinc uns quants a cada habitació.
    Girbent, no sé si ets espele, però jo també he passat bones estones a la sala terminal de l'Avenc del Daví.

    ResponElimina
  4. Nosaltres, amb els nens, en vam tenir adoptat un, pobret. Se'ns va morir i vam tenir un disgust de ca l'ample. Així m'agrada! sort en tindrem quan vinguin "els dolents" amb valents com tu! :) hòmens! :P

    ResponElimina
  5. Per cert: ben tornat i bon any! :)

    (uuuuuuuuuuhhhhhhh zóc un vampiddddddddd hihihi)

    ResponElimina
  6. Benvingut, si és que ja has arribat, i bon any !
    Sembla que el final de la història serà. . . haver superat pors?
    Pot ser problable que ara si mai et troben mort amb un atac al cor, serà davant l'ordinador, amb les mans enganxades al teclat, per la teva dedicació plena a preparar-nos blocs.
    Seria igual de patètic, però no deixis de fer-ho, aconsegueixes, fer-nos somriure i riure de debó!
    Que siguis molt feliç!

    ResponElimina
  7. Allau, content de retrobar-te i de rellegirte!El meu incident amb el rat penat jo el qualificaria més que de terrorífic, de patètic, pèro és el que hi ha.

    ResponElimina
  8. Girbén, gràcies per l'oferiment, ho tindré present si l'intrús torna a fer acte de presència ;)
    Igual si me'n vaig a l'Avenc del Daví, se'm passa de cop el pànic als rats penats.
    El que no acabo d'imaginar-me és a Bela Lugosi amb mamelles.

    ResponElimina
  9. Carles, jo tinc també una família der rats penats a les golfes, però allà ells fan la seua vida i jo a dins de casa la meua. El problema és quan ens creuem (he vist massa pel·lícules de por).
    Per cert, quan reprens el Gabinet negre? Tinc mono!

    ResponElimina
  10. Clídice, feliç de rellegir-te i de rebre les teues conyes!
    L'únic vampir que em fa somriure és la Rita Pinyada, que és de paper i és bona noia.

    ResponElimina
  11. Lebla, si passes pel meu bloc veuràs que he fet una entrada sobre ratpenats. Al capdavall hi ha tot d'enllaços que expliquen les seves rareses... et recomano la del seu comportament sexual. Hi somiaràs!

    ResponElimina
  12. Girbé, és alucinant el que acabo de llegir sobre els rats penats, en especial el seu comportament sexual, i el tema de la possible autofelació! Gràcies per la recomanació!
    Al final, aconseguiras que em caiguin bé i tot (fins que torni a veure una pel·li de vampirs)

    ResponElimina
  13. Leblansky,
    Ben retornat. Per cert, quan parles de la Bèstia... a qui et refereixes, a la ratapinyada o al de la tovallola?

    ResponElimina
  14. Galderich, bon any! La bèstia no ho sé ben bé qui era, però t'asseguro que el pobre rat penat devia estar tan o més cagat de por que jo en veure aquella tovallola vermella corrent per tota la casa i fotent crits.

    ResponElimina
  15. M'he fet un bon tip de riure, i això que encara no he llegit la continuació!!!
    Jo vaig anara l'Avenc Daví quan era adolescent, en la meva etapa espeleològica, vam anar a filmar-los, a fer-ne una mena de reportatge. No va passar mai per la televisió, em temo.
    I un cop em va passar com tu, que em van entrar a casa...
    A mi els rats penats em cauen simpàtiques, malgrat les etiquetes negatives que porten a sobre.
    Vaig a veure com continua l'aventura...

    ResponElimina