LA DESAPARICIÓ DE L’ELENA .DRAMA EN DOS ACTES I FINAL INESPERAT (i III)

FINAL INESPERAT
X
Però poc a poc, l’estrany gemec de la Carme es definí clarament com una rialla, encara que acompanyada de llàgrimes d’emoció. La meua cara era el cànon de la perplexitat.
-Saps quin dia és avui? –em preguntà amb un somriure a la cara.
-Sí, dilluns 11 d’octubre- li vaig respondre, sense entendre a què venia això.
-Doncs és dia laborable, i l’Elena no ha fet pont. Recorda-te’n que ens ho va dir, i que es queixava que nosaltres teníem festa i ella no.
I aleshores es van encendre els llums, i ens vàrem imaginar a l’Elena, tota un noieta responsable i eixerida, sortint de casa amb la seua bossa penjada del braç, tancant bé la porta després de fer-li un parell de festes al gos, i esperant pacientment el transport que, com cada dia laborable, la porta a Vilassar de Dalt, on hi ha els tallers ocupacionals.
XI
Aquella tarda, quan l’Elena tornà a casa, es queda una mica sorpresa: la seua mare, ja carinyosa de per si, li estava donant més petons i abraçades del que era habitual.
La filla mirà a la mare amb aire reflexiu.
-Mama, aprofitant que demà tinc festa, me’n vaig a escriure aquella història tan llarga que et vaig explicar que se m’havia acudit. Però si et passa alguna cosa i vols que en parlem, ja saps que sempre pots comptar amb mi, que jo ja soc gran.

INTERMEZZO

No faltaré a la meua paraula: he programat el final del relat per que es publiqui avui a les 19:00.
Però m’agradaria fer algunes consideracions sobre el que, a més de ser una narració amb certs tocs literaris –es fa el que es pot- d’uns esdeveniments que realment varen succeir, també pretenia ser un joc detectivesc, i no precisament a l’estil de l’Agatha Christie –l’obra de la qual detesto, ja que és truculenta i no permet mai al lector un procés deductiu capaç de portar-lo a la resolució de l’enigma proposat en cada novel·la- sinó del meu estimat Poe i el seu Auguste Dupin.
Com a bon detectiu, Dupin fa servir la intel·ligència, però també la intuïció i l’erudició per resoldre els casos que li plantegen. I com a bon escriptor d’aquest tipus de narracions, Poe dona al lector les pistes suficients per tal que, si fa servir les habilitats de les que el seu personatge protagonista està tan ben dotat, pugui resoldre l’enigma. Difícil, però no impossible
En el cas de la desaparició de l’Elena, he intentat no amagar cap carta a la màniga, i fins i tot he anat donant algunes pistes extra (de fet, ahir a les 20:41 la Mònica J va trobar la solució, per la qual cosa vaig amagar el seu comentari).
Faig un repàs:
1.Els fets descrits varen succeir a Dosrius el matí de l’11 d’octubre d’aquest any.
2. Queda constància expressa que l’Elena no hi era a casa quan la seua mare va anar a donar-li el bon dia.
3. Tampoc hi era a casa dels veïns.
4. Encara que en principi no ho havia dit, mentre responia els comentaris he deixat entreveure que tampoc hi era a la fleca.
5. Queda també constància expressa que a l’habitació de l’Elena no hi eren ni la seua bossa de mà ni el seu portamonedes.
6. En les respostes als comentaris he descartat qualsevol solució fantàstica a l’enigma –del tipus extraterrestres, vampirs i similars.
7. També als comentaris he descartat l’argument del somni.
8. I finalment, he qualificat d’inesperat el final de la història.
Amb totes aquestes pistes, repto a l’hàbil i perspicaç lector a que descobreixi, abans de les 19:00 d’aquesta tarda, la solució a l’enigma.
Dissortadament, i per motius de feina, no podré respondre a cap comentari fins les 18:00, aproximadament. Però el repte hi és.

LA DESAPARICIÓ DE L’ELENA .DRAMA EN DOS ACTES I FINAL INESPERAT (II)

ACTE SEGON
VII
La Carme em telefonà explicant-me el cas, i jo vaig intentar tranquil·litzar-la, fent li veure que l’Elena potser havia marxat a cal Josep-Lluís i la Mari Carmen per esmorzar amb ells, que la cuiden molt bé i li preparen alguns dels seus àpats preferits.
-L’Elena mai no faria això sense avisar-me –va ser la resposta de la Carme- però tens raó, és la única explicació lògica que se m’acut. Vaig a telefonar al Josep-Lluís.
En Josep-Lluís no agafava el telèfon,de manera que decidírem anar a sa casa per sortir de dubtes, convençuts que allà hi trobaríem a l’Elena menjant-se un entrepà gegant de ves a saber què.
La decepció: en Josep-Lluís i la Mari Carmen no hi eren a casa, ni ells ni el seu cotxe.
VIII
Tant la Carme com jo ens varem començar a fer una pel·lícula, una història que per impossible que semblés podria estar passant. Ni un ni l’altre ho volíem dir en veu alta, però ens temien el pitjor.
IX
Ens varem donar una darrera oportunitat: aniríem a la fleca, no fos cas que a l’Elena la gana se li hagués despertat de forma abrupta i sense dir res a ningú hagués sortit a comprar-se una bona dosi de bollicaos, tigretons o d’altres similars. Si no fos així, caldria pensar en trucar a la policia.
Mentre recorríem –amb pas ràpid, quasi volant- el parell de carrers que van de casa la Carme a la fleca, un i altra no deixàvem de fer-nos interrogants en veu alta, sense donar crèdit al que ens estava succeint: res tenia sentit, cap peça encaixava bé, tot semblava estrany i aliè.
De sobte, la Carme feu un xisclet, s’aturà en sec i es deixà caure a terra. Començà a fer un estrany gemec, com un sanglot de desesperació.
Jo la mirava i pensava que s’havia enfonsat, que el que estava succeint l’havia trasbalsada fins al punt de deixar-la sense esma ni per caminar.

LA DESAPARICIÓ DE L’ELENA .DRAMA EN DOS ACTES I FINAL INESPERAT (I)

ACTE PRIMER
I
A la Carme el cor quasi li va deixar de bategar: l’Elena, la seua filla, no hi era a casa.
II
La seua minusvàlua psíquica no li ha impedit mai a l’Elena ser una de les persones més felices i rialleres que he conegut. Frueix de la lectura i, en especial, de l’escriptura, i li agradaria dedicar-s’hi. La seua passió és escriure relats i explicar-los a qui es presti a escoltar sense massa interrupcions, tot i que accepta gustosa qualsevol consell que se li doni.
III
Casolana fins la medul·la, en fer els 18 anys l’Elena li va demanar a la seua mare que confiés en ella, i que li permetés quedar-se sola a casa sense temor, que ella era molt responsable i sabria cuidar-se bé; i si sorgia algun problema, ja telefonaria; i si el telèfon no funcionava, ja sabria ella anar a cal Josep-Lluís i la Mari Carmen, que són veïns i coneguts de tota la vida.
Així que des de fa ja mesos, la Carme ve a dormir amb mi els caps de setmana: li deixa a l’Elena el seu sopar a punt, li fa un petonet i s’acomiada fins al matí següent. I l’Elena se sent feliç en ser tractada com una persona adulta i responsable.
IV
En més d’una ocasió, el telèfon de ma casa ha sonat en plena nit: l’Elena teia mal de queixal; o estava tronant i tenia por; o simplement havia tingut un malson i necessitava comentar-ho. Cap problema: en menys d’un minut la Carme es presentava a sa casa –vivim un al costat de l’altre-, li feia un petonet a la seua filla, i tot tornava a estar com cal.
V
El passat pont del 12 d’octubre l’Elena estava feliç com sempre, o encara una mica més, que a ella –com a tothom- li agrada tenir festa i no haver d’anar als tallers ocupacionals. Ens va explicar que havia ideat una història llarguíssima que aprofitaria per escriure aquells dies festius.
I com cada cap de setmana, la Carme li va deixar a l’Elena el seu sopar a punt, li va fer un petonet i s’acomiadà fins al matí següent. I l’Elena es va sentir feliç en ser tractada com una persona adulta i responsable.
VI
El matí del dilluns, la Carme va entrar a casa -la porta ben tancada amb clau, el gos fent guàrdia- xiulant una cançó, va anar directament a la cuina i es va posar a preparar l’esmorzar, mentre cridava a la seua filla.
Però passaven els minuts i l’Elena no venia. La seua mare va pensar que se li haurien enganxat els llençols i va anar a despertar-la. El llit estava buit, així que devia ser al lavabo. Però no, tampoc hi era allà. Ni al menjador, ni a la terrassa, ni al jardí, ni a cap altre lloc de la casa.
La Carme sap bé que l’Elena no marxaria mai sola, però el cert és que allà no hi era. Revisà l’habitació a la recerca de pistes, i descobrí que la bossa de mà i el moneder de la seua filla no hi eren, ni tampoc el seu clauer amb les claus de casa, i que l’ordinador estava tan fred com el llit, la qual cosa indicava que l’Elena, tot i haver-se aixecat feia estona, no s’havia posat a escriure ni a veure cap peli en el seu portàtil, que era el que més li agradava fer, junt amb la lectura, només llevar-se.
Aleshores va ser quan a la Carme el cor quasi li va deixar de bategar: l’Elena, la seua filla, no hi era a casa. Va seure per reflexionar. Això no podia estar passant, era impossible.

PASSAT RECENT

Un Elvis Costello més acústic i country que mai va gravar Secret, Profane & Sugarcane, on amb l’ajuda de T Bone Burnett, Lou Reed, Jim Lauderdale i altres grans de la música, ens parla de camps de cotó, tràfic d’esclaus, vaixells a vapor navegant pel Mississipi i altres temes que repassen el dia d’ahir de la història nord-americana.
El primer clip és un vídeo promocional amb una deliciosa animació.



El clip promocional és un bon aperitiu de cara al segon vídeo, que és la interpretació en directe de Suphur to Sugarcane. Quin gran músic és l’Elvis Costello!

La il·lustració que encapçala aquest post és una de les moltes que hi ha al cedé, i és del genial Tony Millionaire: un altre motiu per tenir aquest disc.

ARRÒS AMB CAMAGROCS I QUATRE FORMATGES

Aquest és un plat ben senzill i força econòmic, ara que els camagrocs van a bon preu.
La Carme i jo en varem comprar mig quilo diumenge passat al mercat de carrer de Dosrius, i els varem cuinar el mateix dia. La preparació és la següent:

1. Es netegen els camagrocs, i un cops ben eixuts es posen a sofregir amb oli d’oliva i sal.

2. S’afegeix l’arròs, que també s’ha de sofregir una mica (si es vol, junt amb l’arròs es poden posar a sofregir unes gambes pelades per donar-li un toc mariner) i es posa l’aigua (potser també brou vegetal), en la proporció de dos per una d’arròs.

3. Quan ja està quasi a punt, posem els quatre formatges, que poden ser qualsevol dels que tinguem a casa.

4. Passats tres minuts, parem el foc, deixem que reposi una mica i ja podem escudellar.

Així de ràpid i senzill. I ens va quedar molt bo!

EL DIA QUE EN GALDERICH VA ESTAR A PUNT D’ENFONSAR MACDONALS

I
Tinc la sort d’haver presenciat en directe com, amb un simple gest, en Galderich va estar a punt d’enfonsar per sempre més la cadena de menjars ràpids MacDonals. Jo hi era.

II
Va passar el 28 d’octubre de 1983, quan una colla d’amics vàrem anar a un Macdonals i ens posar a fer cua per fer la nostra comanda de menjar.
Quan li va tocar el torn a en Galderich, aquest, amb el seu característic somriure als llavis, va demanar Rosquilletes Macdonalandia.
La dependenta li va fer repetir dos cops la comanda, al·legant que no ho entenia bé. A la tercera, es va excusar i va anar a cercar l’encarregat, qui va fer-li de nou repetir a en Galderich la comanda.
-Voldria Rosquilletes Macdonalandia, si us plau –feu en Galderich, sense perdre el somriure.
L’encarregat se’l va mirar bé, i després de comprovar que no li estaven fent burla ni era un programa d’aquells de sorpresa oculta, va demanar temps mort, va oferir-li a en Galderich una Cocacola gratis mentre el feia seure, i se’n va anar a la cuina.
Passat un bon quart d’hora, va reaparèixer amb una bossa de cartró a les mans, a l’interior de la qual hi havia un parell de rosquilletes ficades en bossa de plàstic. La resta dels dependents miraven amb respecte la bossa, portada amb les dues mans per l’encarregat, que avançava pausadament mentre un raig de llum, que s’havia filtrat miraculosament per una mínima escletxa al sostre de formigó del centre comercial on estava ubicat el restaurant, il·luminava l’escena.
Es feu el silenci mentre en Galderich obria la bossa amb les rosquilletes. Els amics no sabíem massa bé cap a on dirigir la mirada, i optarem per seguir menjant la nostra hamburguesa fent com que no passava res, tot i que de reüll no podíem deixar de contemplar l’escena.
En Galderich s’acostà una rosquilleta als llavis, la mossegà, i somrigué.
-Ah, és bona, m’agrada, demà en demanaré més!
L’encarregat es posà les mans al cap, i amb cara d’horror s’atansà al telèfon del restaurant i inicià el que seria un dels episodis més dramàtics de la cadena Macdonals.

III
Els telèfons dels grans caps de la multinacional del menjar ràpid treien fum, però ningú aconseguia trobar una solució.
El problema era el següent: les Rosquilletes Macdonalandia eren un dels primers productes que Macdonals havia fabricat, però feia més de deu anys que ningú en demanava. Per qüestions de màrketing, no s’havien tret del llistat de productes a la venda, i cada restaurant en tenia una de bosseta, a mena de relíquia. La data de caducitat de totes les bossetes era la mateixa: 28-10-83, és a dir, aquell mateix dia.
El més greu era que aquestes rosquilletes feia també anys i panys que ja no es fabricaven, tot i que Macdonals garantia que qualsevol producte a la venda seria subministrat, si no al moment, sí en un termini inferior a 48 hores.
Però això resultava impossible: costaria una fortuna reiniciar la fabricació d’aquestes rosquilletes sense cap sortida comercial. Tampoc es podien fer servir cap de les actualment existents, ja que totes caducaven.
Hi havia, però, un parell de camins possibles: el suborn i l’amenaça.

IV
Aquells que coneixeu en Galderich sabeu que és un savi despistat que viu en una altra dimensió, de manera que no es va assabentar del suborn ni de les amenaces. La multinacional va treure les seues conclusions: allò era un atac frontal del seu principal competidor, en Burguerking.
Calia reaccionar ràpid, o tothom sabria que Macdonals tenia a la venda un producte fantasma: segur que en Galderich era l’avantguarda dels milers de persones que, pagades per la competència, demanarien Rosquilletes Macdonalandia i farien saber que no n’hi havia, o que estaven caducades.

V
La única possibilitat era canviar tots els cartells anunciadors de menús dels restaurants Macdonals de tot el món. I s’havia de fer en una nit.
La operació va costar una fortuna, però es dugué a terme amb èxit, i al dia següent no quedava ni rastre de les Rosquilletes Macdonalandia.

i VI
El mes passat, quan en Galderich va anar al Macdonals –no havia tornat des d’aquell 28 d’octubre del 83-, es va quedar pensatiu davant del mostrador, sense saber ben bé que volia demanar per menjar.
El dependent, una mica mosquejat, estava esperant la comanda, però en Galderich, intentant recordar quelcom, va interrogar-lo.
-No teniu un producte que es deia Galetes Disneylandia, o quelcom així?
-No senyor, d’això no n’hem tingut mai- respongué el dependent.
Però jo, que hi era amb en Galderich aquell 28 d’octubre, sé tota la veritat.

EL DIA QUE LALI PUNA VA PERDRE EL CAP I LEBLANSKY VA DEIXAR SORTIR EL PEIXET

Com que ara la moda és menysprear la indietrònica, avui penjo un vídeo de Lali Puna, un dels grups més representatius d’aquesta tendència musical. Teclats,veu i electrònica es combinen perfectament en les suaus melodies del darrer cedé del grup, Our Inventions.
That day és la cançó triada per la casa discogràfica Morr Music –bressol de la indietrònica- per presentar-la en un bonic vídeo de difusos dibuixos animats.
Lali Puna, indietrònica, delicatessen.

LA LLUM ELÈCTRICA NO TÉ ENTRELLAT

Ahir en llevar-me del llit em vaig trobar amb la desagradable sorpresa que no tenia aigua calenta (adéu dutxa relaxant) ni pressió a les aixetes (la bomba no funcinava) ni llum a la meitat dels endolls.
Vet aquí el motiu: al quadre de llums, un dels dos fusibles principals havia saltat, probablement a causa del temporal de vent i pluja que va fer tota la nit. El problema és que el fusible en qüestió no volia tornar al seu lloc, i saltava constantment. Les peripècies que estic passant per descobrir el motiu són penoses, i a hores d’ara encara no el sé.
Coses de l’electricitat. Coses de la llum elèctrica. Coses de Fecsa-Endesa (tremoleu, ciutadans!).
A Xàbia els meus avis taral·lejaven una cançoneta que es veu que era molt popular quan van instal·lar l’ il·luminació elèctrica als carrers. Feia referència a dos dels prohoms del poble, el tio Pep de Sarró i el tio Serrat el de les gasoses. La cançó diu així:

"La llum elèctrica no té entrellat,
Si no l’apaguen mata a Serrat,
La llum elèctrica no té raó,
Si no l’apaguen mata a Sarró.
Pep de Sarró és un animal
i no es vol creure que la llum fa mal,
Pep de Sarró fa revolantins
Per les finestres i per dalt dels fils"

El meu fragment preferit és aquell tan simpàtic de la llum elèctrica no té raó. D’aquí a l’Aufklarung només hi ha un pas.

ELS PROPERS 10 LLIBRES QUE LLEGIRÉ

Visitant la nova imatge del Tirantloblog i la llista dels darrers llibres llegits pel seu autor, es va despertar la meua passió per les llistes i classificacions, i em vaig posar a fer la meua pròpia, però amb els llibres que m’he acabat de comprar i que tinc previst llegir, tot i que sé que molt probablement aquest a previsió canviarà a partir del meu estat d’ànim, noves adquisicions, recomanacions i altres elements força aleatoris.

1. La casa de los siete tejados, d’en Nathaniel Hawthorne.
Un clàssic de la literatura nord-americana recomanat per Poe i Lovecraft que jo sempre posposava i que finalment m’he decidit a llegir (vaig per la pàgina 153). Hawthorne fa una anàlisi mil·limètrica dels personatges que protagonitzen aquesta novel·la que transcorre en una casa que, des de la seua construcció al segle XVII, sembla portar l’infortuni als seus habitants, tots ells del llinatge dels Pyncheon. 2. Pasando fatigas, d’en Mark Twain
M’ho penso passar d’allò més bé llegint les aventures d’en Mark Twain recorrent 3000 km durant set anys, des de Saint Louis a Virgínia, fent la ruta de la febre de l’or. 3. Evolución, d’en Richard Dawkins
La recomanació de l’Allau al seu bloc The Daily Avalanche i l’admiració que sento per l’obra de Dawkins m’han fet comprar aquest Evolución, que em proposo llegir aviat. 4. Kick-Ass, d’en John Romita Jr. i Mark Millar
John Romita Jr és un dels meus dibuixants preferits de superherois, i el seu Daredevil –amb un guió molt bo de l’Ann Nocenti- és un dels còmics que més m’han agradat. Aprofitant l’estrena de la pel·li basada en el còmic, s’ha publicat aquest Kick-Ass que no sé si serà del meu gust, però més enllà del guió, confio en la bona mà d’en Romita. 5. Minibíblia en imatges, de Soledad Bravi
La meua amiga Laura, sabedora de la meua passió per les imatges, em va obsequiar fa poc aquest curiós llibre, dirigit en teoria als més petits per tal d’introduir-los al món de la Bíblia. Donada l’estructura del llibre, a base d’imatges i un concís peu de pàgina, dubto que cap nen pugui entendre res a no ser que sigui un expert coneixedor de la història sagrada cristiana, però en canvi serà un plaer la seua visualització. Per a mi a estat una descoberta, ja que no coneixia l’obra de Soledad Bravi, il·lustradora que habitualment publica a França. 6. Guía para viajeros inocentes, d’en Mark Twain
Una altra proposta de l’Allau que penso llegir, tot i les 621 pàgines que té el llibre i que d’entrada tiren enrere. És Mark Twain, m’agraden els llibres de viatges i aquest ve molt ben recomanat. 7. Els cartells més petits del món, d’en Santi Barjau i Víctor Oliva
La col·lecció de cartells publicitaris en format segell, propietat del col·lega Mironet du Bois, veu la llum en una edició acuradíssima. Una petita joia bibliogràfica. 8. La teoria del todo, de Stephen Hawking
Un llibre de divulgació científica que recull set conferències que Hawkins va donar sobre l’origen de l’Univers. Pot estar bé. 9. El jardín de los suplícios, d’Octave Mirbeau
Tinc moltes esperances dipositades en aquesta obra de Mirbeau que en el moment de la seua publicació va ser titllada d’immoral i depravada.
La seua dedicatòria,
“A los Sacerdotes,
A los Soldados,
A los Jueces,
A los Hombres,
Que educan, dirigen, gobiernan a los hombres,
Dedico estas páginas de asesinato y sangre”
és molt prometedora. 10. NonNonBa, d’en Shigeru Mizuki
M’agraden les històries de fantasmes, en especial les dels relats gòtics i les japoneses. Aquest manga de Shigeru Mizuki fa molt bona pinta, i el fet d’haver estat premiat al Saló d’Angoulême com el millor àlbum és un bon aval. Aquests són, en teoria, els llibres que llegiré les properes setmanes, però dubto que acabi seguint l’ordre exposat, i a més, si algú s’anima a fer pública la seua previsió de lectura, segur que farà canviar la meua llista.

PERFUM MINIMALISTA

Teclats sense caixa de ritmes, veus que s’arrosseguen, minimalisme càlid, lament emocionat, lletres que parlen de tristesa i desesperació. I amb tot, l’escolto una i altra vegada i em fa sentir bé i m’incita a veure les coses amb la delicadesa necessària per poder fruir de les espurnetes que produeix un somriure, una mirada o una carícia.
Learning és un disc intimista de Perfume Genius, del qual penjo el tema homònim interpretat en directe.

FIGUES DE FIGUERA ALIENA

Les darreres neus van desarrelar un dels pins dels veïns, i això ha permès que la seua figuera, que llinda amb ma casa, creixi més ufana que mai i envaeixi amb les seues branques un petit reducte del meu jardí.
Fa unes setmanes, la Carme i jo ens varem adonar del cas i de la gran quantitat de figues que estava fent, moltes de les quals només es podien collir des de ma casa. Vam cridar als veïns –el Pedro i l’Anna Maria, una parella encantadora que fa poc que acaben de tenir un bebè- per dir-los que nosaltres ens encarregaríem de collir-les i que els hi passaríem, però per a sorpresa nostra, ens varem comentar que a cap dels dos els agraden les figues, i que en collíssim tantes com ens vingués de gust, que ells les deixaven perdre cada any!
Així que ara, a més de les figues que ens regalen altres veïns que tenen també figuera, nosaltres ens dediquem a robar-ne –amb permís dels amos-, que això és el que els hi dona aquell gust tan especial.

[anotació a peu de post: els caps de setmana, la Carme i jo ens fem per esmorzar unes torrades amb formatge fresc i figues acabades de robar, i puc ben assegurar que és una manera ben dolça de començar el dia]

L'AVI MARIANO I L'INFERN

Encara no devia tenir jo deu anys quan l’avi Mariano va morir, però me’n recordo molt bé dels seus dits grocs de fumador de tabac embolicat amb paper de fumar i saliva, les seues ulleres amb el vidre dret enfosquit i la seua veu rogallosa però melòdica que taral·lejava cuplets, tangos i sobretot, sobretot, el Rascayú, cançó de contingut fúnebre i sinistre però amb un ritme tan alegre i ballable que la mort i els cadàvers de que en parla la seua lletra resulten simpàtics i la mar de trempats.
L’avi Mariano era mariner de barca de bou, d’aquells que es lleven a les cinc de la matinada per anar a la mar i tornen a port passades dotze hores. Subhastat el peix, se’n anava a beure, a fumar i a jugar a les cartes amb els amics i coneguts –és a dir, amb tota la resta de pescadors del poble- i tornava a casa quan veia que l’alcohol podia començar a fer-li males passades, que no es podia permetre el luxe d’emborratxar-se –mai no ha va fer, segons explica ma mare-, que era vidu i havia de fer el sopar per als cinc fills que tenia.
És clar, quan jo el vaig conèixer, l’avi gairebé no podia caminar, l’alcohol li estava estrictament prohibit pel metge i les cartes les tenia guardades i només jugava en contades ocasions, quan venia a veure’l algun dels seus amics; en canvi, i afortunadament pel meu avi, en aquella època el tabac encara no s’havia anatemitzat.
En més d’una ocasió, quan el mossèn venia a casa a visitar-lo -als pobles petits era costum que el mossèn anés a veure a la gent gran- jo els sentia com discutien, i com el meu avi defensava que l’infern era el lloc ideal per retirar-se. El mossèn s’encenia, s’escandalitzava i el renyava, però l’avi Mariano es mantenia en la seua tesi i l’argumentava de manera convincent, explicant que a l’infern van els bevedors, els jugadors de cartes i les xiques guapes dels cabarets, que sempre acaben traient-se la roba degut a la calor que fa allà baix.
Quan el mossèn marxava empipat, l’avi Mariano, tot cofoi, es liava una cigarreta, es reclinava al balancí i començava a taral·lejar el Rascayú.

10 %

Els Mimicking Birds inclouen en el seu primer cedé algunes delicatessen que van més enllà dels topics folk, i un exemple és aquesta deliciosa 10 %, amb unes veus que se superposen i un piano que apareix passat el primer minut i que aporta subtils pinzellades melòdiques.

Per escoltar-la una i mil cops, i no cansar-se.
Ah, i el vídeo, ni mirar-lo: és una imatge fixa.

QÜESTIÓ DE MALNOMS

Abans als pobles era un costum pèssim, però inevitable, el de posar malnoms a les persones, i jo no me’n vaig lliurar.
Als pocs dies de començar a l’escola, ja en tenia un: madera. Feia referència a la professió del meu pare i d’una part de la família, que eren calafats, però a mi no em va fer cap gràcia –per això me’l van posar, és clar- i donava empentes i trepitjava a qui me’l deia.
La tradició dels malnoms a l’escola imposava que aquests havien de ser femenins, ja que això se suposa que afegia un element més de menyspreu i de burla, però en el meu cas vaig tenir sort, ja que d’entrada madera era femení, i francament, ara que ho penso, madero m’hauria agradat menys encara.
Total, que un dia algun nen de la classe devia d’estar molt enrabiat amb mi, i em va començar a dir madera, i com que jo no li feia massa cas, va aixecar la veu i, amb tot el seu ímpetu ofensiu, em va titllar de madera negra.
Aquest adjectiu em va arribar a l’ànima, va tocar os, em va remoure l’estomac, va treure la bèstia que portava a dins, i amb tota la força que tenia de nen petit de sis anys, li vaig engegar una empenta tan forta que el vaig tombar a terra. El meu company d’escola s’aixecà i, més enrabiat encara, va seguir titllant-me, a crits, de madera negra.
Jo no ho podia suportar, i quan el mestre va acostar-se a nosaltres per esbrinar què havia passat, vaig justificar la meua acció:
-És que m’ha dit madera negra!
El mestre no acabava d’entendre tot aquell enrenou. Fins i tot li feia una mica de gràcia, i intentant posar pau, va voler treure-li foc a la cosa.
-No veig què té de dolent que t’hagi dit madera. No és cap cosa ofensiva, això. El teu pare i el teu avi bé treballen amb ella –raonà el mestre.
-No, si jo no em queixo per que em diguin madera –vaig contra argumentar-, però és que ell m’ha dit madera negra!
-I quin problema hi ha en que la fusta sigui negra? –replicà el mestre.
-Doncs que està cremada! Que no ho entén? La madera negra és fusta cremada, socarrada, és carbó! –i dient això, vaig arrencar els plors.
El mestre, absolutament perplex, va dir quatre coses per dissuadir-nos al meu company i a mi de la nostra batussa particular, i se’n va anar pensant que els nens cada dia resultaven més complicats.
El més curiós és que el meu company, al dia següent, em va demanar perdó per haver afegit l’adjectiu negra al malnom, i em va prometre que mai més m’ho tornaria a dir, que madera ja estava bé, i que entenia el meu cabreig i que no em preocupés, que si calia fins i tot ell m’ajudaria a estomacar al nen que se li acudís tractar-me de madera negra. I certament, ningú m’ho va tornar a dir.
Coses de nens.

UNA DECISIÓ

He decidit que el dia 29 faré vaga. He tingut temps de sobra per pensar-ho, i després de revisar els principals motius en contra –tan àmpliament difosos per uns quants mitjans de comunicació, amb l’excusa de donar informació- em mantinc en la meua decisió.
Faig una anàlisia d’aquest motius:

-Aquesta vaga no servirà per res, ja que el govern no es farà enrere
La segona part de l’enunciat em temo que és certa, i que per molt massiva que sigui la participació, no hi haurà canvis. Però la vaga pot servir per frenar noves mesures que vulnerin encara més els drets i el sou dels treballadors, i és necessària per deixar ben clar el desacord absolut amb aquestes mesures.

-Sense aquesta reforma laboral no serà possible sortir de la crisi
Absolutament fals. La crisi no ha esta provocada per cap dels ítems que els governs –França, Alemanya, Gran Bretanya, Grècia...- estan retallant als treballadors: res a veure amb l’edat de jubilació, ni amb els dies a comptar per acomiadament improcedent, ni amb els sous dels funcionaris, ni amb res de tot això. La forma més racional de sortir de la crisi és fer canvis importants en el sistema capitalista actual, i aquests canvis no han d’anar en la direcció dels proposats.

-Si faig vaga, m’arrisco a que m’acomiadin
És un risc, però amb les retallades que proposa el nou decret sobre acomiadament improcedent, si em volen acomiadar, ho faran tan si faig vaga com si no. I la vaga és un clar posicionament en contra d’aquestes retallades.

-Fer vaga farà que em descomptin una part del sou, per no haver treballat aquest dia
Aquests diners perduts dolen, però acceptar sense protestes una retallada de sou com la que han sofert els funcionaris és donar el vist i plau a futures mesures d’aquest tipus.

-La vaga està manipulada pels sindicats, que fa dos dies pactaven amb el govern i ara ja no els interessa per motius polítics
Els sindicats són associacions de treballadors, i ara mateix, l’únic recurs que ens queda davant les retallades de drets i sou que ens venen a sobre. Algú dubta que les darreres mesures preses pel govern de Zapatero per fer front a la crisi no han estat dictades pels organismes –FMI, banca, multinacionals...- que vetllen per la bona marxa del capitalisme? És clar que en els sindicats, com a tot arreu, hi ha aprofitats i xoriços, però si algú s’ha destacat per defensar els drets dels treballadors són els sindicats: d’aquí els atacs i el desprestigi del que darrerament són objecte per molts mitjans de comunicació al servei del món empresarial (cal dir noms?).

-Els qui faran vaga al final seran quatre gats
Si jo no en faig, en lloc de quatre en seran tres. I amb aquest plantejament com a punt departida, encara estaríem treballant 12 hores diàries sense vacances i les dones no tindrien dret al vot, per posar dos casos de millores que s’han aconseguit gràcies a la lluita de quatre gats i uns quants bastants molts més.

Dit això, tinc la impressió que els sindicats s’han vist desbordats per la situació, i que davant d’una crisi com l’actual han fet servir les eines tradicionals, que poca cosa poden fer més que parar alguns cops. Ara mateix serveixen de poc les manifestacions, i no massa més les vagues, ni que sigui una general com la del dia 29. Davant d’una crisi mundial, cal mesures a nivell mundial, i veig difícil que els sindicats s’atreveixin a entomar repte, més que res perquè no saben ni com fer-ho. Calen noves idees i propostes imaginatives per fer front, com a associacions representatives de la classe obrera, a una crisi com l’actual i a les conseqüències que d’ella se’n derivin.

THE NEW PORNOGRAPHERS

Sembla que la pluja no ens vulgui abandonar, però cap problema: és qüestió d’agafar els paraigües –si som dos, millor amb un de sol- i llançar-se a passejar, fent xip-xop per les basses i xiulant una cançoneta alegre com el Crash years del darrer àlbum dels New Pornographers, Together.
Sota la pluja, un somriure segueix sent un somriure.

CREMA DE CARABASSÓ

Aquest és un dels menjars que em resulta més senzill de cuinar, i que tan pot servir-se tebi, com calent o fred.
Els ingredients són econòmics i es poden trobar fàcilment. Per a dues persones es necessita
-Un carabassó gran o dos mitjans
-Formatge de cabra de rulo –un o dos dits, depenent de si us agrada molt
-Una creïlla –en català central, patata- mitjana o petita
-Una ceba tendra –si no en teniu de tendra, val una ceba petita
-Unes fulletes de menta fresca
-Unes quants boles de pebre negre
-Oli i sal
La preparació és ràpida: es posen a bullir –sense sofregir abans- la creïlla, la ceba tendra i el carabassó –aquest sense pelar- tot tallat a trossos no massa petits, amb un rajolí d’oli i sal al gust, i amb poca aigua, la suficient per que cobreixi la verdura.
Quan la creïlla estigui toveta, s’apaga el foc, s’afegeix el formatge de cabra i es passa tot per la minipimer. Tot ben triturat, es posa ja en el mateix bol que s’utilitzarà per servir-ho, i s’afegeixen les boletes de pebre negre i la menta. I ja està!^
[Pel que fa al pebre negre, el motiu de posar-lo sencer i no en pols és estètic i, per ser sincer, també una mica malintencionat: és divertit veure al company de taula mastegant-lo i obrint els ulls en notar com pica, o bé intentant desfer-se de les boletes sense saber molt bé on posar-les]

IMITOSI (4): THE DAILY AVALANCHE

[Aquesta secció és una imitació descarada d’altres blocs que, per un o altre motiu, m’han ajudat a tenir una visió més plural del món; entenguis per tant el post com un homenatge al bloc plagiat]

A l’Allau, l’elegància feta bloc

LA DIFICULTAT D’UNA ADAPTACIÓ
En ple setembre, un mes que tradicionalment sol oferir grans estrenes cinematogràfiques, ens ha arribat el darrer fracàs del cinema francès, Les aventures extraordinaires d’Adèle Blanc-Sec, o si voleu Adele y el misterio de la momia, tal i com l’han traduïda –és un dir- aquí. La crítica del país veí la considera un dels fracassos més clars dels darrers anys, i un bon sector del públic francès li ha girat l’esquena. No és que m’agradi seguir les tendències de la majoria, però en aquest cas penso que no van massa equivocats.
Luc Besson, que ja va demostrar el seu poc transcendentalisme amb les innòcues aventures d’Arthur i els Minimoys, deu ser un director amb poques ambicions intel·lectuals que no té por d’abordar les històries més complexes, encara que sigui dins d’un producte de gran pressupost destinat a arrasar les taquilles. En principi no hi ha res de dolent en elevar el nivell d’exigència del cinema de consum, només cal demanar que els resultats estiguin a l’alçada, en aquest cas de la magistral saga d’àlbums creats pel geni de Jacques Tardi.
El guió de la pel·lícula parteix de l’atractiva possibilitat de transportar a la gran pantalla les primeres històries d’Adèle Blanc-Sec, l’heroïna de paper que s’ha fet famosa per la seua impertorbabilitat i la seua paciència davant les més esbojarrades i terribles aventures que corre pel París de principis de segle passat.
Besson, amb criteri discutible, afegeix un lligam narratiu de pes a la pel·lícula que no hi és als tebeos: la malaltia de la germana d’Adèle, que serveix per justificar pràcticament tot el que succeeix al llarg dels 99 minuts que dura el visionat. I amb aquesta premissa inicial, el director abandona gran part de la delicadesa narrativa de Tardi i assumeix les convencions pròpies del gènere tal com s’entén en l’actualitat, és a dir, acció sense treva i humor amb poca solta. Cert que en els tebeos la parisina Adèle es mostra irònica i sovint es veu embolicada en persecucions, trets, explosions i demés parafernàlia aventurera, però tot això Tardi ho converteix en un deliciós pastitx visual art-deco, mentre que Besson ho vulgaritza fins a arribar a les portes del mal gust i la grolleria, tot i que afortunadament no hi entra.
El pitjor de tot el film, que té moments molt aconseguits –en especial els primers minuts, on l’espectador sembla que estigui veient en pantalla les vinyetes animades dels primers àlbums dibuixats per Tardi-, és la pròpia figura d’Adèle, interpretada per Louise Bourgoin, qui no és capaç d’entrar en el personatge i confon l’actitud filosòfica, el temperament estoic i la fina ironia de l’Adèle de Tardi amb l’estupidesa d’una adolescent pocasolta.
Visualment el film sí que té molts moments brillants, i els efectes especials estan totalment aconseguits, des de la visió del París de l’època fins a l’animació del pterodàctil i les mòmies, passant per una caracterització perfecta de pràcticament tots els personatges que van desfilant, que el lector de Tardi reconeix ràpidament, tan bona és la seua posada en escena. Però en sortir del cine, hom es queda amb la sensació que amb menys pirotècnia, menys estirar les situacions fins al límit i una mica més de delicadesa potser s’hauria aconseguit una pel·lícula brillant.
Els fans d’Adèle –entre els quals m’hi trobo-, no es penediran d’anar a veure aquesta adaptació cinematogràfica, i segurament quan surti en devedé es compraran l’edició especial amb el making of i demés parafernàlia –com penso fer jo-, però sospito que si la primera vegada et sembla fluixeta, posteriors revisions només faran més evidents els seus defectes. En tot cas, sempre ens quedarem amb la idea que podria haver estat millor, però és el que hi ha.
Informació, fotos, vídeos i demés a http://www.adeleblancsec-lefilm.com/index_fr.html , la web oficial del film.

VARIETÉ

Tan fresc com una rosa de cabaret, Marc Almond torna amb un cedé musicalment rodó, amb un toc Soft Cell que és benvingut pels amants del synth-pop de tota la vida, ara que fa quasi 30 anys des que va es va publicar el seu primer elapé.
Amb temes com Bread & Circus, The Exhibitionist o l’imprescindible Nikjinsky Heart, el nou disc de Marc Almond es mou pel terreny que a ell sempre li ha agradat: el món de l’espectacle eròtic i decadent. Com a mostra, aquest Varieté que també dona títol al cedé.
Non stop erotic cabaret, i tant.

CODONY

Ja fa alguns mesos que vaig plantar un codonyer al meu jardí.
Diuen que el cul del món on visc és terra de codonyers, i per com li ha anat al meu, deu ser així.
A finals de primavera va fer unes flors precioses, i a començaments de l’estiu li va créixer una bombeta en una de les branques. Poc a poc, la bombeta s’ha anat fent gran, i a hores d’ara és un codony tan enorme que encara no m’explico com un arbret tan petit pot aguantar tant de pes.
Encara li falta una mica més per madurar, però quan sigui el moment, el colliré i faré codonyat. No tinc la recepta, però m’han dit és senzill de fer, i que amb el microones n’hi ha prou.
Serà la primera vegada que en faré, i agraeixo qualsevol suggeriment!

COSME I LA MASSATGISTA ORIENTAL (i II)

(continúa del post anterior)

En Cosme estava tan sorprès que no sabia ben bé que fer, però finalment va optar per tranquil·litzar a la noia, fent veure com si adormir-se de peus fos el més natural del món.
Ella seguia demanant disculpes, vermella com un tomàquet, i va explicar que era el primer cop que això li passava, i que segur que ara la farien fora.
En Cosme intentava calmar-la, assegurant-li que ell no diria res, però la noia seguia plorant i, entre sanglot i sanglot, explicant que tot era culpa d’ella, que portava tantes hores sense dormir que no s’aguantava dreta.
La feien treballar molt, li va explicar al Cosme. Tot el dia i tota la nit sense parar, i només podia dormir fent una becaina a la cadira les estones no hi havia clients.
Finalment ella es tranquil·litzà, veient que en Cosme no estava enfadat, i li demanà si li permetia continuar. Ell va dir que no, que tenia una idea millor: dormirien junts a la llitera, un parell d’horetes. En Cosme pagaria, i ella descansaria.
Van discutir una bona estona, però en Cosme és testarrut quan vol ser-ho, i finalment va sortir-se’n amb la seua: va agafar a la noia molt suament i la va fer jeure al seu costat a la llitera mentre ell es tapava com podia amb la tovalloleta.
Passades les dues hores, es va vestir i va pagar religiosament a la senyora de la recepció, reservant un parell d’horetes per la setmana pròxima, però deixant ben clar que només volia a la noieta que l’havia atès.
I així fins avui mateix. Ara en Cosme va cada setmana amb xandall a la casa de massatges, i porta un petit coixí inflable. La massatgista escanyolida es desfà donant-li les gràcies, i li suplica que li deixi fer un massatge, però en Cosme és intransigent: la jeu suament a la llitera després d’haver-li preparat el coixí inflable, i ell es posa a llegir assegut a la cadira on els client solen deixar la roba. Passades les dues hores, la desperta, li fa dos petons amistosos, i s’acomiada fins la setmana propera.
I és que ­el meu amic Cosme –amb un nom així, havia de ser amic meu- és un afeccionat als massatges amb final feliz.

COSME I LA MASSATGISTA ORIENTAL (I)

El meu amic Cosme –amb un nom així, havia de ser amic meu- és un afeccionat als massatges amb final feliz.
Tot va començar fa uns mesos, quan ell, que des de fa anys pateix de mal d’esquena, va decidir anar a una casa de massatges orientals del barri que tenia fama de ser força econòmica i eficient. També havia sentit dir que, a criteri del client i depenent de la quantitat pagada, el massatge acabava amb un final feliç d’allò més eròtic.
A l’entrada de la casa de massatges –un quart pis decorat amb motius orientals d’allò més kitsch- el va atendre una senyora de mitjana edat, que el va fer passar a una petita habitació il·luminada tènuement, amb una llitera al bell mig, i li va indicar que ja podia treure’s la roba, mostrant-li una petita tovallola de mà per ocultar les parts púdiques i anunciant que en pocs minuts vindria la massatgista.
En Cosme, un cop despullat, es va estirar a la llitera amb la tovalloleta tapant-li a dures penes el cul, i va esperar, no sense una certa emoció, que s’obrís la porta que tenia just davant seu.
Quan això succeí, va entrar una noieta escanyolida de mirada dolça i tímida, que li feu una breu salutació, es posà crema a les mans, i començà a fer-li un massatge a l’esquena.
Instantàniament, en Cosme tingué una erecció, però estava de boca terrosa i no es va notar. Un somriure de felicitat se li dibuixà a la cara, va tancar el ulls i es va deixar portar pel suau tacte de les mans d’aquella noieta oriental que recorrien amb perícia les seues espatlles i es desplaçaven amunt i avall de la seua columna vertebral.
I de repent, no va notar res. El massatge s’havia aturat de cop.
Passats uns bons minuts, en Cosme va girar el cap per saber què passava, i es va quedar amb la boca oberta en veure que la noia s’havia adormit dreta. Procurant no fer soroll i cobrint-se com va poder amb la tovalloleta, s’aixecà i tocà a la massatgista, que sobresaltada es despertà i es posà a plorar, demanant-li perdó entre sanglot i sanglot.

(continuació i final al post de demà)

CAPITAN DE LAS SARDINAS

Després de la pausa estiuenca, res millor que reprendre les Merrie Melodies –la secció més criticada del bloc!- amb una tema intimista i tendre, Capitán de las sardinas, una preciositat en miniatura que, junt amb altres nou peces d’estètica similar, conforma l’àlbum Rayos, truenos y relámpagos.
Ella, la música i cantant, és Cristina Plaza, i es presenta -one woman show- com a Gran aparato eléctrico. Si us agrada la cançó que he penjat, es podeu descarregar gratuïtament tot l’àlbum a http://granaparatoelectrico.bandcamp.com/
Tot junt no arriba als vint minuts, però ja se sap: al pot petit hi ha la bona confitura... al menys en aquest cas.

DOS-ZERO

Quan el meu nebot Nico era ben petitet, en arribar l’estiu ell i jo passàvem moltes estones junts jugant, pintant o veient dibuixos animats.
Amb això de ben petitet vull dir quan encara no sabia llegir ni escriure, tot i que coneixia els números de l’1 al 5 i li havien ensenyat a pintar el seu nom sobre el paper.
Quan ens cansàvem de jugar amb els lleons, zebres i tigres –els seus preferits- de plàstic, seiem al sofà i posàvem algun film divertit, que ens explicàvem mútuament: jo responia a preguntes sobre coses o paraules que ell desconeixia; ell em feia prestar atenció a aspectes de la pel·lícula que només un nen es capaç de captar.
I en certa ocasió, em va fer la pregunta, vull dir, aquella que fan els nens i que per molt hàbil que sigui l’adult o preparat que estigui, sempre t’agafen desprevingut.
-Tiet, perquè en començar la pel·lícula posa dos-zero?
Era una de la Fox, i em vaig quedar tan sorprès que no sabia per on tirar. El meu estimat nebot Nico no es mereixia una bola d’aquelles que els adults inventen per sortir del pas; l’explicació científico-racional, la veia força complicada; i el NS/NC em deixaria en un dels llocs més baixos del ranking dels tiets.
Finalment, i després d’uns instants que em varen semblar eterns, vaig decidir-me per la resposta científico-racional. El meu nebot em mirava fixament i sense interrompre’m mentre jo m’esforçava per explicar-li el significat del maleït 2-0, i poc a poc i a mesura que ell feia cara d’entendre’m, jo vaig anar agafant confiança.
En acabar l’explicació, en Nico, sense deixar de mirar-me, em va tornar a preguntar.
-Però tiet, al final encara no m’ha quedat clar qui són els dolents.

AUUUUUUH!

Me’n vaig al balcó, a iniciar una bona tanda d’udols de benestar. No tinc massa clar com han de ser els udols de benestar n i amb quina cadència s’han de fer, però estic convençut que em sortiran bé sense cap esforç.
És que em sento molt feliçot, francament. Una tarda com la d’aquest diumenge de Sant Llop em fa sortir l’alegria per les orelles, i em pinta a la cara un somriure tan ampli que quasi no em veig el nas.
Seran 24 udols, cada un amb dedicatòria exclusiva.
I en acabar, sé que tot i havent cridat amb tota la força, tindré el coll com si res: ni mal de coll ni esquinència.

SANT LLOP, PATRÓ DELS BLOCAIRES

M’han passat una xuleta recordant-me que aquesta setmana se celebra la festa de Sant Llop, que és el patró de Dosrius. Així que penjo la meua particular visió del sant, realitzada a partir d’una il·lustració de la gran Margaret Brundage; recito el rodolí que apareix en els goigs al sant (per cert que no sé que deu ser l’esquinència aquesta); proposo que el fem patró de la trobada del diumenge proper; i aprofito per recordar que tothom pot venir.
Si el problema és que no coneixeu a ningú, no us talleu: és una cita a cegues per a la quasi totalitat dels que som. O sigui que si us ve de gust, encara esteu a temps d’apuntar-vos enviant un correu a santperfecte@gmail.com (hauria d’haver obert un correu nou posant a Sant Llop, però m’ha fet mandra).
Per cert, quan li explico a ma mare –que viu a Xàbia, al País Valencià- que el patró del poble on estic vivint és Sant Llop, la dona se’n fa creus i no entén com poden haver fet sant a una bèstia tan ferotge. Mira que fan coses ben estranyes, aquests catalans!, diu amb un somriure de persona que a la seua edat ja n’ha vist de tots els colorets.

GENEALOGIA D'UN BLOC

En un principi, fou en Galderich. Me’l vaig mirar fixament: tan atabalat ell i amb tantes coses a les mans alhora, i encara tenia temps per tirar endavant un bloc. I molt bo, per cert, el seu & Piscolabis librorum.
Si l’erudit però atrafegat Galderich podia, per què no jo?
El següent pas va ser aprendre dels que en saben, i per tal cosa vaig acudir a l’SM, l’autor del bloguejat, demanant-li consell. Em va respondre amb una línia, i amb això en vaig tenir prou.
El tercer moviment no el vaig iniciar jo, sinó la Clídice d’Un tel als ulls, la fada madrina dels blocaires novatos, que s’apareix al pocs dies de vida d’un bloc, es fa seguidora i a més et fa comentaris a cada post que penges.
El quart pas és descobrir el bloc de l’Allau i aprendre’n cada dia de l’erudició dels seus posts, de l’elegància dels seus comentaris i del savoir faire que envolta el seu The Daily Avalanche.
A partir d’aquí, una colla heterogènia de blocaires i seguidors es van creuant i descreuant, i el bloc avança ja tot sol, reconstruint-se contínuament.

D’això, en el meu cas, ara fa just un any.

PROBABILITATS

El retorn a casa després de les vacances comporta habitualment alguna que altra sorpresa desagradable –quan no moltes- en forma de desastre casolà inesperat. Això, que està matemàticament demostrat pel prof. Ross en la seua tesi Habitual behavior and home cataclysms, pot presentar-se de moltes formes. Citem-ne algunes:

1. Canonades d’aigua amb escapament i la consegüent inundació de la casa, amb probable filtració al pis de sota

2. Curtcircuit amb incendi inclós, porta trencada pels bombers en intentar apagar-lo i posterior robatori massiu a causa de la desaparició de la porta

3. Nevera amb gran volum d’aliments i líquids làctics en avançat estat de putrefacció, degut a la tempesta d’estiu que va fer saltar l’automàtic

4. L’esmentada tempesta d’estiu va provocar una pujada de la tensió elèctrica, deixant KO la televisió o el vídeo o la cadena hi-fi o l’ordinador, o tot alhora

5. Casa inundada per la famosa tempesta d’estiu, com a conseqüència de no haver tancat del tot les finestres

6. Les finestres mal tancades han permès a una família nombrosa de rates-pinyades fer del nostre dormitori el seu habitacle natural

7. Els escarabats corren amunt i avall pels passadissos de casa amb les restes de la bossa d’escombreries que ens vam descuidar de baixar; en alguns casos, als escarabats els acompanyen unes quantes rates de ciutat

8. Escletxa al sostre del dormitori que ha deixat anar un bon grapat de pols i runes, i que cal reparar ràpidament per evitar que la biga mestra s’enfonsi i tot l’edifici se’n vagi avall; evidentment, el dormitori quedarà inutilitzat durant els tres mesos que durin les reparacions

9. Error bancari en el cobrament de factures, que comporta el tall del subministrament elèctric o telefònic, o de tots dos alhora. Per reobrir-lo, cal pagar una factura de 35.000 €, probablement errònia, però que d’entrada cal abonar.

10. La policia va fer una batuda, confiscant gran part del contingut de la casa i deixant la porta segellada amb una bonica tira de plàstic de color groc on diu que no es pot passar. Els motius son inimaginables, però els veïns ens miren amb mala cara.

Si en tornar de les vacances sou dels afortunats que, com jo, no us ha passat res d’això sinó que només heu tingut un petit problema –en el meu cas, la bomba d’aigua s’havia espatllat, i necessitava reparació urgent- que heu pogut arreglar en pocs dies i sense que us hagi costat massa diners, podeu estar més que contents.

CONVOCATÒRIA BLOCAIRE

Suposo que qui no s’hagi reincorporat a la feina ja, ho farà la setmana vinent. Cosa dura, sí.
És clar que sempre hi ha la opció de fer una trobada blocaire per posar-li una mica d’al·licient al mes de setembre.
El bloguejat Mr. Macip, aprofitant que estarà per aquí durant aquests dies, proposa que ens veiem el proper diumenge dia 5 i fem un dinar blocaire, sols o emparellats, a criteri de cadascú. El lloc, a can Leblansky.
En tant poc temps, segur que més d’un indecís trobarà excuses per no apuntar-se –encara recordo el patètic pretext del mateix Salvador Macip per no assistir a l’anterior trobada, excusant-se amb una fantàstica història de volcans en erupció i cendres voladores- però segur que al final s’acabeu animant.
No importa si fa poc o molt que esteu en el món dels blocs, si coneixeu o no a cap altre bloquejat, tothom està convidat. Envieu un missatge al correu santperfecte@gmail.com avisant que vindreu i quants sereu, i ja us comento com arribar a ma casa i coordinem el tema del menjar.
Ens veiem?