8 de setembre del 2010

DOS-ZERO


Quan el meu nebot Nico era ben petitet, en arribar l’estiu ell i jo passàvem moltes estones junts jugant, pintant o veient dibuixos animats.
Amb això de ben petitet vull dir quan encara no sabia llegir ni escriure, tot i que coneixia els números de l’1 al 5 i li havien ensenyat a pintar el seu nom sobre el paper.
Quan ens cansàvem de jugar amb els lleons, zebres i tigres –els seus preferits- de plàstic, seiem al sofà i posàvem algun film divertit, que ens explicàvem mútuament: jo responia a preguntes sobre coses o paraules que ell desconeixia; ell em feia prestar atenció a aspectes de la pel·lícula que només un nen es capaç de captar.
I en certa ocasió, em va fer la pregunta, vull dir, aquella que fan els nens i que per molt hàbil que sigui l’adult o preparat que estigui, sempre t’agafen desprevingut.
-Tiet, perquè en començar la pel·lícula posa dos-zero?
Era una de la Fox, i em vaig quedar tan sorprès que no sabia per on tirar. El meu estimat nebot Nico no es mereixia una bola d’aquelles que els adults inventen per sortir del pas; l’explicació científico-racional, la veia força complicada; i el NS/NC em deixaria en un dels llocs més baixos del ranking dels tiets.
Finalment, i després d’uns instants que em varen semblar eterns, vaig decidir-me per la resposta científico-racional. El meu nebot em mirava fixament i sense interrompre’m mentre jo m’esforçava per explicar-li el significat del maleït 2-0, i poc a poc i a mesura que ell feia cara d’entendre’m, jo vaig anar agafant confiança.
En acabar l’explicació, en Nico, sense deixar de mirar-me, em va tornar a preguntar.
-Però tiet, al final encara no m’ha quedat clar qui són els dolents.

27 comentaris:

  1. molt bé, tiet!!!
    molt bona la història! :-)

    ResponElimina
  2. ser tiet és una professió xula xula, pots malcriar, criar, fer pessigolles, petonejar, mentir bellacament ... que sempre són responsabilitat d'un altre! ai, quin descans quan vénen els nebots a casa! ;P

    ResponElimina
  3. Ai, Leb, saps què, vaig a trucar al meu nebot Jacob (a qui aprofito per a saludar blablabla), a veure com li va anar el primer dia a l'escola dels grans, que diu ell.

    ResponElimina
  4. Les converses que es produeixen amb nens i nenes d'aquestes edats donarien per fer un llibre gruixut. Imagina com és fer classe (si se'n pot dir classe) a un grup de P4 o P5.

    ResponElimina
  5. Ja ho diuen els pares els pugen i els tiets els malcrien. Digues-li al teu nebot que els dolents són sempre els altres :D

    ResponElimina
  6. Els nens són els únics capaços de fer d'una pregunta la mar de senzilla la més complicada del món! Te'n vas sortir prou bé!

    ResponElimina
  7. Estic d'acord amb en Lluís que se'n podría fer un llibre com el de Petete amb converses de nens.
    Jo en tinc un recull, d'escrites de reflexions les meves filles, quan eren petites, perquè algunes em semblaven tan excepcionals, que vaig pensar que me'n oblidaria amb el temps.

    Les preguntes dels nens són un pou sense fons...
    ;-)

    ResponElimina
  8. Jo amb les meves filles tinc també un munt d'anècdotes de l'estil.

    No només són les preguntes, tmbé son afirmacions d'una simplicitat i evidència total. No és ben bé el mateix que ser tiet, però en fi...

    Va, n'explico una de la meva filla gran quan tenia uns dos anys i mig o 3. En teoria a penes podia parlar tot i que les meves filles han parlat bastant aviat i se les entenia. El cas és que era un día rúfol i va començar a ploure. Em va mirar amb cara preocupada i em va dir:

    - Mama, si plou ens haurem d'aixoplugar!

    Em vaig quedar de pasta de moniato: per la lògica del silogisme i pel vocabulari... En fi, suposo que llegir contes abans de dormir té aquestes coses, que vas entaforant cosetes al seu caparró i surten quan menys t'ho esperes...

    ResponElimina
  9. Leb,

    Però qui eren els dolents? No ens ho has explicat!

    ResponElimina
  10. Pues no acabo de entender la jugada. Será que no dejo que los niños se acerquen a mÍ?

    ResponElimina
  11. En quins compromissos et posen i quins plaers te'n donen aquests nebots intel·ligents!

    Talment donaria per a una secció nova, totes les sortides amb les que aquesta quitxalla ens sorprenen.

    Ets un bon "tio" i un "tio" bo.

    ResponElimina
  12. Kika, si tens nebots segur que coincideixes amb mi en que cal esforçar-se en respondre totes le preguntes que ens fan :)

    ResponElimina
  13. Clídice, comparteixo elt eu orgull de tieta: em sento orgullós de ser el tiet dels meus nebots!

    ResponElimina
  14. Matilde, segur que li va anar bé. L'escola dels grans és l'ESO?

    ResponElimina
  15. Llís, m'ho imagino, m'ho imagino, i no et creguis que em fa massa gràcia, que una cosa és un parell de nens a qui veus de tant en tant, i una altra una bona colla que tens a diari. Dura feina la dels mestres!

    ResponElimina
  16. Alyebard, bona proposta la teua. Tot i que em sembla que el meu nebot -com tots els nebots del món- té clar que els del tiet sempre són els bons, haw, haw!

    ResponElimina
  17. Jordi, gràcies per l'elogi però jo tinc la impressió que no me'n vaig sortir gens ni mica :(

    ResponElimina
  18. Carme de la maleta, aquest recull que tens és un tresor inimitable i únic. I quan les nenes siguin més grans, encara serà més valuós!

    ResponElimina
  19. Eulàlia, m'imagino que quan vas sentir aquella frase devies posar uns ulls com a plats. Els petits sempre ens decol·loquen!

    ResponElimina
  20. Galderich, començo a pensar que tu i el meu nebot Nico s'entendrieu molt bé.

    ResponElimina
  21. Pepe, bienvenido al bloc. Lo cierto es que yo tampoco entendí la jugada: esa es la gracia, que me descolocó por completo.

    ResponElimina
  22. Carme J, les històries de tiets i nebots donarien per unes quantes dotzenes de blocs, i ho dic seriosament.

    ResponElimina
  23. Ah, Camre J, i gràcies pel doble joc de paraules, quina floreta al quadrat!

    ResponElimina
  24. No, Leb, no, en Jacob comença primària. L'eso deu ser l'escola dels vells, i la universitat, anant bé, l'antesala del cementiri!!

    ResponElimina
  25. Esther i Toni, pels diversos comentaris que heu fet dels vostres nebots, em venen al cap aquells tres trapelles nebots de Donald (aquí els van batejar com Juanito, Jorgito i Jaimito) que en feien una rere l'altra, tot i que en el fons -en el fons!- eren bons nens, haw, haw!

    ResponElimina
  26. Matilde, doncs cal donar-li molt de caliu al Jacob, que la primària ja és el cole "de veritat". Espero que hagi començat amb bon peu!

    ResponElimina