LA BARCA "VIRIATO" (i II)

Casto el de la cadira coixa s'esforçà en el treball de canviar Viator per Viriato, i en acabar va revisar els tres rètols, constatant amb satisfacció que pràcticament estaven a l'alçada tècnica dels anteriors. Feina feta.

Al capvespre, el meu avi va passar per la barca de Don José per recollir algunes eines que havia deixat sota coberta, i a la llum de la lluna plena que aquella hora ja havia sortit, va quedar-se astorat en llegir la paraula Viriato ben pintada al costat de babord. Va fer la volta cap a estribord, i allà novament es trobà amb Viriato estampat amb pintura negra sobre blanc. A popa, igual.

L'home no podia estar més perplex.

-Això sembla cosa del dimoni -exclamà en veu alta-, o del cervell, que m'ha fet una mala passada.

Dijous es va llevar quan encara no havia sortit el sol, agafà el pot de pintura i la brotxa, i novament canvià el nom. Ho va fer ràpid i a disgust, i en acabar va revisar-ho tot comprovant i tornant a comprovar que posava Viator, i se'n tornà cap a casa amb el pensament ferm que aquell vespre passaria per la farmàcia d'en Llopis i compraria aspirines.

-Què et passa, Amadeu? -va preguntat-li l'apotecari.

El meu avi li explicà que li havia costat més de l'habitual posar el nom a una embarcació.

-I quin nom és aquest, que t'ha donat tanta guerra?

-Viator -respongué clar i concís l'avi Amadeu.

-Un bonic nom -replicà Llopis, que tot just aquell dijous havia rebut la carta del senyoret de Morrot demanant-li que comprovés si Casto el de la cadira coixa havia fet el canvi de nom entre Viator i Viriato, i que va pensar que aquella visita a la farmàcia havia estat providencial, ja que sense moure's de casa tenia la informació que necessitava: el de la cadira coixa se’n havia oblidat de l’encàrrec.

Així que al dia següent, divendres, el mateix Llopis repintà el nom Viriato, i ho va fer posant tota la seua bona voluntat per tal que quedés bé, com així va ser.

Passava ja de les nou del matí del dissabte quan Don José, a bord del seu Hispano-suiza conduit per Benjamín, va estacionar davant la casa dels meus avis, i va fer sonar la botzina del vehicle.

L'avi Amadeu, que ja estava preparar per sortir, va pujar a l'automòbil i es van dirigir cap al varador, de camí al qual es van trobar primer amb Casto el de la cadira coixa i una mica més lluny amb en Llopis. Tots dos també van ser convidats a pujar a l'Hispano-suiza, i Benjamín, amb el seu posat impecable i seriós, els conduí fins l'embarcació.

El primer que va veure el nom Viriato escrit en lletres ben negres sobre fons blanc fou el meu avi, que es va quedar amb la mandíbula desencaixada. Casto i el farmacèutic van captar el gest, i mirant de reüll la barca, van fer un ampli somriure. "Tot controlat", van pensar.

-Viriato? -va exclamar el meu avi.

-Viriato? -va repetir  Don José, reproduint fil per randa el to del meu avi.

-Viriato! -va respondre alegrement en Llopis.

-Viriato! -afegí cofoi Casto el de la cadira coixa.

I a aquest ínfim diàleg el seguí un silenci absolut mentre tots quatre recorrien l'embarcació de proa a popa i de babord a estribord.

L'avi i el senyoret seguien amb la boca oberta, i en Casto i en Llopis havien deixat de riure i ara posaven cara de circumstàncies, conscients que alguna cosa no acabava d'encaixar.

Afortunadament, en Benjamín va trencar el seu habitual rictus per fer una observació.

-Viriato és un nom bonic.

I aquell mateix dia Viriato, animat per un vent suau que va inflar el seu velam llatí, salpà del port i navegà amb elegància per la badia de Doscaps.