Old Man’s War, John Scalzi, 2005. Edició espanyola de
Minotauro, 2007: La vieja guardia
No ens enganyem: tot i que hem aprés a assumir amb
naturalitat el nostre cos, sempre hi ha quelcom d’ell que ens hauria
agradat canviar. I amb els anys, no una sinó moltes coses.
Doncs ara imaginem el nostre cos als 80 anys: què li canviaríem?
La premissa inicial de la novel·la Old Man’s War és que el cos d’un home vell, gràcies als grans
avanços de la ciència del futur, es pot modificar per recuperar tot el seu
esplendor i encara més, millorant tot allò que pugui presentar algun defecte,
per mínim que sigui. Adéu miopia, adéu alopècia, adéu mal d’esquena, adéu
acúfens, adéu sobrepès, adéu baixa estatura...
Imaginem-nos ara amb 80 anys, amb tota l’experiència que
portarem a sobre, i amb un cos com el que teníem als 18 anys, i encara millor:
sense cap defecte.
Ho volem? Doncs a la novel·la Old
Man’s War és gratis! Només cal apuntar-se a l’exercit, però atenció, cal
tenir present que la Terra està en lluita amb diverses civilitzacions
alienígenes.
Encara ho volem?
Doncs sí: total, què podem perdre? La vida? Poca vida ens
queda més enllà de la huitantena, i a canvi recuperarem una energia que fa anys
que havíem perdut. Inclosa la sexual, que no és poc.
El protagonista d'Old Man's War ho té clar:
El dia que vaig complir setanta-cinc anys, vaig fer dues coses. Vaig visitar la tomba de la meua dona, i em vaig enrolar a l’exercit.
Aquest és el primer paràgraf d'una novel·la que ens presenta
un exercit de homes i dones molt vells d’edat -per tant amb gran experiència- i
amb uns cossos pràcticament perfectes. La idea és bona, i l’autor, John Scalzi, la sap desenvolupar molt bé
durant la primera meitat del llibre, adobant-la amb força tocs d’erotisme i
d’humor britànic. Després, la narració esdevé pesada i reiterativa, en especial
quan Scalzi s’esplaia amb les batalletes contra diverses civilitzacions alienígenes.
Però només per la prosa fresca i divertida del primer bloc del llibre –la
novel·la està dividida en tres parts-, ja val molt la pena.
Aquesta ressenya quedaria incompleta si no cités la
magistral Starship Troopers –traduïda
aquí com Tropas del espacio- de Robert Heinlein com una de les
influències –si no la principal- que ha tingut Scalzi a l’hora d’escriure
aquest Old Man’s War. Heinlein, amb
tot el seu bel·licisme i militarisme -que hui probablement resultaria
políticament incorrecte-, és un dels referents principals de gran part de la
literatura de ciència-ficció, al menys de tota la que gira al voltant d’una
guerra amb alienígenes.
Cap lector de ciència-ficció hauria d’anar-se’n a dormir
tranquil sense haver llegit, al menys, les tres novel·les de Heinlein que han
marcat gran part d’aquest subgènere: la citada Starship Troopers; The Puppet
Masters, traduïda aquí com Amos de
títeres; i The Star Beast –La bèstia estel·lar.
Queda dit.
He llegit Starship Troopers, per tan una part de la feina ja la tinc feta, però contràriament als tòpics aquesta vegada resulta que em va agradar més la peli que el llibre, per tan dubto que acabi llegint altres llibres d’en Heinlein.
ResponEliminaAnant al tema central del post, la Vieja Guardia. Resulta que no fa massa vaig ressenyar un llibre del John Scalzi, Redshirts i arrel d’aquest post una lectora va revisar l’obra del Scalzi i va veure que la Veija Guardia era la obra més destacada i se la va llegir, i em va dir que no estava malament, o sigui que potser us faig cas.
Pons, tu mateix, però són obres cabdals de la ci-fi, i la font de la que han begut la majoria d'autors contemporanis, l'Scalzi inclós.
EliminaRedshirts no és ni de lluny una obra mestra, i encara no entenc com li han donat l'Hugo, però és llegible i divertida. La vella guàrdai té una mica més de nivell, i formalment Redshirts és en gran mesura idèntica: narraciño en primera persona del protagonista, colla d'amics que viuen junt l'aventura, sexe i humor british...
La idea és bona, però això de la guerra no em convenç!
ResponEliminaPrefereixo fer-me vella amb dignitat...:P
La idea és bona, però això de la guerra no em convenç!
ResponEliminaPrefereixo fer-me vella amb dignitat...:P
Carme, dignitat és la paraula clau. Supose que és el que tots desitgem quan pensem en la futura senectud. I també és cert que, massa sovint, la dignitat se'n va en orris per culpa dels que no entenen que ser vell no implica deixar de tenir tots i cada un dels drets com a persona
ResponElimina