CATARACTES

Quan Llopis l’apotecari va dir-li a l’avi Mariano que el que li passava als ulls és que 

tenien cataractes, a ell li va semblar una malaltia molt exòtica, i li van venir al cap aquelles cascades gegants d’aigua que hi havia a l’Àfrica i altres llocs molt salvatges, així que el diagnòstic li provocà un somriure.

-No siguis ruc, Mariano, que això de les cataractes és una cosa molt greu –li explicà Llopis- i va cada cop a pitjor. El què has de fer és operar-te.

-Home, Llopis, vols dir que amb algun dels medicaments que tu tens a la farmàcia no podria curar-me?

-Ni que et preguessis trenta aspirines cada dia, i ja saps tu que jo li tinc molta fe a l’aspirina.

L’avi Mariano marxà a casa capcot, que no es pensava ell que aquesta mena de teranyina que se li havia fet als ulls, més al de l’esquerre que al de la dreta, seria una cosa tan greu, i en arribar li ho va comentar a la seua dona.

L’avia Irene va estar d’acord amb el farmacèutic respecte a que l’operació era la única sortida, així que va treure la guardiola que amagaven dins l’armari i es posà a comptar els diners, assumint que se’n haurien de gastar molts.

-Irene, no sé jo si estem per massa festes, i en tot cas, això de l’operació pot esperar.

-Mira, Mariano, el que s’ha de fer, s’ha de fer, així que deixat d’històries.

I quan l’avia Irene tenia clara un cosa, s’acabava fent, així que l’avi va encaminar-se a casa dels senyorets de Morrot per que l’informessin sobre metges i clíniques, que ells eren gent de ciutat i segur que el podrien aconsellar.

En tornar a la farmàcia a explicar-li a Llopis el que els senyorets li havien dit, es trobà amb els seus amics Generoso i Modest, que en assabentar-se del cas, no es van poder estar de dir la seua.

-I vols dir, Mariano, que en Llopis no t’ho podria arreglar això? –feu Modest.

-Ah, jo no tinc inconvenient en operar, ja sabeu que com apotecari que soc, en sé d’aquestes coses –respongué Llopis, sense pensar-s’ho gens.

La conversa aviat va centrar-se en la vàlua de l’apotecari, i en com aquest havia dut a bon terme operacions més complicades. I sempre es podria comptar amb l’ajut de Sivera el barber, que en l’extracció de queixals era el millor del poble.

Generoso no ho veia clar, Modest i Llopis n’estaven entusiasmats amb la idea, i l’avi Mariano ho veia amb cataractes, però finalment accedí a ser operat de l’ull esquerre per l’apotecari.

La intervenció tingué lloc a la taula del menjador de casa el barber, qui junt amb Modest feia d’infermer ajudant de Llopis. Al meu avi, un cop ben allargat sobre la taula, el van lligar de braços i cames, i a continuació l’apotecari es fuma un parell de cigars per desinfectar l’ambient.

Quan la meua mare ens va explicar a la meua germana i a mi que era com a conseqüència d’aquesta operació que l’avi Mariano duia un dels vidres de les ulleres fumat, ens va fer molta pena i vam sentir ràbia i odi cap als seus amics. Aleshores, la mare ens contà que, en assabentar-se del fracàs de l’operació, Generoso, que no havia volgut participar i de bon principi havia estat en contra, va anar a la farmàcia amb la intenció secreta de matar al seu propietari, i en trobar-se a la Josepa Maria i dir-li aquesta que el seu marit era a casa, allà que se’n va anar, es va llençar contra la porta i la va rebentar a cops de puny, entrant com una tromba a les habitacions. Afortunadament per en Llopis, aquest havia tingut temps d’amagar-se sota el llit.

Al matí següent, Modest, Llopis i Sivera el barber es van presentar capcots i avergonyits a la casa dels meus avis Irene i Mariano. No sabien com dir-ho ni com fer-ho, però havien anat a demanar perdó i a assumir les conseqüències de la desgraciada operació de cataractes.

La meua àvia, neguitosa i superada per la situació, retorçava maquinalment amb les mans el davantal que duia i es mirava de reüll al seu marit.

L’avi Mariano tenia un posat de mil déus mentre es mirava -amb només un ull, que l’altre el duia tapat- les tres cares tristes i pesaroses que tenia davant seu, i respirava profundament, de manera que enmig d’aquell silenci sepulcral només se sentia l’entrada i sortida d’aire dels seus pulmons. Van passar dos o tres minuts fins que l’avi va parlar, però als altres els semblà una eternitat.

-Què voleu? Que m’emprenyi amb vosaltres i no us torni a dirigir la paraula mai més? Que us maleeixi eternament? Que us demani una compensació pel que heu fet? Mireu, ja és prou mala cosa perdre la vista d’un ull, i ara no voldria perdre a tres amics.

I aquell dia, la Carme i jo encara ens vam estimar més al nostre avi Mariano.