DIGUEU-LI NAÏF

L’Elena, la meua encantadora tonari, porta temps obsessionada en millorar els seus dibuixos, representacions gràfiques d’allò que viu en el seu dia a dia, i també dels seus personatges de paper preferits.

Obnubilada per l’estètica Hergé i Miyazaki, m’ha costat molt fer-li veure que és relativament fàcil imitar una i altra, però quasi impossible revisar-les de la manera que ho fa ella.

Per posar un exemple: el Totoro de l’Elena és fantàsticament naïf i alhora inimitable: qui sinó ella hauria pogut plasmar sobre el paper l’essència del personatge d’una manera tan antiacademicista i espontània? I així, en tots els casos: l’estètica de l’Elena destrueix la perspectiva i els cànons en nom d’una ingenuïtat i frescor que cap adult serem mai capaços d’aconseguir. Davant d’una proposta de l’Elena –“Vols que et dibuixi al professor Tornasol?”, “L’altre dia vaig dibuixar les gallines que tu i els teus amics vàreu apadrinar”, “He fet un dibuix dels tres cosins Bone”- no encerto mai el resultat, per molt que imagini com li haurà quedat. Però sé que m’agradarà, segur.

I parlant de coses segures, unes línies abans he assegurat que cap adult és capaç d’obtenir aquesta potència naïf dels dibuixos de l’Elena, però ara me’n adono que no és del tot cert: el meu estimat Aristòfeles aconsegueix transmetre’m amb els seus un grau de sorpresa només comprable als d’un infant, però en el cas d’Aristòfeles cal afegir a més el factor guió, indissoluble de la part gràfica.

Posem el cas d’en Mimosín, un personatge que és a priori un escull insalvable –en tots els sentits- per a la majoria dels mortals, però que l’Aris deconstrueix fins convertir-lo en una bomba atòmica del grafisme. És ben senzill: digueu-li naïf.