Quan
Llopis l’apotecari va dir-li a l’avi Mariano que el que li passava als ulls és
que
tenien cataractes, a ell li va semblar una malaltia molt exòtica, i li van
venir al cap aquelles cascades gegants d’aigua que hi havia a l’Àfrica i altres
llocs molt salvatges, així que el diagnòstic li provocà un somriure.
-No
siguis ruc, Mariano, que això de les cataractes és una cosa molt greu –li
explicà Llopis- i va cada cop a pitjor. El què has de fer és operar-te.
-Home,
Llopis, vols dir que amb algun dels medicaments que tu tens a la farmàcia no
podria curar-me?
-Ni que
et preguessis trenta aspirines cada dia, i ja saps tu que jo li tinc molta fe a
l’aspirina.
L’avi Mariano
marxà a casa capcot, que no es pensava ell que aquesta mena de teranyina que se
li havia fet als ulls, més al de l’esquerre que al de la dreta, seria una cosa
tan greu, i en arribar li ho va comentar a la seua dona.
L’avia
Irene va estar d’acord amb el farmacèutic respecte a que l’operació era la única
sortida, així que va treure la guardiola que amagaven dins l’armari i es posà a
comptar els diners, assumint que se’n haurien de gastar molts.
-Irene,
no sé jo si estem per massa festes, i en tot cas, això de l’operació pot esperar.
-Mira, Mariano,
el que s’ha de fer, s’ha de fer, així que deixat d’històries.
I quan
l’avia Irene tenia clara un cosa, s’acabava fent, així que l’avi va encaminar-se
a casa dels senyorets de Morrot per que l’informessin sobre metges i clíniques,
que ells eren gent de ciutat i segur que el podrien aconsellar.
En
tornar a la farmàcia a explicar-li a Llopis el que els senyorets li havien dit,
es trobà amb els seus amics Generoso i Modest, que en assabentar-se del cas, no
es van poder estar de dir la seua.
-I vols
dir, Mariano, que en Llopis no t’ho podria arreglar això? –feu Modest.
-Ah, jo
no tinc inconvenient en operar, ja sabeu que com apotecari que soc, en sé
d’aquestes coses –respongué Llopis, sense pensar-s’ho gens.
La
conversa aviat va centrar-se en la vàlua de l’apotecari, i en com aquest havia
dut a bon terme operacions més complicades. I sempre es podria comptar amb
l’ajut de Sivera el barber, que en l’extracció de queixals era el millor del
poble.
Generoso
no ho veia clar, Modest i Llopis n’estaven entusiasmats amb la idea, i l’avi Mariano
ho veia amb cataractes, però finalment accedí a ser operat de l’ull esquerre per
l’apotecari.
La intervenció
tingué lloc a la taula del menjador de casa el barber, qui junt amb Modest feia
d’infermer ajudant de Llopis. Al meu avi, un cop ben allargat sobre la taula,
el van lligar de braços i cames, i a continuació l’apotecari es fuma un parell
de cigars per desinfectar l’ambient.
Quan la
meua mare ens va explicar a la meua germana i a mi que era com a conseqüència
d’aquesta operació que l’avi Mariano duia un dels vidres de les ulleres fumat, ens
va fer molta pena i vam sentir ràbia i odi cap als seus amics. Aleshores, la
mare ens contà que, en assabentar-se del fracàs de l’operació, Generoso, que no
havia volgut participar i de bon principi havia estat en contra, va anar a la
farmàcia amb la intenció secreta de matar al seu propietari, i en trobar-se a
la Josepa Maria i dir-li aquesta que el seu marit era a casa, allà que se’n va
anar, es va llençar contra la porta i la va rebentar a cops de puny, entrant
com una tromba a les habitacions. Afortunadament per en Llopis, aquest havia
tingut temps d’amagar-se sota el llit.
Al matí
següent, Modest, Llopis i Sivera el barber es van presentar capcots i
avergonyits a la casa dels meus avis Irene i Mariano. No sabien com dir-ho ni
com fer-ho, però havien anat a demanar perdó i a assumir les conseqüències de
la desgraciada operació de cataractes.
La meua
àvia, neguitosa i superada per la situació, retorçava maquinalment amb les mans
el davantal que duia i es mirava de reüll al seu marit.
L’avi Mariano
tenia un posat de mil déus mentre es mirava -amb només un ull, que l’altre el
duia tapat- les tres cares tristes i pesaroses que tenia davant seu, i
respirava profundament, de manera que enmig d’aquell silenci sepulcral només se
sentia l’entrada i sortida d’aire dels seus pulmons. Van passar dos o tres
minuts fins que l’avi va parlar, però als altres els semblà una eternitat.
-Què
voleu? Que m’emprenyi amb vosaltres i no us torni a dirigir la paraula mai més?
Que us maleeixi eternament? Que us demani una compensació pel que heu fet?
Mireu, ja és prou mala cosa perdre la vista d’un ull, i ara no voldria perdre a
tres amics.
I aquell
dia, la Carme i jo encara ens vam estimar més al nostre avi Mariano.
