-Carinyo,per què fas aquesta cara?
Ella s’esperava un somriure. Ell s’esforça per ser amable, però els ulls, que li han sortit de les òrbites i estan rebotant per terra, el delaten. Ho intenta de nou.
-És que mai els havia vist així, els caragols. Vull dir que m’ha sorprès, la innovació.
-Ah, és això! Ja m’havies preocupat, i em pensava que no t’agradava el que t’he preparat.
-Oh, ja saps que m’encanten les sorpreses. Vaig a provar-los!
Ara ve l’esforç suprem. Amb la forquilla en punxa un i se’l posa a al boca. La closca es trenca amb facilitat, i els fragments s’instal·len aleatòriament per tota la dentadura. La sensació és tan potent que li produeix un inesperat rictus a la cara, que ella tradueix com... de plaer?
Després d’uns quants esforços més, ell s’atura. Li ha vingut una idea que podria ser salvadora.
-Saps què? Sucats amb pa encara estarien millor. Però no sé si en tenim...
-No en vas comprar tu ahir?
-Si, però el vaig congelar. Mira, me’ls guardo per demà quan torni de la feina.
Sembla que ella no ha captat l’argúcia i s’ho empassa. Ell somriu, ara de veritat.
L’endemà al matí, ella s’ha aixecat molt aviat, massa. Ell es pregunta quina en deu estar maquinant, però es queda al llit fins que sona el despertador.
-Carinyo, avui t’he preparat jo l’esmorzar.
Ell torna a sorprendre’s. Agafa l’entrepà ja embolicat amb paper d’alumini, li fa un petó dolç i marxa cap a la feina. Sap molt bé amb què es trobarà. A l’hora de l’esmorzar, ni es molesta en obrir el paquet de casa, i llença l’entrepà de caragols amb closca directament a la paperera.
De nou al llit, ella li pregunta per l’entrepà. Ell li diu que ha estat sorprenent. Ella se’n alegra.
-És que ja vaig veure que els caragols que t’havia preparat no et van fer massa gràcia. Així que vaig pensar que amb l’entrepà de pernil l’encertaria. Era d’aglà, del que a tu t’agrada.
Ell ara sap que és la venjança.
jua jua...com diu la Rafaella Carra "En el amor, todo es empezar"
ResponEliminaDes del principi ja sabia que els cargols arrebossats no eren una bona idea.
ResponEliminauns per massa closca i d'altres per massa poca..:)
ResponEliminaen un plat tan original s'hi menja el que calgui!
No sé si la paraula adequada és venjança, la que segur no és seria sinceritat, confiança o complicitat..
ResponEliminaAmb lo divertit que hauria estat riure-se'n junts d'ells mateixos.
Ha,ha, si és que fer tanta comèdia no condueix a res de bo!
Ah! tinc una sorpresa per sopar! T'agraden molt els tebeos, oi?
Home, poca vista de no fer ni un cop d'ull a l'entrepà, però encara pot salvar la situació si el proper cop li diu 'mmm... em podries preparar un entrepà d'aquell pernilet tan bo de l'altre dia!'.
ResponEliminaNo tinc paraules... i més, si ens dius que és verídic. Quin parell, aquests dos!!
ResponEliminaEl millor del cas és que no cal saber què hi havia de debò a l'entrepà. La crueltat és gratuïta.
ResponEliminaPoca confiança! Així nonembé :)
ResponEliminaEl personatge inquietant és ella: ho sabia tot des del principi i es complau en torturar el marit? La narració explica una freda i meticulosa venjança contra el marit per un acte que no sabem?
ResponEliminai jo que esperava escoltar el so cruixent dels caragols dins l'entrepà......mala fi per el pobre pernil.
ResponEliminaQuina li devia fer ell per que es vengés així!
ResponEliminaHahaha! Li manca un punt de tafaneria! Tot i que si era de pernil trobo que ha fet molt bé... i és que no m'agrada veure companys filetejats...
ResponEliminaQuin crec, crec alhora de mastegar...uf!
ResponEliminaHe, he, he... Com som les dones! =D
ResponEliminaAris, si això ho diu la gran pensadora Carrà, què més es pot dir? Amén, haw, haw!
ResponEliminaAllau, jo encara diria més: els caragols arrebossats eren una mala idea. I més mala idea encara la de l'entrepà de pernil, que ves a saber en realitat què contenia...
ResponEliminaLolita, en aquesta ocasió, em sento feliç de dir que els caragols no m'agraden de cap de classe :)
ResponEliminaCarme J, els tebeos ho són tot per a mi i en tinc de tot tipus, però et confesso que arrebossats encara no els he tastat. És clar que tractant-se d'una sorpresa teua, un tebeo arrebossat és el mínim que em puc esperar, haw, haw!
ResponElimina[ara em sembla que he begut oli... de fregir, haw, haw!]
XeXu, tal com van anar les coses, ves a saber si encara la cagava més dient això. Qui sap què contenia realment aquell entrepà?
ResponEliminaTirant, t'asseguro novament que és un relat del tot verídic, i que el joc de parella els agrada molt, molt, molt...
ResponEliminaJoan, has encertat de ple: la venjança suprema es troba en el fet que ell mai no sabrà si realment hi havia pernil o no a l'entrepà. I ja posats, nosaltres tampoc.
ResponEliminaClídice, ja et voldria jo veure't mastegant un caragol arrebossat amb closca! Però si aquest pobre home és un sant, haw, haw!
ResponEliminaLluís: sí a tot, excepte a la teua darrera reflexió: la venjança és conseqüència de l'actitud d'ell, que dissimula enlloc de dir la veritat. És clar que tampoc sabem què hauria passat si ell simplement es nega a menjar els caragols amb closca, dient que són infumables.
ResponEliminaGarbí, jo crec que amb "el so cruixent dels caragols" de la primera nit, ell ja en va tenir prou :)
ResponEliminaAlyebard, en teoria, ell només va fer una cosa malament: no ser prou sincer amb ella. En teoria, és clar.
ResponEliminaPorquet, potser tu hauries preferit l'entrepà de caragols? ;)
ResponEliminaMarta, calla, calla! T'imagines els fragments de closca incrustats a la mandíbula? Argl!
ResponEliminaYáiza, i com són els caragols, haw, haw!
ResponEliminaRenoi amb el parell. Des de no saber com nassos es "MENGEN" uns caragols a no mirar el coi d'entrepà.
ResponEliminaI ell, per què no passa del rebossat ¡els xucla i els menja com qualsevol caragol?? què més dóna que siguin rebossats?
Els cal apuntar-se a un curs de cuina, urgentment.
I al final tot és inquietant, com és que no es poden riure d'ells mateixos s'ho haurien passat d'allò més bé.
En fi, ara tinc ganes de tornar a menjar caragols, per culpa teva!
Eulàlia, són aquells actes que hom creu que és millor enllestir-los amb petites mentides, i que al final s'acaben complicant. Al final, sempre s'acaben complicant!
ResponEliminaQue vagin de gust els caragols :)